Diari de Sulawesi, dia 23, Terrorists?, that way!

image

3rd law of solo Traveling:
Do no walk into a terrorists area in the middle of a huge military antiterrorism operation.

Those who live on fear can not grow

Quan fas el que vols res et suposa un repte, quan no pots fer el que vols fer el repte és  aconseguir-ho.
***

M’alce a les 6:30 i la casa esta just  a un precipici sobre la mar. Molt bonic tot i que ple de fem com tot.

Tornem a la casa de’n Mikaeel on mire els mails

A les 8 vaig cap a la carretera on un camió  em du fins al poble que m’ha de dur a les muntanyes infestades de terroristes. Bé no hi podré accedir.

Un cop arrive al control militar després de lent autostop, kilòmetres endins, els militars em fan obrir la motxilla per 1r cop i em duen a la xicoteta policia on em fan obrir la motxilla per 2n cop i em duen a la policia gran a Poso (30km). Em diuen que allà em donaran permís per passar.

Peeerò no. M’obrin la motxilla per 3r cop, aquest cop registrant en paper i llapis un a un TOTS els objectes que porte, monedes incloses… I fan un interrogatori.

Em.donen una bona raó perqué no puc amar, el turk eixe que anà fa un temps a ajudar als terroristes, obiamament no és  un bon precedent. I la meua barba no deu ajudar 😛

Bé  tècnicament m’arresten per 5é cop, aquest fent-me fotos de perfil i d’esquena! alce el braç i el polce a la foto d’esquena.

Em conviden a dinar altre cop com a mínim. Ma que els agrada perdre el temps als policies.

Per acabar-ho d’adovar l’informe primerament escrit a ma el passen a màquina, en el mobli!

Fa por descobrir el poc que m’importa que m’arresten.

Al final es fa la 1 i res pasa, com necessite unes 5h de sòl per arribar a Palu començe a pressionar i per fi hi ha un policia que parla anglès.

Em nege a donar el contacte d’en Mikaeel i pareix que això  impedis que em deixen anar.

Continue pressionant i llance el farol d’amenaçar en cridar a l’embaixada.
Després em reunisc en el cap de la policia. La conversa sancera:
– Derimana Tidur? (on has dormit?) – policia
– Tidak (no) – jo

S’acaba.

Camine fora i dic de cridar a l’embaixada. Em diuen que si, que ja criden ells si necessari. M’han comprat el farol i han vist l’aposta. Pinta que perdré la ma.

Gaste el farol esperant que ixca un as per completar el pòquer  (un tipus que em diga, “sí , tu fes el que cregues que nosaltres et donem suport”). Òbviament no passa i em diu que faja flop i no repuge, és  a dir, que que encara que crega que trio d’asaos és una bona ma els policies i l’estat indonesi, poden dir que 2 i 7 guanyen la ma.

També  em diu que estan en meitat d’una macrooperació terrorista i que algú camine fins a la zona terrorista és sospitós. Entenc que algú pot entrar en estat de paranolla, especialment el cap de policia que ni m’ha mirat a la cara, i decidisc que he de perdre la ma sí no vuic arriscar l’incert.

Per la meua experiencia no és  bo jugar contra possibles paranoids que poden controlar les regles, així que faig flop i permet a la policia de conduir-me a ca Mikaeel.

I don’t  like bending, each time that you bend seems that it will be easier to bend next time, until you can’t walk straight anymore.

Un cop allà  el pobre Mikaael que no havia dormir be a la nit és  despertat i alliçonat pel policia. Per sort res més  passa.

death kills the joy of life.

Ja lliure faig autostop, aquest cop a la carretera principal. Un camionet i després un policia que em su més de 200km, a 80 Palu, però ja és  de nit (les 7) i estic a una ciutat més  o menys gran. Ningú para tot i estar a un bon lloc i camine altre cop. Menge streetfood molt bo i arrive a una gasolinera on començe a demanar autostop.

Al final m’agafa un matrimoni en un 4×4 xulo però  vell. Em deixen en la carretera que creua la muntanya cap a palu, 60km. Allà n’és fàcil pillar un autostop. Un home sol en un cotxe em du fins a Palu en la bona serpentejant carretera de muntanya a la llum de la lluna. Em dóna un pa de xocolata també :D. Però  el pobre s’està dormint.

