Month: March 2016

M’alçe pel matí i a la casa del meu hoste tot va més lent del que espere. Fins les 7 no fem marxa i per a quan arribem al moll. l’speedboat que m’ahavia portat i on m’havia deixat el banayador ja se n’ha anat i em diuen que no tornarà fins les 2pm (he d’esperar 2h a que em siguen això).

No hi ha vaixells a marismata per tant pregunte a un de carrega i em diu que a la 1 va cap allà. No sé si esperar o fer marxa, l’alternativa és tornar a Jambi i agafar allà més autostop, em diuen que no hi ha transport fins les 11. Desidisc anar en el de carrega però a les 10 em diuen que puc anar en el speedboat i que algú en un pickup em durà a Marismata, sense pensar-m’ho puge, tot i que a la barqueta em repense si anar o no.

Al final incert agafe el pickup en el malestar que he deixat córrer una oportunitat de fer quelcom especial. Per evitar que això torne a passar cree regles de viatge mentre faig el tortuós i polsegós viatge en meitat dels camps d’oli de palma.

Regla 1, desició: Sigues tu sempre el que desidis el que fer, no deixés que altres ho dagen per tu, a no ser que no sàpigues d’altra opció.
Regla 2, camí i temps: Mai tornés enrrere ni desidisques que el temps és important, gaudis del temps, a no ser que no hi haja altra opció.
Regla 3, ajuda: No deixés que els altres t’ajuden, a no ser que siga part de la regla 1 o 2 o no conegues  altra opció.
Regla 0, selecció: Selecciona les opcions basat en la curiositat i novetat, a no ser que no hi haja altra opció.

El pickup em deixa al poble, vaig cap al riu i es posa a PLOURE, pluja de veritat. No em puc moure per 3 hores, un home em convida a te.

M’alçe tard, les 8, es suposa que en 8 h de carretera puc estar a la costa. La  vida et demostra que la realitat no és així 🙂

Creue el riu demanat passatge a una barqueta, l’altra banda és encara més cases sobre l’aigua, i descobrisc una escola sobre l’aigua! Sóc l’atracció de la jornada, em fan decenes de fotos en els xiquets i continue.

No hi molt de tràfic tot i que la carretera és bona. Una moto m’agafa i la carretera esdevé un Fangar prompte. Tot empitjora quan comença a ploure fort: P . Parem i una barqueta passa per darrere la casa on estem, com tot es vegetació es com si navegara per meitat del camp :D. Tot està inundat, cosa que em mostrà que una carretera no es pot donar per cosa segura en època de plutges.

La carretera s’acaba en una zona inundada on tots els cotxes han parat, vuic continuar ja que pareix que hi ha un minipont de fusta al qual s’arriba travessant l’aigua però em diuen que la fondària és fins a la cintura. Accepte que em travessen en barca però em comencen a conduir molt més enllà,  la carretera està completament inundada en molts altres llocs, i completament desapareix per molt de temps. Dic que no tinc diners i el conductor em diu que no hi ha problema… gaudisc del paissatje, trabessant esquelets de cases inundades.

Hi ha kms i kms d’inútil  carretera de ciment construïda sobre l’aigua, ja que no connecta en lloc més. Pot ser en època seca té us. Com d’importants són les infraestructures per comunicar i abaratir costos.

La imatge del dia, la barqueta em deixa a una punta de carretera i camine, un riu m’espera al davant, totalment desbordat, sobre ell un alt pont s’alça orgullós però inútil desafiant a l’aigua, l’accés al pont està cobert per 3 pams d’aigua, sort que porte sandàlies i pantalons curts.

Després de pujar el pont a l’altre costat altra inundació, però aquesta per uns centenars de metres. Un poblat s’alça vora el riu, completament engolit per l’aigua d’aquest, habitants aquàtics.

Després de la travessa tenint la sensació de caminar sobre l’aigua, asfalt altre cop, però es posa a ploure de veritat i pare a una tenda (he après de fa uns dies a no caminar en pluja forta). Allà el propietari em convida a cafè, pastes i sopa sense jo demanar res i dient que no. L’amavilitat d’ací no té aturador.

