Month: November 2017

Eixim en un vol cap a Ho Chi Ming (HCM), l’antiga Saigon, et sents com estar a una cosmopolis moderna. Grans edificis rascant els cels, amb el seu sky line. Encara no tenen metros però hi estan treballant activament en ells, mentrestant tot funciona orgànicament amb exercits de milions de motos. Cafès de moda, tendes de roba de disseny, milers de galeries i centres comercials. Una ciutat activa i dedicada al comerç, la compravenda i el consum com qualsevol gran ciutat del món.

Però u no pot evitar pensar que estàs a Vietnam, al Vietnam comunista. Hi ha banderoles en l’estrel·la groga en fons roig del Vietnam i la falç i el martell per tot, i on de sobte et trobes en un Macdonal, un Burriquin, un SturBucs, un DumpinDonuts… i banderes dels EEUU decorant molts productes per tot, des de tornavisos fins a les típiques samarretes i gorres. El més al·lucinant fou quan vaig vore a un xicotet restaurant un quadre gran en la foto del fundador de Walmurt al costat de Ho Chi Ming (el màxim exponent de la revolució comunista a Vietnam).

Òbviament jo tot estranyat i sorprès entre la imatge que tenia, el que esperava, i la realitat del lloc em va fer moltes preguntes de perquè això estava així. La resposta més satisfactòria, i que quan estudies un poc la història del lloc, que ens és prou desconeguda, és que la guerra allà no era ideològica si no d’alliberació. De fet la guerra de Vietnam es remunta a la 1a i 2a guerra d’Indoxina on els Vietnamites ja es volien independitzar de França, i els EEUU i va intervindre per a que no passara, o si passava, passara en els termes que a ells els convenien, es a dir un estat titella de l’oest. Això els locals fortament es negaven, i la ideologia comunista no era més que una ferramenta per a aconseguir-ho en aquell moment i lloc. A l’igual que els de Cambodja que tot i ser comunistes i haver guanyat el poder gràcies als de Vietnam atacaren a aquestos últims per una por paranoica ser controlats, els Vietnamites utilitzaren la ideologia Comunista per tindre aliances amb la Xina i la URSS de l’època i poder lliurar-se de la influència externa.

Una altra cosa curiosa del Vietnam és que tot i ser comunistes i de cultura d’arrels xineses, l’odi que li tenen a la xina és molt més gran que el que li tenen als EEUU. Tipus Europa que els països estaven sempre en guerra tot i tindre cultures i filosofies i governs molt similars.

Segons els paraules dels vietnamites, ells ja guanyaren la guerra, ja tiraren als estrangers que els volien controlar. Ara ells es governen a si mateixos i fan el que més creuen convenient, si això implica adoptar ideologies, economies i marques estrangeres no importa, mentre tot vaja bé i la influència externa no siga dominant. Supose que açò demostra un dels exemples més clars del “soft power” (poder suau) que representa el neocolonialisme i la globalització, on qui exercís la influència ja no són els governs imperials si no les grans multinacionals amb el seu poder econòmic. Açò es molt més acceptat per les societats que influència, en contrast als vells imperialismes que despertaven tantes aprensions. Pareix que aquesta forma de control és més tolerada per la població i els governants i intel·lectuals.

La següent parada, des de Phon Peng  pel magnific Riu Mekong, creuant una frontera mentre flotàvem, amb el seu pas de frontera flotant, cap al país veí que tant va influir en la història de Cambodja. El Vietnam, un altre món.

Al llarg del viatge hi ha fronteres que passes com si creuares el carrer, com a Europa, que no hi ha res dramàticament distint a l’altre costat, hi ha altres en que te n’adones que qui decidix que hi ha a l’altre costat de la línia, ja siga per cultura o govern, realment canvia dramàticament. El cas de Vietnam en els seus veïns de l’oest (Laos i Cambodja) aquest canvi és radical i sobtat. Entrem a Vietnam i un nou món ens espera.

Com descriure el contrast, si el canvi entre l’Índia i Tailàndia ja fou sobtat, però esperat per haver pres un avió. En aquest  pas, on el trànsit es fa lentament per riu, sense abandonar mai el paisatge que transcorre plàcidament, proudix un xoc més inesperat.