Ja a Palu l’Adit, que ja vaig conèixer el 1r cop a Palu, m’arreplega a les 10 a una gasolinera i anem a dormir.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Sulawesi 17 veinat pintoresc

image

Al matí l’únic guàrdia que hi ha em porta uns pastissets per desdejunar i em prepara un cafè. Després com li ve de pas em du fins la bifurcació per anar a Kendari (la capital de Sulawesi tenggara). Es veu que la feina de guarda la fa per guanyar extra ja que estudia a una uni que passem per davant.

Camine molt ja que és diumenge i no ́assen camions i he decidit no parar cap cotxe que parega un taxi (amb el rere quadrat per encabir més passatgers, els taxis no tenen cap distintiu a fora).

Al final m’agafa en Abdul, un militar de l’infareria, que em conduirà ja tot el dia, tot i jo voler fer una parada tècnica… explicaré açò després.

En un xicotet pas de muntanya una comunitat lineal de restaurants s’exten al llarg de la carretera amb les cases penjant a la muntanya. Em pregunte que haurà dut a tota aquesta gent a decidir que viure al costat de la carretera en meitat de les muntanyes servint menjar al estrany vehicle que para (hi ha molts restaurants per als pocs vehicles passant).

Parem i l’Abdul canvia de matrícula! després la filla m’explicarà que té les  2 matricules i que pot utilitzar les 2, la segona diu d4to , que si significa el mateix que a malaysia és com ser “Sir”.

El poble on volia parar simplement tenia un nom bonic, wawotowi i la possibilitat que fora bonic o un mal entès. Quan hi arribem pareix que era un mal entès i Abdul em diu d’anar a casa i després amb ell a Kendari. Seguint la 1a llei i poc interessat en el poble accepte. Anem en eixe poble igualment a ca 2 amics i peguem voltes.

no sé on estic anant i no em preocupa 🙂

Ja a kendari a ca Abdul en la seua interessant filla que parla anglès, no tinc lloc a dormir però tinc els contactes de 2. Un del GMKI que vaig conèixer a Toraja i un amic de Fadel, però cap respón i l’amic de Fadel no em pot acollir. Per sort google em dóna el lloc on la seu de GMKI està i tota la família de l’Abdul va allà  amb mi :D, super curiós.

Allà trobe en Michaele, el meu contacte, i després molta altra gent dels que vaig vore a Toraja.

Finament he contactat en l’amic de’n Faisal i Misba i quede en ell. Vaig a sa casa

veïnat
És com entrar en un conte, o historia de varietats o que sé jo. El transvestit, la caxonda, la viscuda, els xiquets jugant, les veïnes curioses, la família que està allà per necessitats econòmiques. Casetes en carreronets estrets rodejades per edificis més alts i rics.

Entenc perquè  no pot acollir-me, viu en la seua dona i el fill de 6 messos a una habitació de fusta de 8m2 en bany compartit (pareguda a la que vaig estar a mamasa). Paguen 20€ al mes per l’habitació.

Supose que es casaren sense dir-ho als pares perquè es quedarien embarasats per accident. Però aixó tot i viure a la ciutat dels sogres no es parlen amb ells.

Després torne al secretariat del GMKI.
Més preguntes de perquè sóc ateu, l’evolució de l’univers i dels humans. Pareixen acceptar les explicacions.

ok val he de distanciar-me dels cristians a SE-Asia, tenen un esbiaix a dir que em pareisc a jesus…

És l’aviversari de 4 dels membres i fan torrada de pollastre.

Juges als escacs en un dels directors del centre, torne a prdre, aquest cop estic cansat (són les 11) i no planeje els moviments en prou de futur, però  he fet prou bé fins el moment.

Ajude en uns pases d’identificació i a dormir.

Nota sobre la foto. Hi ha molts pobles a Sulawesi (també algún a Kalimantan) on la decoració de les tanques i carrers està feta uniformement per l’associació de dones PKK, un organisme nacional. Als retols en forma de caseta es posen els valors principals que es vol tindre al poble, com ara netedat i hospitalitat.

