Author: wanderer

Hui he vist a un home sense mans ni peus caminant en els seus genolls. Pals als munyons i protecció als genolls per caminar. Breu image passant en la moto.

Això em recorda que he vist molta gent en les cames mal (caminant a 4 pares) i un parell de campanyes contra la pòlio. Com a l’Índia i Laos no ha estat erradicada aci.

Certament hi ha moltes coses, algunes d’elles no agradables, que donem per sentat i que has d’experimentar que no és així per canviar la percepció del món.

Es fa tard al matí si vuic agafar l’speedboat i pregunte a Rossi (la parella de fina) si em poden dur fins allà. Poc després em duen al speedboat i Rossi em paga el transport (250mil r, uns 17€)  tot i que insistisc que no no no. Pot ser es sent mal que em retrasara un dia.

L’speedboat és un espectacle, per encabir més gent no hi ha corredor i entres pel lateral per tant si no estàs àgil és un problema. A mi em toca al final, i tot i ser prim, estic apretat, a més em pixe.
La navegació pel riu no és tan entretinguda com m’esperava, hi ha poc de moviment i poques cases al riu (està ple de manglars i inundat), a més tinc  poca visivilitat. Tot i que la visió d’una plataforma de càrrega transportant una montanya amb milers d’arbres gegants tallats m’impressiona sobremanera.

Arrive a Pontianak després d’una beneïda parada en que puc pixar.

Despres d’un poc Eric, el meu CouchSurfer Bornean-xines m’arreplega. Anem a ca una amiga que ens dóna de menjar. A pontianak tota la comunitat de CouchSurfers es coneix (uns 20 ) i formen el nucli d’una meravellosa comunitat de viatgers.

L’Eric deixà l’Escola, quan tenia 12. L’educació per als no malayu (indonesis de llengua materna) no és reforçada a no ser que vulgues treballar pel govern. El mandarí va ser prohibit per molt de temps a Indonèsia per la por que tenien en els seus vincles en el comunisme.
Ha après anglès per ell mateix. Ha treballat a Bali on ha conegut un motxiller que l’ha animat a viatjar i després de viatjar 4 messos per Tailàndia, Laos , Cambodja i Taiwan, va a Japó. Allà com la visa només són 2 setmanes es queda un any d’il·legal, viatjant de sud a nord (Okinawa a Hokkaido) i treballant d’illegal sense saber la llengua :D.

Ha  albergat a viatgers tan estranys com una coreana que treballà 2 anys a Azerbaidjan. 2 ciclistes italians fent 5anys de viatge per tot el món, un australià que anà en moto i li robaren tot pegant-li en un maxete al cap. El més increïble però , un britànic completamet cec que viatja mode aventura pel món! no puc imaginar-me com deu ser viatjar així.

Parlem també de les habituals discussions sobre l’estat del pais i del món i on falla més. M’ensenya un video d’agricultura ecològica a Chan mai en Tailàndia on el TED speaker parla de com la vida és simple i sols calen llabors per el menjar. Tot i que això és una simplificació (la vida és fàcil al fructifer camp tailandes però no a Groenlàndia per exemple), a més. L’home hagué de sofrir molt i aprendre molt per arribar a eixa conclusió.  En tot cas és una bonica filosofia i es pot ensenyar moltes parts d’ella a grans parts de la societat moderna.

Dormir.

Tot molt estrany, em diuen que a les 7 treballen però  són les 8 passades i estàn a casa. A les 8 m’envien a la platja altre cop on em diuen que a les 10 ens trobarem per dinar.

Jo vaig a la illeta de la badia, veig un parell de monos negres i llarga fina cua.

A les 10 Fina apareix amb l’uniforme i em diu que hi ha problemes amb els treballadors a l’oficina. Està amb la seua filla de 6 anys que per algún motiu que no m’explica no va a escola.

Llegisc l’article que Elena m’ha passat amb les reflexions d’un caminant al voltant del món. Alguns punts coincidisc, altres no cal donar la volta al món per descobrir-ho i altres pense l’oposat. He descobert que el millor del viatge és deixar que coses inesperades t’ocorreguen, i un excés de planificació et porta a perdre’te-les. El menjar és una cosa que ve a tu i no t’has de preocupar (sempre que hi haja humans). Si Google Maps (o Maps.me) funcionen bé en un area és que no has anat suficientment remot. Si gastes 11 parells de sabates, coneguent-me després del 2n hauria començat a caminar descalç. En tot cas és genial quan sents de més  gent boja que fan del món un lloc més interessat.

Esperem fins les 13h a que arribe la parella, Rossi. Mentrestant 2 amigues apareixen a les 11 passades. Per tant no puc complir els plans d’agafar el ferri hui.
Ella no treballa més en tot el dia! estrany.

