Month: August 2017

Abans d’arribar a Calcuta i el voluntariat,  el relat de com vaig anar a Gaya abans, això mereix una xicoteta menció el xicotet periple en tren anant en la classe no classe.

A l’igual que el sistema de castes a l’Índia (en que hi ha 4 castes i la casta sense casta, els intocables) els trens ací tenen 3 classes, 1a, 2a i 3a i una  classe sense classe. Ja he descrit la 3a classe per anar de Delhi a Benarés, ara experimentaré un altra classe que no té cap classe, cap nom, cap ordre, ni regulació, l’anomenaré no classe. La no classe és un espai, normalment un sol vagó, on venen bitllets, molt barats de forma il·limitada (58r (uns 0.7€) per 5h de tren, per 250kms), a més no hi ha mai revisor per raons obvies quan descriga com es viatja en eixa no classe, per tant virtualment tot el qui volguera podia pujar allà.

Si tothom pot pujar en un espai prou limitat el que és d’esperar és que aquest espai estiga completa i absurdament ple, i així és. Per a qui haja viatjat en la RENFE l’espectacle no li serà del tot desconegut, gent assentada per tots els llocs i apretada als corredors de peu, com a borregos, durant hores i hores en un tren que es para per raons inexplicables en meitat del no res i va a velocitats absurdament lentes i bastant habitualment amb el termòstat espatllat (això és la RENFE a cops, per a mi). Però a la no classe tot era una dimensió més, literalment. Mentre que a la RENFE o al metro tota la massificació transcorre en 2 dimensions, la del terra, al llarg i ample, a no classe s’afegís al tercera dimensió, l’alçada.

El millor per descriure açò fou el meu intent, fallit, de posar la meua motxilla a un dels porta equipatges quan apressadament entrí al vagó de no classe. Òbviament no em volia passar les 5h que suposadament tardava el tren (li costà 8h…) carregat amb la motxilla, i no hi ha lloc al terra per poder posar-la, ni entre les cames, vaig tindre l’ocasió d’intentar carregar-la a dalt, en el moment que jo pujava la motxilla, una dona pujava el seu xiquet de 6 o 7 anys per ocupar el mateix espai que jo volia. En el breu moment de dubte i de contemplar l’escenari  el lloc fou  finalment ocupat pel xiquet. Després de contemplar al meu voltant aquell era l’espectacle general, tots els porta equipatges estaven poblats per gent i xiquets en mig d’equipatges. A més els seients, en files de 6 com a bancs enfrontats un al davant de l’altre, però que hi havia 8 sentats, els bancs tenien un 2n pis, on altres 8 persones es sentaven en alt amb els peus penjant davant les cares dels de baix i el cap rosant el sostre del vagó.

El vagó era tot de ferro o acer, sense cap acabat decoratiu, les finestres no tenien vidres, només barrots (el qual serà significatiu per al meu viatge més avant), hi havia un pocs bancs i els porta equipatges, i les 4, 2 davant portes obertes tot el viatge.

Bé doncs circulant a menys de 50 per hora, lluny de cap finestra, rodejat d’indis suorosos, apretat per la massa humana, carregat amb la meua motxilla, diguem que no volia estar allà tot el trajecte. A la 1a estació que pararem, uns 15kms més avant, 50min després, vaig baixar. Vaig explorar un poc l’estació i fent-me el ronso, com si m’haguera despistat que ja eixia, vaig pujar quan el tren ja estava en marxa i xiulant, en l’excusa que era l’últim que pujava em vaig assentar a la porta, que es quedà oberta. Ja assentat, amb la motxilla ben recolzada i el vent que entrava per la porta refrescant-me la situació va millorar molt.

Però continuava lluny de ser ideal, a l’estreta porta es van assentar 2 indis més al meu costat, fent que els 3 estiguérem ben apretats. A més els indis tenen una costum que no havia comentat fins ara però que esdevindrà significativa ara, els encanta escopir cada poc de temps. Allà assentat eixien per fora del vagó la  meua cara, un braç i els meus genolls despullats (anava amb pantalons curts), el tren en marxa em duia el vent de davant, per tant també em duia les escopinyades llançades contínuament des de les finestres de barrots, sense vidre. Per sort aquells líquids bucals m’arribaven en forma de vapor, que impactava al principi sobre la cara i braç  i cama, però la cara i braç vaig aprendre a refugiar-los a dins, el que no podia evitar és que els genolls, sobretot l’esquerre, que sobreeixia irremeiablement, reberen regularment aquest vapor humà.

