Diaris de Papua, dia 11, the alley.

image
Drying of Small fish to send to Germany

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.

Diaris de Papua, dies 9 i 10, recerca de vaixells.

image

Un cop tornat a Sorong vaig de bon matí a inmigració. Em fan la foto, em prenen les empremtes i em diuen que el meu sponsor (el.Ramón) no val.perquè no té document de Sorong… Torna a començar.

Vaig als de Conservation international a vore si ellsem poden fer d’espobsor, però tots se n’han anat a jokjakarta a un meeting de 2 setmanes…

plou i.passe la resta del.dia a casa fent recerca dels viatges, i mails i poc més.

El.Ramón torna a casa al matí següent, li havien retrassat el vol un dia.

Al dia següent.torne  immigració i criden al.Ramon, li diuen que en una fotocopia del passaport val. Al final ell ve i s’enllestís tot.

Tot i aixi em diuen que per al dijous a les 3pm estarà. El dia anterior vaig llegir que un avió militar transporta passagers fins al centre de Papua, a un lloc un tant turístic perquè alguns nadius encara van (des)vestits de la manera tradicional.
El Ramón i.qui l’ha conduït a immigració em deixen a l’aeroport, però no hi ha cap Hèrcules que vole des de sorong, només des de Jayapura.

Camine lentament cap als molls per preguntar vaixells. Creue el mercat molt xulo… Organitzat, no massa ple, no massa buit, en personalitat, agradable. Menge molt bé allà.

Als molls no trobe massa vaixells, els de pesca no hi van a cap lloc, la resta són xicotets.

No em dóna temps a vore-ls tots ja que gaudisc explorant la super fotografica població de casetes i passarel·les de fusta construïdes sobre la mar. Un tressor de fotos! Se m’acava la bateria i torne  casa a la posta de sol. Gran troballa la vida de la costa. Mescla de Papuan i indonesis.

Un bon dia per a la fotografia, a mesura que m’endinsava als barris sobre la mar l’espectacle visual augmentava. I a cada carreró aconseguia un nou sèquit de xiquets plens d’energia i ganes d’estar a la foto.

En un carrer sobre l’aigua contacte en el Jefta, un de Biak, una illa a meitat distància de Jayapura, que em diu que escriu llibres en la llengua local per a ensenyar als xiquets a l’escola. Em diu que el visite allà i li dic que sí trobe el vaixell aniré.

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.

Diaris de Papua, dia 7, Llacs.

image
Danau Framu, Turquoise Lake

Voltar amb els xiquets.

Amb els locals (foto capçalera)

Menjant fruita dels arbres PLENS.

image

nadant al riu.
Autostop cotxe winidepoo.

image

Guia a aitinyo, llac xulo turistes indonesis 😛

image
Danau Aitinyo, Lake

Afegint llocs estranys on he dormit, el guia que m’ha sorgit em du a dormir a un lloc de criança de peixos en meitat de les muntanyes. Fishery sleep.

Hi ha una gran tempesta desde les 7 o això fins les 12 passades.

Diaris de Papua, dia 6, Autostop incontrolable.

image

Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore

Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.

Una serp eborme, morta en meitat de la carretera

Una manifestació de no sé que a la carretera  (massa lluny per vore-ho).

***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)

Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***

Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.

Hores astrapat ací.

La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé  alla va la meua via d’eixida 🙂

Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀

El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.

Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé  en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini  cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.

Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.

xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.

L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.

Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.

És  un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.

Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.

Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.

Mengen fideus secs con a llepolies.

Em douen que fa 2 anys que viuen ací .

Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…

Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.

Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.

Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.

He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.

***
Si una cosa pareix  única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té  excepcions, especialment els meus 😛
***

El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.

Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.

Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va  ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀

Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!

Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.

***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.

Per  fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.

Hi hauria un 3r element, però que té  més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.

També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.

Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és  extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més  fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).

També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és  prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.

Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé  com fer-ho.però  molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.

En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos  que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.

