Death, to die

Posted on by wanderer

image

I don’t know if I already mentioned this in one entry, anyway this is a good moment as death is overwhelmly present in Toraja, specially the exposed bodies.

Well I’m not afraid of Death anymore, I don’t know exactly since when. Don’t get me wrong here, I don’t want to die EVER, and ever is a long time, at least as long as it takes to understand what time is :D. That’s what this blog is about 😉

Is just that in the past, specially as a kid, the idea of death was almost the only thing that terrified me. Well that and stitches, but stitches where less common.

Now I accept it as one possible (and highly provable), although undesirable, outcome of my life. Quite obvious afterall.

But  I’m at peace with the thought that one day I might cease to exist, even tomorrow. I want to finish  the day at least 😀 (I’m ok too with the thought that it might end it up now, That’s how I realized I don’t fear death)

I had an extremely good, happy and lucky life, in which I’ve been able to do what I wanted (still i miss jogging on the moon, but oh well).

I’m deeply aware of how fortunate that is. How fortunate to simply live doing what fills you up, to live in a epoch with so much knowledge on your finger tips and travel available for anyone that really is willing to (not to the moon though). And a society that allows you to do so.

I guess at some point I achieved internal peace and with that being afraid of death or worrying about it goes away. Or maybe is something different…

It’s a pity that i didn’t realize the time around when this happened. I just was aware of it when thinking that you could die and the though didn’t worry me at all. Had I.realized when that final change happened I would have more clues on why it happened.

I’ll  share my thoughts if I find another reason.

Now I just share the excitement of discovery 🙂

Diari de Sulawesi, dia 11, entrevista en Benjamin

Posted on by wanderer

image

M’alce al sostre de la casa en vistes magnífiques a una vall coverta de núvols trencats.

Un deliciós cafè negre aràbic m’espera.

Entrevista de cultura Toraja amb en Benjamin, el pare de Birdman.

Moltes coses sobre les tradicions, he fet una gravació en mal soroll  que hauria de transcriure.

Però  el punt més important que destacaria és  com l’esforç econòmic que s’ha de fer per mantindre les tradicions (especialment les funeràries) i mantindre les aparences han donat forma a aquesta societat.

Bàsicament Toraja és un país de diaspora. Des de que he arribat m’ha solprés el ric que és, sobrerot comparat en la veïna Mamasa, que té la mateixa cultura.

La gentnes veu empentada a anar a treballar fora per molts anys, sovint en feines ben pagades però dures, com mineria. Amb això esperen recaudar molts diners per donar un bon funeral a un difunt, a més de construir i mantindre les cases tradicionals fent més  festins.

Bé  quasi tot els diners se’n van pagant els bufalos que sacrificar (un per fill com a mínim, i 700 en l’event més gran, que durà 5 dies), i pagant deutes.

Tota aquesta activitat de miliona de persones treballant fora i gastant tots els diners al país obiament ajuda  a desenvolupar-lo.

És  molt curiós  el món funerari,  és com viure a l’Egipte clàssic, en que les vides trancoeren en preparar la mort, en aquest cas la dels altres, arribant  a tindre el mort a casa per 20 anys per reunir els fons i aclarir-se on enterrar-lo:. Continuen utilitazant els megàlits, tombes tallades a la roca, i peçes d’arquitectura innecessariamebt ostentoses per guardar la memòria.

I com això és el que acava marcant l’economia d’un territori i com de bones són les infraestructures que tenen.

****
Em plante a un funeral que Birdman i jo em vist de camí  a visutar el nou bufalo de lluita d’un amic seu, 50.000€ costa l’animal…

No està  passant res al funeral, i sentint-me fota de lloc ja que ningú em convida decidisc fer camí  a la següent destinació.

Aquesta és un Couchsurfer que té una escola d’anglès i un hort ecologic  i oferis a voluntaris que hi acudisquen.
Està  a 120km, fàcil d’arrivar en les 6 h de sòl que queden.

Em costa fer autoestop. Diumenge mig dia i molts taxis. Però em plante a Bajo, el poble del CS després de 3h,  6 autostops i trabessar precioses muntanyes. Tot i que estàn cobertes de núvols i estic cansat i m’endormisque.

Faisal, el meu CS té efectivament 1i anys i ja té el seu negoci, tot i que el corre més com.una seudo ONG donant educació gratis a molts estudiants. Ha construit al jardí  de ca sons pares una caseta de fusta per donar les classes, i un altra per dormitori dels voluntaris.

