Després d’uns dies de relax i fer turisme a l’illa de Cat Ba, que forma part de la famosa i preciosa badia de Hạ Long (amb els seus pedestals de pedra eixint de verticals de les aigües), encaminarem cap Hanoi, la capital de Vietnam del nord, al nord del país, i capital del Vietnam modern. Hanoi és una ciutat asiàtica de dimensions descomunals, Similar a Hồ Chí Minh, però més xicoteta, i tot un altre món.
Tot i ser una metròpolis està fortament ancorada en les tradicions i el passat. En cap lloc veus una modernor opulent que ho inunda tot, al contrari que a Hồ Chí Minh. També hi han arribat en tot cas els Kentuqui fray chiquens al creuament més popular de la ciutat, hi ha símbols dels EEUU per tot, però romanen modestos en una ciutat d’alçades baixes, sense grans gratacels i on inclús els edificis d’inspiració soviètica tenen un protagonisme menor. Hi ha molt a dir fe Hanoi, i molt s’ha dit a altres llocs, però el que domina és aixà atmosfera d’antiguitat en un món que l’ha canviat, amb cases baixetes, carrers col·lapsats pel tràfic humà, però amb gent que encara fa vida al carrer, amb els milions de llocs de menjar de carreres que ho inunden tot. Un lloc on sota el tòrrid sol d’agost la gent es construïx pistes de bàdminton en qualsevol vorera que ho permet, on hi juguen amb raquetes o amb els peus. Gent que va a córrer de bon matí per fer esport, confluint amb els rius de motos que fluïxen per les venes de la ciutat, concerts al carrers, jovent fumant pipes, carrers gremials on desenes de tendetes s’especialitzen ven vendre només paelles en un carrer, o altre en que només venen ventiladors, o en altre només pots comprar-hi làpides.
Un llegat comunista que si que hi domina és que tenen un parc enorme, en el centre del qual hi ha edifici faraònic fet per emmagatzemar al Hồ Chí Minh embalsamant, tipus Lenin a Moscou. El més curiós és que el Hồ Chí Minh va demanar expressament que l’incineraren i no feren cap homenatge a la seua tomba. Però tot règim comunista pareix haver arribat a la conclusió que necessita una figura a la que idolatrar com a part del seu esperit. Si aquesta figura està morta millor que millor ja que es pot utilitzar com al poder més li convinga, els escolars Vietnamites els ensenyen que s’han de referir a Hồ Chí Minh com a “tiet Hồ”. També canviaren el nom de la segon ciutat del pais, i capital del Vietnam del sud, Saigon passant a ser Ho Chi Min City (o HCMC per abreviació), a mode Leningrad com San Petersbourg. El perquè s’idolatriza a les figures revolucionaries en tots els règims comunistes que han creat governs al mon és quelcom que em pregunte i segur que ha estat adreçat a molts estudis, però sospite que no te res a vore en el comunisme i molt a vore en la natura humana i com de fàcil és per a la natura humana crear cultes en les que seguir a una figura real o imaginària.
Jo no el vaig visitar al Hồ Chí Minh embalsamat, s’acostava el 75 aniversari de la independència de Vietnam del Nord de França (el 1950) i el 50 aniversari de la victòria contra el Sud i la reunificació (1975). En aquelles dates el peregrinatge cap a l’home era considerable, les cues per visitar-lo s’estenien per hores i hores en aquells jardins, aquells Camps Elisis Vietnamites.
Hospitalitat
Des de Hanoi el meu amic va Volar a casa, a partir d’allí jo vaig començar a mesclar-me entre els vietnamites joves, molt dinàmics i en un bon nivell d’anglès. En general la sensació que et dona la demografia jove de Vietnam és que tenen molt poca vergonya, a l’igual amb la poca vergonya que tenen quan els fas fotos, fen-te carases quan posen a la foto. Em fou prou habitual, quan estava sol, que aquells que tenien un nivell d’anglès suficient es posaren a parlar amb mi a les parades de bus, a parcs i cafès, en qualsevol moment que estava parat. Després em digueren que els seus professors els animaven/obligaven a que quan veren a un estranger se li dirigiren en anglès, per practicar. A més eren extremadament amables i considerats, oferint-me consells, ajuda i interès. Aparentment tenen una societat en que és perfectament normal ser obert a la gent, però sobretot mostren hospitalitat davant un estranger, no sé si social o institucionalitzada (com voré a Myanmar on cartells del govern animaven a tractar bé a l’estranger). Aquesta actitud em sorprendria més si no fos conscient de les enormes diferències de tracte que inclús a la xicoteta Europa hi ha. Al nostre continent depèn de les societats que estigues hi ha un tracte al foraster extremadament diferent. Hi ha llocs d’una amabilitat extrema, contacte energètic i pròxim des del principi, tot i que no es sàpiga la llengua de l’altre o no hi haja bona comunicació (això serà el cas meu a Vietnam). Hi ha altres societats que intenten evitar o minimitzar cap intercanvi, em passarà un poc a Laos. En tot cas la interacció social realment tota una barreja de graus intermedis i en últim grau depèn dels individus en qui et trobes.