Para la plutja i continue amb l’autostop. No hi ha cotxes així que opte per moto. La carretera és terrible altre cop, un estudiant em porta al darrere, en una vespa, corre prou i patisc per una caiguda per 1r cop: P.

Parem a un poble, on caminant em conviden a te (després de renunciar a una cervesa)

Para després de prou de temps caminant un taxi ple, que em du, graris altre cop, fins Sukamara, la meua destinació.

Faig carreteres que no estàn als mapes en meitat de camps de palmes i en estat de perfecte a terrible, passant per molt de fang.

A Sukamara vuic un barquer per anar riu amunt fins Marismata, però ja és tart i em diuen que no hi ha. Puc agafar un speedbat a Jambi i d’allà carretera a Marismata. El 1r speed Boat que ix, amb un moble de hellokitty, l’agafe. Són 17km per riu. Al minipoblet em diuen que hui no hi ha transport per a marismata. Són les 4 i queden 2 h de sol. Decidisc dormir allà deprés de fer només 100km dels 400 que deuria.

En el temps mort explore el poble d’un carrer (fusta sobre aigua també). Descàrregue un vaixell i el càrregue a un camió i em banye al riu, corrent molt forta! Moltes fotos amb els locals.

Es veu que han estrangulat a un home per infidelitat a 2km d’on estic, m’ensenyen la foto del cadàver, i veig l’ambulancia que demana on és el mort. Els locals però es preocupen que dorga  allí (parada del moll) i el que m’ensenya la foto em convenç que torne a sukamara per dormir i m’invita a sa casa.

Tornem quan es fosc, l’home em convida a sopar peix a as casa, I deprés a ca sa mare estofat de cervol que ha caçat son germà. M’ensenyen un cristall enorme d’on fan els grans anells que la majoria dels homes de Kalimantan porten. Dorc a terra.

Eclipsi, núvols. Núvols per centenars de km a la rodona. There it Goes my Luck. Autostop cap a un lloc que sembla que hi ha clarianes, res, són núvols a baixa alçada (hi ha com 3 capes de núvols). El 3G em diu que al nord no hi ha núvols (deuria haver parat en el bus avanç). Faix autostop i és un taxi però que em du igualmer.  Just a temp (1min abans del total) arribem a un lloc on el sol s’entreveu entre els núvols. No tinc el total, més núvols el tapen però tinc un video i alguna foto. El taxista no em cobra però jo em quede en meitat de les plantacions de palmeres. Hi ha una Muntanyeta a prop coberta d’arrosars de secà i grans roques. Encara es poden vore els troncs tallats i carbonizats de l’antiga selva. Puge i es veuen km i km de palmeres per tot.

Em pegue una rentada al torrent del costat de la carretera, no em vaig rentar el dia anterior. Dependre de transport et deixa a ciutats, on no hi ha fàcil accés a llocs en aigua per llavar-se.

Decidisc anar a Pankalanbun, la capitaleta de la zona, perquè hi ha una ruta alternativa cap al nord que passa per la costa, tot i que no està als mapes, serà una aventura :] 

Autostop a un cotxe i un camió.

Autostop al poble on una xica em dóna seu número (que perc) i em deixa a un restaurant on menje entranyes d’algún animal, molt bones!. Prove couchsurfing, no hi ha massa, decidisc provar d’anar al parc natural a l’endemà. Per tant busquen la policia per demanar un permís. No hi ha electricitat així que no me’l poden fer.

Vaig a explorar. En un carreronet un home em convida a sa casa, el seu fill parla prou bon anglès autoaprés, la iaia té 92 anys i somriu molt.
Em regalen un braçalet de fusta i unes fustetes que fan bona olor quan es cremen.

L’home em du a un hotel, però costa el doble del que em pensava.

Vaig al riu, genial! Una comunitat que viu en cases damunt de l’aigua i tots els carrers són taulons de fusta sobre pals. Moltes barquetes i tràfic de gent al riu. La gent és increïblement feliç de vorem i faig moltes fotos amb ells. Una dona es posa el meu barret i la meua motxilla, tots riem.
Pregunte on van els vaixells amarrats, molts a java, cap va on vuic.