A cada estació havia de baixar i recuperar el meu lloc a l’esgraó, brut i fangós, però que era el meu lloc per sentar-me i era millor, tot i les escopinyades, que cap altre. Un cop superada l’aversió contra la baba, i que els indis que s’assegueren al meu costat abandonaren el seus llocs, he de dir que el trajecte fou molt agradable tot i durar 3h més del que devia. Les vistes del camp indi eren immillorables ja que s’obria al davant meu, i la posta de sol va fer canviar els colors de radiants, a rogencs, a obscurs, amb focs i llums encesos al llarg del trajecte.

***

El més divertit de tot fou quan em vaig anar de l’estació de Gaya cap a Calcuta, allà vaig presenciar un entretingut encontre entre un home i una escala mecànica.

Sempre és un tant màgic vore a un ser humà, siga xiquet o adult, enfrontar-se a la 1a vegada que fa alguna cosa.

En aquest cas l’estació tenia instal·lada una escala mecànica que connectava l’entrada en la 1a planta, i un home de mitjana edat, vestit en pantalons obscurs i camisa blanca ampla volia utilitzar-la per descendir. L’home la contempla uns segons, s’aproxima a la superfície que es mou vacil·lant i posa un peu mentre manté l’altre a la terra fema, greu error, un peu es comença a desplaçar mentre altre no. L’home no pareix haver fet molt de yoga, o en tot cas no està còmode que un peu es separe més i més de l’altre, l’home comença a caure, amb la mala sort que s’agafa de la barana de l’escala que, com tot lector familiar en escales mecàniques sabrà, també es mou. L’home cau de genolls i apressadament escapa cap a terra ferma.

En el 2n intent l’escena  anterior és repetí, només que ara l’home quan estava caiguen fou sostingut per 2 persones que l’ajudaren a sostindre’s a l’escala. Ell ja amb les mans al passamans que es movia, baixava lentament, mirant al seu voltant estranyat per estar descendent sense ell haver de baixar escales i assimilant la situació. Ja arribant a baix, concentrat en el final de l’escala, a mesura que el terra ferm s’acostava ell mirava preparat i pegà un vot per ixir indemne de la situació, quasi cau al aterrar a fora de l’escala mecànica però mantingué l’equilibri.

He de dir que em fou fascinant vore un primer cop d’un humà amb una escala mecànica en un lloc com aquell, té cert valor que a ple sXXI l’Índia guarde aquests tresors de descobriment.

Un fet que és corprenedor per a molts viatgers que aspiren a ajudar als locals és el turisme de voluntariat, especialment per treballar amb xiquets orfes. Jo vaig tindre l’ocasió de contemplar uns matisos d’aquest, i descric la meua experiència a Both Gaya amb aquestos. Hi moltes més i històries entre no agradable i terribles pareixen dominar el panorama de treball amb òrfens a tot el món.

Ací hi ha un anàlisis general de la problemàtica, amb desenes més d’enllaços.

https://viajandoconpasaportecolombiano.com/donde-ser-un-voluntario-con-ninos-mientras-viajo/

http://www.whydev.org/children-products-reality-orphanage-voluntourism/

El que jo vaig presenciar va ser una pesca, una simple pesca de turistes. Ja a Both Gaya em torbava encara mal de la panxa i vaig anar a un lloc per menjar on menjar alguna cosa lleugera, allà em preguntaren que d’on era i jo vaig dir que de Italià (agafes la costum i cinisme de mentir quan tots et mentissen). Al eixir del lloc un jove em va començar a parlar dient que ell sabia un poc d’Italià i volia practicar, prompte vaig vore que era mentira, però ja m’havia enredat en que anés a visitar a un orfenat on treballava que hi havia prop per vore allò. Havia baixat la guàrdia i jo encuriosit i no veient res mal en pegar una volta, creient encara que l’encontre era prou casual, hi vaig anar.

Ja a “l’orfenat” tot va començar a no encaixar. Era una xicoteta casa en una grossa pancarta d’una institució cristiana penjada a la façana. Allà hi havia una dotzena de xiquets amb un home que deia ser el director del centre. Però a preguntes de quan de temps tenia l’orfenat, quants xiquets hi havia, com s’havia creat allò, qui ho organitzava i ho supervisava… ell no em va respondre en claredat.

Bàsicament jo no entenia, altra volta en la meua mentalitat occidental, com algú de forma privada i sense cap formació ni supervisió pública es podia posar a cuidar a dotzenes de xiquets allà.

Els xiquets eren de 6 a 8 anys i em feren donar una classe en principi d’italià, que vaig canviar ràpidament a anglès al vore el perduts que estaven.

Però abans de començar la classe i jo tenint contacte pràcticament nul amb els xiquets, a aquell punt em feren llegir i firmar un llibre de visites, crec que amb tantes preguntes meues l’home no esperava que estigués allà molt.

Abans de signar el llibre vaig llegir part dels comentaris, aquestos eren majoritàriament femenins, deien alguna cosa com “la visita ací ha fet que siga el moment més feliç i especial de l’Índia” i variacions sobre açò. Jo a aquell punt era altament escèptic, els comentaris nogensmenys eren probablement sentits de veres per els qui els havien escrit en desenes de llengües i grafies, però fora de comentar el que havien sentit aportaven poca informació a com funcionava allò o quin paper havien jugat ells allà. A mi, fent-me escriure un llibre de visites només arribar, i per tant amb una coneixença prou nul·la del lloc, ja veia de l’escassa veracitat i utilitat del document més que per a commoure els estrangeres i fer-los prendre confiança en el lloc al vore coses escrites en la seua llengua. Jo en tot cas vaig escriure un comentari, prou escèptic, en català.

La classe d’italià no fou molt, jo veient el poc interès i utilitat d’una classe solta em vaig posar a donar classe de números en anglès. Al principi quan els feia recitar els números del 1 al 100 sabien anar pujant. bé. Però desprès vaig invertir l’ordre i no en sabien, també vaig començar a posar números aleatoris sense ordre i també es perdien, tot i que hi havia un o dos que al final encertaven. El nivell educatiu era clarament baix per a xiquets d’eixa edat, més repetitiu que comprensiu, com és habitual en aquestos llocs.

Després em preguntaren on dormia i quan pagava, i em digueren que millor anava allà i estava en els xiquets dormint i els donava els diners a ells. A mi em va parèixer bona idea he de dir, però la situació em pareixia estranya, de posar a algú que no coneixes de res en una colla de xiquets. En tot cas me’n vaig anar amb l’excusa que havia quedat amb algú, però no em deixaven anar fàcilment. Em vaig fer una foto de grup i vaig partir dient-los que tornaria a la vesprada.

El més aclaridor del sistema de pesca fou que, hores després, mentre transitava els carrers pròxim a l’orfenat un xic se m’aproximà i em començà a contar una història que jo ja havia sentit. Que treballava per a un orfenat i que podia anar allí a visitar i a donar classes. El xic no m’havia conegut al matí i tornava a intentar pescar-me, obviant que jo ja havia picat i m’havia lliurat de l’ham, no picaria altre cop. Allò ja em feu vore la situació clara. Estava a un lloc turístic i el “treball” dels xics joves (al voltant dels 16 anys) era anar pescant a turistes occidentals per a que passaren uns dies a l’orfenat, cobrant un preu o demanant donacions. Els occidentals ignorants de la situació del país donen sucoses donacions per sentir-se bé, i “treballen de voluntaris” allà uns dies, deixant comentaris emocionals, que és el que hauran sentit, però oblidant-se del que poden sentir els xiquets.

Tot pareix molt innocu i de benefici mutu, però no ho és, i és lluny de ser-ho. Com ja sabia en aquell moment i com al llarg del meu viatge vaig experimentar més especialment per a voluntariat en xiquets, allò és una xicoteta màfia on l’interès dels xiquets és el menys important de tot. Allò en la majoria de casos (hi ha de lícits a il·lícits, i tota la gamma de grisos a meitat) és un negoci. En molts casos els xiquets són lluny de ser orfes i només són xiquets que les famílies deixen en préstec a canvi de que els cuiden o els paguen un poc, o bé directament segresten de barris marginals, separant-los a la força de les seues famílies. Així construïxen fàcilment la façana  “d’ajuda” a xiquets i és molt fàcil fer ús dels fons que aconseguixen gràcies a tindre xiquets, sense tindre cap supervisió de cap tipus.

Això ha portat a que durant el viatge escoltara altres “tourist volunteers” que han pagat (o no) grans sumes de diners per tindre aquest tipus experiència màgica, que com el llibre de visites relatava és tan “enriquidora, especial i emotiva” si eres capàs d’obviar els matisos grisos, i com soc bon exemple en el meu primer encontre en l’Índia, i l’estafa que vaig sofrir, és molt fàcil enterrar les coses que no acaben de tindre sentit baix una catifa de racionalitat “açò és Índia” o similar.

  Imagine l’experiència sí és enriquidora per als voluntaris que a canvi d’uns centenars (o milers) d’euros fan sentir el seu estat bé, però no ho és gens per als xiquets que inclús en el cas que siguen verdaderament orfes i necessiten ajuda, aquesta no pot ser oferida en condicions per voluntaris que passen dies o setmanes per allà sense cap tipus de formació de com atendre a xiquets en condicions com eixes. Ser orfe no ha estat mai fàcil, i hi ha estudis que demostren que t’atenga gent que passa per per allà esporàdicament, podent crear un vincle emocional molt fort, i trencant-lo cada poc de temps pot crear traumes psicològics molt forts als xiquets de per vida. Que a més en molts casos els voluntaris no tenen cap formació ni guia i que no sap la llengua no ajuda gens.

El que vaig vore a Both Gaya no és més que el que he conegut que passa al a resta de la l’Índia i a molts altres països com Nicaragua,  Nepal, Cambodja, Nigèria, Kenya, Colòmbia… per nomenar alguns on típicament s’enganya a la gent. El que a primera vista pareix un acte d’ajuda i sense cap perjudici s’acaba convertint en un negoci que sí creix fa miserables a més gent encara.

En tot cas jo també seré particip, a la següent destinació, Calcuta, de voluntariat sense preparació i on he d’ajudar a gent. Tot i que en el meu cas no hi haurà ni de lluny cap interès econòmic ni vincle emocional tan fort ja que treballaré a la Casa de la Mort de Calcuta.

Ja he comentat el xocant de la falta d’espai personal a l’Índia en l’escena de fer cua per a comprar un bitllet de tren. Un altra escena encara més xocant en aquesta direcció fou als  parcs.

Eels parcs a l’Índia, al menys l’Índia massificada i sagrada, són pagant, per a gent que pot pagar les 50r (uns 0.6€)  que costa. Jo em colava algun cop per trobar espai i respirar de la pressió humana constant, de la qual ni allí escapaves.

El primer que em soptà fou un cas en que estava assentat a un escolanet al terra, sol, llegint, i un indi se m’assegué al costat, literalment pegat a mi, el seu braç i muscle estaven en contacte directe amb mi, tot i haver espai de sobra a esquerra i dreta. Ni em mirà ni em parlà, al cap d’uns instants es tragué el mòbil de la butxaca i es feu una foto, un selfy, amb mi, després d’uns instants més se n’anà. L’escena em deixà pou perplex, però ja havent observat la completa nul·litat de concepte d’espai personal simplement la vaig contemplar com si fos un fet més de la idiosincràsia d’aquesta cultura.

Però més impactant encara és la falta de concepte de soledat. A altre parc jo també assegut sol intentant llegir, altra gent també venia i anava sentant-se al meu costat, allò ja era habitual (aquest cop sense contacte físic). El novedós i curiós fou un grup de xiquets (que també s’havia colat per un forat) i uns gronxadors. Jo estava sentat davant d’un xoc de 6 gronxadors, hi havia 6 xiquets que, després de demanar-me un milió de rupies, es posaren a gronxar-se. El que m’impactà és que tot i haver gronxadors de sobra per cada xiquet posar-se a un, hi havia 3 gronxant-se i 3 espentant. L’espectacle em va parèixer tan estrident que vaig decidir intervindre, vaig agafar un dels gronxadors lliures i vaig començar a gronxar-me jo mateix, movent les cames i cos avant i arrere, com és tan habitual per xiquets que van al parc. L’escena és va tornar encara més estranya quan els xiquets pararen i em contemplaren amb una cara de sorpresa immensa. No entenien, no comprenien, no podien concebre com jo em podia engronxar-me tot sol. Probablement no havien vist mai en sa vida a ningú engronxar-se sol, probablement ningú del seu entorn havia mai necessitat engronxar-se sol! Sospite per un simple motiu, ningú del seu entorn, ni ells, havien estat mai sols.

Altre cop em feu reflexionar com de diferents societats poden arribar a ser, una societat en que el concepte de soldat pareix ser aliè! Això em fa admirar com de distants diferents grups humans poden arribar en conceptes bàsics. També com d’important és la soledat i l’individualisme (amb el nostre espai personal) a la nostra societat, i sobretot el cert orgull i satisfacció que obtenim per fer les coses per nosaltres mateixa. Fins a quin punt aquest sentiment és degut a alguna construcció biològica i fins a quin punt és inculcat per la nostra societat, i si és per la nostra societat des de quan és així? I des de quan no és significatiu (si mai ho ha sigut) la soledat en la societat índia del la vall del Ganges? Quins nivells de densitat, de vida en família, de ritus, son necessaris per eliminar el concepte de soledat, d’estar sol, o crear-lo?.

Imagine això explica molt l’espiritualitat de la gent, en que buscar aquest espai personal et porta a la medicació i ser asceta.

També em pregunte quina importància té açò en la construcció de les respectives societats, aquesta que visite i la que tinc a casa. Com el sentit d’individualitat pot afectar, i fins a quin punt, al tipus de vida que fem.

Finalment un dels xiquets, el que millor anglès parlava i el que em demanà el milió de rupees, fou l’únic que aprengué a gronxar-se sol quan els vaig ensenyar, els altres desistiren prompte i es gronxaren uns a altres, fins que un grup d’indis (xics i xiques estranyament) de trenta i pico anys els feu fora de mala manera i es gronxaren ells, altre cop uns empentant als altres, cap es gronxava sol.

…

Un últim fet curiós dels parcs. Com he dit no hi ha quasi dones als carrers de l’Índia i el desconeixement masculí del món femení és immens, i en el cas dels joves solters deu ser quasi complet. Per tant els parcs sent els llocs on moltes parelles de nuvis joves van a passejar (per tindre intimitat i espai) són un lloc de voyerisme. Es por vore a darrere les tapies dels parcs que hi ha joves indis, mascles, que fan guaites curtes, i s’amaguen, encuriosits per vore a les parelles passejant, comparable a quan la gent anava a les platges als anys 60 a vore a les sueques, però en més vergonya aparent ja que ho fan d’amagat i com si fora un crim.

 

Que una parella passejant siga un signe eròtic del que amagar-se diu tant de les societats com que la gent anara a la mar a vore biquinis, és un reflex molt gran de els funcionaments interns d’aquell món.

A aquest punt del viatge encara seguia llocs turístics a més de grans ciutats. Bothd Gaya quedava a meitat camí entre Benarés i Calcuta i és on històricament és deia que Buda havia aconseguit il·luminació. També fou l’únic lloc a l’Índia on vaig entrar en contacte en el camp Indi, en zona rural.

Escric 4 notes històriques del lloc de la il·luminació: Allà estava una figuera, l’arbre on Buda es va il·luminar fa uns 2500 anys, la figuera és molt diferent de les figueres mediterrànies. Un tal rei hindú la feu tallar segles després però una reina budista posterior feu plantar al lloc un dels fillols de l’arbre que havia estat plantat a Sri Lanca allà. Eixe arbre és el que està allà des d’aleshores en principi. Després més reis, budistes en aquell moment, començaren a construir monuments, el que domina ara és una alta torre que al pas del temps fou quasi completament desfigurada pels elements. Al sXIX els colons britànics els va parèixer divertit aquell lloc sagrat que cap indi li donava la més mínima importància (no quedaven quasi Budistes a l’Índia, i cap a eixa zona), van reconstruir la torre donant-li un estil que ells pensaven era l’original. Finalment el rei Tailandès (un país eminentment Budista) pagà recobrir d’or una gran decoració en forma de copa en punta a dalt de tot.