Mestres

Aquesta reflexió ve d’observar el comportament dels estudiants envers els mestres a la graduació de’n Faisal a la meua estada a Banjo.

Mestres.
Òbviament d’algú que vol ser professor i esta donant classes, tenim moltes discusións sobre l’ensenyament. Moltes de les quals són només lliçons per part meua, citant en molts casos els pensaments de mon pare i les derivacions que jo faig al respecte, bàsicament falta d’evolució de l’ensenyament i que un professor s’ho val quan es capaç que tots els estudiants aprenguen, especialment els que tenen dificultats o no volen aprendre.

La reflexió però més profunda la tinc assistint a la graduació de l’institut del Faisal. El respecte que aparentment els estudiants tenen pels mestres és gegantí. Cosa que deu reflectir el ja sabut respecte a l’aoutoritat que la majoria de societats asiàtiques mostren, a diferència de les europees.

Açò s’exemplifica en el fet que tots els estudiants han de fer una xicoteta reverència i besar el dors de la ma o posar-lo a la seua front, en signe de profund respecte.

Aleshores quan pense en la indisciplina a les aules del meu país i el poc respecte que moltes famílies tenen pels mestres, em passa pel cap que no seria tan mala idea socialitzar altre cop el respecte per defecte als mestres. Però la idea és terrible (simplement fa que els mestres es sentisquen intocables  i molts fàcilment abusen la posició d’autoritat, com passa ací i passava allà ).

Elfe fet que algú perga respecte als els mestres no té res a vore en no idolotzar a la persona, si no en una profunda ignorància en el que significa l’entitat de l’ensenyament.

Diria que l’ensenyament s’hauria convertit, fa anys en la meua societat, en altra norma no escrita (com els pels). S’havia d’arrivar al nivell més alt possible per garantir una bona posició laboral i social.

Però quan s’ha vist que el sistema falla a molts dels seus membres, no garantint que tots arriven al nivell superior, i que aquells que no arriben de fet no ho passen molt pitjor que els que si ho fan (o inclús estàn millor en la època de la construcció de la bombolla, teleescombreria i grans hermanos).

Aleshores la norma previa explota i aquesta gent alienada per la norma anterior no té motivació per respectar una cosa que es sentis imposada. L’educació ha passat de ser una norma de facto a una norma de jure.

El que em du a que al final les normes de tot tipus, quan no estàn  reflexionades i enteses, són  perverses per als individus i es poden tornar en contra de la societat que les ha creades.

El millor al meu entendre seria motivar i raoanar el perquè de les coses, però  açò ens du altrs cop a l’educació i el.fet que no hi ha recerca sòlida al darrere per justificar molts dels mètodes educatius… Back to the Future.

Death, to die

image

I don’t know if I already mentioned this in one entry, anyway this is a good moment as death is overwhelmly present in Toraja, specially the exposed bodies.

Well I’m not afraid of Death anymore, I don’t know exactly since when. Don’t get me wrong here, I don’t want to die EVER, and ever is a long time, at least as long as it takes to understand what time is :D. That’s what this blog is about 😉

Is just that in the past, specially as a kid, the idea of death was almost the only thing that terrified me. Well that and stitches, but stitches where less common.

Now I accept it as one possible (and highly provable), although undesirable, outcome of my life. Quite obvious afterall.

But  I’m at peace with the thought that one day I might cease to exist, even tomorrow. I want to finish  the day at least 😀 (I’m ok too with the thought that it might end it up now, That’s how I realized I don’t fear death)

I had an extremely good, happy and lucky life, in which I’ve been able to do what I wanted (still i miss jogging on the moon, but oh well).

I’m deeply aware of how fortunate that is. How fortunate to simply live doing what fills you up, to live in a epoch with so much knowledge on your finger tips and travel available for anyone that really is willing to (not to the moon though). And a society that allows you to do so.

I guess at some point I achieved internal peace and with that being afraid of death or worrying about it goes away. Or maybe is something different…

It’s a pity that i didn’t realize the time around when this happened. I just was aware of it when thinking that you could die and the though didn’t worry me at all. Had I.realized when that final change happened I would have more clues on why it happened.