Una CS em contacta i vol quedar, quedem a les 7:15. Torne a la policia però no hi ha ningú. La CS es diu Rosandra, però es fa dir Mimas. Em busca un hotel per 80mil r, que és. terrible (dilapidat, brut, no té finestres ni mosquiteres, bany compartit, només un endoll, o ve ventilador o carregar mòbil …). No m’importa que siga basic, però pagar uns 7€ per això és desproporcionat.

Sope amb ella, em diu que treballa de redactora de nacional geogràfic, tot i que va estudiar administració. Des d’aleshores es preocupa del mediambient. Té un treball també d’escritora freelance.

Vaig a dormir,  he de rentar la roba i es fa tard.

Al matí assistisc a Kun a classe altre cop, és de l’entesa entre cultures, i faig altre discurs de l’important que és viatjar i la diversitat cultural. Pense que no és bo que gaste el temps en això ja que no em donarà temps d’arribar a l’eclipsi, però no puc deixar d’ajudar a un amic i ampliar la percepció dels estudiants de com important és la diversitat.

Als estudiants els encantaencant.fer-se fotos amb mi, està sent la norma. Cal adoptar la mentalitat de calebritat i que volen fotos teues i amb tu. Un cop acceptat és fàcil. És una cultura molt poc tímida i oberta en general pel que. veig

Comence l’autostop a les 8:40 (3h després de l’eixida de sol, això em deixa 9h de sòl per fer 14h de carretera: P)

Faig 600km de hitchhiking, en 11 vehicles, un és un taxi, un camió amb 5 persones al front, i altre un bus: P

Hi ha uns 50km de carretera principal completament destruïda, el enginyer civil que m’arreplega al darrere d’una camioneta em diu que no l’han arreglat en 25anys. La resta de la carretera és bona.

Arribe sobre les 4 a la intersecció a ketapang, i encara estic lluny de la linea del eclipsi total. La carretera cap a ketapang (el meu destí original) és molt mala i desidisc continuar per la principal, que va est i no sud.

Plou, plou molt després de 3 hitchs, però decidisc anar caminant tot i així,  greu error, tot i el plubisquer acabe empapat. Com a mínim veig un bonic arc de Sanmartí que pareix estar a un centenar de metres de mi ixint de la vall. No passa quasi cap cotxe (ni moto) en 1h, fins que un pick up m’arreplega. Però vaig al descobert damunt mobles, sofrint més plutja. Tot i així a estones el cel s’aclara i la posta de sol a les muntanyes forested a dalt del pickup són màgiques.

Finalment ja negra nit desde el pickup pare el bus i vaig en ell, sentat a terra. Musica horrible super forta. Deuria haver parat en la 1a parada després d’entrar a la línea de l’eclipse, però no faig per confusió, falta de paraules i cansament (estic prou xop encara).

Pare a la següent, però és 1h30min després, travessant 2 o 3 tempestes. Després d’explorar el poblet, dorc a la parada del bus, on altra gent dorm.

Hi ha estrel·les al cel, bo per a l’eclipsi dema.

Kun m’ha demanat d’asisir amb ell a classe, cosa que accepte ja que és el que volia fer. Dóna classes d’anglés i escriptura argumentativa. Vol que faça una introducció de mi i com d’important és viatjar i descobrir cultures.

La classe comença sempre amb una pregària, té igual quina religió sigues. El que no està permès és ser ateu.

A la 2a classe crea un joc per a proposar arguments (són 3h seguides per tant té molta llibertat didàctica en el temps). Hi ha màfia i habitants a un poblat. Els habitants no saben qui és mafiós i han d’acusar a altres i l’acusat ha de crear arguments per defensar-se, si no et maten. Jo sóc mafiós i sobrevisc fins el final, amb bons arguments, la resta de màfia mor i només 3 habitants (de 30) sobreviuen. És una increïble classe d’universitat!
També em conta que organitza excursions de cap de setmana amb els estudiants!! si mai em faig professor he de fer coses així i extendre-les. Em conta que als EEUU a ohaio feien això.