Vietnam només entres és gent, molta, és energia, és menjar, és vida, és alegria, és entusiasme, són somriures, és altre món, amb tocs xinesos, amb la seua cultura, tan diferent de la de l’altra banda de la frontera. Tan alegre i plé de vitalitat després de la negror de l’autogenocidi. Tan inesperat i plè de contrastos entre el que veus i el que esperes que els xocs constants et ressituen al món. A com d’equivocat estaves, de com de minsa és la nostra visió, de com el món fa el seu camí independentment de les teues preconcepcions, de com has d’aprendre.

El primer que sobta de Vietnam és això, la gent, molta molta gent. En comparació en Cambodja, ara uns 12 milions de persones, a Vietnam hi ha 92, en un àrea poc més que el doble de gran que Cambodja. L’altre és la energia de la gent, hi ha moviment constant, cap a tots els llocs, un mercat Vietnamita és Vida. Gent comprant i venent, gent atrafegada portant carrega ací i allà. Cares somrients que et saluden al passar, i que deixen el que estan fent i et fan carases i gestos còmics quan els fas fotos. Vestits, sobretot les dones, amb moda local, i els barrets cònics tan característics, tot tan diferent de l’altra banda de al frontera.

I el mercat en si, una simfonia d’olors, sabors, colors i formes. Novetat, novetat, novetat, si entrares a una tenda d’objectes estranys mai no trobaires tantes coses que et són poc familiars com la 1a vegada que entres a un d’aquestos mercats, sobretot si estàs vora la mar, que la majoria de Vietnam hi és.

El menjar ho engolix tot, la diversitat pareix no tindre fi, la novetat m’excita, els olors et fan flotar en un calidoscopi de fragàncies que va canviant al avançar. I la gent per tot, formant part de l’orquestra que permet que el mercat respire, cante, amb un delit constant, ple de la seua música, sens director, però amb l’harmonia vital.

Carrers plens de gent, mostrant que li agrada estar al carrer. A la nostra entrada a Châu Đốc, un xicotet poble fronterer, ens va sorprendre la quantitat de gent que invadia els carrers, amb les seues fires per amenitzar la vesprada i mercats nocturns per oferir encara més espectacles, el passeig que hi havia vora riu no tenia res a envejar a un occidental. Un parc enjardinat, arbres per fer ombra, una font gegant en forma de dofí que estava il·luminat per llums de colors canviants, i el que menys esperava trobar en aquesta part del món, les màquines eixes que posen als parcs per fer exercici. Peses, rem, pectorals, cames … tot un conjunt, que reflexione no devia ser car, però que no hauria esperat vore en un lloc així, un lloc que no mereix ser cridat del 3r món, un passeig vora riu que faria envejar a la majoria de ciutats més grans que aquesta a la meua terra.

Cal mencionar, destacar i emfatitzar que em trobava al delta del Mekong, una de les zones més fèrtils del planeta. I és tan fèrtil per com els humans hi han desenvolupat una infraestructura corprenedora durant generacions. Quan navegàvem per arribar a Châu Đốc travessarem desenes de quilometres de grans canals que havien estat overts amb tira-línia i que permetien el maneig de les inundacions i assecament de les terres del  delta per poder fer de 3 a 5 collites d’arròs a l’any en aquella terra. Et fa replantejar que significa desenvolupament quan viatges per aquelles terres, completament dominades per l’aigua, i recorres o creues  els milers de canals, que han estat perfectament planificats, executats, construïts, i mantingut durant generacions, requerint unes obres d’enginyeria d’unes proporcions que no ha vist a europa fins al segle XX. Ací el domini de la terra, l’aigua i el menjar, a través de la gran enginyeria, està completament intricat a la manera de viure d’ací des de fa segles.

I finalment la cultura és radicalment diferent, ací tenen la mescla de les 3 filosofies que diuen, Taoista, Budista i Confusionista. Els temples tenen clars tocs Xinesos, amb caràcters xinesos encara escrits (Vietnam tenia l’escriptura xinesa fins fa 1 segle, però el canvià per l’abecedari llatí). A l’igual que l’Índia i els països budistes, és prou comú vore el signe de l’esvàstica associat a continguts religiosos, el qual no era novetat per a mi. El que si fou novetat fou l’estil  kitsch que es pot arribar a vore ací, fet en gran, en llums que fan pampallugues i colors que van canviant i rotant. En general la decoració al Vietnam pot ser prou kitsch, acolorida, i plena de llums, el qual fa un xicotet xoc visual amb l’estètica en la que hem crescut. Tornaré a vore aquest estil als símbols religiosos a sudamèrica, un món apart.

