Diaris de Papua, dia 12 vaixells i passaport, per fí!

Posted on by wanderer

image

Pel matí vaig a el port de càrrega altre cop per vore si hi ha cap vaixell nou. Decidisc entrar a un moll que havia passat ahir pensant que no hi haurà cap vaixell, i va i ahi està el port de càrrega mitjana!

Per desgràcia no hi ha cap que vaja a Manokwari, on jo voldria anar, però hi ha alguns que van a Bintuni, que més o menys en ve bé. Hi ha un molt xulo, blau i blanc, deblanc fusta i finestretes quadrades de fusta, estil anglès, que dou que m’agafa. L’únic problema es que serà el disaabte… a esperar més dies.

Vaig al port de carega altre cop i un altre vaixellde carrega/passagers diu que m’agafa, també cap a Bintuni i ixen dissabte.

torne fent autostop i vaig a immigració. Allà espere 1h fins que me’l donen (arrive a les 2 i se suposa era a les 3). Mentre escric.

Vaig al moll de vaixells de passatgers i hi ha un qud va a la nit  a algún lloc que no sé de la costa entre Sorong i manokwari. Interessant super incerta opció.

Ja a casa mire sí hi ha carerera pwr la costa i no hi ha, per tant descarte l’opció del ferri incert. No vuic estar atrapat més dies. A més plou i em fa manda 😛

Prepare el recorregut per carretera pel centre, és visible al satèl·lit, però trabessa les muntanyes, cosa que vol dir mala carretera. A més no em fa gràcia perquè he de repetir un terç del recorregut que ja vaig fer el cap de setmana, cosa que va contra la 2a regla.

Vaig a dormir un poc tart, tot i així prepare els trastos per si m’anime a anar demà d’autostop.

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

Posted on by wanderer

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.

Diaris de Papua, dia 7, Llacs.

Posted on by wanderer
image
Danau Framu, Turquoise Lake

Voltar amb els xiquets.

Amb els locals (foto capçalera)

Menjant fruita dels arbres PLENS.

image

nadant al riu.
Autostop cotxe winidepoo.

image

Guia a aitinyo, llac xulo turistes indonesis 😛

image
Danau Aitinyo, Lake

Afegint llocs estranys on he dormit, el guia que m’ha sorgit em du a dormir a un lloc de criança de peixos en meitat de les muntanyes. Fishery sleep.

Hi ha una gran tempesta desde les 7 o això fins les 12 passades.

Diaris de Papua, dia 6, Autostop incontrolable.

Posted on by wanderer

image

Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore

Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.

Una serp eborme, morta en meitat de la carretera

Una manifestació de no sé que a la carretera  (massa lluny per vore-ho).

***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)

Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***

Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.

Hores astrapat ací.

La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé  alla va la meua via d’eixida 🙂

Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀

El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.

Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé  en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini  cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.

Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.

xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.

L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.

Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.

És  un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.

Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.

Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.

Mengen fideus secs con a llepolies.

Em douen que fa 2 anys que viuen ací .

Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…

Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.

Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.

Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.

He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.

***
Si una cosa pareix  única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té  excepcions, especialment els meus 😛
***

El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.

Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.

Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va  ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀

Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!

Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.

***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.

Per  fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.

Hi hauria un 3r element, però que té  més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.

També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.

Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és  extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més  fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).

També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és  prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.

Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé  com fer-ho.però  molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.

En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos  que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.

Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima

Posted on by wanderer

image

Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.

image

So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.

image

I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂

image

Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.

image

Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…

image

Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!

image

Diari de bitacora, Alken Prima 9 Final, Gag, Pam islands

Posted on by wanderer

Bescanvia el confort i comoditat del conegut pet la dificulat i perills del incert. Un cop fet guanyes un sentiment exitant i intranquilitzador,molt valuós i digne d’experimentar sempre que es puga 😀

M’han trobat el plubisquer, el membre de la tripulació que es sènior però  no se que fa (pot ser meànic del motor) l’havia agafat i el guardava a la cabina.

Parem prop de les 6 del matí a Gag, bonica illa, una muntanya en mig de la mar. El poble musulmà està a l’única explanada que hi ha, entre mar i muntanya.

