Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

Posted on by wanderer
image
Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Posted on by wanderer
image
Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi, dia 31, Manado, mercat boig

Posted on by wanderer
image
manado busy market

Dorc a la part de darrere del camió , no és el millor pels colps, però sobretot pel vent, tot i així dorc unes hores.

M’alçe sobre les 5:40 i gaudisc de la carretera vora la mar al remolc (cosa que implica que haja d’estar de peu per vore).

Arrive a les 7 a manado pare a desdejunar a un local en grans rates i bany holandès! (d’eixos que cagues i la merda es queda a una repisa per a que la.pugues vore. Típic d’holanda, però estrany a 14km d’allí 🙂

Vaig al port i no veig cap vaixell per a Maluku, hi ha un ferri però.

El mercat rodeja el port, és el mercat més boig, desordenat, caotic, brut, ple de gent, i que em recorda a la India que he vist. Impactant, galeria de cabres, peix, roba, electronica, mercat overt laberintic, mercat tancat encara més laberintic.
Ple, ple, ple, de productes, de gent per tot. Cal viure-ho, però desafortunadament estic cansat i carregue en la motxilla per tant no ho gaudisc tant.

Vaig cap al lloc d’encontre amb l’Allan, un CS. És  una gasolinera 6km de distància, però  em perc als carrers, ara sí, pinrorescos (les avingudes de Manado fins al moment són terriblement lleges i aborrides).

Faig autostop i una moto em du en la direcció equivocada, he de tornar arrere i no em sobra temps. Altra moto em du fins la gasolinera.

Una estona després m’areplega Allan en el seu xofer (o amic). Té  un gran 4×4 urbà.

Sa casa és prou gran i luxuriosa. Té un negoci propi de logística de peixos i ha tornat d’un mes de viatges per Jotdania i Iran. Tenia de nòvio un Metge sense Fronteres d’Oviedo!

Dutxa, la necessite.

Anem a menjar i prové carn de gos per 3r cop, realment no m’agrada el sabor, massa fort.

La resta de la vesprada tranquil·la ja que tant ell com jo estem cansats. Ordene fotos, mails i poc més.

Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

Posted on by wanderer
image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Diari de Sulawesi 29 vesprada,

Posted on by wanderer

image

Després d’estar dinant amb el magnífic equip de tolitoli, em deixen al bar de carretera on em diuen que el propietari m’ajudarà a buscar transport fins gorontalo.
Jo aprofite per cagar i ja que hi a dutxes em dutxe (ahir no vaig poder).

Decisdisc invertir 1h a vore que passa en el restaurant, mentre vaig escrivint.  No para ningú (a la carretera passa un cotxe cada 15-20min) i camine, són  les 3.

Altre cop vistes magnífiques. M’agafa un furgopickup on s’apretem 3 a la cabina. Vaig al mig l’home a la meua equerra dorm. Em deixen poc després  i camine més, molt més.

Travessant un llarg poble veig unes dones que desfilen a la carretera a mode militar, curiós 🙂

Ningú para. Un repartidor de bidons de gasolina m’agafa i em du uns 10kms més .

Camine més  i ara ja és prop a fer-se fosc.  Un altra furgopickup que fa de transport de passatgers em durà fins a Buol, però  no sense abans parant 40min en un poblet per a que 2 passagers resen en la pregària de les 6, eficient  😛

Ja a Buol decidisc provar sort a la mesquita per dormir. Només  he fet 80 dels 250km fins a Gorontalo. Vaig primer a sopar i em pose els pantalons llargs.

A la mesquita em demanen si sóc musulmà i dic que no. Em diuen que no puc dotmir allà. No sé  si perquè tanquen o per no ser musulmà. En tot cas un home em du a dormir a la seua calenta i humida casa damunt la platja. per sort tinc el ventall i m’ajuda a sobreviure fins ja alçada la nit que refresca un poc.

He de comentar que com a regla general les cases ací no tenen finestres, o molt poques i estàn quasi sempre tancades. Amb la poca llum que entra pels forats de ventilació i la porta oberta acostuma a haver més que suficient llum de dia. És curiós constatar com una cosa inconcebible  per a nosaltres com és una casa sense finestres ací  és la norma.

Diari de Sulawesi, dia 25, hitchhiking day

Posted on by wanderer

image

Al matí fadel m’arreplega i em du a sa casa després de reparar les sandàlies per 5é cop.

Estic passant els videos del mòbil quan per error els borre tots i els ha de recuperar amb un programeta… oh vell windows.