---

 

Ras i curt, el genocidi / autogenocidi, exterminació humana, massacre del Khmer Rouge de Cambodja és el més cruel, dur, fred, terrible, extrem que conec que uns humans han fet a ells mateixos a tan gran escala.

De fet la paraula genocidi no sé fins a quin punt és suficient o pertanyent per descriure el que allà feren. Quan u pensa en genocidi u pensa en un grup humà matant a un altre grup humà, un tipus de gent matant a un altre tipus, també humans però que tenen quelcom que els permet agrupar en uns i altres, tot i que eixa agrupació siga tan artificial com es vulga. El genocidi és aberrant, terrible i esgarrifador, el que feren ací era encara un poc més.

El genocidi elimina completament l’empatia d’un grup d’humans vers a l’altre, ja que és desgraciadament molt fàcil crear distància en el que és “diferent”, eliminant l’empatia, eliminant el que ens fa apreciar a l’altre, permetent així destruir-lo sense complexes, sense emocions, sense remordiments, com una màquina. El que passà amb el Khmer rouge fa 40 anys fou pitjor. Allà no s’atacava al que era “diferent”, els d’un grup contra un altre, no, allà es mutilaven a ells mateixos. Germans eliminant germans, veïns eliminant veïns, amics eliminant amics, la paraula passa a ser Autogenocidi, o Autoextermini. No hi havia línia divisòria, no hi havia una ratlla, un front, un “he tingut mala sort i m’ha tocat aquest bàndol”, no, allà no hi havia res, només un pensament, una ideologia, un lider i els seus seguidors, cegs.

No vuic perdem en la història però faré 4 ratlles de com s’arribà a aquelles tenebres. Corrien els anys 60 i 70 quan EEUU estava en guerra en el Vietnam del nord (comunista, però sobre tot antiimperialista, ja ampliaré amb açò) per a donar suport al govern del Vietnam del Sud que era pro occidental. Per continuar la guerra els vietnamites del nord utilitzaven la zona fronterera en Laos i Cambodja per arriar al sud de Vietnam. Els EEUU es dedicaren doncs a bombardejar Laos i Cambodja. Els Vietnamites del Nord aprofitaren la situació per crear i alimentar els partits comunistes d’aquestos països que més o menys al mateix temps en que Vietnam expulsava als EEUU, aquestos partits comunistes guanyaven les respectives guerres civils i es posaven en el poder.

Els comunistes que assoliren el poder, quasi tots en educació a França, volgueren implantar la seua ideologia. Aquesta bàsicament a mode de la Revolució Cultural de Mao, a la Xina, volia borrar tota la cultura i formes de vida anteriors a la revolució i crear una taula rasa on crear una societat “ideal” bassada en la vida rural. Com crear la taula rasa? Eliminant tot el que no s’avinga a la boja mentalitat dels governants, matant a tot aquell que no seguisca cegament els dictats del cabdill, i tot aquell sospitós de no fer-ho. Això en el cas de Cambodja en els anys 70 del sXX es trasllada en l’aïllament, fam i assassinats de milions de la seua gent.

El fet que més a ressonat en el públic, i que il·lustra eixa bogeria, tot i quedar-se curta per transmetre l’horror, és que allà a tot el que portava ulleres se l’assassinava, s’eliminava a aquesta gent perquè el fet de dur ulleres a aquella època i societat es vinculava a ser un intel·lectual, o a tindre simplement interès en llegir, i això no era desitjable per a la nova taula rasa. Però això no és res en comparació a tot el que arribaren a fer a ells mateixos, a la seua pròpia gent, a trencar fins a la més mínima unça d’empatia que fa que les societats no siguen un lloc de malsons per a la gent.

Una part del que succeí, unes ombres del passat, és poden percebre encara a algunes parts de Cambodja, a la societat si anares a escarbar un poc, i als mitjans de comunicació en el rar fet que parlen dels judicis a la cort penal internacional de Haia contra els líders del Khmer Rouge que conduïren aquella societat, aquell estat, cap a les tenebres. Uns judicis que transcorren tot just ara, 40 anys després de les atrocitats. Tanta demora en arribar als judicis s’explica per la ceguesa de la comunitat intencional, la ceguesa de qui no vol vore.

Ja des de l’inici arribaven al món global cròniques dels horrors del règim, però eixes cròniques venien des d’on anaven els refugiats que les contaven, a Vietnam, país que acabava de guanyar la guerra als EEUU, però que estava a males amb la resta de l’esfera comunista per l’antipatia històrica en Xina i el suport dels xinesos i soviètics als del Khmer Rouge, que tenien la paranoia que els Vietnamites els volien controlar i s’havien enemistat. Per tant escoltar una història de tenebres a eixe nou país comunista no interessaven als rojos, que veien tota revolució com un salt al paradís, i contes de sofriment i horror ideològic que sí interessarien als occidentals no venien de les fonts adequades, venien de la victoriosa Vietnam.

Tot i això es fa estrany que els judicis a l’Haia tarden més de 40 anys després de que, altre cop els Vietnamites, derrotaren al règim. Perquè el règim del Khmer Rouge caigué, sí, per la seua pròpia ma, que va fer entrar als Vietnamites. Un cop mascarada i horroritzada la població, el Khmer Rouge, paranoic que Vietnam volia expandir-se a tota Indoxina ja que històricament Vietnam havia annexionat part de l’imperi Khmer, decidí intentar recuperar eixe territori. Òbviament no va resultar i els Vietnamites després d’un ràpid conflicte feren fora al govern i posaren a un dels seus. Això fou condemnat per tota la comunitat internacional, que tenia molta estima als Khmer Rouge, i no confiava en el substitut, titella del Vietnam, i s’ignorava la denuncia de les atrocitats precedents. El més impressionant és que Khmer Rougue tot i que derrotat, no fou anihilat, i lluità per més d’una dècada més una guerra de guerrilles a les selves de Cambodja, mantingué el prestigi internacional, tenint la representació a la ONU fins l’any 1993, 14 anys després que caiguera el règim i 18 anys de crits de les víctimes d’aquest.

Això és l’altra cara terrible de l’autogenocidi, el perquè de l’estima tan alta de la comunitat internacional cap als exterminadors. Com de cega pot arribar a ser una comunitat internacional tan diversa, tan esperançada en la premsa lliure, tan protectora dels drets humans, tan plena de grups i grupets i grupuscles que fugien de la tesi dominant i que podrien haver investigat, un poc, només un poc, el que d’allà íxia a crits però ací arribava com xiuxiueig.

Tota la ceguesa internacional, a tants nivells, venia d’un grup de 8 comunistes noruecs que feren una crònica dolça d’una visita orquestrada pel Khmer Rouge mentre encara estaven en el poder, mascarant als seus. Que l’opinió d’un planeta siga tan fàcilment manipulable per l’opinió de 8 persones i unes audiències en massa desitjant escoltar el seu missatge plàcid front els crits de les víctimes és una història que mereix tanta atenció com els terrors en si. No només cal mirar a qui causà el dolor si no a qui no el volgué escoltar, no es tan mal el món per qui el destruïx si no a més per qui no fa res per evitar-ho. Tantes i tantes vegades més a passat, i passarà, però tan poques com en aquesta tants crits eren tan forts i tantes oïdes tan sordes.

El grup de comunistes noruecs els feren una visita ideològica i cuidada, a estil de Corea del Nord, que només t’ensenyen el bo i millor. Òbviament no veren res de les penúries i patiments, només gent somrient i granges col·lectivitzades que donaven MOLT de menjar. Al tornar feren una roda de premsa per al món desmentint totes les veus dels horrors que allà transcorrien, i ho posaren tot en veus de missatges polítics interessats. Ells vengueren el bo i millor que ells volgueren vore (tot i que després confessarien que sabien que no era tan idíl·lic), i el món ho comprà, per més de 20 anys.

Tot açò, i més, ho vaig vore als antics caps de concentració i extermini (el de Choeung Ek)  , i un dels centres de tortura (Tuol sleng, S-21) que estan oberts per a visitants i on, de manera més o més reeixida, intenten transmetre una part de les ombres d’aquelles tenebres. Als camps de la mort vas xafant els ossos humans que emergissen al pas de les persones, de la terra dels centenars de milers de persones soterrades allà en gegantines foses, on mataven a la gent a cops, o en fulles de palma esmolades (per estalviar-se bales), on mataven a nadons colpejant-los el cap contra un arbre, on les persones esperaven encadenades de peus i mans, sense menjar ni veure, a que  moriren de set o fam. On piles de calaveres s’alcen en marques de bales, matxets, destrals i pedres, cadascun mostrant com acabà de forma abrupta, o agonitzant, la vida que contenia eixa calavera.

Els internats de tortura (El Tuol Sleng, o presó S-21 a Phnom Penh, una antiga escola), on mostraven en fotos vívides i recreacions les tortures que feien, amb els relats del pocs supervivents de la gent que hi passà per allà com a presos, crec que un magre 1% sobrevisqué.

Una exhibició que era molt curiosa era la de les vides dels antics Khmer Rouge, a més de saber que quasi tots els líders del moviment havien estat educats a França, també contava la vida dels que havien continuat després de la caiguda del règim, i com la gent que matava nadons contra arbres ara té uns 50 anys i és un carter, un agricultor o un funcionari públic. Eixa gent mai no ha estat castigada i porten de diferent manera el que feren. Però tots continuen fent vides normals, com si el fet que les accions que feren al ser seguint ordres no fos culpa seua.

I és que incús eixa gent era necessària per a la societat que sobrevisqué, segons les estimacions moriren entre fam i tortures i exterminis al voltant d’una quarta part de la població (entre 1.5 i 3 milions moriren d’una població de 7 milions), a més de quasi un 100% dels artistes, músics, mestres, funcionaris, empresaris, gent de cultura, metges, comerciants, gent en estudis, monjos, sacerdots, i molta de la gent que sabia llegir i escriure i aquells que no sabien o no podien conrear els camps. Imagineu que en la nostra societat mataren a tots els que tenen estudis universitaris i una de cada tres persones que coneixes l’assassinara un altra persona que coneixes. En eixe món havies de viure. En eixe món un grup de 8 d’occidentals va voler vore paradís i la resta del món va voler escoltar paradís.

Al final el que s’ha d’aprendre d’aquestes tenebres és una reflexió sobre el que és capaç de fer l’especie humana a si mateixa, com és capaç d’esborrar totes les traces que permeten que puguem viure en societat, que no ens fem miserables els uns als altres, que no ens torturem i mascarem. Ens ha de fer obrir els ulls de que ÉS possible que milions de persones se lis puga rentar el cervell per a que unes poques persones en autoritat els facen destruir qualsevol nexe, per fort que siga, en persones que eren importants per a ells. Tant de terror en nom d’una ideologia, pensament, ser humà divinitzat, uns patrons mentals que són tan fluctuants com l’oratge i que en canvi poden destruir molt més que les tempestes i huracans més grans, ja que poden trencar vincles tan invisibles però tan forts com l’amor per la teua comunitat, la teua família, els teus amics, la teua parella. Vincles que són les peces que fan funcionar la societat i fan que pugues crear eixes pròpies ideologies que, en casos extrems com el dels Autogenocidis del Khmer Rouge, pretengueren destruir-ho tot i estigueren prop d’aconseguir-ho, en menys de 4 anys.

Altra reflexió és la ceguesa internacional, que per raons geopolítiques decidís ignorar uns fets i jugar les peces del tauler que més li convenen, on la població no arriba ni a nivell de peons, si no de pols sobre les peces, i els peons són els mes governs d’un estat o l’altre, jugats per la ma confusa de la resta del món. Açò no és tan sobtat, ja que el món mira cap a altre costat a cada conflicte en població civil involucrada, però sí que sobta com de cecs foren, i encara som, a tantíssima obscuritat. Hi ha sols 3 persones sent jutjades als tribunals internacionals, tres!, 40 anys després. El món deuria explicar molt més exageradament el que passà allà, a nivells que passen als dels genocidis de la 2a guerra mundial ja que un Autogenocidi és encara més corprenedor i més terrorífic tot i que parega mentira que hi haja re més terrible que un genocidi, però sí, pareix que els humans, en tota la seua creativitat i magnificència, som capaços de fer coses pitjors, més obscures, més tenebroses.

Em aquest viatge volia entendre com funcionen les societats humanes, que les mou, que poden fer, com s’estructuren, com es construeixen. Ací vaig aprendre una lliçó molt dura del que podem arribar a fer, de com de capaços som d’autodestruir-se. Com podem esborrar pràcticament tot en el nom de tan poc. Com l’empatia es pot fer desaparèixer a l’igual que les vides de tanta gent, portades com fulles pel vent de la tempesta. Com de ceg el món pot ser a tot això. Com és fàcil perdre l’esperança davant tanta negror, com el món no aprèn per evitar que açò es repetisca, quant de dolor podem causar i permetre que es cause. Com d’estúpids podem ser en una terra tan rica i plena d’oportunitats. Quant em queda encara per aprendre, roin, però encara no perd l’esperança i esperaré vore el bo.