Però que fa que societats pròximes o llunyanes canvien tant o s’assimilen tant en el seu tracte personal? Certament no tinc la resposta definitiva, hi ha tota una mescla d’idiosincràsies, detalls i matisos que hi contribuïxen, com mostra el cas europeu. Però un factor (obvi) que afecta molt és el clima. Generalment a més càlid el clima la gent és més oberta, tot i que no sempre és complix. Altres factors voré al llarg del viatge que afecten molt són cultura, circumstàncies del moment (estar en un conflicte armat, o un règim totalitari que controla a la població), sensació col·lectiva (molta o poca inseguretat), i confiança en ells mateixos.
En general en el meu viatge em voré exposat a molts tractaments personals diferents, on notes les diferències de lloc a lloc, però que sent la majoria llocs càlids i jo viatjant sol faran que experimente majoritàriament l’amabilitat, la curiositat, hospitalitat i acolliment dels locals.
En aquest període deprès que el meu amic David partira, ja viatjant sol altre cop, i confiant en la població local, vaig començar a demanar allotjament a cases de la gent. Ací he de parlar d’una eina que en feia prou ús, una pagina web anomenada CouchSurfing.org
CouchSurfing (literalment “surfejant sofàs” de l’anglès) invita al concepte que molts hauran experimentat alguna vegada de quedar-se alguna nit de convidat al sofà d’un amic o conegut que viu a terres estranyes. La pàgina el que fa és facilitar i permetre el contacte entre gent que busca aquest tipus d’interacció en gent en terres estranyes i un sofà on reposar. El més valuós de tot és connectar amb la gent del lloc on passa. Sobretot quan l’amfitrió té curiositat per conèixer els estranys viatgers que passen per sa casa. Així s’enllaça persones desconegudes per un intercanvi mútuament beneficiós i culturalment genial que no té preu.
Coneixent els “peròs” de la meua societat, he de fortament dir que no hi ha problemes majors amb aquest sistema. Hi ha tot un sistema de referències d’hostes i amfitrions que elimina cap dubte que pugues tindre a l’inici. En general et trobes a gent disposada a oferir la seua casa a estranys, i gent disposada a estar a casa d’estranys, aquesta obertura mental ja fa un filtre de gent disposada a ajudar i ser bones persones.
Allà a Hanoi em vaig hospedar i quedar per visitar la ciutat a mans d’alguns Vietnamites que vaig conèixer a eixa pàgina. Els menjars que adquiria a Vietnam (sense saber que provava) eren bons i el cafè deliciós (pararé més de menjar i cafè) però vas conduit per un expert en la gastronomia i cafès locals l’experiència és magnífica, encisadora, deliciosa, i un punt orgàsmica, de descobriment, i de completa exaltació dels sentits.
Vaig descobrir costums curioses dels Vietnamites que em recordaven a casa, adolescents i joves menjant pipes per a socialitzar, prendre la cervesa a la terrassa del baret, vellets que es duien les cadires per tindre lloc al carrer hores abans que començara un gran esdeveniment (com els actes per l’aniversari de la independència).
Però sobretot, interactuar amb locals que saben anglès et permet molt més conèixer la cultura del lloc. Sí el teu interlocutor té un bon nivell d’anglès (la llengua franca universal) pots preguntar els detalls de la cultura, vida i societat que et xoquen tant quan viatges. Moltes de les conclusions que he oferit abans explicant el funcionament de les coses, com l’aparent indiferència als símbols dels EEUU venen de converses ací.
Allà trobaré a la Ha, una vietnamita que li agrada molt viatjar, i poc treballar, en la qual iniciaré un viatge per les muntanyes en motocicleta, per vore paisatges i per escapar de l’alta calor de la ciutat de Hanoi en Agost. Ha és un nom prou habitual a Vietnam però que recorda a un crit en la nostre llengua, com ha!. Ja després a altres països veïns em diran que molts dels noms Vietnamites es posen just després que el nadó naixia, i la forma de decidir-los és fent sorolls o llançant objectes, i el só que allò fa, aquella onomatopeia, serà el nom. Pareix un procés molt estrany, i poc seriós, però hi ha altre pobles que posen noms onomatopeics als recent nascuts per a que els mals esperits no s’hi vulguen acostar. No és el cas dels vietnamites però, que em confirmaran que no s’elegia els seus noms així, si no que eren noms habituals que es posaven a la gent, sobretot tractant-se el Vietnamita de ser una llengua tonal, en moltes paraules curtes d’una sola síl·laba, però en molts tons de pronuncia diferents. Però el fet que els pobles veïns, que tenen llengües més sil·làbiques, i noms més llargs, ho fan com un acudit, que reflectís la visió que en tenen d’aquesta gran diferencia de noms.
humanitywants.org 