Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.

Diari de Sulawesi, dia 19, muddy world

image

When you have gone through terrible roads, a simply bad one does not scare you at all. Mind the mud though.

La nit ha estat molt bé  però l’experiencia podría haver estat millor si aguera utilitzat el que a la nit m’havia  paregut llançols bruts, però que al matí n’adone que és una mosquitera 😦

Els mosquits són molt sorollosos ací, i tot i que no m’han picat al passar prop  de l’orella desperten.  Després al ploure fort els mosquits paren però uns bitxets del sostre cauen a l’hamaca i no tenen res millor que fer que pegar-me picadures intenses de 2 o 3 segons. Tot evitable si hagura sabut de la mosquitera.

Allà a les 3 del matí la plutja para però uns veins d’una de les casetes de palmes de mig dels camps d’arroç no tenen res millor a fet que enfocar una llum a la meua caseta. No sabent que fer estic a l’espera. Apagen la llum una estona després.

Pose la toalla sobre l’hamaca a mode de tapa i ajuda contra mosquits i bitxets. Plou més.

M’alce a les 7 i poc del marí i encara plou un poc però pronte para. No he trobat el llac de colors bonics, però les muntanyes, boscos, penyes i camps d’arròs arropades pels baixos núvols blancs creen un escenari magnífic.

Començe a fer autoestop.però no pasen cotxes, una furgopicup m’agafa prou despres tot i que anem 3 apretats a la cabina :P. No viu ningú a aquesta zona i la invasió de l’oli de pamla ha arrivat ací.

Em paren a un poblet on un poc més tart un furgopickup em du fins a la frontera (no massa trànsit en aquestes terres).

Els 5 km de carretera que unisen les 2 províncies són un continu de fang cara amunt (amb l’escenica vista de un camió tombat cap arrere al intentar pujar una rampa enpinada).

Desistisc pronte de fer-ho tot a peu ja que a cada pas els peus se’m peguen al fang i afegiaen una nova capa de sediment banyat a les sofrides sandàlies, em pregunte si així podré arrivar a medir més de 2 metres 😛

Pare a la 1a moto que passa i després de pensar-ho prou i fumar-se 2 cigarrets, m’agafa.

La pujada és fangosa però per sort curta, he de desmontar un parell de cops per continuar. Després seguísen kms de bona carretera per les muntanyes on no hi ha res.

Al 1r poble el de la moto em diu que té fam i que no té diners. Pague el dinar que són 30mil r per cap, 10mil més del que esperava ja que un menjar més complet m’ha costat 20mil abans … no sé si m’han timat per 1r cop. Supose que no.

Al restaurnt uns em duen uns km fins a una carretera junt a la mar, molt bonica.

No passa ningú però el 1r camió que passa para. És un camionot transpotant troncs de palma i com va ple puge a dalt de tot de la càrrega tenint unes vistes magnífiques :D, experiencia genial tot i el lent abanç per la muntanya, que per altra part té més  magnífiques vistes a la mar. L’únic problema és haver d’anar evitant les rames i bambús que creuen la carretera i em peguen si no estic atent 😛

Para en meitat de la baixada de la muntanya i una furgopickup de peix m’arreplega. Com du peix el terra està plé d’aigua pesquil i em sente damunt les caixes de peix, cosa inestable i que fa que em pegue tot l’aire. Però la carretera junt a la costa, veient tota la.mineria i mororistes miners en cascs grocs d’obra fa d’un genial paisatge :D. Plataformes mineres flotant a la mar igual de grans que les illes naturals on estàn ancorades.

Al següent un taxi para i quan dic que no taxi em pregunta si faig autostop (numpang) i dic que sí i m’agafa gratis.

El problema en el taxi és que els mapes no m’ajuden ja que no hi ha bona carretera i jo no sé com dit-los on parar per anar al llac Towuti. Al final  pregunten  a un local  i els diu que vaja a Soroaku.

Em deixen a la capitaleta de la zona on una dotzena de xiquets em rodeja fins que l’ Aduart m’agafa i deprés d’una conversa en el seu simple anglès em convida a sa casa. No tinc ni idea on estic anant ja que el llac està a l’oest a les muntanyes  i jo estic  anant nord per la costa.

