Un no pot parlar de Vietnam actualment sense pensar en la guerra que ells tingueren contra els americans, o com a Vietnam li diuen d’una manera un poc més pomposa, “La Guerra de Resistència Contra Amèrica”. El front de la guerra en els EEUU estigué durant molt de temps a prop de Hoi An, al nord de l’antiga capital de Huế. Anant cap al nord aprofitarem per visitar uns poble auto-soterrat de Vĩnh Mốc. Un xicotet exemple de la idiosincràsia d’aquesta gent i de la guerra.
El poble de Vĩnh Mốc estava a la que fou per molt temps la línia de foc entre el nord i el sud, rebent immensitat de bombardejos. La gent vivia vora mar, a damunt d’una terra/roca mort argilenca, per tant fàcil d’excavar. Aquesta gent en comptes de fugir de lloc es dedicaren a cavar un xicotet traçat de túnels que connectaven amb la mar. Feren túnels a uns 10 metres de profunditat, però com les bombes arribaren a perforar a eixes fondàries, feren nivells més profunds, a uns 30m. Allà dins podien continuar fent les seues vides, educant als xiquets, cultivant els camps anant a pescar, tot amb la seua base sota terra, eixint a fora en els breus instants en que els bombardejos aminoraven feien vida a fora, normalment a les nits.
El poble autoexcavat pertanyia al territori controlat per Vietnam del Nord, quan l’exèrcit del nord descobrí aquesta gent i l’entramat que havien fet s’uniren amb els del poble per expandir el sistema de túnels, fer una infermeria/hospital, i una base militar. El lloc tenia importància cítrica perquè a més de fer la frontera de facto hi havia una xicoteta illa, Cồn Cỏ (Khu bảo tồn biển Cồn Cỏ, Tiguer island), a prop de la costa, la qual estava a mans dels comunistes del nord. Aquesta illa ajudava a la logística i defensa contra els atacs del Vietnam del Sud, també Vietnamites però amb fort suport dels EEUU i els avions bombarders dels EEUU.
Quan es parla de la guerra de Vietnam res no queda clar, ja que ens arriba la versió des EEUU molt esbiaixada, i no s’entén que es lluitava i qui lluitava. Segons les pel·lícules dels EEUU pareix que siguen ells qui lluiten contra els Vietnamites, però no és així. En un principi pareix un cas molt similar al de Corea, hi havia un govern comunista del nord, en influències soviètiques, i altre govern del sud, en influències imperialistes. Això fou conseqüència de al divisió del territori, prèviament controlat per japonesos, després de la 2a guerra mundial, anàleg al cas de Corea, inclús una zona desmilitaritzada en el paral·lel 17, just al sud de l’illa de Cồn Cỏ.
Però ací s’acaben les similituds, el fet que els japonesos controlaren Vietnam és circumstancial, només el controlaren en els anys de la 2na guerra mundial, ja que prèviament havia estat colònia/protectorat de França, i aquest territori ja havia lluitat en els anys 30 i 50 dos altres guerres que pretenien alliberar el territori de la influència de poders exteriors. D’allà sorgís Hồ Chí Minh, el lider de la resistència que fou empresonat en els anys 30 pels francesos, que alliberà al nord del control francès en la 1a guerra d’Indoxina (1946-1954) i que morí poc abans de vore la victòria del seu bàndol en la guerra pel control de tot Vietnam.
Després de la 2a guerra mundial el territori fou entregat als francesos pels poders internacionals, tot i que en les fases finals de la guerra els propis vietnamites del nord havien recuperat el poder de mans dels Japonesos, que els cediren el territori al nord del paral·lel 16, sense l’ajuda dels poders occidentals però ja amb la derrota del Japò imminent. Xina hi entrà i reconegué el govern de Hồ Chí Minh, que governà per uns 20 dies. Les autoritats franceses tornaren a recuperar el seu rol colonial. Aquesta ocupació desencadenà hostilitats liderades per Minh que finalitzaren en l’any 54. El país es separà en 2 al llarg del paral·lel 17 però la gent s’hi podia moure a un costat i l’altre per un any.
En el sud s’instaurà un emperador (que havien posat els Japonesos) i un dictador com a govern. En el 56 havien de fer eleccions per elegir governants per a un país unificat però en eixos dos anys cada govern netejà l’oposició i feu eleccions lliures no foren possibles, especialment al sud, on es preferia al Viet Minh, però guanyà el dictador Ngô Đình Diệm per un 133% a l’àrea de Saigon (de cada 100 persones que podien votar 133 votaren per ell…). El sud declarà la independència i formà un govern pròpia, mentre al nord les eleccions les guanyava el Viet Minh amb un més modest 99% dels vots.
El dirigent del sud, Ngô Đình Diệm, era una especie de dictador excèntric i catòlic que dedicà el Vietnam a la Mare de Deu, i començà una forta campanya contra els comunistes i forçava a pobles a convertir-se al catolicisme per rebre menjar. Monjos budistes s’immolaven en flames en protesta i l’esposa del dictador va dir que “si necessitaven combustible per a la següent barbacoa budista, ella els donava ala gasolina”. Aquestos atacs contra la població budista i rural en general feren que fos altament odiat, i rebés un cop militar en el 63 on l’assassinaren.
