Independent mountain crossing of West Papua bird head peninsula Sorong to Manokwari on the Mountains, integrated Dante cross.

image

I did this trek and it took me 4 days. There are 100km give or take of Mountain road, plus another hell Mountain bit later on (more on that later).

Here is the GPS track of the interesting mountain crossing bit.

And I’ve put several viewpoints in OpenStreetMap using Maps.me, when I have time I’ll add other info like towns using a better editing program. If you download the West Papua map you shall have them as reference. Anyway there are not that many options there to get lost.

First, how to get to the interesting bit.
The interesting bit is 100km, where only your 2 legs (and an excavator :D) will get you trough.

Second, the interesting bit, 100km of unpaved, rainforest mountain road. Hanging bridge, excavator river crossing, and bow and arrow hunters!

Third hellish hitchhike. Integrated Dante road (hell and Paradise all at the same time) Well is just my personal experience, you can ignore it and just Head Manokwary, it’s easy 🙂

Diaris de Papua, dia 13, arqueologia de vaixells.

image

Faig el ronso i deixe passar l’oportunitat d’iniciar autostop de bon matí, no em motivava molt després de tot.

En tot cas torne als molls per confirmar dates i vore si trobe algún vaixell nou.

Tots en els que vaig parlar ahir ara em diuen que fins d’ací 3.dies o 4 no aniran, i un que ho havia de confirmar el capità, el capità no està. El blavet que em motivava molt, moooolt xulo, ara em diu que tardran 4 dies més  en anar…

Vaig al moll gran de containers i el que m’havia dit que el dissabte anava ja no està. I mire els ferris tot dinant i el que havia d’anar demà  a la nit està  cancel·lat. Oh well, són les 3 de la vesprada, demà  faré autostop.

Per sort no ha estat una perdua total de dia, al moll hi ha una flota de vaixells de pesca japos abandonats. Em dedique una bona estona a explorar-los. Essent en mig de tanta ferralla complexa i oxidada, que dóna fotos molt xules, em fa admirar la bellesa de la decadència de la construcció humana. Tot i això altre cop infraestructura malbaratada. Com a mínim ací no hi ha tripulació  dia i nit pagada per esperar, com a les decenes de ferris de transport.

Diaris de Papua, dia 12 vaixells i passaport, per fí!

image

Pel matí vaig a el port de càrrega altre cop per vore si hi ha cap vaixell nou. Decidisc entrar a un moll que havia passat ahir pensant que no hi haurà cap vaixell, i va i ahi està el port de càrrega mitjana!

Per desgràcia no hi ha cap que vaja a Manokwari, on jo voldria anar, però hi ha alguns que van a Bintuni, que més o menys en ve bé. Hi ha un molt xulo, blau i blanc, deblanc fusta i finestretes quadrades de fusta, estil anglès, que dou que m’agafa. L’únic problema es que serà el disaabte… a esperar més dies.

Vaig al port de carega altre cop i un altre vaixellde carrega/passagers diu que m’agafa, també cap a Bintuni i ixen dissabte.

torne fent autostop i vaig a immigració. Allà espere 1h fins que me’l donen (arrive a les 2 i se suposa era a les 3). Mentre escric.

Vaig al moll de vaixells de passatgers i hi ha un qud va a la nit  a algún lloc que no sé de la costa entre Sorong i manokwari. Interessant super incerta opció.

Ja a casa mire sí hi ha carerera pwr la costa i no hi ha, per tant descarte l’opció del ferri incert. No vuic estar atrapat més dies. A més plou i em fa manda 😛

Prepare el recorregut per carretera pel centre, és visible al satèl·lit, però trabessa les muntanyes, cosa que vol dir mala carretera. A més no em fa gràcia perquè he de repetir un terç del recorregut que ja vaig fer el cap de setmana, cosa que va contra la 2a regla.

Vaig a dormir un poc tart, tot i així prepare els trastos per si m’anime a anar demà d’autostop.

Diaris de Papua, dia 11, the alley.

image
Drying of Small fish to send to Germany

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.

Diaris de Papua, dies 9 i 10, recerca de vaixells.

image

Un cop tornat a Sorong vaig de bon matí a inmigració. Em fan la foto, em prenen les empremtes i em diuen que el meu sponsor (el.Ramón) no val.perquè no té document de Sorong… Torna a començar.

Vaig als de Conservation international a vore si ellsem poden fer d’espobsor, però tots se n’han anat a jokjakarta a un meeting de 2 setmanes…

plou i.passe la resta del.dia a casa fent recerca dels viatges, i mails i poc més.

El.Ramón torna a casa al matí següent, li havien retrassat el vol un dia.

Al dia següent.torne  immigració i criden al.Ramon, li diuen que en una fotocopia del passaport val. Al final ell ve i s’enllestís tot.

Tot i aixi em diuen que per al dijous a les 3pm estarà. El dia anterior vaig llegir que un avió militar transporta passagers fins al centre de Papua, a un lloc un tant turístic perquè alguns nadius encara van (des)vestits de la manera tradicional.
El Ramón i.qui l’ha conduït a immigració em deixen a l’aeroport, però no hi ha cap Hèrcules que vole des de sorong, només des de Jayapura.

Camine lentament cap als molls per preguntar vaixells. Creue el mercat molt xulo… Organitzat, no massa ple, no massa buit, en personalitat, agradable. Menge molt bé allà.

Als molls no trobe massa vaixells, els de pesca no hi van a cap lloc, la resta són xicotets.

No em dóna temps a vore-ls tots ja que gaudisc explorant la super fotografica població de casetes i passarel·les de fusta construïdes sobre la mar. Un tressor de fotos! Se m’acava la bateria i torne  casa a la posta de sol. Gran troballa la vida de la costa. Mescla de Papuan i indonesis.

Un bon dia per a la fotografia, a mesura que m’endinsava als barris sobre la mar l’espectacle visual augmentava. I a cada carreró aconseguia un nou sèquit de xiquets plens d’energia i ganes d’estar a la foto.

En un carrer sobre l’aigua contacte en el Jefta, un de Biak, una illa a meitat distància de Jayapura, que em diu que escriu llibres en la llengua local per a ensenyar als xiquets a l’escola. Em diu que el visite allà i li dic que sí trobe el vaixell aniré.

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.

Diaris de Papua, dia 7, Llacs.

image
Danau Framu, Turquoise Lake

Voltar amb els xiquets.

Amb els locals (foto capçalera)

Menjant fruita dels arbres PLENS.

image

nadant al riu.
Autostop cotxe winidepoo.

image

Guia a aitinyo, llac xulo turistes indonesis 😛

image
Danau Aitinyo, Lake

Afegint llocs estranys on he dormit, el guia que m’ha sorgit em du a dormir a un lloc de criança de peixos en meitat de les muntanyes. Fishery sleep.

Hi ha una gran tempesta desde les 7 o això fins les 12 passades.

Diaris de Papua, dia 6, Autostop incontrolable.

image

Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore

Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.

Una serp eborme, morta en meitat de la carretera

Una manifestació de no sé que a la carretera  (massa lluny per vore-ho).

***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)

Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***

Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.

Hores astrapat ací.

La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé  alla va la meua via d’eixida 🙂

Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀

El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.

Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé  en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini  cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.

Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.

xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.

L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.

Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.

És  un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.

Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.

Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.

Mengen fideus secs con a llepolies.

Em douen que fa 2 anys que viuen ací .

Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…

Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.

Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.

Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.

He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.

***
Si una cosa pareix  única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té  excepcions, especialment els meus 😛
***

El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.

Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.

Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va  ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀

Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!

Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.

***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.

Per  fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.

Hi hauria un 3r element, però que té  més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.

També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.

Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és  extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més  fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).

També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és  prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.

Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé  com fer-ho.però  molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.

En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos  que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.

Entrevista Conservation International, Eko-Teologi

image

Visite el centre de cinsrvation International que la Timore i L’Albert em.digueren quan els vaig trobar a Pam.

Ací un resum dels punts més interessants:

Tot el creixement de Raja Ampat començà en un estudiant de doctorat, US, Estava a Sulawesi en 2001 quan uns pescadors duen gran varirtat de peixos d’una illa a l’oest de papua (el que serà després raja ampat). Va anar a explorar i va descobrir una de les zones marines més diverses del planeta.

Presentacions and so i ha aconseguit 50 milions de dòlars en donacions,  Walmart entre altres!

Brat Pitt o Di Caprio (un dels actors eixos) ha donat 1milió, el qual entre altres s’utilitza per ensenyar eko-teologia a l’illa de Pam on vaig estar 😀

***
Ecoteologia, que és?
És trobar els passatges de la biblia en que es parla de la conservació del medi donat per Déu (alue contrari que el més  comú en que pareix que és el món el que ha de ser utilitzat pels humans).

Utilitzar aquestos passatges per ensenyar a la gent que s’han de preocupar del medi per paraula de Déu i Jesús, i que això retornarà en beneficis per a ells.

Fou creat sobre el 2009 per un cura de Papua! Encara no ho an cosntruit en format d’ensenyament però el cura ha creat tota una comunitat per fer recerca a la biblia i utilitzar els passatges que troben.

L’associació ha parlat en els cures i els cures adoctrinen la Eco-teologia als fidels dels pobles.

Els musulmans tenen quelcom paregut  ja construït en llibre i tot.

****

El mètode de protecció ha estat educar i entrenar als locals en fer patrulles, arees de conservació maritima on no es pot pescar, i es fa un seguiment científic de l’evolució de les poblacions de peixos i corals.

Després de l’entrenament s’ha establert una xarxa de patrulles locals. Finançades amb el cobrament d’una taxa turística (1milió de rúpies, més el pagament de entrades a altres llocs). També amb els diners dels donants, i un vaixell de patrulla per exemple ha estat donat pel príncep de Mònaco.

Quan tot ja funcionava (2001 s’establiren, 2004 començaren projectes, 2011 ja estava tot establert) han passat la supervisió al govern. Però tota la xarxa continua sent la que la ONG va construir. A més la supervisió dels diners i fons no està en mans del govern si no de la xarxa mateixa amb supervisors que s’encarrrguen de certificar que no hi haja desviació de fons (corrupció).

Han après d’un projecte a bunaken (o baremo, no recode el nom) en que deixaren la gestió al govern i els diners no anaven a protecció local, si no a altres llocs i a corrupció. I que la gent ja no pagava les taxes ni res.

Un dels problemes que tenen ací  és el que es vol desenvolpar turisme de mases, en ressorts, parcs aquatics i grans hotels. També l’abús de les capes d’aigua freàtica, que en llocs com arborec ja s’ha salinitzat.

Per ecemple en un poblet el fet que el cap de la vila (que ni viu allà) haja estat contactat per un desenvolupador que vol fer un gran projecte, molts diners, ha impedit completament que la ONG puga contactar amb els locals i fer cap projecte de concienciació.

No fan encara projectes de reciclatge o de mentalització de la recol·lecció del fem, tot i que si ho ensenyen als xiquets, no hi fan molt d’emfasis. En fan més en no menjar tortugues i coses així. Molt orientat als animals i no tant a les persones.

Diaris de Papua, Dies 1 al 5, Visa extension

image

Dies aborrits, l’extensió de la visa quequè el que pensava que em costaria un matí, s’ha convertit en una odisea de 9 dies.

El diumenge tancat, el dilluns és festa religiosa, no sé que de Jesús.

Els dies pasen amb poca activitat ja que estic encara cansat i dèbil de tot l’anterior, i el Ramón és poc actiu.

Aprofite per ordenar coses, fotos, mails. Comprar pantalons de 2a ma, carregador del mòbil, crema solar (8€, super cara!), regleta de la llum super pràctica, cola. Arregle les xancles per 8é cop.

El dimarts vaig a l’oficina d’immigració per a ser dit que necessite la presència física d’un sponsor. No em val com quan vaig fer la visa, només el amb nom. Ridícul. Ramón no pot eixe dia.

Tornant puge als turonets on descobrisc un antic hotel abandonat, amb bones vistes de la badia i ple de grafitis sexuals.

El barri al sud de ca Ramón és molt xulo, carreronets plens de vida i personalitat. La foto.

***
Fer feliç a la gent és extremadament facil, només  cal anar a l’altra banda del món, a llocs en pocs visitants, passejar i somriure 🙂
***

El dimecres Ramón no està i vaig a l’oficina de Conservation International on faig una xicoteta entrevista, ací un rextracte. No esperava juntar Leonardo Di Caprio, en Eko-Teologi, en el príncep de Mònaco i en doctorats…

Acabe l’hora llarga d’entrevista i vaig a una pagoda budista en grans esvàstiques i una torre dalt de la muntanya.

Baixant em creue en 2 papuans que en comencen a parlar animadament d’independència 🙂

A la nit tinc la primera conversa real amb el Ramón, sobre la independència. Es nota que està en contra, no obertament però.

El seu argument és que els locals no estàn preparats per fer funcionar un estat, cosa que pot ser, però justificar-ho en que estaven en l’edat de pedra mentre que els indonesis estaven més avançats, òbviament no compre l’argument i dic que els estats són una creació artificial, sense importar les condicions de la cultura prèvia.

Que simplement s’han d’aconseguir els coneixements bureocratics per fer funcionar l’administració i a partir d’ahi la resta és que la població es senta identificada amb la simbologia creada per l’estat. Si això passa l’estat funciona, si no hi ha problemes.

En tot cas la seua justificació és la mateixa que els colons…


Dijous fem la paperassa, el dilluns he de tornar per a que em fagen una foto, ??? No hi ha res a fer. Després de la foto tardaran 3 dies.