El fill (un dels 5) també es físic i ja a casa seua parle en ell per telefon, està a Palu.

Sopar, parlar sobre ciutats d’espanya, especialment les andaluses, i dormir.

Per fi he descobert el camí  al llac, bàsicament implica donar una volta tonta. Deuria haver dit el nom d’un poble al final de la mala carretera, no sé el que m’haguera costat però m’he perdut una aventura …

Diari de Sulawesi, dia 18, hamaca a la llum de lluna

image

Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.

Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.

Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està  abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).

Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!

A una uni molt gran hi ha una demostració  estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀

El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs  a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.

Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.

Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛

Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!

Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note  com a cada pas que m’allunya del vaixell  em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això  me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que  explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.

Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està  buit (supose que només  és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.

La policia em busaca el següent  autoestop després de quasi 1h i un te.

Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És  d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.

Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.

Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res,  trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí  i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…

En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir  😀

És  el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀

Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.

Sulawesi 17 veinat pintoresc

image

Al matí l’únic guàrdia que hi ha em porta uns pastissets per desdejunar i em prepara un cafè. Després com li ve de pas em du fins la bifurcació per anar a Kendari (la capital de Sulawesi tenggara). Es veu que la feina de guarda la fa per guanyar extra ja que estudia a una uni que passem per davant.

Camine molt ja que és diumenge i no ́assen camions i he decidit no parar cap cotxe que parega un taxi (amb el rere quadrat per encabir més passatgers, els taxis no tenen cap distintiu a fora).

Al final m’agafa en Abdul, un militar de l’infareria, que em conduirà ja tot el dia, tot i jo voler fer una parada tècnica… explicaré açò després.

En un xicotet pas de muntanya una comunitat lineal de restaurants s’exten al llarg de la carretera amb les cases penjant a la muntanya. Em pregunte que haurà dut a tota aquesta gent a decidir que viure al costat de la carretera en meitat de les muntanyes servint menjar al estrany vehicle que para (hi ha molts restaurants per als pocs vehicles passant).

Parem i l’Abdul canvia de matrícula! després la filla m’explicarà que té les  2 matricules i que pot utilitzar les 2, la segona diu d4to , que si significa el mateix que a malaysia és com ser “Sir”.

El poble on volia parar simplement tenia un nom bonic, wawotowi i la possibilitat que fora bonic o un mal entès. Quan hi arribem pareix que era un mal entès i Abdul em diu d’anar a casa i després amb ell a Kendari. Seguint la 1a llei i poc interessat en el poble accepte. Anem en eixe poble igualment a ca 2 amics i peguem voltes.

no sé on estic anant i no em preocupa 🙂

Ja a kendari a ca Abdul en la seua interessant filla que parla anglès, no tinc lloc a dormir però tinc els contactes de 2. Un del GMKI que vaig conèixer a Toraja i un amic de Fadel, però cap respón i l’amic de Fadel no em pot acollir. Per sort google em dóna el lloc on la seu de GMKI està i tota la família de l’Abdul va allà  amb mi :D, super curiós.

Allà trobe en Michaele, el meu contacte, i després molta altra gent dels que vaig vore a Toraja.

Finament he contactat en l’amic de’n Faisal i Misba i quede en ell. Vaig a sa casa

veïnat
És com entrar en un conte, o historia de varietats o que sé jo. El transvestit, la caxonda, la viscuda, els xiquets jugant, les veïnes curioses, la família que està allà per necessitats econòmiques. Casetes en carreronets estrets rodejades per edificis més alts i rics.

Entenc perquè  no pot acollir-me, viu en la seua dona i el fill de 6 messos a una habitació de fusta de 8m2 en bany compartit (pareguda a la que vaig estar a mamasa). Paguen 20€ al mes per l’habitació.

Supose que es casaren sense dir-ho als pares perquè es quedarien embarasats per accident. Però aixó tot i viure a la ciutat dels sogres no es parlen amb ells.

Després torne al secretariat del GMKI.
Més preguntes de perquè sóc ateu, l’evolució de l’univers i dels humans. Pareixen acceptar les explicacions.

ok val he de distanciar-me dels cristians a SE-Asia, tenen un esbiaix a dir que em pareisc a jesus…

És l’aviversari de 4 dels membres i fan torrada de pollastre.