El poble també és  bonic, no hiha ha papuans. La messquita té  bones fotos. Escola infantil i primària.

Carreguen cocos secs a la nau. L’única  industria a part del peix, supose.

Vaig al vaixell i prepare tot per desembarcar definitivament. És  Raja Ampat, un lloc que se suposa dels més  bonics del món  i en la millor diversitat marina del planeta. Be ja que estic pare, tot i que no està  en els meus plans la natura he contactat en una d’allà (Guita) que du un projecte de conservació.

Vaig acomiadant-me de tots i al final puge als pals de la 2a grua. Dine i a la illa.

La mar un cop allà  és  molt bonica i demane les ulleres altre cop.

I‘m swimming in a fucking aquarium! with yellow paradise flowers floating on top. The water is not completely salty.

Faig fotos amb tota la tripulació abans que zarpen.

Em diuen que demà un amic d’un de la tripulació que es queda a la illa també anirà a arborek, l’illa de la Guita,  a 30km.

M’entrestant a l’illa on estic és un lloc en que cada una de les fotos pot ser una postal… Està plé de xiquets papuans mig rossos i despullats, a la mar, fotos increïbles!

Una illa sense cap moto! 400 habitants  (només té 1km però  la gent sol ser molt gossa :P, així  que pot ser gastarien motos també…)

El bo de tindre un caracter de xiquet és que et donen regals com als xiquets :), estar ací tan ben rebut és un regal!

Quanta creu a l’illa, és com si hi haguera una invasió de vampirs i els volgueren espantar… Vampirs en el paradís. Faria  això una novel·la per a adolescents? segur que sí 😛

Caminant per l’illa em trobe que al moll algu de fora està fent una activitat per ald locals. Quan pale amb ells em  conten que són  d’una ONG Conservation  Intetnational (americana) i que es dediquen a ensenyar als locals de Raja ampat a protegir el medi ambient. Per a fer-lis entendre elnç missatge ho connecten tor amb seu i Jesus li diuen Eko-theologi … Estrany, però si funciona be per ells.

Fa 12 anys que eatan a Sorong, la ciutat més gran de la zona.

Hi ha temps per pescar, temps per nadar  i temps per pescar altre cop, el ritme de la illa 🙂

Hi ha una part perversa en mi que li encanta fer plorar als xiquets que s’asusten i ploren al vore’m, supose que hi ha poquisims blancs per ací 😛

Done la volta a la illa de postal, posta de sol esplèndida, i em conviden a sopar un menjar bonisim que curiosament no té peix. Tot i que veig com cuinen el peix, siplement el tiren en mig del foc :D.

image

La nit és tan clara i no hi ha gens de contaminació lumínica que desidisc dormir al moll de fusta 🙂

***
En la nostra societat estem obsesionats en neteja, orgànic, contaminació, ordre, pulctiut. Supose que es deu al fet de sorgir d’una soscietat en que la escala dels mètodes de producció industrial, i de contaminació i brutícia és tan gran que ha d’esdevindre una preocupació. En canvi en societats de producció limitada no és  una cosa que bé  en.ment ja que mai no s’arriba als límits de sostenibilitat. Bàsicament nosaltres hem arrivat en molts casos a eixos límits i els hem empentat immensament. Tot depèn de les escales i llindars.

Diari de bitacora, Alken Prima 8, Gebe ghost island

Posted on by wanderer

Sobre les 12 de la nit arriben al port de gebe, molt més pronte del que m’esprava, això desfà el meu son sota les estrel·les i em moc altre cop a l’hamaca, on 2 forts roncadors em rodejen.

M’alce sobre les 6 gràcies als forts pitits del que descobrisc serà un vaixell de passatgers (i no un creuer turístic com creía), l’illa no es mereix turisme, com descobriré.

He vist a un home  sense nas, curiós, però  no pareix tan fora de lloc com m’esperava… Tot i això  atrau l’ull.

Eixida de sol, res especial. El poblet on em atracat menys encara. És un de nova construcció per a mines de niquel a l’illa. 

