Diari de bitacora, Alken prima 6, caminant Halmahera

Posted on by wanderer

image

M’alce pronte al matí, 5:30 i cap a les 6 ja me’n vuic anar, però esperant al Riceal, i fent un desdejuni  lleuger, a més de fotos, se’m fan les 6:30.

Al principi la caretera és bona si bé estreta, però al passar altre pont s’endinsa a les muntanyes, tortuososament, i esdevé impassable per a cotxes en molts punts. També trobe múltiples llocs amb fang.

Duc bon ritme de 5km/h però per a una una distància de 7km en linea recta acabe fent un total de 17km, cosa que fa que sobre el km 10 em preocupe de com de llarga serà…

Fa moooolta calor, bé , humitat, i crec que per 1à vegada en ma vida puc escorrer la samarreta empapada en la meua pròpia suor. Em lleve la samarreta i la cosa millora.

Pensments però cap conclusió notable, és dificil mantindre el flux d’idees en focus. Una llàstima que no siga més fàcil controlar la ment humana.

Arribe al poble de Mesa a les 9:30 i em fan fotos. Arribe a la nau i nade a la mar. Em pega una rampa terrible a la cama dreta, més de 5min, supose que no estic acostumat a caminar tant carregat en 15kg, el desnivell acumulat és només d’1km.

Una antiga illa ara península, la geografia canvia. El poble és similar a Yeke, heuré de fer fotos més avant. Dutxa.

Mentre em dutxe i rente la roba el vaixell zarpa. Només  m’ha sobrat 1h30 min :S, m’havien dit que se n’aniria sobre la 1, són les 11. Sort que he anat per feina feina al matí!

Plou i faig mig diada després d’un menjar improvisat i veure molt, mode camell.

Arrivem a Banemo on en comptes d’estar només 3h estarem tota la nit ja que plou i no poden descarregar.

Me n’adone que he perdut el pluvisquer, hauria d’estar a covert des de fa 2 o 3 dies, però després de regirar-la i preguntar, res. O bé  a caigut per la borda, ho algú l’ha agafat, o està amagat… en tot cas no el tinc, bad.
Vaig al poble que està a 2’5km. No gran cosa però  és  llaaarg. Lluita de galls al carrer, espontània.

Pense com d’important és la infraestructura, logística i comerç per a la vida de la gent.

Plou i para tot el temps, no puc trobar cap paradeta de menjar de carrer.

Torne  al vaixell, quan a meitat camí una moto m’arreplega. Llegisc noticies i para de ploure, inicien la descàrrega, veig per 1r cop l’inici del procés.

Relax, ajude en unes caixes, posta de sol, sopar. Perc també el cap de la càmera (que d’feia dies que estaba solt) cau per la borda. Notícies, escriure  diari, dormir a l’hamaca.

Diari de Halmahera, dia 1, nadador. Alken prima 5

Posted on by wanderer

image

Dorc a l’hamaca altre cop, alla a les 2 en desperte un poc fred, no hi ha mosquits però curiosament fa fret 😛
El vaixer zarpa sobre a les 3 i em desperte poc després, vaig a coverta i m’enrolle en una estoreta i gaudisc de les estrel·les, unes quantes de fugaces.

Fa vent i no puc dormir bé, l’estoreta està tallada per la meitat… torne a l’hamaca i dorc bé  fins les 6.

Em desperte per vore l’eixida de sol (sobre les 6:30) però no és molt bona.

Segons m’havien dit haviem de parar en un poble dit Maga, però el passem de llarg allà a les 7

Aprofite el matí per enllestir els diaris.
Arribem a les 10 a Weda, una capitaleta, i done voltes. Em pense si fer l’aventureta o no de viatjar per terra fins a la punta de l’illa. Per un costat el descobriment em crida, però per l’altre puc perdre el vaixell i serà després de tot quelcom similar al ja fet, però a diferents terres. Tot i així  descobiment crida i decidisc anar sí parle en el Tango i m’explica bé el planing.

1h després torne i explique el
plà d’anar a Patani per carretera i juntar-me amb ells a l’endemà nit. Però  em diu que la carretera fins allà  és  massa roin per fer-ho en 2 dies. Simplement no hi poden passar cotxes…

Dons decidisc anar a Mesa, “nomes” a 70 km, i tinc hui tota la vesprada i demà fins el matí per anar-hi. Pasucatamboli pense 🙂

De fet tinc molta sort. Després de comprar al mercat uns aperitius. Una moto em deixa a la intersecció cap a Mesa, camine vora 30 min i para el que deu ser un taxi duent a un home cec i altre home transpotant un munt de coses.