Juges als escacs en un dels directors del centre, torne a prdre, aquest cop estic cansat (són les 11) i no planeje els moviments en prou de futur, però  he fet prou bé fins el moment.

Ajude en uns pases d’identificació i a dormir.

Nota sobre la foto. Hi ha molts pobles a Sulawesi (també algún a Kalimantan) on la decoració de les tanques i carrers està feta uniformement per l’associació de dones PKK, un organisme nacional. Als retols en forma de caseta es posen els valors principals que es vol tindre al poble, com ara netedat i hospitalitat.

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.

Pels

Açò  be d’uma conversa amb una voluntaria que vaig trobar quan visitant Belopa mentre feia la meua estada a Banjo.

Pels.
Anem al poble 2 cops. En un ens trobem en les voluntaries de l’antic profesor del Faisal. Una xica hongaresa que viatja assoles (venint de Barcelona) i una parella australiana-Txeca. L’autraliana contraurà malària i li donaré la meua medicina. La Txeca em conta la mala experiència que tingué a València a la platja simplement perquè no es depilava aixelles i cames.

Això  em fa pensar en la meua societat, els grans priblemes que té, i com i tot sentir-se molt més liveral que societats asiàtiques envers a les dones, en realitat la pressió social que hi ha allà, tot i no ser tan dirigida com  ací, acaba afectant a la forma d’actuar de les dones  (i homes) de manera similar (bé  si no anem a extrems com Aràbia  Saudita)

Em pregunte quantes dones a la meua vida he vist a la meua societat que no és  depilen. Crec que cap. A mi no m’importa ja que sempre els he dit a les dones que em pareix una forma estúpida de sofrir per uns pels que no fan mal a ningú.

Però  per a la resta de gent que mai ha reflexionat sobre aquest tema supose que la confrontació a una realitat diferent a la que sempre han viscut els aliena i fa que actuen de manera hostil cap a la novetat, sense saber exactament el perquè.

Hauré  d’explorar el perquè d’eixe comportament natural de l’ésser humà, tant a nivell individual com sobretot a nivell social. Supose que es deu a les regles no escrites que imperen una societat (a les quals jo generalemt  sóc aliè)  i que aprens per força de costum. La repulsió es deu deure a un mecanisme de defensa de salvaguardar eixes normes, es a dir seria una doble pressió, l’activa seria per als individus que no aprenen la norma de forma passiva.

La pregunta és: aquestes normes han d’arrivar a prop d’un 100% del grup social per ser efectives? o en canvi poden sobreviure si només les adopta una majoria? per la meua experiència dirua que s’espera ser prop s’un 100%. Si parts significatives de la sociatat, que a més poden continuar una vida de succés, es desvien de la norma, aquesta deixa de tindre força i passaria a ser una costum, però sense força al darrere.

Bé  tot açò és pura especulació basada en la meua curta percepció social, per tant puc estar altament esbiaixat :D. Hauria de correr alguns models matemàtics per tal de fer comprovacions.

Mestres

Aquesta reflexió ve d’observar el comportament dels estudiants envers els mestres a la graduació de’n Faisal a la meua estada a Banjo.

Mestres.
Òbviament d’algú que vol ser professor i esta donant classes, tenim moltes discusións sobre l’ensenyament. Moltes de les quals són només lliçons per part meua, citant en molts casos els pensaments de mon pare i les derivacions que jo faig al respecte, bàsicament falta d’evolució de l’ensenyament i que un professor s’ho val quan es capaç que tots els estudiants aprenguen, especialment els que tenen dificultats o no volen aprendre.

La reflexió però més profunda la tinc assistint a la graduació de l’institut del Faisal. El respecte que aparentment els estudiants tenen pels mestres és gegantí. Cosa que deu reflectir el ja sabut respecte a l’aoutoritat que la majoria de societats asiàtiques mostren, a diferència de les europees.

Açò s’exemplifica en el fet que tots els estudiants han de fer una xicoteta reverència i besar el dors de la ma o posar-lo a la seua front, en signe de profund respecte.