A l’altra part de l’estreta illa trobe en meitat del bosc una piscina olimpica i diverses cases de classe mitjana que han estat abandonades fa anys, probablement fetes quan la mina donava més, però que ara ningú  no manté.

Ni per  la gent ni la natura és bella la part de la illa que he vist. A més el clima deu ser estrany ja que la vegetació és baixa i poc frondosa, al contrari del que he estat trobant fins ara.

A la platja de l’altra part hi ha una antiga barrera de coral que ha creixcut tant que en marea baixa està fora de l’aigua. Per tant fa temps que ha mort, ara està plagat de les negres estrel·les de mar que és menegen ràpid. Un torrent obri camí a la barrera, divettit com un poc d’aigua dolça impedix créixer al coral durant generacions. Això  mostra com  a sobint els rius s’utilitzen com a moll, petmeten l’enyrada de vaixells.

He trobat una flip-flop, recorde que al vaixell i hiavia una desemparellada similar. L’agafe per si un cas. Serà l’altre peu i la mateixa mida, la meua, what are the chances?! (turns out its is high. Em fixe que eixa mida és la més comú a Indonèsia i la marca i color de flip-flops també és molt comú, per tant pot passar fàcilment, estadística!)

Torne al vaixell on a jude a carregar als lents treballadors locals (hi ha uns 15 però en comptes de carregar rajoles em demanen fotos, només uns 4 treballen)… Quan em pose a carregar jo ells s’hi posen a mala gana i paren pronte, acabant jo la feina. Confirme el que n’havia dit la tripulació, que van mooooolt lents, fent d’una parada de 5h una de tot el dia. Plou un poc però, cosa que no ajuda.

Jo aprofite per cossir motxilla i pantalons, i improvisar una caputxa per a la càmera, ahir perguí la caputxa. Llegir noricies i llibre.

Ajude a moure caixes i veig la bonica posta a dalt del màstil major.

image

Sopar, tinc la sensació que el mejar llaugetament millora en els últims dies, no que em puga queixar per menjar gràtis, però  la diversitat és limitada.

Vaig a dormir i un passatger i la tripulació m’ensenuyen unes mega fletxes que diuen que els canivals de les muntanyes de Halmahera (prop de messa) gasten per atacar als rivals. Crec què  és una curta llança, però  en realitat és una fletxes gegant!

image

Diari de bitacora, Alken prima 7, Halmahera 2, Curly hair village

Posted on by wanderer

image

I’m not in the world to enjoy life, i enjoy life because I’m on the world 😀

Gran dia, Petani es prou interessat… Quan de bon matí ixc cap al poble (a 2km del grau) una moto em diu de dur-me i trabessa tot fins al xicotet moll del següent poble (yeisowo?), que és un poble de papuans, tots amb el pel super arrissat, fent de fotos molt xules de xiquets, adults i ancians  😀

Torne caminant i el poble de Petani, més ric, està poblat per indonesis estàndard. Mesqutes innesesariament grans i decorades.

L’estació de policia deu estar al lloc d’algun antic edifici colonial, ja que el perimetre exterior té uns grossos però vells baixos murs a mode de valla, certamen no són arquitectura local.

Menje algo per provar cuina local, però  no és res d’especial. Torne al baixell després de les 2h que m’han dit però allà em diuen que se n’anirem prou més  tard…

En diuen també  que els camions van al poble a l’altra costa de la península, i que puc anar amb ells. Vec un poc em pose banyador i vaig montat a dalt de tot de la càrrega 🙂

A l’estret mal camí  que puja als turonets les vistes són xules, i he d’anar evitant rames i cables que atempten de decapitar-me :P.

Un cop a Gemia vaig a la mar, bonica badia en platja d’arena marró rodejada del poble i alguns cocoters,  molts xiquets jugant amb peixos i barquetes de pesca a la badia.

image

El poble no té  res d’especial, però  no és lleg tampoc  (be la mega mesquita se formigó  al centre un tant decrepita és… singular).