Entrevista Conservation International, Eko-Teologi

image

Visite el centre de cinsrvation International que la Timore i L’Albert em.digueren quan els vaig trobar a Pam.

Ací un resum dels punts més interessants:

Tot el creixement de Raja Ampat començà en un estudiant de doctorat, US, Estava a Sulawesi en 2001 quan uns pescadors duen gran varirtat de peixos d’una illa a l’oest de papua (el que serà després raja ampat). Va anar a explorar i va descobrir una de les zones marines més diverses del planeta.

Presentacions and so i ha aconseguit 50 milions de dòlars en donacions,  Walmart entre altres!

Brat Pitt o Di Caprio (un dels actors eixos) ha donat 1milió, el qual entre altres s’utilitza per ensenyar eko-teologia a l’illa de Pam on vaig estar 😀

***
Ecoteologia, que és?
És trobar els passatges de la biblia en que es parla de la conservació del medi donat per Déu (alue contrari que el més  comú en que pareix que és el món el que ha de ser utilitzat pels humans).

Utilitzar aquestos passatges per ensenyar a la gent que s’han de preocupar del medi per paraula de Déu i Jesús, i que això retornarà en beneficis per a ells.

Fou creat sobre el 2009 per un cura de Papua! Encara no ho an cosntruit en format d’ensenyament però el cura ha creat tota una comunitat per fer recerca a la biblia i utilitzar els passatges que troben.

L’associació ha parlat en els cures i els cures adoctrinen la Eco-teologia als fidels dels pobles.

Els musulmans tenen quelcom paregut  ja construït en llibre i tot.

****

El mètode de protecció ha estat educar i entrenar als locals en fer patrulles, arees de conservació maritima on no es pot pescar, i es fa un seguiment científic de l’evolució de les poblacions de peixos i corals.

Després de l’entrenament s’ha establert una xarxa de patrulles locals. Finançades amb el cobrament d’una taxa turística (1milió de rúpies, més el pagament de entrades a altres llocs). També amb els diners dels donants, i un vaixell de patrulla per exemple ha estat donat pel príncep de Mònaco.

Quan tot ja funcionava (2001 s’establiren, 2004 començaren projectes, 2011 ja estava tot establert) han passat la supervisió al govern. Però tota la xarxa continua sent la que la ONG va construir. A més la supervisió dels diners i fons no està en mans del govern si no de la xarxa mateixa amb supervisors que s’encarrrguen de certificar que no hi haja desviació de fons (corrupció).

Han après d’un projecte a bunaken (o baremo, no recode el nom) en que deixaren la gestió al govern i els diners no anaven a protecció local, si no a altres llocs i a corrupció. I que la gent ja no pagava les taxes ni res.

Un dels problemes que tenen ací  és el que es vol desenvolpar turisme de mases, en ressorts, parcs aquatics i grans hotels. També l’abús de les capes d’aigua freàtica, que en llocs com arborec ja s’ha salinitzat.

Per ecemple en un poblet el fet que el cap de la vila (que ni viu allà) haja estat contactat per un desenvolupador que vol fer un gran projecte, molts diners, ha impedit completament que la ONG puga contactar amb els locals i fer cap projecte de concienciació.

No fan encara projectes de reciclatge o de mentalització de la recol·lecció del fem, tot i que si ho ensenyen als xiquets, no hi fan molt d’emfasis. En fan més en no menjar tortugues i coses així. Molt orientat als animals i no tant a les persones.

Diaris de Papua, Dies 1 al 5, Visa extension

image

Dies aborrits, l’extensió de la visa quequè el que pensava que em costaria un matí, s’ha convertit en una odisea de 9 dies.

El diumenge tancat, el dilluns és festa religiosa, no sé que de Jesús.

Els dies pasen amb poca activitat ja que estic encara cansat i dèbil de tot l’anterior, i el Ramón és poc actiu.

Aprofite per ordenar coses, fotos, mails. Comprar pantalons de 2a ma, carregador del mòbil, crema solar (8€, super cara!), regleta de la llum super pràctica, cola. Arregle les xancles per 8é cop.