La carretera principal comença sent no millor que la de Sagunt a la muntanya dels iaios, però  no hi viu ningú. Després passa a ser la que va a la montanya cremada.  Després  en obres, després pista forestal i ja carretera feta pols altre cop. Finalment fang.

L’home em deixa en una carretera/senda de terra i fang que va a Mesa, a “només” 12km en linea recta. 3h o 4h, ho huria de poder fer (ell em diu que 2h caminant estic :P, ací el mateix poble pot estar a 4km o a 20km, segons a qui preguntes :P).

Be conença el fangar. Per els primers 2 km el sender és una mescla de camí normal, en basals, en riuets, en llacunes i tones i tones de fang. Vaig descalç obviamet. Tot i això creuar els obstacles és lent.

Passat un riu la carretera esdevé una carretera oberta no fa molt, només  de terra i pedra picada, però plana, ampla i el més  important, sense fang.

Continue uns 4kms més, aquest cop a bon pas. Ara ja hi ha pontets (abans era res o tronc per als torrents). A  un pont hi ha dibuixos, al següent algú que supose és  un xiquet, ha escrit Andre UK, no en resistisc i escric Andreu València/Barcelona, i la data.

image

Continue i locals em diuen que Mesa està  molt lluny, dic “tidak apa apa”, (no hi ha problema). Un cop arribat al poble de Yeka (que no està  a cap mapa) més i més gent em diu que està  molt lluny. Continue i un home (Riseal) en una moto em du 1km més. Quan em deixa insistis que  està lluny (uns 10km més) i són  ja les 5, hora i mitja de sól només.

Accepte dormir al poble seguint la lley i no la regla 1 (però sí  la 0). El Riseal em du a sa casa i em convida a dormir.

Estic sentat al portxo i la canalla del poble es comença a acumular. Estic uns 20min i vaig a voltar el poble, aquest cop amb sèquit 😀

El que deuen ser tots els xiquets del poble (vintena llarga ) se m’acumulen darrere i em seguixen allà  on vaig per 1h, on lentament recorrec tot el llarg poble (2 carrers) i nade a la mar.

Realment és sentir-se com un super famós. Sèquit incondicional i continu, fotos, i salutacions a tots… Jugue un poc en els xiquets fent-los córrer i cridar.

Torne a la casa i al final la canalla se’n va quan els adults allí reunits escampen.

Un que sap un poc d’Anglès em conta que fa un any que un “Buleh” (blanc) arriba nadant a yeke, es dia andre!, com el del rallot al pont. Supose que no sería un xiquet doncs 😛

En teoria sóc  el 3r buleh que va al poble, un nadant, altre remant, i jo caminant, es deuen pensar que estem pirats XD.

Dies després google confirma lo del tio nadant, tot i que no pareix que es diga Andre, i fa  2 anys i no un, però  bé solprenent igualment el que et trobes O.O
http://www.whereistomba.com/swim/

Aquest és l’enllaç i en troria va rfer 1200km nadant, tot i que al blog no ho confirma.

Sopem l’estandard arròs i peix fregit i fideus Maggi, amb l’afegit de plàtans de postres 🙂

Diari de Bitacora, Alken Prima 4, Joji island

Posted on by wanderer
image
Mangroves and beach in diminute Joji island.

Dia lent en que actualitze els diaris fins que arrivem a la mini illa de Joji, 500m en front del poble de Besui.

Veig molts dofins jugant en les ones creades pel vaixell! fotos xules.

La ridicula illa de Joji serveix de moll d’aigua profunda per a la, també xicoteta, població de Bisui, al sud de Halamehra. Que tinga profunditat insiga en front s’un poble sense coneecció per carretera explica que hi parem. El passatge desembarca i jo inicie l’exploració del xicotet troç de terra, aproximadament circular, i d’uns 200m de diametre.

M’endinse en la espessa selva. Sóc super feliç de ser-hi allà, de tindre la possibilitat d’arribar a aquest inesperat unlikely lloc, com si fos una cosa que hagera de fer des de que era nano.

Continue baix la vegetació  fins que trobe un bosquet de manglars on lacals estan omplint sacs d’arena coralina. Els ajude a transportar a les barquetes insecte i a posar les barquetes a l’aigua.

Allà faig la circumferència a la duminuta illa, deu prendre uns 10-20min, ple de pardals, pexos que caminen sobre l’aigua, corals rojos, restes de 2 vaixells trencats, i vistes magnífiques. No cocoters però.

Em sente a la mar i uns mini crustacis començen a menjar als talls que tinc als peus. Fan molt de mal quan se’t mengen la carn viva i no faig bones fotos del procès. Txs, massa sang i dolor per concentrar-se.