És molt bon escoltador i presta atenció en passió  a totes les meues històries i pensaments. Li agraden especialment les frases que té mon pare sobre la nul·la evolució en l’educcació, i comentaris en que implica ser bon mestre.

Vol que em quede més dels 3 dies que tenia pensat, més aviat setmanes :P. Dic que no, però pot ser em quede un dia o dos més.

Diari de Sulawesi, dia 10, lluita de bufalos

Posted on by wanderer

image

Cororolari de la 1a llei del viatger solitari, si coses no pasen, fes que pasen 🙂

Matí  curiós, la gent continuant dormint al terra mentre altres ja fan vida a l’espai.

Altra sesió de preguntes. En tornen a comparar en jesus, comença a ser inquietant… Massa cristians ací.

Estic anant cap al sud a mig dia i tinc el sol a l’esquena, és  super divertit estar a l’hemisferi sud! 😀

Lluita de bufalos,
Fa 2 dies em digueren que a prop del loc on dormia farien una lluita de bufals d’aigua. La curiositat em pot, i tot i que és  abus animal en públic hi vaig.

Caminar i Autostop. En Renault, un xic jove en prou bon anglès, m’arreplega ja a prop tot i que ens perdem per arrivar.i caminemcamine molt. Hi ha milers de persones, està a rebentar. I ole de fang per tot 😛

Originalment es va fa per als morts d’un poble. És prou comú i cada mes en la zona hi ha 5 o 10 events així.
Però amb el temps ha desenvolupat apostes, cosa que no era tradicional.

Es veu que si talles els testicles als bufals les banyes li creixen llargues. Però eixos animals no són per al combat. Els animals de lluita no fan resre més  en sa vida que combats, i són moooolt cars.

Bé el combat prou decepcionant, el qual és  bo ja que és menys brutal. És com el futbol, molt de temps en que res passa per a tindre uns pocs moments d’excitació. He vist 8 “combats” i en 4 un dels bous ha passat del tema i se n’ha anat. En 2 els bufalos simplement han pasturat i banyat al fang. En un han caminat i xocat un parell de cops, i només hi ha hagut un seriós en que han xocat i s’han enganxat quasi tot el temps.

Tot i això  la gent no s’ha mogut i espera pacient. Supose que això explica en part que els agrade el Fútbol. Molt de temps en que res no passa per a uns pocs moments d’excitació. He de dir que un 70-80% del públic són homes.

M’ha dit en Renault que és normal que en un event (que dura unes 5 o 6 h) un bufalo mora si xoquen fort, però això no ha passat, jo només he estat 2h. Ha dominat la natura pacífica de les bèsties que preferien passar del tema com és de trellat.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

Un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€!

Renault em convida a anar a unes excursions, però plou així que només anem a sa casa, on la seua neboda és autista i son pare no té feina, cosa que fa que hagen d’esperar més  de 2 anys per reunir els fons per fer un bon funeral per la iaia.

M’ensenya unes espases i teixits i monedes de plata de més de 300 anys que les famílies utilitzaven per decorar les cases fa temps.

Després de la plutja torne al secretariat del joves cristians i m’acomiade dels que van a Makasar en bus.

En Birdman, un local de l’associació, em convida a dormir a sa casa. El seu pare sap molt de cultura toraja.

Dormim a un llit al sostre de la casa en construcció XD Per sort hi ha altre sostre de llauna al damunt, plou tota la nit.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€

Diari de Sulawesi, dia 9, 2nd law of solo taveler

Posted on by wanderer

image

Second law of solo traveler: Tourism is only fully enjoyed if done with company. Lone tourism feels artificial, out of place and cold.

Si ahir em paregué turistic, hui he entrat a un parc temàtic! És  el que tenen els busos supose.

M’unisc amb tots els estudiants cristians en una excursió per 3 atraccions turístiques de la zona i un dinar baix de les cases típiques.

Els morts estàn vius mentre qui els recorda està viu. Res nou ací ja que per exemple el més enllà romà era aixi, o Bender en el seu “me recordareis” al món egipsi :). Per tant tota la construcció de monuments i grans tombes a les carreteres que van a les ciutats.
El curiós és  que els romans deixaren això amb el cristianisme, mentre que ací creuen en el cel però continuen a fer grans tombes i monuments i ninots que representen l’efige del mort.

Bé en aquest punt hauria de descriure açò, però és tan impressionant i ple de detalls que escapa cap descripció breu.
Decenes de milers de cases tradicionals amb sostres en forma de barca, altament decorades escampades per tot.

Són o be tombes, o graners d’arròs (que representen la dona) o cases comunals de reunió (que representen l’home) unes en front d’altres. També algunes cases modernes tenen el sostre acabat en l’estil tradicional. Tot açò en mig de camps d’arroç abancalats, tallats per pacifics caminets, connectant poblets en més i més cases d’arquitectura  toraja. En valls en muntanyetes plenes encara de verds boscos.

Si aquesta descripció d’abstracció  alpina no és sugicient, cal afegir tots els vincles a la mort.

Des dels funerals en decenes de sacrificis animals i subhasta de la carn. Passant per tombes tallades a les penyes. Taüts podrits mostrant els cadavers a les coves. Galeries amb cadavers. Caixes plenes d’osos penjant damunt el teu cap. Oferiments de monedes i cigars a cadaveres. Tombes en forma d’ou gegant. I finalment conjunts megalítics impressionants, amb descenes de roques tallades de més  de 5 metres, que encara s’utilitzen i amplien hui en dia!!

Tot ésser humà simplement hauria de visitar açò en algún moment…  És així d’impressionant.

A sí,  i un jesus gegant dalt una muntanya a lo SaoPaulo, sols que aquest pareix un mag llançant un encanteri 😛 li falta el gorro puntiagut.

Segona llei del viatger solitari. Turisme només es gaudis plenament si fet amb companyia. Si en solitari tot pareix molt artificial, fora de lloc i fred.

***
M’han dit la cosa més  bonica en el viatge fins ara. Que aporte esperança, optimisme, bones sensacions, somriures i wonder. Coses aixi t’alegren la vida i motiven 🙂

També m’unflen a preguntes de tots tipus canviant de temàtica tot el temps, per tant prou confús però divertit. De quan costa el meu rellotge a que pense dels drets dels homosexual (ací li diuen LGBT).

Vaig a dormir tart al terra entre mig de tots els altres. Mola 🙂

Diari de Sulawesi, dia 8, regla 4 del viatger solitari

Posted on by wanderer

image

Al matí  vaig a comprar un joguet per a la neta de Nata cumplís un any hui, però  no hi ha res al poble. Li compre una pilota de canya.

Li he passat les fotos a l’ordinador, però  quan les esta veient es penja, Windows erxplorer error apphangB1. Em pase les següents 3h arreglant-lo. Gran Windows!

Camine 40 min per carretera de muntanya en vistes als camps d’arròs, tot tacat de cases típiques de toraja ací  i allà, un escenari  magnific 😀 Faig autoestop i acabe perdent als escacs contra els policies (he de prestar més  atenció …)

Autostop en un compartiment de càrrega.
I el primer turisme que faig en 2 mesos, visitar les tombes de Lemu, tallades en una penya i en ninots de fusta als balcons que representen els morts. Em creue en 2 turistes de suïssa, el seu guia em convida a juntar-me amb ells però  em sap mal i renuncie. Es fa extremadament rar despres de passar a ser un deambulant, wanderer, tornar al lloc dels turistes. Estrany sentiment mesclat de vore coses curioses i que val la pena vore, però perdre el que fa úniques totes les coses difícils que assolises com a deambulant.

El següent autostop, després  de fer una llarga volta per agafar a la novia ( i després de perdre’m), em du al següent lloc turístic, Londa. Tauts estan penjant a dins d’una cova oberta i a dins d’una galeria, tunel, de 500m que té entrada i eixida :), cosa que no sé fins després 😛

Caninar en un tunel mortuòri sense llum, que té  bifurcacions i no saps on va, i has de passar galeries estretes, inhundades, anar a gates, aigua, fang, tot carregat en 14kg d’equipatge, no una bona idea. Però és  una genial experiència! Vore el vaho condebsar-se davant la teua cara il·luminat pel frontal en la quietud de l’aire d’una cova, genial. Tindre la sensació que t’has perdut en un tunel, un repte. Estar content per primer cop en ta vida de vore fem per terra i morts (indicant el camí a fora) curiosa sensació.

A l’altra entrada (o eixida) els  oferiments als morts són curiosos. Cigarrets i monedetes. El cadàver rodejat i sepultat per aquestos, només  mostrant la calavera negra per l’humitat. Com flotant en un líquid de tabac i diners.