El dimarts vaig a l’oficina d’immigració per a ser dit que necessite la presència física d’un sponsor. No em val com quan vaig fer la visa, només el amb nom. Ridícul. Ramón no pot eixe dia.

Tornant puge als turonets on descobrisc un antic hotel abandonat, amb bones vistes de la badia i ple de grafitis sexuals.

El barri al sud de ca Ramón és molt xulo, carreronets plens de vida i personalitat. La foto.

***
Fer feliç a la gent és extremadament facil, només  cal anar a l’altra banda del món, a llocs en pocs visitants, passejar i somriure 🙂
***

El dimecres Ramón no està i vaig a l’oficina de Conservation International on faig una xicoteta entrevista, ací un rextracte. No esperava juntar Leonardo Di Caprio, en Eko-Teologi, en el príncep de Mònaco i en doctorats…

Acabe l’hora llarga d’entrevista i vaig a una pagoda budista en grans esvàstiques i una torre dalt de la muntanya.

Baixant em creue en 2 papuans que en comencen a parlar animadament d’independència 🙂

A la nit tinc la primera conversa real amb el Ramón, sobre la independència. Es nota que està en contra, no obertament però.

El seu argument és que els locals no estàn preparats per fer funcionar un estat, cosa que pot ser, però justificar-ho en que estaven en l’edat de pedra mentre que els indonesis estaven més avançats, òbviament no compre l’argument i dic que els estats són una creació artificial, sense importar les condicions de la cultura prèvia.

Que simplement s’han d’aconseguir els coneixements bureocratics per fer funcionar l’administració i a partir d’ahi la resta és que la població es senta identificada amb la simbologia creada per l’estat. Si això passa l’estat funciona, si no hi ha problemes.

En tot cas la seua justificació és la mateixa que els colons…


Dijous fem la paperassa, el dilluns he de tornar per a que em fagen una foto, ??? No hi ha res a fer. Després de la foto tardaran 3 dies.

Diari de Raja Ampat, dia 4, bye bye tourist

image

Després de 2 dies i mig ací es fàcil vore com Arborek ha estat tocat pels diners.

Arriva el vaixell dels trevalladors del Banc BRI. Tota l’illa els espera i els reben en timbals i flautes i fan un passavila.

A l’event el banc organitza activitats per grups en que cada departament ha de fer una performance. Al final donen premis individuals als millors treballadors i també al millor grup.

Això em fa pensar altre cop en la natura dual dels humans. Per un costat Individus en la propia personalitat, pensaments, nom. Per l’altra essers socials, en la cultura, comunitat, familia. No és pot entendre un ser humà sense que forme part d’un tipus de societat on un altre.

La conciliació d’aquestes 2 natures és l’origen de molts conflictes, problemes i també grans Achievements de la raça humana.

Els premis del banc són un bon exemple. Per un costat potencien la individualitat i competència i pot portar a enveges, base del liberalisme (per exemple). Però per l’altre un banc no pot funcionar sense la cooperació del grup, i events com aquest ajuden a crear conciència de grup i que tot funcione més coordinat, base del socialisme (per exemple).

***
Dia que la meua formade viatjar no és paga  en diners  si no en temps. Ara crec que es paga en somriures, fer el món de la gent que et creues  un poc més feliç no té preu.
***

I’m a solo mingler!

m’he unit als del banc i el cap de la delegació m’ha ecplicat que es dediquen principalment a microcrèdit. Li han fascinat el meus viatges.

sort és  el meu camí, siga bona o mala l’accepte amb els braços oberts.

Com les turistes m’han dit que anar-se’n de l’illa costa 1.5milions de rupies (100€) i jo ja no estic agust en l’illa, doncs demane d’anar-me’n en els del banc. El cap de la sucursal em diu que serà un honor.

Després de passar 2 dies a l’illa turísticaturístic, un cop passat l’exitament i admiració inicial de balenes, natura i miniilles,  comence a experimentar el contrast entre l’illa de Pam on havia arribat, i l’illa d’arborek, on els turistes han arribat.

