Per la resta el 1r viatge que hi ferre’m a Vietnam fou prou convencional, no que hi haja molta més opció en un país tan estret i llarg, o vas de sud a nord, o de nord a sud. Però amb un detur a una illa paradisíaca, Phú Quốc.
Des de Châu Đốc es pot anar en bus fins a Hà Tiên, la citat costanera que fa a més de frontera de Vietnam en Cambodja i a més de límit del delta del Mekong. Per arribar allà en un bus en que la ventilació eren les finestres obertes havíem de recorre unes hores una carretera que estava sobre-elevada respecte les planes inundables del delta, allà tota la terra constantment s’inundava i amb una complexa infraestructura de canals es baixava i pujava el nivell de les aigües per regar els camps o assecar-los. La tecnologia és similar a la de les marjals i l’albufera valencianies, però a una escala gegantinament més gran,c om ja havia descrit en els canals navegables de desenes o centenars de quilometres excavats allà.
Com tot a l’Àsia on viu tanta gent, tot és molt més gegantí i aclaparador, al delta del Mekong hi viuen uns 17 milions de persones en un àrea menys del doble de la del país valencià. Hi ha que recordar que és tota com si fora una albufera gegantina, per tant hi ha molt poca terra on habitar, ja que quasi tota és inundable, per tant on viu la gen? Doncs a vora la carretera. La carretera al estar elevada i no inundable, i tindre un canal de desaigüe que hi és paral·lel, això crea un monticle estret on s’agarren les cases pels més o menys 100kms de recorregut que férem, tot era com un poble lineal en un continu de cases d’una fila que no s’acabava mai, bàsicament no hi havia frontera entre urbanitzat i camp. Això però que em sorprengué tant del delta, no serà exclusiu d’ací, en general tota via de comunicació principal a les zones planes voré que està flanquejada a dreta i esquerra per un continu de cases, sent l’única diferència quan arribes a un poble o una ciutat que el transit augmenta i hi ha més carrers laterals, però quasi mai no arribes a vore camps al costat de les carreteres principals.
Dormirem a Hà Tiên, que sent una ciutat portuària te un mercat de peix increïble, amb desenes i desenes de mariscs i peixos que mai no havíem vist, de tota mena de formes i mides. El sostre d’aquest mercat està reforçat fortament amb tirants metàl·lics i especulem que allà hi deuen passar prous tifons. A fora al carrer ja a la nit tot un munt de paradetes et preparen els peixos i mariscos de desenes de formes, sentin-te com entrar a un món quasi infinit de plaers culinaris nous, amb tants nous ingredients i formes de cuinar-los pareix que mai no es vaja a acabar les opcions de nous sabors. A Vietnam als carrers a la nit et sentiràs com si fora una fira d’estiu perpètua, amb un munt de paradetes que venen menjars al carrer, amb les olors del que hi cuinen, amb la agradable temperatura nocturna d’una calidesa d’estiu, molta gent al carrer, i inclús en molts casos algunes paradetes en jocs de fira, com explotar globus amb una pistola de balins i fer punteria amb anelles.
Al dia següent prenguérem el ferri fins a l’illa de Phú Quốc, una illa just davant de Cambodja però que els francesos li la donaren a Vietnam. Fou una dels primers territoris que el Khmer Rouge de Cambodja volgué capturar, al conflicte que certificà el seu final. És una illa sense ports naturals però en molt bona pesca, el que fa que a l’únic riuet que hi ha a l’illa, que fa de port, s’hi acumulen centenars de vaixells blaus, tots amuntonats sense quasi espai vital de l’un a l’altre, a més per a ixir a alta mar han de passar per baix un pont que creua el riu i que depén de al marea impedix que els vaixells més alts puguen passar. Tot un espectacle visual digne de vore i que deu ser prou únic al món.