A tot açò es fan les 17:40, 40min per la posta de sol.
Regla numero 4 del solo traveler: començar a buscar un lloc per dormir després de la posta de sol.

Bé seguint la regla 1 i un poc fustigant-me per caure al turisme camine sense saber on dirmiré 20min abans de la posta de sol i amb negres núvols, un mòbil que m’ha deixat de funcionar, i l’altre que no li va el GPS. Per  sort ja fa temps que he creuat la barrera mental de no preocupar-me on dormiré.

Camine i veig diferents opcions in dormir. Desidisc però arrivar a la següent intersecció que em costarà justet el temps per a la posta de sol. Allà  el mapa em mostra una pujada a una muntanya i un nom. O ve hi ha una esglèsia o ve algún  tipus de santuari o cosa, en tot cas bona opció per trobar un lloc on dormir.

L’aposta es paga més que de sobra! Sometimes you hit jackpot, but you need to gamble 🙂
Em topete en una congregació de joves cristians. Molt interessant el que aprenc i la gent que trobe, ja que per sort, a més dels centenars de fotos, hi ha un grapat d’assistents que saben prou bon anglès.

Un em parla entre altres coses que a Flores encara hi ha conflicte catolics protestants. La reunió és  de com solucionar problemes d’interacció entre comunitats i us de recursos i política (prou ambiciós  diria!).
Molts dels interlocutors pareixen prou descontents en el govern central (musulamnà) i un sap de Catalunya i el pais Vasc (euscalerria i acatasuna diu al parlar d’ETA !).

Compartisc sopar amb ells i em conviden a una excursió al dia següent 🙂

A més em donen contactes per a dormir en un lloc com aquest en altres 3 ciutats 😀

Reflexione que jo i altres que viatgen com jo de fet estem vivint de caritat, sols que donem molt més als que ens acullen pel sol fet de ser altra cultura i compartir temps amb ells. Bé i el fet que els deambulants com jo tenen una mentalitat difícil de trobar. Per tant seriem una raresa dins d’una raresa.

La reunió dura fins les 2 del matí, hora a la qual no se’ls ocorre més que fer una misa de més d’1h. Bé òbviament per molt bones intencions que una religió tinga al final no és més que un seguit de normes aleatòries. Com a mínim així és la religió que he creat 😛

Wanderer

Posted on by wanderer

image

I guess there is a point in your traveling in which you cross some kind of barrier and you cease to be a traveler: someone who wants to go to one place and do something. Then you become a wanderer: someone that wants to keep moving regardless of the way or the destination, only the movement itself and unexpectedness of your encounters are the aims of your way, one who wonders.

The wanderer though still has the legs of a traveler and the eyes of a tourist. It’s the envelope of the 2 with something else that is bigger that the sum of the parts.

It just feels right to be in the middle of somewhere that nobody would wish to be. That you belong to that moment. But the moment goes away and your traveler legs set the next step, and your tourist eyes make joy of it.

Just wander and let it go.

image

Science and Mountaineering

Posted on by wanderer

image

I guess this has to be discussed because of how the current research methodology affects to many young scientist.

I would dare to say that one of the main reasons that many people enters research is because they want to discover something new.

Then I’ll compare that to climb a mountain, bur not just any mountain, but one that you don’t know how it is, where it is, or if exists at all!

Then how shall proceed someone that has only theoretical knowledge in mountaineering and has done a couple of treks in hills (a fresh graduate)?

Well that’s difficult. One would like to climb to climb the Everest, as the famous saying goes, because is there! But climbing the Everest is not easy, and worst, it has already been climbed…

So what the supervisors want you to do? well, get you  in shape so you can be a Sherpa to carry on helping them climb.

And what they want you to climb? certainly not something that is not known how it is, and even less something  you don’t know if exists at all.

What any sensitive person would do is make you climb something extensively surveyed, that has a clear path and peak (goal) and that might have been climbed already, but in a different way.

That’s sensitive, then many supervisor can be, well, not sensitive…

And then for the aspiring mountaineer that might seem dull and purposeless. What’s the reason to climb something known if there are many exiting mountains out there untouched?

Well the thing is both are right and both are wrong.

It is right to train
One one hand, First you shall be prepared, and the difficult part is that depends on the mountain it might take more or less effort to get on shape (skills), and you might need more or less people on shape and specialized roles to get there (teamwork).