En Faisal em du fins a la intersecció on continuem la discussió de conflictes de percepció d’individus occidentals front la societat.

Un cotxe em du fins a més de mig camí, fent parades en mig per fer fotos :D, les vistes de la mar són impressionants a cops, però plou i para la majoria del camí.

Després el tràfic és pròxim a 0 per tant em costa trobar autostop. Encadene 2 picks up furgos al darrere (divertit observar com si vas suficientment ràpid la pluja per forta que siga no et banya. Física!).
Mes avant puge en un taxi furgo que diu que sóc terrorista, i caminant un camionet que du un equip de so enorme em du més lluny.  Hi vaig amb 2 més a dalt de l’equip de so! mola l’efecte i les vistes de la carretera al penya-segats vora mar són genials, és sent com el lloc correcte on estar.

Tot i això la carretera (que després m’assabente que és la principa) està farcida de ponts precària ja que estàn fent-ne de nous, foto. Creia que això explicava el poc trànsit, però no.

No molt després, ja a les 5 i jo fent plans de dormir a una plaja, un camió m’agafa i em durà els 200km restants fins a Toli Toli, això  sí ens costarà 7h…

El camí i la posta de sól són magnífiques, més penya-segats vora mar. Hi ha punts que vuic tornar amb una moto per explorar illetes, cales i platges que es veuen.

A dalt el camió veig una moto  que a la nit s’ha menjat un cable de la llum que havia caigut a la carretera. Negra nit no té amics
Parem per sopar peix, on tu selecciones la peça que vols, i despres paren a comprar fruita i després a menjar la fruita.

A la 1 del matí arrive a Tolitoli i els dic que em deixen a la terminal del ferri, on hi ha bancs de sobra per unir-me als que ja estàn dormint allà.

Diari de Sulawesi, dia 23, Terrorists?, that way!

Posted on by wanderer

image

3rd law of solo Traveling:
Do no walk into a terrorists area in the middle of a huge military antiterrorism operation.

Those who live on fear can not grow

Quan fas el que vols res et suposa un repte, quan no pots fer el que vols fer el repte és  aconseguir-ho.
***

M’alce a les 6:30 i la casa esta just  a un precipici sobre la mar. Molt bonic tot i que ple de fem com tot.

Tornem a la casa de’n Mikaeel on mire els mails

A les 8 vaig cap a la carretera on un camió  em du fins al poble que m’ha de dur a les muntanyes infestades de terroristes. Bé no hi podré accedir.

Un cop arrive al control militar després de lent autostop, kilòmetres endins, els militars em fan obrir la motxilla per 1r cop i em duen a la xicoteta policia on em fan obrir la motxilla per 2n cop i em duen a la policia gran a Poso (30km). Em diuen que allà em donaran permís per passar.

Peeerò no. M’obrin la motxilla per 3r cop, aquest cop registrant en paper i llapis un a un TOTS els objectes que porte, monedes incloses… I fan un interrogatori.

Em.donen una bona raó perqué no puc amar, el turk eixe que anà fa un temps a ajudar als terroristes, obiamament no és  un bon precedent. I la meua barba no deu ajudar 😛

Bé  tècnicament m’arresten per 5é cop, aquest fent-me fotos de perfil i d’esquena! alce el braç i el polce a la foto d’esquena.

Em conviden a dinar altre cop com a mínim. Ma que els agrada perdre el temps als policies.

Per acabar-ho d’adovar l’informe primerament escrit a ma el passen a màquina, en el mobli!

Fa por descobrir el poc que m’importa que m’arresten.

Al final es fa la 1 i res pasa, com necessite unes 5h de sòl per arribar a Palu començe a pressionar i per fi hi ha un policia que parla anglès.

Em nege a donar el contacte d’en Mikaeel i pareix que això  impedis que em deixen anar.

Continue pressionant i llance el farol d’amenaçar en cridar a l’embaixada.
Després em reunisc en el cap de la policia. La conversa sancera:
– Derimana Tidur? (on has dormit?) – policia
– Tidak (no) – jo

S’acaba.

Camine fora i dic de cridar a l’embaixada. Em diuen que si, que ja criden ells si necessari. M’han comprat el farol i han vist l’aposta. Pinta que perdré la ma.