Poc més en el dia. A la vesprada anem al centre per jo consultar internet per decidir que fer en la vida i on viatjar. No estic segur, creuar Kalimantan o tornar a Malaysia. Kunto em digué ahir que demà hi haurà un eclipsi total al sud de Borneo. 14h de carretera segons google, una aventura d’autostop m’espera: D

És diumenge per tant Kunto no treballa i em proposa anar a una casa llarga on viuen 170 persones, unes 40-50 famílies.
Agafem una moto bona d’un amic seu i anem cap al lloc, 1h30min de conducció,  es nota que la moto és bona, no em fa mal el cul.

La casa llarga no és més  que molts habitatges un al costat del altre, com una finca però en horitzontal. comparteix un espai comú. al davant però. per la resta son havitatges individuals que comparteixen el mateix sostre.

La tribu caçava caps com a ritus de maduresa en la generació del iaio del nostre hoste, un company de feina de Kun, kun em tradueix.

el 2n president d’Indonèsia. eliminà moltes de les cases llargues perquè. tenia por a la vida comunal i al comunisme estenguent-s’hi.

En Indonèsia quan t’oferisen algo per menjar/veure  s’ha d’acceptar ni que siga un poc.

Fotos i volta

Anem després a una cascadeta en meitat de la selva, camí. Bonic en moto. Trobem recol·lectors de fruita que s’enfilen només amb braços i genolls uns 10, 20m per agafar allò marró que es menja tant al SEasiatic (blanc per dins, recorda a raïm), ens donen una poca.

Tornem a casa, discussions interessants amb en kun. Ell estudia com l’anglès afecta a les llengües locals, de del punt de vista dels que aprèn anglès. La reacció es positiva,  com esperava, ajuda a conservar aquestes llengües.

Aterre a Kuching, a Sarawak, Malaysia, després d’un curt vol i de perdre la cartera de la sort a l’aeroport. Comprada al Marroc,  7 anys amb mi, perduda 5 cops, recuperada només 4. Tenyoraré.

Començe a fer autostop a l’aeroport, he de fer 6h de cotxe en 5h de sol, creuant la frontera amb Indonèsia per anar on un contacte d’un amic està, vorem.

El 2n autostop fa 40km extra només per deixar-me a una intersecció! El 3r és ràpid (2 segones s’espera) i em du fins la frontera després de descarregar material al seu restaurant. Una dona de Jacarta que ha fet un restaurant prop de la frontera.

A la frontera em fan pagar visa (35$), els que han passat abans de mi no han pagat, però per algún motiu a mi emoca toca. A més el preu misterosament és 10$ més car i han modificat la visa a ma per posar-ho. Després d’1h d’espera travesse.

2 autostops més i em plante a la intersecció per al poble del meu contacte.
Fa 1h que és de nit, i he faig autostop a una moto. El xic para a meitat camí i em convida a sa casa i a banyar-se al riu, on es despulla i m’intenta ensabonar i abraçar i jo fuguisc per pates. Ara entenc  el que  sent la gent quan elss acosten sexualment! no és agradable però simplement es deu a la falta de raonament de l’altre. Això si que no entenc, com es pot actuar així per instints sense pensar en les accions? Bé supose que si pensarem massa no hi hauria espècie humana…

El xic es disculpa i em du fins al poble, Nabang, on espera que Kunto, el meu contacte, arribe, tot i que no sé que vol ja que li dic que se’n vaja. En tot cas en Kunto arriba i me’n vaig.

Kunto viu a un dormitori per a professors joves del campus universitari, amb 6 altres professors, és curiós que compartisques habitació amb altres professorsprofessor, però. també és. un campus d’una ciutat de 100.000 habitants antiga mina de diamants,  on sols donen algunes carreres (anglès, esports, administració i matemàtiques).

En kuno estudià any i mig a Ohaio però. es de Java. I fa recerca cultural i lingüística

Ja que estic tornant a escriure diari des que he entrat a Borneo, aquest cop amb el mòbil aixi que disculpes per la terrible escriptura, aprofite per penjar-ho ací.

És més per a consum intern, així que pot ser terrible per 3rs lectors.
Tot i així, gaudiu!