Otherwise you will fail or get lost, which is a nice way of training too, but difficult to justify to a funding agency. 

Second lets be realistic, not everybody can climb a brand new mountain. Most of mountaineers keep climbing the same ones, maybe in slightly different ways and times. Still I know some that keep climbing unclimbed 6000ers :D.

Therefore  you shall not be frustrated if you never claim a new one, unless you REALLY want to climb an unclimbed one.

It’s right to try
So, on the other hand, first if someone is really motivated you shall not waste the energy, determination and motivation of these by doing dull hike or sherpa work. What one might lack on skills can be compensated by pure determination,  confidence, fearless and instincts that might be different for a young unweathered mountaineer.

Second, it’s good too let the determined try and encourage and help them instead of the opposite. It’s a nice bet that in the worst case might end in failure but in the best you might climb or discover that mountain! Since it’s a unknown one maybe even one inexperienced mountaineer can clam it, as the skills required might also be something original.

It’s worth the try, at least for some part of the time.

Creativity not encouraged
Unfortunately the way I see science now I would say that creativity is not encouraged, to be the least pessimistic. That limits the exploration capability.

Confidence
That’s what most seems to be about.
If you are confident that’s what will push you to struggle trough. If you are confident you can attempt the unknown. If you are confident and motivated  you will push against any hardship to find the way.

But what brings confidence? Well in this system it is the most dull of things, marks for fresh graduates, and number of publications for seniors. Hardly something to attempt crazy endeavors.

What shall bring confidence is skills and encouragement in breakthrough thinking.

Yeah, not all the time, not blind encouragement, but hell we are scientists, we shall find a better and more engaging way of exploring.

What is stopping the encouragement  then?
Many things, the ones that can be changed are the expectations of having a publishable outcome, and all the funding system and CV building. What hardly can be changed is the complexity and difficulty of pushing new frontiers and the need of highly skilled and specialized labour for that.

One way forward?
Since the world out there is so big, there shall be room to create a system that pushes the dreamers and explores to brand new fields, and the hardworkers and skilled to expand the old ones.

There is a wold out there, let’s be wise in how to climb it 😀

Diari de Sulawesi, dia 7, matí, sacrifici funeral

Posted on by wanderer

image

Després d’alçar-me a la xicoteta habitació, unes fotos i vaig al poble.
Llegisc a la guia unes atraccions de camí a toraja que desidisc fer caminant, en teoria en un dia puc fer 35 km segons la guia (seran 45 i no es poden fer en un dia carregat…).

Però m’aborrisc i faig autoestop fins la 1a atracció turística. M’espera una casa tradicional d’ací, enorme, en forma de vaixell invertit o en forma de banyes, en un sostre molt decorat. Està  rodejada d’altes cases en el mareix estil, més xicotetes i només per arròs. La gran és la casa familiar per reunions. Però l’estat de la casa gran és deprorable, no tenen diners per mantindre-la i l’aguanten en bambú. El govern no ajuda a la família i la casa està caiguent. Només tenen una visita cada mes o cada 2 mesos i fan una donació de 5000 -10.000 r. (mig euro). Ni motiva el govern ni motiva el propietari a arreglar.

He de dir que les carretrres en aquesta zona estan en un estat terrible, inclús la pribcipal que va per la vall i no per les muntanyes. Estan fent carretera nova però de cement, i no asfalt. Tot i això la muntanya continua caiguent i enterrant la carretera.

Tot això no ajuda a tindre visitants òbviament.

Continue el camí i a una bifurcació seguisc el camí que té fletxes indicant 2 pobles i que pareix té millor camí, bé serà l’erroni, però em permetrà descobrir un funeral 😀

El funeral en principi és com el de Kalimantan, tota la vila es reuneix a ca el mort, tot i que ara el tenen a cos present a cara destapada.

Van tots de negre, pot ser per tradició cristiana. Es serveixen begudes (te, cafe, birra d’arròs) i bunyols.
un xiquet de 8 a 10 anys es veu mig got de cervesa. Bé, ja te edat de conduir ;P

Dos dones etan esteses al costat del mort de cara avall, com si ploraren.

Quan me’n vaig veig la part novedosa, el sacrifici animal.

Una vida de menjar.
1minut de softiment.
5 minuts de convulsions.
15min d’esquarterament.
Mirada d’infinita tristessa.
Xiquets jugant amb l’ull.
Subhasta de carn.

Porc preparat per ser el següent.