I després de més d’un any d’escriure açò em trobe que és un dels punts del meu viatge que tot i recordar vividament, no em dedique a explicar-lo tant com altres anècdotes, que també són il·lustratives de les societats humanes, però no tan cruentes, tan terrorífiques. En pregunte sí una part de mi, de nosaltres com a persones, preferim no rememorar massa eixes atrocitats per no ennegrir tant la vida. Però si no ho fem res ens impedix tornar a repetir-les.

El trasllat de capitals en la zona del sud-est asiàtic és bastant comú (molts cops la capital es traslladava just al kms costat), també l’abandonament d’aquestes. Això és un poc el destí del famós Angkor Wat, o en més específicament Yaśodharapura, una de les antigues capitals de l’imperi Khmer, amb un nom lleugerament més difícil de pronunciar. La gran capital que arribà a tindre 1 milió de persones fa més de 500 anys fou Angkor Thom (gran ciutat), situada just al costat del recinte d’Angkor Bat. Angkor Thom era una ciutat gegantina i encara conté centenars d’altres temples i edificacions magnífiques en estat més o menys ruïnós, i en més o menys visitants. Altre cop no entraré en detalls del lloc, tones de llibres, tesis, documentals, pel·lícules, guies, i tot tipus de memorandia s’ha fet d’aquest lloc. Per a mi fou una destinació turística que fer amb el meu amic i altres viatgers del camí.

Eixe fou el nostre pròxim destí després d’abandonar Tailàndia. Angkor, el lloc més turístic de Cambodja, i un dels més turístics del món, té una rellevància desproporcionada per a un país de poc més de 6 milions de persones i una convulsa i tenebrosa història recent.

Al vocabulari dels viatgers Cambodja  es coneix com Scambodja, Scam sent estafa en anglès. Venint de l’Índia no em venia com a res nou, però per als viatger venint de la plàcida i amable Tailàndia pot ser un contrast. Comentaré més al següent capítol en el perquè tanta diferència de societats en gent que té bàsicament la mateixa cultura, però està separada per una frontera. En el que a mi i a mon amic respectava volia dir que creuar una frontera i agafar un bus seria una feina més difícil (i potencialment cara) del que a occident o a una Europa sense fronteres podríem pensar.

Anàrem en un dels trens molt lents des de Bangkok cap a la frontera, allà el tren no continua, des dels anys 80 la infraestructura a la part de Cambodja després de la guerra i mascares estava tan deteriorada que l’abandonaren. Més avant parlí en una dona que va anar en un dels últims trens que circulava, els vagons estaven plens de forats de bala, i taques que recordaven massa  a sang.

Allà a la frontera, seguit als locals, però passant per la part de turistes per obtindre la visa, hi ha 2 opcions amb el control fronterer. O bé pagues una suma aleatòria de diners a mode de soborn (crec que ens demanaren uns 5$ aquell dia) o et negues i t’aparten de la cua indefinidament fins que algú s’anima a fer-te la visa per el preu oficial.

En tot el periple de pas de frontera  ens unirem a dos viatger més, una coreana que viatjava en grans motxilles, i un militar suec. Ells seguiren l’estratègia d’esperar-se per passar  per no pagar el suborn. El següent obstacle era  ara aconseguir un bus local per anar fins Siam Rep (literalment “derrota de Tailàndia”), la ciutat que para prop de l’atracció turística d’Angkor Wat. S’ha d’evitar el bus turístic, l’exercit de taxistes i estafadors que capturen a turistes com a mosques, i caminar uns quilometres fins l’estació de bus. Mai hi arribarem a dita estació.

Després de desfer-nos de les mosques pesades de l’inici que ens volien vendre transport, una, un homenet vestit de militar, i amb barbeta de cabra, insistia molt en que anàrem amb ell i ens seguia en moto. Tardare’m bastants carreres en que l’ignoràvem i ja en va deixar. En això ens creuarem en un home que estava preparant un cotxe per anar-se’n, ens va preguntar on anàvem i en va dir que ens duia als 4 per 20$, en dòlars.

