Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.
Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.
Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).
Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!
A una uni molt gran hi ha una demostració estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀
El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.
Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.
Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛
Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!
Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note com a cada pas que m’allunya del vaixell em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.
Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està buit (supose que només és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.
La policia em busaca el següent autoestop després de quasi 1h i un te.
Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.
Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.
Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res, trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…
En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir 😀
És el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀
Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.
humanitywants.org 