Un animal pareix que no és més que uns òrgans per a digerir rodejats de musculs per a moure’s.

Després del que pareix ser una subhasta per la carn me’n vaig, es fa tart.

Sulawesi diary, day 7, evening, motorbike conquest. Mountain crossing from Mamasa to Toraja, Sulawesi

Posted on by wanderer

image

If a main road can be bad, imagine how a secondary one that is not in the maps can be.  The world really keeps throwing worse and worse paths!

http://www.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12845209 (Mamasa – Toraja, moto conquest road, 2 hitchhikes)

If a previous post was motorbike kingdoms, as only motors could access some parts, this is motorbike conquest. The landscape refuses to be dominated but the motorbikes and only the motorbikes manage to pass trough.
Landslides, falls of hundreds of meters,  roads eaten by water, water ways, mud, a lot of mud, impossible slopes, lose rocks, all to hide one of the entrances to amazing valleys. This is the continuous conquest of these sturdy machines and their skilled fearless drivers.

In this conquest lands, without electrification and telecommunication system the news come at the speed of motorbike.

The story.

After getting a wrong way in a bifurcation I walk for more than 1h from the funeral place, on a good road but with no traffic.
I ask a moto coming the other way if that’s the way to Toraja, it isn’t. Fortunately he takes me and drives me back to the bifurcation.

After 1h walking on the main road, tired from the monotonous scenery and the noon sun i decide to hitchhike again. Strangely there are no 4 wheel vehicles passing…

The 3rd moto stops, it’s Natan, a 50 something year old man. The moto is a 20 years old Honda Win, like the one i owned in Laos! but not a copycat. He, before letting me on, checks the tire, chain and the suspension of the moto. Strange, that never happened before in any of my hitchs… I’ll have the reason for that soon after.

If a main road can be bad, imagine how a secondary one that is not in the maps can be.  The world really keeps throwing me worse and worse paths! And i know that probably  there is still a long way to go 😀

To hitchhike a motorbike in this kind of road is having a mixture of ignorance, heartlessness (your ride and his moto really have to do extensive extra effort to allow you to go through, even when walking in the bad parts), and having gone trough a lot of any kind (bad stuff).

It can be done… but really you need the right mindset.

Anyway there is always the option of simply hiking, is not the hardest trek ever, but also not the prettiest. There are 2 or 3 nice landscapes and few traditional mamasa/toraja houses, but that’s it.  The real wander of amazing roofed houses appears when getting into Ponding, where the good road just starts, to get into toraja. 

There is high chance of rain, as the clouds hang on the mountain, making striking views but wet muddy roads :P. The road itself has not seen any car in months, and maybe even years. Several landslides and trees cut the road making it only accessible to 2 wheel vehicles, and even these need Dakar level drivers to ride through… For walking the worst are the mud traps, and a lot of loose rocks on the steppy slopes. I dismounted and did these several times on foot, sometimes being faster than my ride, so no problem.

In the wikiloc profile the road  is described (with a small mistake on my part choosing way, that adds about 8km to the track). The terrible amazing road lasts for 50km at least (Mamasa to Ponding). Far from the 36km that lonely planet (2009, with buses on it) quotes, I wonder where they got that from, I guess there shall be another shorter trail through the mountains, or my GPS is terrible. Anyway only getting to the first pass is already 30km…

In any cade, as with my other English posts, if you want adventure, hardships, suffering, and you have the heart for it, this is your path!

Something to tell back home and a way that enlightens. Both what you see and what you think (at least in my case as I’ll show in the following posts).

To finish the day, the last 40km are in a perfectly paved way, but still reaaally  windy and steppy, not the best when carrying a 13kg backpack in a Honda Win with a small rack (I had to learn how to hold on the seat when going up, I almost fell twice before finding the trick :).

This road also has some spots with  landslides, limiting a lot the 4 wheel vehicle flow. But the scenery is even better than the 1st part: crazy river valleys, pine clouded mountains, and hundreds and hundreds of Toraja amazing houses and  ricefields.

Natan is a super cool guy who stopped on some scenic points for me to take pictures, and offered to host me at his house. It had a crazy roofed Toraja rice house in the garden 😀

Si escric res referent a aquest viatge s’haurà de dir mal camí, o bad road o jalan rusa, o en les altres llengues. És  en diferència on més he sofert i on millor experiències he tret 😀

Diari de Sulawesi, dia 5, breu boda buguis

Posted on by wanderer

image

Life is a constant broadening of your horizons.