Tot i estar només a 30km de distància la vida i pensaments i actituds de la gent  canvien dràsticament. Tampoc ajuda compartir el CS en 2 turistes que reben un tracte diferencial que no els agrada i m’ho fan sentir (bé, la suïssa).

També  l’actitud de la CS Guita, que s’bsesiona molt pels diners. A més  no puc arrivar a establir una conversa sobre la conservació. Pareix com si tots els seus projectes, com la recollida del fem, fer subenirs, menjar, plantació de manglars, van orientats a atraure turistes i no a un canvi real de mentalitat ecològica.

Pel que és la societat a l’illa els Xiquets no van despullats pel carrer, ni pesquen ni naden a la mar. Juguen, sí, però dóna la.sensació de tot ser mé s controlat i organitzat que a Pam.

També  salude i ajude a la gent i bo pareixen tan contents d’això, tot i que una dona que vaig eatar ajudant 1h a omplir unes bases en igua salada del pou, a pualades, no em va dir ni gràcies …

Bé ací  sóc només  un “Buleh” més  de tants, supose que és  normal. En tot cas mai no em sent  rebindicat pels diners i pagar més  que per la CS i la suïssa.

També vaig tocar ahir la campana (antiga botella de buaeig …) 1 cop, cosa que es veu que ha alterat l’ordre de l’illa, molta gent pareix subsceptible a açò. Quan una societat sobredimensiona la importància a coses que no en tenen pas, donc no et sents bé allà.

Per tot, aprofite l’acte que està fent el banc BRI i que a la vesprada tornaran a Sorong (la ciutat més important de la zona) i demane de tornar en ells en el
seu ferri charter. La suïssa no es vol unir ja que diu que seria poc considerat. Estrany, no.han sigut considerats en ella. Certamen a mi no m’ho pareix.

A les 5 agafe el vaixell i faig via.

A sorong m’espera el Ramon, un altre CS que m’ajudarà molt però que pareix decaigut. Bé, no li agrada la ciutat ni la feina que té, així que ho entenc 🙂

Diari de Raja Ampat, dia 3 touristland.

image

Tinc un somni xulo, mig conscient, en que uns elefants venen a la caseta al costat de l’aigua on estic en una barqueta i em.diuen de pujar a un d’ells. Em trac el.mòbil diversos cops de la butxaca però sempre.està allà. “Bé  com és un somni”, pense, “no passa res”. Puge al coll d’un elefant i comence a busejar,volant per dins la mar. Després la mar es convertís en estrel·les que navegue a coll de l’elefant. Bonica forma de despretar-se.

Island cleaning, you can actually clean a whole island! if it’s small enough and there is people motivated  enough. La netegen perquè demà arriba un grup gran de gent (202 persones).

Les turistes han pagat una sesió de buseig (600.000 r, 40€ per cap) i jo aprofite per unir-me a la barqueta i busejar en unes ulleres cutres de nadar (sense goma) que hi havia a la cuina.
Tot i això aconseguisc nadar sobre unes 5 mantes (uns metres per damunt) i vore uns corals xulos i peixos. Però el 90% dels corals estàn morts o morint…

En les turistes parle de diners. La CS Guita els ha demanat a elles 200.000r per fer funcionar el generador ja que no hi ha electricitat a l’illa, i 100.000r per dia de menjar, a mi no m’ha demant res. Tota la situació pareix estranya i crea tensió entre jo i les turistes (bé sobretot la suïssa) i jo i Guita, els CS amfitrions  suposadament no han de demanar diners. Anyway Welcome to touristland!

La resta de la vesprada la passem pintant les ungles als xiquets i fent fotos.

Unes mantes apareixen prop de l’illa i prop de la superfície. Nade a vore i 2 mantes em pasen tocant, prou xulo. Naden entre muntons de fem i minimeduses que piquen molt però  la meua pell aguanta.