A més des dels anys 70 diversos països Budistes (Japó fou el primer) es dedicaren a obrir allà monestirs de les diferents branques del budisme. A cada nou monestir que obrin (encara hi ha sota construcció) intenten superar als altres en ornamentació, mida i luxes. He de dir que hi ha autèntiques obres d’art, com si hagueren creat xicotetes recreacions de les millors catedrals europees, cadascuna en el seu estil arquitectònic  i totes posades una al costat de l’altra, creant un alt contrast i diversitat: tibetans, japonesos, bengalesos, laos, xinesos… Tot amb un conjunt de visitants en tot l’aspecte de turistes de parc d’atraccions, estranys, però turistes.

Tot plegat em donà la sensació de parc temàtic, on el tema era el Budisme i on no hi havia atraccions, el qual seria interessant si no estigués a la Índia en meitat del camp indi, a l’estat que és un dels més pobres de l’Índia. Si el contrast a l’edat mitjana entre una catedral bén decorada i els barris populars que l’envoltaven devia ser enorme, ací desenes de temples en meitat de cases de fang, amb xiquets despullats jugant entre el fem i els porcs, carrers en que el fang et podia arribar als genolls i famílies en mitja dotzena o una dotzena de xiquets cuinant al carrer en llenya. Això dóna un immens contrast entre luxe religiós (pagat per països de l’estranger) i la realitat de misèria local. Tot plegat és encara més impactant pel fet que tot allò idealment hauria d’estar replet d’un estat d’espiritualitat mística en comptes d’extravagància i ostentació. No serà el 1r lloc en que hi haja tan de contrast religiós en la realitat de l’entorn, però el concepte parc d’atraccions desenvolupat a l’Índia, que ja veig per 2n cop, aquest budista en comptes d’hinduista, em xoca encara més per ser d’una dimensió major, com tot el que és a l’Índia relacionat en el factor humà.

Històricament remarcaré un parell d’aspectes que se’m quedaren un parell d’elements de com funciona el món amb l’historia del lloc.

Buda aparentment després d’aconseguir la il·luminació no volia ensenyar a ningun dels seus companys el que havia descobert ja que afirmava que el camí cap la il·luminació era massa difícil per a ser seguit per a la majoria de la gent. Ells li digueren que sí, que tenia raó però però que potser algú de tota la gent aprendria el camí per aconseguir el mateix estat, ell concedí que potser algú ho aprendria i és com començà la 1a religó basada en un messies original, el budisme. El que em pareix sorprenent coneguent eixe fet és com una cosa que des de la seua concepció estava entesa com una ideologia elitista del camí a la il·luminació a través de la meditació, s’ha convertit en una religió de masses.

En part la resposta la té el continu va i ve de Bodth Gaya si. Com es veu a l’esbós de descripció històrica del lloc, les diferents fases d’aquest santuari (tallar o plantar arbres, construir temples i monuments, abandonar-los, reconstruir-los, decorar-los) pareix que han estat determinades per la voluntat de diferents reis i governants. De la mateixa manera eixos governants eren alternativament budistes o hindús, explicant les seues accions de construcció, destrucció o abandó. En aquestos fets històrics en que el governat elegís una religió o altra es veu com eventualment grans parts de la població també segueixen la mateixa religió (lligant sempre poder i religió), el mateix fet que explica que es construïsquen monuments al voltant de l’arbre de la il·luminació fa que grans masses de la població seguisquen una religió d’alt contingut meditatiu i d’alta dificultat per seguir els seus dictats bàsics. De la mateixa forma explica el perquè els monuments poden acabar en estat de ruïna i la població que viu al voltant haver perdut la devoció per ells.

Finalment reflectir en l’aparent obsessió dels asiàtics, especialment els budistes, pels diners. Al temple hi havia caixes de donació, molt grans. Quan hi estava va coincidir que les havien de buidar, i anaren en sacs i sacs de diners posant tots eixos diners de les caixes als sacs en pales. tot un espectacle digne de vore, en que els bitllets es tracten com si foren carbó, just davant de l’aparentment sagrat arbre de la il·luminació, Al cap i a la fi una religió sobreviu més per tindre poder i recursos que no per donar pau i saviesa.

En conclusió aquest xicotet lloc sobre la superfície de la terra exemplifica de manera singular molts trets comuns a tota la humanitat. Luxúria relgiosa vs pobresa estrident, enveja, aparentar, poder, ideologies, diners.