El camió  s’està anant i l’aborde per tornar, però encara cal descarregar 7 grans, super pesaades, finestres. Ajude en el complexe procés (sobretot  és  dificil la 1a ja que no hi ha marge) i ja tornem al grau, aquest cop al remolc buit.

Em diuen que van molt lents i que fins les 7 no se n’anirem.

Estic encara cansat d’ahir, però la mar blava turquesa transparent plena de bancs de peixos em crida.

Nade un rato, torne a bord i demane ulleres. Em deixen unes de busseig. L’esscena als pilars del moll i els bancs de peixos al voltant del baixell són corprenedors, especialment perqué la visibilitat és  bonisima.

Veig un munt de peixos bonics, que cobtinuen fent  sorolls. Nade a  través  dels bancs de peixos platejats. Peixos de peixera per tot. Crancs. 3 o 4 Peixos lleó  (eixos amb llargues espines que sobreixen com pels i franges negres, blanques, marons).

Poc més, sopar, dormir.

***
Tot el que faig es podria dir que està permés pel simple fet que faig viatge “artesanal”, i.e. poca gent ho fa i.menys encara de la manera en que jo ho faig. És  lent, difícil, poc pràctic  i ineficient. Però certament ja és  el que busque 🙂

Un viatge induatral i.e. turistes en massa, clarament no.podrien ni acostar-se al que jo faig, però al mateix temps poden visitar moltes més coses boniques en menys temps.

I use the extremely low numbers in my favour 😀

Diari de Halmahera, dia 1, nadador. Alken prima 5

Posted on by wanderer

image

Dorc a l’hamaca altre cop, alla a les 2 en desperte un poc fred, no hi ha mosquits però curiosament fa fret 😛
El vaixer zarpa sobre a les 3 i em desperte poc després, vaig a coverta i m’enrolle en una estoreta i gaudisc de les estrel·les, unes quantes de fugaces.

Fa vent i no puc dormir bé, l’estoreta està tallada per la meitat… torne a l’hamaca i dorc bé  fins les 6.

Em desperte per vore l’eixida de sol (sobre les 6:30) però no és molt bona.

Segons m’havien dit haviem de parar en un poble dit Maga, però el passem de llarg allà a les 7

Aprofite el matí per enllestir els diaris.
Arribem a les 10 a Weda, una capitaleta, i done voltes. Em pense si fer l’aventureta o no de viatjar per terra fins a la punta de l’illa. Per un costat el descobriment em crida, però per l’altre puc perdre el vaixell i serà després de tot quelcom similar al ja fet, però a diferents terres. Tot i així  descobiment crida i decidisc anar sí parle en el Tango i m’explica bé el planing.

1h després torne i explique el
plà d’anar a Patani per carretera i juntar-me amb ells a l’endemà nit. Però  em diu que la carretera fins allà  és  massa roin per fer-ho en 2 dies. Simplement no hi poden passar cotxes…

Dons decidisc anar a Mesa, “nomes” a 70 km, i tinc hui tota la vesprada i demà fins el matí per anar-hi. Pasucatamboli pense 🙂

De fet tinc molta sort. Després de comprar al mercat uns aperitius. Una moto em deixa a la intersecció cap a Mesa, camine vora 30 min i para el que deu ser un taxi duent a un home cec i altre home transpotant un munt de coses.

La carretera principal comença sent no millor que la de Sagunt a la muntanya dels iaios, però  no hi viu ningú. Després passa a ser la que va a la montanya cremada.  Després  en obres, després pista forestal i ja carretera feta pols altre cop. Finalment fang.

L’home em deixa en una carretera/senda de terra i fang que va a Mesa, a “només” 12km en linea recta. 3h o 4h, ho huria de poder fer (ell em diu que 2h caminant estic :P, ací el mateix poble pot estar a 4km o a 20km, segons a qui preguntes :P).

Be conença el fangar. Per els primers 2 km el sender és una mescla de camí normal, en basals, en riuets, en llacunes i tones i tones de fang. Vaig descalç obviamet. Tot i això creuar els obstacles és lent.

Passat un riu la carretera esdevé una carretera oberta no fa molt, només  de terra i pedra picada, però plana, ampla i el més  important, sense fang.