A Cambodja els caixers automàtics et donen igualment la moneda local o dòlars americans, pots pagar indistintament en una o altra i et donen canvi també en un tipus de moneda o l’altre. Molt a dir a un país que ajudà a derrotar als EEUU fa més de 40 anys.

Acceptarem anar en l’home  i tot açò no tindria més rellevància si no fora pel que hagué de fer l’home al eixir del poble fronterer. Una moto en un policia, que ens creuarem de casualitat, o no, el parà i sota ma li hagué de donar 5$ al policia pel dret a dur-nos. Pel que va dir el conductor és una pràctica habitual i pots tindre problemes en el policia si no pagues.

Allà la policia cobra entre 50 i 100$ al més, i aconseguís la posició en molts casos per contactes pagats, aquestos contactes s’han de pagar, i la posició et permet aconseguir fons extra que no podries tindre amb altres feies, per tant és una feina demandada tot i que el salari oficial siga magre. Això ho veuré a altres països durant els meus periples.

Angkor Wat, i la Cambodja turística, no s’entén sense Siam Rep, aquesta localitat a prop de les ruïnes i que està infestada per turistes de tot el món. Deambular pels carrers d’allà és un homenatge a estar disposat a tot per satisfer els capricis dels turistes, principalment occidentals. Els carrers a la nit no guarden cap diferència en el que et podries trobar en uns carrers d’oci al mediterrani. Bars, bars i més bars, en terrasses per gaudir del bon temps, molt de menjar, molt molt molt d’alcohol, festa, musica occidental en directe, adornat amb algun menjar exòtic i les inacabables parades de subvenir. Es com si hagueren arrancat un tros d’un passeig marítim d’una vila de costa a valència i l’hagueren implantat allà, perpètuament activa en turistes, perpètuament fora de lloc.

Allò és la porta cap a un parc temàtic de ruïnes. Allò és el que occident s’acomoda per fer turisme a cultures que no són la seua.

Tot això dit, les ruïnes d’Angkor s’ho mereixen. Desgraciadament de la gran ciutat només els edificis amb usos religiosos foren construïts amb pedra i només aqeustos sobreviuen. La resta, cases, tallers, tendes, factories, magatzems eren tots de fusta i han estat consumits per al selva i els elements que no n’han deixat rastre, terra a la terra, fusta als boscos. En tot cas les dimensions de les diferents capitals fundades allà, una al costat de l’altra, les seues restes de diferents èpoques, les distàncies gegantines, les restes disperses com llavors escampades pel vent i que guarden els secrets, la màgia, l’essència d’un món perdut, esperant per germinar en altre món fèrtil, que pot ser no arribe mai més.

Tot això espera perdut ací i allà, amb llocs, temples i templets tan allunyats de les restes més visitades, i tant consumides per la selva que aquestos temples encara t’esperen a tu, sol. Són llocs en meitat del no res, sense més visitants, com esperant per a que les explores, per a que les acaricies, per a que té les trobes en meitat del camí o les busques per perdre’t en elles.

El lloc val la pena, és descomunal, gran i la mescla entre natura i història és encisador.

L’únic  pertorbador és com ho han habilitat per al goig dels turistes. Tota la infraestructura al voltant em pareix totalment insensible de la realitat del lloc on estan, despreocupat dels descendents dels que crearen allò. Aquelles meravelles arqueològiques podriren estar a Europa, Àfrica o Amèrica i seria exactament igual com es maneja als visitants. La globalització no deuria consistir en fer un model únic per a tots, si no que tots puguen gaudir dels models únics de cada lloc.

Visitant Angkor Wat eres durament conscient de com això no és així, de com en aquest món no podran tornar a créixer les llavors de les ruïnes, de com no es deixa aire per a desenvolupar diversitat, vellesa, orgull, allunyats de la cultura dominant.

I bé, oblidar el lloc on estàs és greu, però més greu és per a tot humà del present i del futur no ser conscient que s’està a Cambodja, un lloc on s’ha fet un dels actes més terrorífics que la humanitat pot exercir sobre si mateixa, i que forma part des d’aleshores de les negrors del que és capaç la especie humana, que ha passat a formar part del nostre llegat col·lectiu, per sempre marcat, una cicatriu llega que cal mirar, recordar, explicar i comprendre.