Nade i vaig al vaixell, passem la nit allà.

Noha, de la tripulació, que aarla anglès em diu que em parec a Jesús per 6é cop, m’hauria d’afaitar 😛

Nade i torne al vaixell. Sopar i dormir.

Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

Posted on by wanderer
image
Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Posted on by wanderer
image
Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi, dia 31, Manado, mercat boig

Posted on by wanderer
image
manado busy market

Dorc a la part de darrere del camió , no és el millor pels colps, però sobretot pel vent, tot i així dorc unes hores.

M’alçe sobre les 5:40 i gaudisc de la carretera vora la mar al remolc (cosa que implica que haja d’estar de peu per vore).

Arrive a les 7 a manado pare a desdejunar a un local en grans rates i bany holandès! (d’eixos que cagues i la merda es queda a una repisa per a que la.pugues vore. Típic d’holanda, però estrany a 14km d’allí 🙂

Vaig al port i no veig cap vaixell per a Maluku, hi ha un ferri però.

El mercat rodeja el port, és el mercat més boig, desordenat, caotic, brut, ple de gent, i que em recorda a la India que he vist. Impactant, galeria de cabres, peix, roba, electronica, mercat overt laberintic, mercat tancat encara més laberintic.
Ple, ple, ple, de productes, de gent per tot. Cal viure-ho, però desafortunadament estic cansat i carregue en la motxilla per tant no ho gaudisc tant.

Vaig cap al lloc d’encontre amb l’Allan, un CS. És  una gasolinera 6km de distància, però  em perc als carrers, ara sí, pinrorescos (les avingudes de Manado fins al moment són terriblement lleges i aborrides).

Faig autostop i una moto em du en la direcció equivocada, he de tornar arrere i no em sobra temps. Altra moto em du fins la gasolinera.

Una estona després m’areplega Allan en el seu xofer (o amic). Té  un gran 4×4 urbà.

Sa casa és prou gran i luxuriosa. Té un negoci propi de logística de peixos i ha tornat d’un mes de viatges per Jotdania i Iran. Tenia de nòvio un Metge sense Fronteres d’Oviedo!

Dutxa, la necessite.

Anem a menjar i prové carn de gos per 3r cop, realment no m’agrada el sabor, massa fort.

La resta de la vesprada tranquil·la ja que tant ell com jo estem cansats. Ordene fotos, mails i poc més.

Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

Posted on by wanderer
image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Diari de Sulawesi 29 vesprada,

Posted on by wanderer

image

Després d’estar dinant amb el magnífic equip de tolitoli, em deixen al bar de carretera on em diuen que el propietari m’ajudarà a buscar transport fins gorontalo.
Jo aprofite per cagar i ja que hi a dutxes em dutxe (ahir no vaig poder).

Decisdisc invertir 1h a vore que passa en el restaurant, mentre vaig escrivint.  No para ningú (a la carretera passa un cotxe cada 15-20min) i camine, són  les 3.

Altre cop vistes magnífiques. M’agafa un furgopickup on s’apretem 3 a la cabina. Vaig al mig l’home a la meua equerra dorm. Em deixen poc després  i camine més, molt més.

Travessant un llarg poble veig unes dones que desfilen a la carretera a mode militar, curiós 🙂

Ningú para. Un repartidor de bidons de gasolina m’agafa i em du uns 10kms més .

Camine més  i ara ja és prop a fer-se fosc.  Un altra furgopickup que fa de transport de passatgers em durà fins a Buol, però  no sense abans parant 40min en un poblet per a que 2 passagers resen en la pregària de les 6, eficient  😛

Ja a Buol decidisc provar sort a la mesquita per dormir. Només  he fet 80 dels 250km fins a Gorontalo. Vaig primer a sopar i em pose els pantalons llargs.

A la mesquita em demanen si sóc musulmà i dic que no. Em diuen que no puc dotmir allà. No sé  si perquè tanquen o per no ser musulmà. En tot cas un home em du a dormir a la seua calenta i humida casa damunt la platja. per sort tinc el ventall i m’ajuda a sobreviure fins ja alçada la nit que refresca un poc.

He de comentar que com a regla general les cases ací no tenen finestres, o molt poques i estàn quasi sempre tancades. Amb la poca llum que entra pels forats de ventilació i la porta oberta acostuma a haver més que suficient llum de dia. És curiós constatar com una cosa inconcebible  per a nosaltres com és una casa sense finestres ací  és la norma.

Sulawesi 26-29, 1, 2, 3 Tolitoli, Treasures Paradise

Posted on by wanderer

More, much more!

image

I live on the assumption that the world’s is never boring. If I find it boring is that I’m doing something wrong..