Continue uns 4kms més, aquest cop a bon pas. Ara ja hi ha pontets (abans era res o tronc per als torrents). A  un pont hi ha dibuixos, al següent algú que supose és  un xiquet, ha escrit Andre UK, no en resistisc i escric Andreu València/Barcelona, i la data.

image

Continue i locals em diuen que Mesa està  molt lluny, dic “tidak apa apa”, (no hi ha problema). Un cop arribat al poble de Yeka (que no està  a cap mapa) més i més gent em diu que està  molt lluny. Continue i un home (Riseal) en una moto em du 1km més. Quan em deixa insistis que  està lluny (uns 10km més) i són  ja les 5, hora i mitja de sól només.

Accepte dormir al poble seguint la lley i no la regla 1 (però sí  la 0). El Riseal em du a sa casa i em convida a dormir.

Estic sentat al portxo i la canalla del poble es comença a acumular. Estic uns 20min i vaig a voltar el poble, aquest cop amb sèquit 😀

El que deuen ser tots els xiquets del poble (vintena llarga ) se m’acumulen darrere i em seguixen allà  on vaig per 1h, on lentament recorrec tot el llarg poble (2 carrers) i nade a la mar.

Realment és sentir-se com un super famós. Sèquit incondicional i continu, fotos, i salutacions a tots… Jugue un poc en els xiquets fent-los córrer i cridar.

Torne a la casa i al final la canalla se’n va quan els adults allí reunits escampen.

Un que sap un poc d’Anglès em conta que fa un any que un “Buleh” (blanc) arriba nadant a yeke, es dia andre!, com el del rallot al pont. Supose que no sería un xiquet doncs 😛

En teoria sóc  el 3r buleh que va al poble, un nadant, altre remant, i jo caminant, es deuen pensar que estem pirats XD.

Dies després google confirma lo del tio nadant, tot i que no pareix que es diga Andre, i fa  2 anys i no un, però  bé solprenent igualment el que et trobes O.O
http://www.whereistomba.com/swim/

Aquest és l’enllaç i en troria va rfer 1200km nadant, tot i que al blog no ho confirma.

Sopem l’estandard arròs i peix fregit i fideus Maggi, amb l’afegit de plàtans de postres 🙂

Diari de Bitacora, Alken Prima 4, Joji island

Posted on by wanderer
image
Mangroves and beach in diminute Joji island.

Dia lent en que actualitze els diaris fins que arrivem a la mini illa de Joji, 500m en front del poble de Besui.

Veig molts dofins jugant en les ones creades pel vaixell! fotos xules.

La ridicula illa de Joji serveix de moll d’aigua profunda per a la, també xicoteta, població de Bisui, al sud de Halamehra. Que tinga profunditat insiga en front s’un poble sense coneecció per carretera explica que hi parem. El passatge desembarca i jo inicie l’exploració del xicotet troç de terra, aproximadament circular, i d’uns 200m de diametre.

M’endinse en la espessa selva. Sóc super feliç de ser-hi allà, de tindre la possibilitat d’arribar a aquest inesperat unlikely lloc, com si fos una cosa que hagera de fer des de que era nano.

Continue baix la vegetació  fins que trobe un bosquet de manglars on lacals estan omplint sacs d’arena coralina. Els ajude a transportar a les barquetes insecte i a posar les barquetes a l’aigua.

Allà faig la circumferència a la duminuta illa, deu prendre uns 10-20min, ple de pardals, pexos que caminen sobre l’aigua, corals rojos, restes de 2 vaixells trencats, i vistes magnífiques. No cocoters però.

Em sente a la mar i uns mini crustacis començen a menjar als talls que tinc als peus. Fan molt de mal quan se’t mengen la carn viva i no faig bones fotos del procès. Txs, massa sang i dolor per concentrar-se.

Nade i vaig al vaixell, passem la nit allà.

Noha, de la tripulació, que aarla anglès em diu que em parec a Jesús per 6é cop, m’hauria d’afaitar 😛

Nade i torne al vaixell. Sopar i dormir.