Fina em conta que no està segura de la nova parella, cosa a entendre si el seu marit per 10 anys va morir fa un any.

Poc més per passar el dia. Ordene fotos, emails, em duen a una cascada, però és massa tard i hem de tornar sense arribar-hi

A la nit res, ni sopar, que no necessite però és estrany.

casa bona però calurosa (sostre de llanda)

M’alçe, tothom dorm, estire i camine, per fi fa sól. La xicoteta ciutat està  rodejada de platges i turonets que són  part del enorme parc natural. És un lloc paradisiac per viure.

Quan comence a explorar la muntanya em criden a desdejunar, després em duen al centre, ells van al ferri.

Una mesquita enorme està sent construida damunt la platja/mar. Pense que no és bo quan una societat invertix  massa en monuments religiósos, no és on deurien anar els recursos. Però pot ser siga bonic per algú.

Vaig a la oficina del parc natural i em diuen que puc anar a 3 llocs per visitar el parc. Faig autostop fins el més pròxim, però camine més de 4km en la motxilla. 

Una treballadora d’una ONG em tradueix, és tot molt car, 500 mil rupies un dia, i 1milió si vuic passar la nit a la selva (70€). La traductora em diu que reben un turista cada 2 o 3 mesos i que és tan car perquè no saben els preus i per tant els sobreincrementen.

Explore un riuet que baixa de la muntanya i decidisc no anar al parc natural.

Torne amb un parell d’autostops a sucadana, dine i vaig cap al al ferri, no sabent on està. Els locals em guien ací i allà. Al final un autostop em du més lluny del que pense i aclarisc que el ferri està a un altra ciutat, prou lluny, i que segurament no l’agafaré hui. Decidisc anar altre cop a la ciutat, tot i que no deuria haver-ho fet, però realment em faltava molta informació.

Un camió em du.

A la ciutat un guarda forestal em detalla els preus del tansport, horaris i distància del ferri i speedBoat, tot en indonesi :P.

El guarda em du a la platja, on em trobe a Fina, una Indonèsia que parla un poc d’anglés i em diu altres preus per al ferri. Però em confirma que està a altra ciutat, algo així com Katalobatan, però no entenc sí està a 20 o 80km

Fina em convida a sa casa amb la seua familia a dormir, jo acepte tot i que resultarà ser més aborrit del normal, però tinc l’oportunitat de vore com la classe mitja de Kalimantan ( indonesian Borneo) viu. Ella és  treballadora del govern, amb uniforme i mocador al cap inclòs i la seua parella reporter indonesi.
Finata estate lleva el mocador prou pronte i es canvia a roba més casual.
Parla xinès perquè la seua abuela era xinesa. Ha viatjat per molts llocs, inclós australia i canada. La seua cosina viatja al Japó. El seu marit va morir l’any passat per hemodialisi i té 3 fills.

Un dels amics té una moto bona.
Anem a sopar a sa casa amb els amics, menjar i postre bo però no passa res d’especial (jo no parle indonesi). Vol que em quede 2 o 3 dies.

plou al matí, però para

Vaig a buscar els ferris però no els trobe, hi ha una comunitat xinesa gran, en un temple molt cridaner. Camine per la ciutat fins que em canse i faig autostop, el qual solprenenentment em du a una ONG d’orangutans, plena de voluntaris. L’organitzador m’explica 4 coses de la protecció dels boscos. Ara algunes plantacions reserven 10-20% del area a bosc.
Ells treballen en comunitats que  permeten crear santuaris per els orangutans i avisar per rescatar els que tenen problemes.
Em conta també que a est Kalimantan han ralat i cremat tant que ara hi ha un dessert que es va fent més gran.

Parle un poc en ells dels viatges i vaig cap a la carretera per poder agafar altre autostop. Després de 2 curts ja estic fora de la ciutat i m’agafa el telecomsat Crew!

Una furgona pickup amb un matalàs al darrere i toldo, em pregunten si “no problema” dic que no i riuen molt :). Em duen tot el camí fins Sukadana, 2h i pico. Saben un poc d’anglès i m’expliquen que treballen instal·lant torres de telefonia, fotos xules a dalt dels mastils, molt alts.

Ja a Sukadana plou però em conviden a estar en ells,  anem a la platja, preciosa, en una illa a la badia, i un riuet i barquetes de pescadors.

Sopem i junguem al domino. Em conviden a dormir, una casa molt bàsica,  de fusta, sense ni Bayer: P. Dormint un gros roncador que pega patades em toca al costat, però dorc bé 🙂

M’alce prompte al matí, 5:40, pague 50mil, tot i que em demanen 80 i camine.