Toli-toli. If Biduk-Biduk (about 100km away across the sea) was a hidden paradise, Toli-Toli is a treasure paradise.

How to start writing down my experiences there in a way that would simply make a bit of justice of what it really is?

Well all starts with contacting the CouchSurfing community of Toli-Toli. It’s still small but the amazing multi employed starter of it (tourist official, university teacher and photographer and something else!) Hendra, together with my host, Alvin,  and his friends and family, offered me one incredible and unimaginable experience.

I’ll go with a intense summary to give a taste, but there is more, much more!
1- One.

  • Sunrise sea market.
Sunrise market.
Sunrise sea market.
  • Royal house.
Royal house.
Royal house.
  • Mythology, with the story of how 3 founders of Toli-Toli transformed on the 3 main tree crops.
  • Visit to the local university full of young energetic students 😀

image

  • Street deer.
    image
  • Coconuts harvest and eating.

image

  • Fast river channel swimming.
    image

image

  • Village at night.

2- Two.

  • Village school visit

image

  • Small boat trip.

image

  • Navigating through mangroves.
  • Hanging bridge to a postcard village.

image

  • Colourful bridge.

image

  • Snorkelling through coral fish nurseries.

image

  • Realizing how noisy some fish are. Exploring shipwrecks.
  • Rest.

3- Three.

  • Holding piton snakes.

image

  • Local smith knife and swords shop!

image

  • Boarding 2nd fishing small boat to diminute islands

image

image

  • Diving to another coral reef.
  • Hunting moontail fish.
  • Dancing with a fish for 15 min.

image

  • Amazing dinner where you pick strange fish to eat, from the day catch.

image

Interview with the head of a village to see the Malu bird (a small penguin like) that’s supposed to be their ancestors and that buries on the sand 1m deep, eggs that are half the size of their body.

4- More much more.

  • Early rising to a red sunrise.
  • Interview with the only guard of the endemic maleo birds, who gets paid only 1milion rupies (150€) a month for his salary and all the expenses of the park.

image

  • Beach.
  • Boat ride with all the colours of blue.

image

  • Beach walking with the white waves breaking the shore.

image

  • Crossing the beach forest, with sea sound on the background, giant spiders!

image

image

  • Maleo bird burring its eggs.
  • Lizard unburring them.
  • Humans unburring them.

image

  • Blue ride back.

image

  • All this marvellous world. All the wonderful people.

image

Continues on:
21st century explorers, 21st century way openers.

Diari de Sulawesi, dia 25, hitchhiking day

Posted on by wanderer

image

Al matí fadel m’arreplega i em du a sa casa després de reparar les sandàlies per 5é cop.

Estic passant els videos del mòbil quan per error els borre tots i els ha de recuperar amb un programeta… oh vell windows.

En Faisal em du fins a la intersecció on continuem la discussió de conflictes de percepció d’individus occidentals front la societat.

Un cotxe em du fins a més de mig camí, fent parades en mig per fer fotos :D, les vistes de la mar són impressionants a cops, però plou i para la majoria del camí.

Després el tràfic és pròxim a 0 per tant em costa trobar autostop. Encadene 2 picks up furgos al darrere (divertit observar com si vas suficientment ràpid la pluja per forta que siga no et banya. Física!).
Mes avant puge en un taxi furgo que diu que sóc terrorista, i caminant un camionet que du un equip de so enorme em du més lluny.  Hi vaig amb 2 més a dalt de l’equip de so! mola l’efecte i les vistes de la carretera al penya-segats vora mar són genials, és sent com el lloc correcte on estar.

Tot i això la carretera (que després m’assabente que és la principa) està farcida de ponts precària ja que estàn fent-ne de nous, foto. Creia que això explicava el poc trànsit, però no.

No molt després, ja a les 5 i jo fent plans de dormir a una plaja, un camió m’agafa i em durà els 200km restants fins a Toli Toli, això  sí ens costarà 7h…

El camí i la posta de sól són magnífiques, més penya-segats vora mar. Hi ha punts que vuic tornar amb una moto per explorar illetes, cales i platges que es veuen.

A dalt el camió veig una moto  que a la nit s’ha menjat un cable de la llum que havia caigut a la carretera. Negra nit no té amics
Parem per sopar peix, on tu selecciones la peça que vols, i despres paren a comprar fruita i després a menjar la fruita.

A la 1 del matí arrive a Tolitoli i els dic que em deixen a la terminal del ferri, on hi ha bancs de sobra per unir-me als que ja estàn dormint allà.