També digne d’apreciar és l’olor arribant al port. La major font d’ingressos de l’illa ve de la pesca, però específicament del que fan després amb ella. A la capital de l’illa Dương Đông, hi ha una fabrica enorme de salsa de peix. La salsa de peix és tota una varietat ferments de peix que es fa amb les deixalles d’aquest, com caps, escames, òrgans interns i espines, que es deixen macerar per mesos o anys. Aquesta salsa s’empaqueta i es distribuïx pel tot el món asiàtic, arribant a vendre-la fins al Japó. La salsa, molt salada i d’intensos sabors depèn del temps de maceració i tipus d’ingredients és curiosament molt pareguda a les salses de peix, Garum, que feien els romans per adobar els seus plats, i que caigué en desús a la mediterrània. En tot cas l’olor intensa, molt intensa, del peix fermentat ompli quilometres i quilometres de l’aire de l’illa quan t’hi aproximes, donant un aroma molt característic, que junt a l’escena dels vaixells blaus crea una escena que s’ha de vore, caminar, olorar, i deixar que discorrega al davant teu, que tots els teus òrgans t’hi transporten i té, per a mi, molta més intensitat que els quilometres de platges paradisíaques verges que voregen tota l’illa.
Perquè si Phú Quốc no té ports naturals és perquè tot són platges, platges verges de fet sense quasi preseència humana més que algún turista occidental i els pescadors. A Vietnam la gent vol ser blanca, quan més blanca millor, sobretot les dones, per tant les platges estan buides. He arribat a vore a dones en moto amb passamuntanyes, ulleres d’esquiar i guants, a més d’estar totes cobertes a una temperatura de més de 30 graus centígrads. Però això no és tan sobtat com realment pareix si ens remuntem a la nostra societat fa uns 60 anys. A aquella època, abans que les famoses Sueques arribaren a les platges, la gent volia ser blanca, per aparentar que tenia una feina que li permetia estar a casa tot el dia, és a dir una feina que era millor que treballar al camp, per tant amb estatus social major. I a més com a l’època de les Sueques els locals a Vietnam són prou castos, ningú dels locals va a la platja.
A més ací i els turistes encara no hi han arribat massivament, fins a fa 6 anys no hi havia electricitat continua a l’illa segons ens digué el propietari de l’hostal Cho Ann, que ens llogava una habitació per 5$ la nit i motos per 4$ el dia i tenia un mico lligat al pati de l’hostal. Amb tan poc de turisme pots tindre meravelloses platges tropicals, immaculades, sense ningú a quilometres i quilometres de tu. Però d’això ja en quedarà poc, a una zona de l’illa, a prop de la capital Dương Đông on està l’estuari del riu massificat de vaixells blaus, estan construint grans, grandíssims complexes turístics a mode Benidorm i la Manga del Mar Menor que apunten a vents d’aires mediterranis en explotació intensiva de la costa i desnaturalització completa del lloc. Tot i que no sé sí és millor així, que ho concentren tot a un lloc i la resta de la xicoteta illa estiga bé, o finalment l’ocuparan tota intensament. El temps dirà, però les destruccions i l’ambició humana en aquest món globalitzat pren, per desgràcia, la mateixa forma a totes les cultures i zones del planeta.
I es que en contra de la visiò que tenim de Vietnam de país comunista que ha vençut als EEUU, el país que vol ser, i és. Com qualsevol altre país que creix, i com qualsevol país asiàtic que adora els negocis, ple de consumisme frenètic, economia de mercat, ràpid creixement i població jove, energètica, i ben educada, Vietnam et sorprèn no pel que va fer, si no pel que fa. Siga tot tipus d’explotació de la natura, o consumisme.
Allà, com vorè a la resta del país, s’explota qualsevol especie animal irrespectivament de el seu benestar o com en perill d’extinció estiga. Allà vaig vore als mercats molts cavallets de mar, i mes o menys per aquella època morí l’últim rinoceront asiàtic que hi havia a Vietnam, li deien l’animal més solitari del món ja que no hi havia ningun més del seu tipus i el mataren per al seua banya.
humanitywants.org 