Un altre occidental que nadava en samarreta no té  tanta sort i la seua pell s’inflama tota. El xic fa 6 mesos que està a l’illa i dóna classes d’anglès a l’Escola. Diu que és el.primet cop que veu tantes mantes prop de l’illa i nadant entre fem.

Posta de sol, jugar en xiquets que rodolen un dipòsit d’aigua de 5000 litres. Per a una illa que ha perdut la seua font d’aigua dolça subterrània per el turiame i ara només (estúpidament) veuen aigua mineral importada. No gastar un dipòsit gran per a l’aigua de pluja és  ridícul, bé  “només” fa 3 anys que no poden gastar l’aogua subterrània, així  que encara no deuen estar acostumats…

A la nit arriva Andreas, un altre CS de la Guita. És Austríac però no li agrada la seua feina de hardcore programing. Com guanya molts diners, pot programar in siga del món i ha de gaudir la vida d’alguna manera, doncs viu viatjant, majoritàriament per SE-Asia i Oceania  (li encanta bussejar).

Amb ell ve un peix enorme que pareix una tinyina però no ho és, no tasta be quan el tallen. Cuinat haura de ser bo.

Estem desperts fins les 12 ajudant a la Guita a preparar menjar per a demà. Trirura el.peix i fa una pasta.en farina, cebes, alls i llima!, la posem entre fulles de palmera i es rostirà. Està bo.

Dormir, altre dia sense electricitat. Mig  carregue el mòbil en la bateria de l’ordinador.

***
Second hand explorers. People who goes to places really remote but that are not remote enough that nobody got there before. I think that’s what i’ve become and i don’t like this tourist island.

Diari de Raja Ampat, dia 2 Back to the Tourism!

image

M’alce pel matí al dur i fret moll i el despertar em somriu en fotos genials dels ciquets pescant en l’albada.

Acabe de donar la volta a la illa.

Allà a les 9 en Marte, pagat per l’home de les ceves de Alken prima, em du fins a Pianemo, una llarga illa en que no hi viu ningú però és boinca per als turistes.

Gita, la meua CS m’ha dit que van allà. Descobrisc que és millor que m’arrepleguen allà ja que només  està  a 10km, en comptes dels 30km d’arboek. Finalment he entès que no compartisc viatge amb un amic, sinó  que un amic em du i paguen els locals… així que millor fer-ho barat.

El vaixellet em du a través de vistes a tots els colors del turquesa i esmerlda.

A l’illa de pianemo trobe a la Getta i 2 turistes que estàn amb ella, una suisa i una Israeliana (que té passaport de Brasil, per tant pot viatjar a Indonèsia, els Israelians no poden anar a Indonèsia).

Visitem una perdra en la mar, una illa que serà  igual d’alta que de llarga. Amb una bonica platja. Foto.

Pitnic en península blanca d’arena.

Balenes, nade entre elles però estàn massa lluny per vore-les bé. Totni això fotos xules.

Homestay en illa privada, meduses del revés en mig de fang poblat per manglars de documenal.

Arborek és una illa plana de 600m, plena de cases, en mig de barreres de corall. M’han dit que és  la illa havitada més xicoteta del món. Pot ser.

Xiquets dutxant-se baix la tempesta. Nadant, “jelly fish, jelly fish” pica però és tolerable.

conservació :
la Githa va ser contactada per un lloc de voluntariat-turisme per buscar-los una base a raja ampat
ella és Coordinadora social, i estava a Jacarta ja fent recerca i esctivint sore raja ampat abans de que la cotactaren.

Quan feia d’escout i va teobar aquesta illa, arborek, va decidir instal·lar-s’hi, i va ajudar als de volun-turisme, però després d’un temps van separar-se encara no se perquè.

els de volun-turisme són britànics.

Camine al voltant de la illa, una el·lipse d’uns 500m de diàmetre, per Pi dóna uns 2km, el que obtinc amb el GPS.

Trobe volun-turistes, hamaques, 7 hotelets, panells solars i instal·lacions hidroponiques! L’atmosfera de l’illa és totalment diferent de Pam. Més regulat tot i xiquets vestits i otganitzats.