Intersecció que no sé on va, camine per carretera fangosa 40min.

El 1r cotxe que passa para i després d’explicar en dificultats que tot i no anar al mateix lloc em pot dur un troç, em du a un event en que el president de la regió (ketapang) ha de vindre.
Festivitats i musica tradicional per commemorar uns programes educacionals i professionals per la comunitat (gent major també).

Esperant que acabe l’event arriba un antropòleg japonès al que m’unisc i faig 200km en moto per carreteres horribles. Són tan males i estan tan inundades que cal anar fent zigazages i camins ocults a les plantacions de palmeres. En certs punts els locals han construit taulons de fusta sobre els bassals més grans i cal pagar peatge per passar (2000r), tot un espectacle,

Ell fa recerca d’un regne en 2 parts; baix riu i alt riu, la seua història, les accions dels governants  i interacció en els colons holandesos i el govern indonesi després de la indepenencia

M’explica que les terres les poseisen els locals, però que tot i així les destrueixen perquè donen molts diners, volen donar educació als fills, i les companyies saben com persuadir. Fins el punt que els locals maten els. orangutans per a que l’àrea no es protegisca. També odien les ONG.
Supose que és com el tabac, ací tothom fuma, i ofereixen el tabac sempre que ells fumen, per tant com és una cosa que tots fan i hi ha pressió social és acceptada com la norma sense pensar en les males conseqüències.

Arribem tard a la nit a Ketapang i
em busquen amb un amic finalment un hotel per 40mil rupies, no puc dormir amb el Japó per algun motiu que no em vol dir, em conviden a sopar però, tot i que he dit que convidava jo.

Pluja, perquè tan llarga, porte 3h esperant a que passe, era tan forta que ni podia moure’m a un lloc on fer autostop, tot i aixi he esperat massa i pareix que estic atrapat. Tots sabem (les meues parts) com odie estar atrapat i això em molesta molt… perquè no hi ha eixida? es a dir, perquè tants pocs cotxes i que no paren.

Tot açò m’ha d’ensenyar ser pacient, però per ara no està funcionant, i no abandone el pensament que he deixat el vaixell com opció.  He de deixar córrer el passat i relaxar-me per al futur, però no puc gaudir del present en aquestes condicions. Com a mínim. He de aprofitar l’experiència per aprendre. L’últim cop que la pluja em canviar tant els plans em vaig cabrejar molt. Ara estic a mitges.

He aconseguit un camió que em deixa en meitat dels camps de palmeres. Sembla que es pot anar per 2 camins diferents, visca els camins d’oli de palma!
Ara a esperar. Plou però estic en un lloc per menjar en una intersecció als camins de palmeres
Un cotxe ple de caixes per a les plantacions d’oli de palma van a un poble de camí al meu destí.  Comença una aventura de camins enfangats en meitat de les palmeres i repartint material pels campaments de les plantacions.

Infraestructura és importantisima!  El que han hagut de fer eixes mercaderies per arribar allà és impressonant. On hauran estat creats?, i tot el tortuós camí que han hagut de fer. A més males carreteres perjudiquen molt els vehicles,  encarint més el cost.  Per això la costa sempre és més rica, el transport marítim assegura millor accés a productes.

Aquest és una bona forma de dir sí una zona està “desenvolupat” o no. Com de  fàcil és accedir a recursos. Transport,  electricitat,  aigua.

Arribe a Air Upan tard ja de nit i busquen un hotel, losman,  per 50mil rupies. Estan plens, però demane dormir al rebedor i em deixén: )

M’alçe pel matí i a la casa del meu hoste tot va més lent del que espere. Fins les 7 no fem marxa i per a quan arribem al moll. l’speedboat que m’ahavia portat i on m’havia deixat el banayador ja se n’ha anat i em diuen que no tornarà fins les 2pm (he d’esperar 2h a que em siguen això).

No hi ha vaixells a marismata per tant pregunte a un de carrega i em diu que a la 1 va cap allà. No sé si esperar o fer marxa, l’alternativa és tornar a Jambi i agafar allà més autostop, em diuen que no hi ha transport fins les 11. Desidisc anar en el de carrega però a les 10 em diuen que puc anar en el speedboat i que algú en un pickup em durà a Marismata, sense pensar-m’ho puge, tot i que a la barqueta em repense si anar o no.

Al final incert agafe el pickup en el malestar que he deixat córrer una oportunitat de fer quelcom especial. Per evitar que això torne a passar cree regles de viatge mentre faig el tortuós i polsegós viatge en meitat dels camps d’oli de palma.