Aleshores quan pense en la indisciplina a les aules del meu país i el poc respecte que moltes famílies tenen pels mestres, em passa pel cap que no seria tan mala idea socialitzar altre cop el respecte per defecte als mestres. Però la idea és terrible (simplement fa que els mestres es sentisquen intocables  i molts fàcilment abusen la posició d’autoritat, com passa ací i passava allà ).

Elfe fet que algú perga respecte als els mestres no té res a vore en no idolotzar a la persona, si no en una profunda ignorància en el que significa l’entitat de l’ensenyament.

Diria que l’ensenyament s’hauria convertit, fa anys en la meua societat, en altra norma no escrita (com els pels). S’havia d’arrivar al nivell més alt possible per garantir una bona posició laboral i social.

Però quan s’ha vist que el sistema falla a molts dels seus membres, no garantint que tots arriven al nivell superior, i que aquells que no arriben de fet no ho passen molt pitjor que els que si ho fan (o inclús estàn millor en la època de la construcció de la bombolla, teleescombreria i grans hermanos).

Aleshores la norma previa explota i aquesta gent alienada per la norma anterior no té motivació per respectar una cosa que es sentis imposada. L’educació ha passat de ser una norma de facto a una norma de jure.

El que em du a que al final les normes de tot tipus, quan no estàn  reflexionades i enteses, són  perverses per als individus i es poden tornar en contra de la societat que les ha creades.

El millor al meu entendre seria motivar i raoanar el perquè de les coses, però  açò ens du altrs cop a l’educació i el.fet que no hi ha recerca sòlida al darrere per justificar molts dels mètodes educatius… Back to the Future.

Diari de Sulawesi 11 a 15, their chance.

No molt especial ha passat per diem, resumiré simplemen les experiències principals.

El Faisal com ja havia dit és un estudiant d’institut que corre una ONG i dóna classes d’anglès. On ha après? resposta curta, bé a cap lloc.

Resposta llarga, en realitat des dels 14 anys el seu professor d’academia d’anglès li ha fet donar classes ja que tenia bon nivell molt ràpid. El profe no és molt responsable i organitzat, com es pot vore pel fet de posar a un de 14 anys a donar classe. A més a cert punt actuava massa de superior i el Faisal el deixà farà 1 any.

Els seus companys de classe li demanaren de rebre classe i ell els offerí a canvi que ajudaren a construïren una classe i una caseta per voluntaris. Tot ho feren en 2 mesos utilitzant bambú i palmes del jardí i un poc de fusta  i pintura 🙂

Els voluntaris venen d’una conversa en una francesa a Toraja (on ell aprenia anglès) i que li parlà de workaway, CS i altres, per a rebre voluntaris que li ajuden en les classes.

I aquesta és l’altra font de coneixement, gent aleatòria que apareix i dóna consells i idees al Fadel de com fer anar una classe. Amb tota aquesta informació (amb el meu feedback inclós!) ell construix les lliçons.

Un dels recursos que més gasta és una web que es diu busyteacher que té molt de material didàctic i preparació de cursos disponible.

Hi ha 3 nivells,  a l’elemental i al mitjà els estudiants paguen un preu simbòlic  de 150k al mes (10€), un grup per nivell en classes d’1 a 10 estudiants (depèn de quamts van a classe) , el normal és 5. 3h a la setmana.
El grup avançat (els seus companys d’escola) no paguen res, cosa que fa que molts no acudisquen sempre (arrivant a ser només 2) i fan 6h setmanals.

Paral·lel a açò corre un programa de reciclatge i ha convençut ald pares que libdeixen fer un hortert ecològic, orgànic al jardí. Ho fa perquè a l’acadèmia de toraja el professor a més d’ensenyar-los anglès els ensenyava ecologia.

És el 7é de 7 germans. Els 3 barons de sa familia són part de 3 creuers diferents a Europa. Les germanes viuen prop. El pare era professor d’islam, ara té 70 anys.

Per la resta la vida transcorre pacífica. M’alce entre les 6 i 6:30, després que la família s’alce a les 5 i pico per resar. Desdejune dolços de la pastisseria d’una germana i al matí sí no em du al poblet a 9km d’ací  no faig més que escriure, llegir noticies i ordenar fotos.

Aquests 2 posts ixen de pensaments d’experiències d’allà: