Diari de Raja Ampat, dia 4, bye bye tourist

image

Després de 2 dies i mig ací es fàcil vore com Arborek ha estat tocat pels diners.

Arriva el vaixell dels trevalladors del Banc BRI. Tota l’illa els espera i els reben en timbals i flautes i fan un passavila.

A l’event el banc organitza activitats per grups en que cada departament ha de fer una performance. Al final donen premis individuals als millors treballadors i també al millor grup.

Això em fa pensar altre cop en la natura dual dels humans. Per un costat Individus en la propia personalitat, pensaments, nom. Per l’altra essers socials, en la cultura, comunitat, familia. No és pot entendre un ser humà sense que forme part d’un tipus de societat on un altre.

La conciliació d’aquestes 2 natures és l’origen de molts conflictes, problemes i també grans Achievements de la raça humana.

Els premis del banc són un bon exemple. Per un costat potencien la individualitat i competència i pot portar a enveges, base del liberalisme (per exemple). Però per l’altre un banc no pot funcionar sense la cooperació del grup, i events com aquest ajuden a crear conciència de grup i que tot funcione més coordinat, base del socialisme (per exemple).

***
Dia que la meua formade viatjar no és paga  en diners  si no en temps. Ara crec que es paga en somriures, fer el món de la gent que et creues  un poc més feliç no té preu.
***

I’m a solo mingler!

m’he unit als del banc i el cap de la delegació m’ha ecplicat que es dediquen principalment a microcrèdit. Li han fascinat el meus viatges.

sort és  el meu camí, siga bona o mala l’accepte amb els braços oberts.

Com les turistes m’han dit que anar-se’n de l’illa costa 1.5milions de rupies (100€) i jo ja no estic agust en l’illa, doncs demane d’anar-me’n en els del banc. El cap de la sucursal em diu que serà un honor.

Després de passar 2 dies a l’illa turísticaturístic, un cop passat l’exitament i admiració inicial de balenes, natura i miniilles,  comence a experimentar el contrast entre l’illa de Pam on havia arribat, i l’illa d’arborek, on els turistes han arribat.

Tot i estar només a 30km de distància la vida i pensaments i actituds de la gent  canvien dràsticament. Tampoc ajuda compartir el CS en 2 turistes que reben un tracte diferencial que no els agrada i m’ho fan sentir (bé, la suïssa).

També  l’actitud de la CS Guita, que s’bsesiona molt pels diners. A més  no puc arrivar a establir una conversa sobre la conservació. Pareix com si tots els seus projectes, com la recollida del fem, fer subenirs, menjar, plantació de manglars, van orientats a atraure turistes i no a un canvi real de mentalitat ecològica.

Pel que és la societat a l’illa els Xiquets no van despullats pel carrer, ni pesquen ni naden a la mar. Juguen, sí, però dóna la.sensació de tot ser mé s controlat i organitzat que a Pam.

També  salude i ajude a la gent i bo pareixen tan contents d’això, tot i que una dona que vaig eatar ajudant 1h a omplir unes bases en igua salada del pou, a pualades, no em va dir ni gràcies …

Bé ací  sóc només  un “Buleh” més  de tants, supose que és  normal. En tot cas mai no em sent  rebindicat pels diners i pagar més  que per la CS i la suïssa.

També vaig tocar ahir la campana (antiga botella de buaeig …) 1 cop, cosa que es veu que ha alterat l’ordre de l’illa, molta gent pareix subsceptible a açò. Quan una societat sobredimensiona la importància a coses que no en tenen pas, donc no et sents bé allà.

Per tot, aprofite l’acte que està fent el banc BRI i que a la vesprada tornaran a Sorong (la ciutat més important de la zona) i demane de tornar en ells en el
seu ferri charter. La suïssa no es vol unir ja que diu que seria poc considerat. Estrany, no.han sigut considerats en ella. Certamen a mi no m’ho pareix.

A les 5 agafe el vaixell i faig via.

A sorong m’espera el Ramon, un altre CS que m’ajudarà molt però que pareix decaigut. Bé, no li agrada la ciutat ni la feina que té, així que ho entenc 🙂

Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima

image

Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.

image

So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.

image

I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂

image

Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.

image

Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…

image

Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!

image

Diari de bitacora, Alken Prima 9 Final, Gag, Pam islands

Bescanvia el confort i comoditat del conegut pet la dificulat i perills del incert. Un cop fet guanyes un sentiment exitant i intranquilitzador,molt valuós i digne d’experimentar sempre que es puga 😀

M’han trobat el plubisquer, el membre de la tripulació que es sènior però  no se que fa (pot ser meànic del motor) l’havia agafat i el guardava a la cabina.

Parem prop de les 6 del matí a Gag, bonica illa, una muntanya en mig de la mar. El poble musulmà està a l’única explanada que hi ha, entre mar i muntanya.

El poble també és  bonic, no hiha ha papuans. La messquita té  bones fotos. Escola infantil i primària.

Carreguen cocos secs a la nau. L’única  industria a part del peix, supose.

Vaig al vaixell i prepare tot per desembarcar definitivament. És  Raja Ampat, un lloc que se suposa dels més  bonics del món  i en la millor diversitat marina del planeta. Be ja que estic pare, tot i que no està  en els meus plans la natura he contactat en una d’allà (Guita) que du un projecte de conservació.

Vaig acomiadant-me de tots i al final puge als pals de la 2a grua. Dine i a la illa.

La mar un cop allà  és  molt bonica i demane les ulleres altre cop.

I‘m swimming in a fucking aquarium! with yellow paradise flowers floating on top. The water is not completely salty.

Faig fotos amb tota la tripulació abans que zarpen.

Em diuen que demà un amic d’un de la tripulació que es queda a la illa també anirà a arborek, l’illa de la Guita,  a 30km.

M’entrestant a l’illa on estic és un lloc en que cada una de les fotos pot ser una postal… Està plé de xiquets papuans mig rossos i despullats, a la mar, fotos increïbles!

Una illa sense cap moto! 400 habitants  (només té 1km però  la gent sol ser molt gossa :P, així  que pot ser gastarien motos també…)

El bo de tindre un caracter de xiquet és que et donen regals com als xiquets :), estar ací tan ben rebut és un regal!

Quanta creu a l’illa, és com si hi haguera una invasió de vampirs i els volgueren espantar… Vampirs en el paradís. Faria  això una novel·la per a adolescents? segur que sí 😛

Caminant per l’illa em trobe que al moll algu de fora està fent una activitat per ald locals. Quan pale amb ells em  conten que són  d’una ONG Conservation  Intetnational (americana) i que es dediquen a ensenyar als locals de Raja ampat a protegir el medi ambient. Per a fer-lis entendre elnç missatge ho connecten tor amb seu i Jesus li diuen Eko-theologi … Estrany, però si funciona be per ells.

Fa 12 anys que eatan a Sorong, la ciutat més gran de la zona.

Hi ha temps per pescar, temps per nadar  i temps per pescar altre cop, el ritme de la illa 🙂

Hi ha una part perversa en mi que li encanta fer plorar als xiquets que s’asusten i ploren al vore’m, supose que hi ha poquisims blancs per ací 😛

Done la volta a la illa de postal, posta de sol esplèndida, i em conviden a sopar un menjar bonisim que curiosament no té peix. Tot i que veig com cuinen el peix, siplement el tiren en mig del foc :D.

image

La nit és tan clara i no hi ha gens de contaminació lumínica que desidisc dormir al moll de fusta 🙂

***
En la nostra societat estem obsesionats en neteja, orgànic, contaminació, ordre, pulctiut. Supose que es deu al fet de sorgir d’una soscietat en que la escala dels mètodes de producció industrial, i de contaminació i brutícia és tan gran que ha d’esdevindre una preocupació. En canvi en societats de producció limitada no és  una cosa que bé  en.ment ja que mai no s’arriba als límits de sostenibilitat. Bàsicament nosaltres hem arrivat en molts casos a eixos límits i els hem empentat immensament. Tot depèn de les escales i llindars.

Diari de bitacora, Alken Prima 8, Gebe ghost island

Sobre les 12 de la nit arriben al port de gebe, molt més pronte del que m’esprava, això desfà el meu son sota les estrel·les i em moc altre cop a l’hamaca, on 2 forts roncadors em rodejen.

M’alce sobre les 6 gràcies als forts pitits del que descobrisc serà un vaixell de passatgers (i no un creuer turístic com creía), l’illa no es mereix turisme, com descobriré.

He vist a un home  sense nas, curiós, però  no pareix tan fora de lloc com m’esperava… Tot i això  atrau l’ull.

Eixida de sol, res especial. El poblet on em atracat menys encara. És un de nova construcció per a mines de niquel a l’illa. 

A l’altra part de l’estreta illa trobe en meitat del bosc una piscina olimpica i diverses cases de classe mitjana que han estat abandonades fa anys, probablement fetes quan la mina donava més, però que ara ningú  no manté.

Ni per  la gent ni la natura és bella la part de la illa que he vist. A més el clima deu ser estrany ja que la vegetació és baixa i poc frondosa, al contrari del que he estat trobant fins ara.

A la platja de l’altra part hi ha una antiga barrera de coral que ha creixcut tant que en marea baixa està fora de l’aigua. Per tant fa temps que ha mort, ara està plagat de les negres estrel·les de mar que és menegen ràpid. Un torrent obri camí a la barrera, divettit com un poc d’aigua dolça impedix créixer al coral durant generacions. Això  mostra com  a sobint els rius s’utilitzen com a moll, petmeten l’enyrada de vaixells.

He trobat una flip-flop, recorde que al vaixell i hiavia una desemparellada similar. L’agafe per si un cas. Serà l’altre peu i la mateixa mida, la meua, what are the chances?! (turns out its is high. Em fixe que eixa mida és la més comú a Indonèsia i la marca i color de flip-flops també és molt comú, per tant pot passar fàcilment, estadística!)

Torne al vaixell on a jude a carregar als lents treballadors locals (hi ha uns 15 però en comptes de carregar rajoles em demanen fotos, només uns 4 treballen)… Quan em pose a carregar jo ells s’hi posen a mala gana i paren pronte, acabant jo la feina. Confirme el que n’havia dit la tripulació, que van mooooolt lents, fent d’una parada de 5h una de tot el dia. Plou un poc però, cosa que no ajuda.

Jo aprofite per cossir motxilla i pantalons, i improvisar una caputxa per a la càmera, ahir perguí la caputxa. Llegir noricies i llibre.

Ajude a moure caixes i veig la bonica posta a dalt del màstil major.

image

Sopar, tinc la sensació que el mejar llaugetament millora en els últims dies, no que em puga queixar per menjar gràtis, però  la diversitat és limitada.

Vaig a dormir i un passatger i la tripulació m’ensenuyen unes mega fletxes que diuen que els canivals de les muntanyes de Halmahera (prop de messa) gasten per atacar als rivals. Crec què  és una curta llança, però  en realitat és una fletxes gegant!

image

Diari de bitacora Alken Prima 3, Ternate 2, sastre, tidore

image
One of the jewelry streets in Ternate

Humans són sers en els quals et por’ts comunicar i poden fet accions incrementalment complexes basades en eixa comunió.

altres humans serien com altres formiges o avelles de la colònia, però la capacitat del llenguatge i comunicació permet accedir a tot una espècie per poder realitzar qualsevol projecte, acció, cosa

Bé  altre despertar amb futbol, ara a les 4 del matí, estúpida Champions.

Per sort ja no agranen la coverta i puc dormir fins les 7 :D, moooolt millor. M’alçe i em diuen que allà a les 10 se n’anem, faig una volta pel port i al tornar em diuen que a les 2 😛

Vaig a la ciutat en la mentalitat d’arreglar els pantalons (trebcats a la selva veient el pardal Maleo, i mal reparats per mi). Vaig al sastre que vaig vore al costat de l’oficina d’immigració. Avance lentament per carrerons, fent moltes fotos.

Em trobe en un carrer en una festa de naixement  d’una xiqueta i com no, festí gratis. Salude a la família i continue.

Per sort la sastre està oberta tot i ser festiu (supose que va com va lo de festiu quan si pagues impostos). Li dic que a les 2 he de pillar el vaixell i em diu que per a la 1 pase (són 11:30). Li indique que faça una reparació com la de la iaia en el camal.

Passe l’hora i mitja a prop en un estrany portxo, paradeta, lloc al carrer. És un lloc obert en una tele i lloc on estirat-se i sentat-se. Està decorat en murals, però no presebta cap propòsit obvi més que la gent pase l’estona allà… en la tele! (de fons hi ha una peli de doraimon). Desduisc que és un dels Gazeebos patrocinatd per algú per a fer publicitat, però és el primer que té tele, i l’esponsor no és obvi…
Actualitze fotos.

Torne a la sastre i ha fet una feina magnífica! a part del cosit de la iaia ha posat un troç de tela al darrere per reforçar. Com el trencat és junt a la costura queda bé i tot.

Torne lentament al vaixell, decobrint un carrer jolleria, en crer platejat (metalls basics) carrer daurat (or) i mercat de jolles on polisen les gemmes, molt pibtoresc i que no està a la guia :], descobrint.

També una papereria oberta també  en festiu on puc comprar unb mapa de les maluques :D, super feliç.

Torne al vaixell a les 2 en punt i ara és a les 5 que se n’anirem. Però ja no me’n vaig del vaixell i aprofite per lleigir sobre les espècies.

Al final allà a les 4 i pico se n’anem i parem a Tidore (l’altra illa dels clavells, rival de Ternate i només 10km de distància). Allà  aprofite la parada per nadar, uns quants selfys en els locals que naden en Go-pros.

Sopar, monte l’hamaca a la coberta, per a divertiment de la resta, sobretot quan caic un cop  per nyugar-la mal 😛

Nit plaent fins que allà a les 12 escolte una discussió i el que pareixen plors d’un adult, ridículs com sols els plors d’un adult poden ser.

No sé  que passa però estan renyint molt a un que pareix ser un adolescent o 20 i poc (mai saps l’edat dels asiàtics). Que plora com per fer llàstima.

Bé després en Tango, el 2n d’abord, m’explica que és un passager que  ha furtat de la seua cabina uns milions de rúpies i l’han pillat (no sé  com). Però  que no ho duran a la policia ja que si ho fan han de pagar… suuuper estrany, bo ce la vi. A continuar dormint.

Diari de Sulawesi 29 vesprada,

image

Després d’estar dinant amb el magnífic equip de tolitoli, em deixen al bar de carretera on em diuen que el propietari m’ajudarà a buscar transport fins gorontalo.
Jo aprofite per cagar i ja que hi a dutxes em dutxe (ahir no vaig poder).

Decisdisc invertir 1h a vore que passa en el restaurant, mentre vaig escrivint.  No para ningú (a la carretera passa un cotxe cada 15-20min) i camine, són  les 3.

Altre cop vistes magnífiques. M’agafa un furgopickup on s’apretem 3 a la cabina. Vaig al mig l’home a la meua equerra dorm. Em deixen poc després  i camine més, molt més.

Travessant un llarg poble veig unes dones que desfilen a la carretera a mode militar, curiós 🙂

Ningú para. Un repartidor de bidons de gasolina m’agafa i em du uns 10kms més .

Camine més  i ara ja és prop a fer-se fosc.  Un altra furgopickup que fa de transport de passatgers em durà fins a Buol, però  no sense abans parant 40min en un poblet per a que 2 passagers resen en la pregària de les 6, eficient  😛

Ja a Buol decidisc provar sort a la mesquita per dormir. Només  he fet 80 dels 250km fins a Gorontalo. Vaig primer a sopar i em pose els pantalons llargs.

A la mesquita em demanen si sóc musulmà i dic que no. Em diuen que no puc dotmir allà. No sé  si perquè tanquen o per no ser musulmà. En tot cas un home em du a dormir a la seua calenta i humida casa damunt la platja. per sort tinc el ventall i m’ajuda a sobreviure fins ja alçada la nit que refresca un poc.

He de comentar que com a regla general les cases ací no tenen finestres, o molt poques i estàn quasi sempre tancades. Amb la poca llum que entra pels forats de ventilació i la porta oberta acostuma a haver més que suficient llum de dia. És curiós constatar com una cosa inconcebible  per a nosaltres com és una casa sense finestres ací  és la norma.

Sulawesi 26-29, 1, 2, 3 Tolitoli, Treasures Paradise

More, much more!

image

I live on the assumption that the world’s is never boring. If I find it boring is that I’m doing something wrong..

Toli-toli. If Biduk-Biduk (about 100km away across the sea) was a hidden paradise, Toli-Toli is a treasure paradise.

How to start writing down my experiences there in a way that would simply make a bit of justice of what it really is?

Well all starts with contacting the CouchSurfing community of Toli-Toli. It’s still small but the amazing multi employed starter of it (tourist official, university teacher and photographer and something else!) Hendra, together with my host, Alvin,  and his friends and family, offered me one incredible and unimaginable experience.

I’ll go with a intense summary to give a taste, but there is more, much more!
1- One.

  • Sunrise sea market.
Sunrise market.
Sunrise sea market.
  • Royal house.
Royal house.
Royal house.
  • Mythology, with the story of how 3 founders of Toli-Toli transformed on the 3 main tree crops.
  • Visit to the local university full of young energetic students 😀

image

  • Street deer.
    image
  • Coconuts harvest and eating.

image

  • Fast river channel swimming.
    image

image

  • Village at night.

2- Two.

  • Village school visit

image

  • Small boat trip.

image

  • Navigating through mangroves.
  • Hanging bridge to a postcard village.

image

  • Colourful bridge.

image

  • Snorkelling through coral fish nurseries.

image

  • Realizing how noisy some fish are. Exploring shipwrecks.
  • Rest.

3- Three.

  • Holding piton snakes.

image

  • Local smith knife and swords shop!

image

  • Boarding 2nd fishing small boat to diminute islands

image

image

  • Diving to another coral reef.
  • Hunting moontail fish.
  • Dancing with a fish for 15 min.

image

  • Amazing dinner where you pick strange fish to eat, from the day catch.

image

Interview with the head of a village to see the Malu bird (a small penguin like) that’s supposed to be their ancestors and that buries on the sand 1m deep, eggs that are half the size of their body.

4- More much more.

  • Early rising to a red sunrise.
  • Interview with the only guard of the endemic maleo birds, who gets paid only 1milion rupies (150€) a month for his salary and all the expenses of the park.

image

  • Beach.
  • Boat ride with all the colours of blue.

image

  • Beach walking with the white waves breaking the shore.

image

  • Crossing the beach forest, with sea sound on the background, giant spiders!

image

image

  • Maleo bird burring its eggs.
  • Lizard unburring them.
  • Humans unburring them.

image

  • Blue ride back.

image

  • All this marvellous world. All the wonderful people.

image

Continues on:
21st century explorers, 21st century way openers.

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.