Història sense fi, favors sense fi. Em comense a sentir que estic creant la història sense final però amb favors que compensar  en comptes d’ històries que acabar.

M’alce al matí a l’eixida de sol (les 6).  Em diuen que em quede fins les 10 per menjar en ells. Dic fins les 8.
Passant el temps dic d’anar a la mar, pareix qud està prop al mapa, però  en realitat són uns quants kms! L’home em du amb la moto fins a una platja remota, amb gazeebos destruïts, roques i manglars. Camine amb altre home amb maxet i el 1r home em conduix per la platja en la moto amb moltes barquetes de pescadors molt xules.

Tornant paren en una caseta en construcció que té no menys de 40 treballadors. Calcule que en un matí construiran la caseta de fusta.

Em conviden a esmorçar un apat enorme, els plats són fulles de palmera.
Un dels homes en anglès limitat em diu que és  una tradició de java. Em convida a sa casa que suposadament està  a 2km i té nosequé d’Austràlia.

Després d’uns 10km per carreteres de terra m’ensenya cavanyes en vaques i cabres que entenc que el govern australià ha finançat.

Ell està a Sulawesi, des de Java, com a conseqüència de la transmigraci, una política de la dictadura Indonèsia (anys 60 al 98) de dur gent de les illes poblades a les despoblades a mode colons. Creant molts conflictes en alguns casos (és l’orígen que alguna gent de Kalimantan mataren a molts fa 20 anys, també a Sulawesi passà fa 17).

Després tornem a la caseta, que ja comença a tindre parets, i després  d’un te tornem a casa.

Allí  m’acomiade, fotos. La dona s’ofen que no menge en ells, però ja he menjat i he de fer camí, em sap mal…

Una furgopickup m’agafa i vaig al darrere. El sol pega prou fort.

A un poble em deixen i m’arreplega l’Angus, que anirà fins a Mamuju.
No parla quasi anglès, però tot i anar sense aire acondicionat, cosa que em fa suar molt, para als punts escenics per a que faça fotos 😀

Parem a ca son germà també, per un cafè. I a dinar una sopa tradicional del sud. Ell és bugi, una de les etnies del sud.

per fi trobem una gasolinera oberta, per kms i kilòmetres anavem en reserva i totes les gasolineres i tendetes de gasolina no en tenien.

Això em fa pensar en un Mad Max world, on la gasolina costa d’adquirir i s’han de fer molts kms per trobar-la, com d’oasis a oasis al desert.

Jo pague 1/3 del dipósit (l’home no té  diners) i per fi posa l’aire acondicionat. Cosa que no és tan bona ja que els seients  de cuir em fan suar molt i se’m reseca la gola amb l’aire al gelar-me ràpid.

Són  les 3 passades i encara falta més  1h per a que arivem a la destinació, l’home oferis que pase la nit a sa casa i al dia següent continue.

Cree una nova regla.
Regla 5 de l’aoutostop: si la següent destinació és més de 3 cops el temps que tinc per arrivar-hi, es pot acceptar l’oferiment d’allotjament i retrasar el viatge.
La regla a més seguís la llei del viatger solitari.

A la casa m’entere que no és la seua si no la de son germà. La cunyada parla prou bon anglès i m’explica que l’ha après a Malaysia però que ara és una ama de casa (casada en el germà  que també  és  cura).

L’Angus m’invita a una boda Buguis, però primer fa el rondo a tots els veïns i familia (si realment el que ell diu “germà” i germana  és el mateix que nosaltres, té més d’una dotzena de germans… ).

La boda és la cosa més curiosa que he vist. Una xicoteta carpa en colors cridaners ocupant tot un carrer (no hi ha massa places públiques…). Els convidats saluden a la família que espera de peu a l’entrada. Un a un dones les mans. Al final estàn els 2 que es casen, en cares llarges d’estar tot el dia allà plantats esperant a que pasen els més  de 500 convidats. L’esposa està altament decorada. Es fan fotos, moltes, i després els convidats agafen menjar del bufet, mengen, alguns canten al karaoque. Finalment procès invers, comiat a la parella, més fotos, salutacions a la família a la porta.

Més  tard l’home em du a la casa dels qui ha de fer negoci. 3h allà i jo molt cansat (amb aquest tipus de vida el cansament m’agafa i comence a desconectar sobre les 9-10). Bé finalment a dormir cap a les 12.