Gaste el farol esperant que ixca un as per completar el pòquer  (un tipus que em diga, “sí , tu fes el que cregues que nosaltres et donem suport”). Òbviament no passa i em diu que faja flop i no repuge, és  a dir, que que encara que crega que trio d’asaos és una bona ma els policies i l’estat indonesi, poden dir que 2 i 7 guanyen la ma.

També  em diu que estan en meitat d’una macrooperació terrorista i que algú camine fins a la zona terrorista és sospitós. Entenc que algú pot entrar en estat de paranolla, especialment el cap de policia que ni m’ha mirat a la cara, i decidisc que he de perdre la ma sí no vuic arriscar l’incert.

Per la meua experiencia no és  bo jugar contra possibles paranoids que poden controlar les regles, així que faig flop i permet a la policia de conduir-me a ca Mikaeel.

I don’t  like bending, each time that you bend seems that it will be easier to bend next time, until you can’t walk straight anymore.

Un cop allà  el pobre Mikaael que no havia dormir be a la nit és  despertat i alliçonat pel policia. Per sort res més  passa.

death kills the joy of life.

Ja lliure faig autostop, aquest cop a la carretera principal. Un camionet i després un policia que em su més de 200km, a 80 Palu, però ja és  de nit (les 7) i estic a una ciutat més  o menys gran. Ningú para tot i estar a un bon lloc i camine altre cop. Menge streetfood molt bo i arrive a una gasolinera on començe a demanar autostop.

Al final m’agafa un matrimoni en un 4×4 xulo però  vell. Em deixen en la carretera que creua la muntanya cap a palu, 60km. Allà n’és fàcil pillar un autostop. Un home sol en un cotxe em du fins a Palu en la bona serpentejant carretera de muntanya a la llum de la lluna. Em dóna un pa de xocolata també :D. Però  el pobre s’està dormint.

Ja a Palu l’Adit, que ja vaig conèixer el 1r cop a Palu, m’arreplega a les 10 a una gasolinera i anem a dormir.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

Posted on by wanderer

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Crossing Towuti and Matano lakes from Kendari to Bateleme, Southeast – south – central Sulawesi, Indonesia

Posted on by wanderer

Again it’s an Adventure that it was on my plans doing but I got to unfortunate misinformation with my hitchhikes and unreliable maps. Fortunately I got to the point in which I can recommend it and fill some of the information holes I had.

Still it’s not gonna be easy and it would be better if you have your own cross country motorbike.

Starting from Kendari the best is to ask to go to Wanggudu (a small empty administrative town).
From there to Padalere to take the motorbike road to Tocalimbo (or simply  Limbo). It shall be about 100km of crappie road so plan to stay overnight on the road if you started from Kendari or spend the whole day doing it.
That at leas for now will allow you to avoid 5km of hyper muddy mountain road on the provincial road. I did it and the trucks backfell.

There is not gonna be much hitchhikes as the area is mostly deserted, but that shall not put off daring adventurers 😀 (I palmed to do it and by far I’m not the craziest out there).

Then when you get to Limbo (so cool to say that, specially now that the church says it doesn’t exist :D) on the shores of Danau Towuti. There I thought it was the problem, where to go next! However through my alternative way I discovered where to continued from Limbo 🙂

There are few boats and a personality flouting wooden ferry on the morning-noon that go from Limbo (on the southeast shore) to Kampung Baru (on the north west shore) and the other way around, so crossing the biggest lake in Indonesia with magnificent views 😀

Then from there to  Soroako (try the street food on Soroako!) and crossing Danau Matano to Nuha (or Nua) is a easy feat, that’s  the one I did in reverse. There are small 4 legged stable boats that continuously do the 20min crossing for 25.000r, they can also cross your moto (I saw one impossibly carrying 3 motos and many passengers :P).

image

From the small 8 houses settlement of Nuha to Bateleme, there are no towns, so the hitchhike is difficult. I had to walk for 1h on the mid day equatorial sun :P. The first half of the road, until crossing the province border, it’s quite potholed but easily doable, after its good road, shadowy by rubber trees close to the end.

On addition there is a road from Nuha  to Malili, around the lake, but considering that the Alpha male took the wheel of my ride at that point, but was instead copiloting until in the potholed road, then I assume the road is terrible from there on and you need experience. The beginning did look terrible.

I would say the crossing takes at least 2 days depending on the boats that you find to cross Towuti, but count on 3 days to be sure.

As always count on people super happy to see you, many pictures taken of you, remoteness, untouched scenery, cristal lakes, striking views and unknowns 😀

Good luck and Adventure!

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.