Regla 1, desició: Sigues tu sempre el que desidis el que fer, no deixés que altres ho dagen per tu, a no ser que no sàpigues d’altra opció.
Regla 2, camí i temps: Mai tornés enrrere ni desidisques que el temps és important, gaudis del temps, a no ser que no hi haja altra opció.
Regla 3, ajuda: No deixés que els altres t’ajuden, a no ser que siga part de la regla 1 o 2 o no conegues  altra opció.
Regla 0, selecció: Selecciona les opcions basat en la curiositat i novetat, a no ser que no hi haja altra opció.

El pickup em deixa al poble, vaig cap al riu i es posa a PLOURE, pluja de veritat. No em puc moure per 3 hores, un home em convida a te.

M’alçe tard, les 8, es suposa que en 8 h de carretera puc estar a la costa. La  vida et demostra que la realitat no és així 🙂

Creue el riu demanat passatge a una barqueta, l’altra banda és encara més cases sobre l’aigua, i descobrisc una escola sobre l’aigua! Sóc l’atracció de la jornada, em fan decenes de fotos en els xiquets i continue.

No hi molt de tràfic tot i que la carretera és bona. Una moto m’agafa i la carretera esdevé un Fangar prompte. Tot empitjora quan comença a ploure fort: P . Parem i una barqueta passa per darrere la casa on estem, com tot es vegetació es com si navegara per meitat del camp :D. Tot està inundat, cosa que em mostrà que una carretera no es pot donar per cosa segura en època de plutges.

La carretera s’acaba en una zona inundada on tots els cotxes han parat, vuic continuar ja que pareix que hi ha un minipont de fusta al qual s’arriba travessant l’aigua però em diuen que la fondària és fins a la cintura. Accepte que em travessen en barca però em comencen a conduir molt més enllà,  la carretera està completament inundada en molts altres llocs, i completament desapareix per molt de temps. Dic que no tinc diners i el conductor em diu que no hi ha problema… gaudisc del paissatje, trabessant esquelets de cases inundades.

Hi ha kms i kms d’inútil  carretera de ciment construïda sobre l’aigua, ja que no connecta en lloc més. Pot ser en època seca té us. Com d’importants són les infraestructures per comunicar i abaratir costos.

La imatge del dia, la barqueta em deixa a una punta de carretera i camine, un riu m’espera al davant, totalment desbordat, sobre ell un alt pont s’alça orgullós però inútil desafiant a l’aigua, l’accés al pont està cobert per 3 pams d’aigua, sort que porte sandàlies i pantalons curts.

Després de pujar el pont a l’altre costat altra inundació, però aquesta per uns centenars de metres. Un poblat s’alça vora el riu, completament engolit per l’aigua d’aquest, habitants aquàtics.

Després de la travessa tenint la sensació de caminar sobre l’aigua, asfalt altre cop, però es posa a ploure de veritat i pare a una tenda (he après de fa uns dies a no caminar en pluja forta). Allà el propietari em convida a cafè, pastes i sopa sense jo demanar res i dient que no. L’amavilitat d’ací no té aturador.

Para la plutja i continue amb l’autostop. No hi ha cotxes així que opte per moto. La carretera és terrible altre cop, un estudiant em porta al darrere, en una vespa, corre prou i patisc per una caiguda per 1r cop: P.

Parem a un poble, on caminant em conviden a te (després de renunciar a una cervesa)

Para després de prou de temps caminant un taxi ple, que em du, graris altre cop, fins Sukamara, la meua destinació.

Faig carreteres que no estàn als mapes en meitat de camps de palmes i en estat de perfecte a terrible, passant per molt de fang.

A Sukamara vuic un barquer per anar riu amunt fins Marismata, però ja és tart i em diuen que no hi ha. Puc agafar un speedbat a Jambi i d’allà carretera a Marismata. El 1r speed Boat que ix, amb un moble de hellokitty, l’agafe. Són 17km per riu. Al minipoblet em diuen que hui no hi ha transport per a marismata. Són les 4 i queden 2 h de sol. Decidisc dormir allà deprés de fer només 100km dels 400 que deuria.

En el temps mort explore el poble d’un carrer (fusta sobre aigua també). Descàrregue un vaixell i el càrregue a un camió i em banye al riu, corrent molt forta! Moltes fotos amb els locals.

Es veu que han estrangulat a un home per infidelitat a 2km d’on estic, m’ensenyen la foto del cadàver, i veig l’ambulancia que demana on és el mort. Els locals però es preocupen que dorga  allí (parada del moll) i el que m’ensenya la foto em convenç que torne a sukamara per dormir i m’invita a sa casa.

Tornem quan es fosc, l’home em convida a sopar peix a as casa, I deprés a ca sa mare estofat de cervol que ha caçat son germà. M’ensenyen un cristall enorme d’on fan els grans anells que la majoria dels homes de Kalimantan porten. Dorc a terra.