En seguida el conflicte al sud el sud continuà creixent, esponsoritzat per el nord que ajudava al famós Viet Cong, que no era més que les milícies de locals del sud que volien derrocar al govern del sud. Allò anà creixent i en els anys 60 el govern dels EEUU en paranoia de la influència creixent dels comunistes (en l’any 49 Xina havia acabat la guerra civil en favor del bàndol comunista, del 50 al 53 els EEUU lluità en la guerra de Corea i en l’any 59 Cuba havia passat a mans de guerrillers aliats en el moviment soviètic). Els EEUU ho veia tot roig o blanc, i no apreciava la component de alliberació nacional del conflicte (que ja he comentat), en la qual ells haurien de ser molt més simpatètics ja que ells lluitaren per una trencament amb la metròpolis britànica, sols que ara lluitaven per descolonitzacions que els afavoriren a ells. Per tant, durant els anys 60, pensant que lluitaven contra comunistes i no contra independentistes, decidiren parar a tot preu el conflicte en Vietnam, pensant que seria anàloga a les Corees. Invertiren quantitats exorbitants de bombes i gents per a ajudar a sobreviure a un govern que la població local veia imposat i controlat pels poders occidentals. En tot cas el rol dels EEUU en el conflicte fou menor ja que majoritàriament es tractava de vietnamites lluitant contra vietnamites en el sud. Mentre Vietnam del nord prenia cada cop més control del conflicte a mesura que la influència del Viet Cong del sud s’anava erosionant militarment perquè el govern del sud i EEUU els anava aniquilant, obligant-los a construir les extenses xarxes de túnels tan famoses.
La guerra al Vietnam s’utilitzà de guerra proxi dels poders del món, els sobiètics i els maoistes ajudaven a Vietnam del Nord, que era un estat independent i per tant controlava tots els seus recursos internament. El sud era suportat per estats occidentals, principalment EEUU (però també Austràlia, Nova Zelanda, Corea del sud i Tailàndia) i eixa ajuda era imprescindible ja que el sud tenia una guerra civil que feia que no poguera controlar tots els seus recursos, perquè lluitava contra la seua pròpia gent a l’hora que lluitava contra el nord i els seus aliats. La guerra no es guanyava i el nord cada cop hi tenia més la ma en fer atacs massius. Les protestes dels hippys als 60 i 70 feren que la població dels EEUU es canses del conflicte i en l’any 1973 es retiraren fent que en dos anys el govern del sud, ja sense el seu dictador ni el suport dels EEUU, caiguera en mans del nord, unificant així el país en el que coneixeré, un país ric, ple de gent jove vibrant, en energia, i en molt poca mentalitat comunista més que el partit del govern.
Tornant als túnels de Vĩnh Mốc, allà els túnels no són tan xicotets com els que trauen als documentals del Viet Cong. En aquells túnels la gent hi vivia, hi tenia hospitals, escoles, i sales de reunions. És un complex prou impressionant. Els túnels eren un poc més amples que una persona, de manera que si algú es creuava en la direcció contrària podien passar un al costat de l’altre, eren suficientment alts com per anar de peu, inclús el meu amic que mesura 1.80m podia avançar sense agatxar el cap al majoria del temps. La sala més gran era la de les armes, que també servia de sala de reunions. N era més que un túnel fet més ample, com el doble d’ample, per tant era un rectangle llarg en excavacions a la tova terra on posar els fusells.
La gent dormia en forats baixos excavats ací i allà als laterals dels túnels, tot el complexe estava fet en pendent per evacuar aigües, i uns pous donaven respiració al complexe, que estava excavat uns 8m sota terra, una necessitat per protegir-se dels projectils que constantment atacaven la zona. La infermeria i l’escola eren cavernes un poc més espaioses en que podien cabre 5 o 6 persones sense molestar-se, i estaven construïdes a prop dels penya-segats que donaven a la mar, on tenien obertures que els donaven ventilació i un poc de llum natural. Aquells túnels eren poc turístics per tant unes 2/3 parts d’ells estan a obscures, que és com originalment estaven ja que no hi havia electricitat quan els feren. Vaig recórrer aquestes seccions a obscures, el qual era prou fàcil ja que només és un periple recte, sense massa bifurcacions, el qual et permetia recórrer-los a fosques només palpant-los amb la ma i recordant el mapa on estaven les poques bifurcacions. La sensació que la gent allà havia viscut amb aquella obscuritat i quietud, estant bombardejats a damunt el seu cap era una cosa que pocs llocs més del món per a visitants poden oferir.
El que il·lustra aquest cas és la perseverança d’aquest poble que en les pitjors condicions possibles no renuncien a la seua terra i al seu lloc mentre hi puguen romandre. Em donà la sensació que si hi ha un camí que els permeta complir el que ells volen, per difícil que siga, col·lectivament faran l’esforç per portar-ho a treme. Eixa mentalitat col·lectiva contrasta bastant amb la de l’oest on en un poble així segurament els seus individus s’hagueren escampat cap a altres zones més pacífiques per protegir-se a si mateixos. Però bé és pura especulació per al meua part, en només un cas concret com a exemple.
Finalment en la part de bellesa de la terra comentar que de camí a Vĩnh Mốc des de Don Ha (on llogarem una moto), anàrem vora la costa. Allà les platges són con les de Phu Quoc, verges, blanques blanquismes, amb només barquetes de pescadors i sense ningú més allà. És tot un paradís solitari dels que em cansaré de vore al llarg del meu viatge, són paradís per la seua bellesa i per l’absència de gent, gent que no va a gaudir-ne, com nosaltres a occident si que ho fem, per al diferència cultural on en aquestes cultures les platges, el bany a la mar, i el posar-se morenos es veu completament diferent.
humanitywants.org 