I’ll  share my thoughts if I find another reason.

Now I just share the excitement of discovery 🙂

Diari de Sulawesi, dia 11, entrevista en Benjamin

image

M’alce al sostre de la casa en vistes magnífiques a una vall coverta de núvols trencats.

Un deliciós cafè negre aràbic m’espera.

Entrevista de cultura Toraja amb en Benjamin, el pare de Birdman.

Moltes coses sobre les tradicions, he fet una gravació en mal soroll  que hauria de transcriure.

Però  el punt més important que destacaria és  com l’esforç econòmic que s’ha de fer per mantindre les tradicions (especialment les funeràries) i mantindre les aparences han donat forma a aquesta societat.

Bàsicament Toraja és un país de diaspora. Des de que he arribat m’ha solprés el ric que és, sobrerot comparat en la veïna Mamasa, que té la mateixa cultura.

La gentnes veu empentada a anar a treballar fora per molts anys, sovint en feines ben pagades però dures, com mineria. Amb això esperen recaudar molts diners per donar un bon funeral a un difunt, a més de construir i mantindre les cases tradicionals fent més  festins.

Bé  quasi tot els diners se’n van pagant els bufalos que sacrificar (un per fill com a mínim, i 700 en l’event més gran, que durà 5 dies), i pagant deutes.

Tota aquesta activitat de miliona de persones treballant fora i gastant tots els diners al país obiament ajuda  a desenvolupar-lo.

És  molt curiós  el món funerari,  és com viure a l’Egipte clàssic, en que les vides trancoeren en preparar la mort, en aquest cas la dels altres, arribant  a tindre el mort a casa per 20 anys per reunir els fons i aclarir-se on enterrar-lo:. Continuen utilitazant els megàlits, tombes tallades a la roca, i peçes d’arquitectura innecessariamebt ostentoses per guardar la memòria.

I com això és el que acava marcant l’economia d’un territori i com de bones són les infraestructures que tenen.

****
Em plante a un funeral que Birdman i jo em vist de camí  a visutar el nou bufalo de lluita d’un amic seu, 50.000€ costa l’animal…

No està  passant res al funeral, i sentint-me fota de lloc ja que ningú em convida decidisc fer camí  a la següent destinació.

Aquesta és un Couchsurfer que té una escola d’anglès i un hort ecologic  i oferis a voluntaris que hi acudisquen.
Està  a 120km, fàcil d’arrivar en les 6 h de sòl que queden.

Em costa fer autoestop. Diumenge mig dia i molts taxis. Però em plante a Bajo, el poble del CS després de 3h,  6 autostops i trabessar precioses muntanyes. Tot i que estàn cobertes de núvols i estic cansat i m’endormisque.

Faisal, el meu CS té efectivament 1i anys i ja té el seu negoci, tot i que el corre més com.una seudo ONG donant educació gratis a molts estudiants. Ha construit al jardí  de ca sons pares una caseta de fusta per donar les classes, i un altra per dormitori dels voluntaris.

És molt bon escoltador i presta atenció en passió  a totes les meues històries i pensaments. Li agraden especialment les frases que té mon pare sobre la nul·la evolució en l’educcació, i comentaris en que implica ser bon mestre.

Vol que em quede més dels 3 dies que tenia pensat, més aviat setmanes :P. Dic que no, però pot ser em quede un dia o dos més.

Diari de Sulawesi, dia 9, 2nd law of solo taveler

image

Second law of solo traveler: Tourism is only fully enjoyed if done with company. Lone tourism feels artificial, out of place and cold.

Si ahir em paregué turistic, hui he entrat a un parc temàtic! És  el que tenen els busos supose.

M’unisc amb tots els estudiants cristians en una excursió per 3 atraccions turístiques de la zona i un dinar baix de les cases típiques.

Els morts estàn vius mentre qui els recorda està viu. Res nou ací ja que per exemple el més enllà romà era aixi, o Bender en el seu “me recordareis” al món egipsi :). Per tant tota la construcció de monuments i grans tombes a les carreteres que van a les ciutats.
El curiós és  que els romans deixaren això amb el cristianisme, mentre que ací creuen en el cel però continuen a fer grans tombes i monuments i ninots que representen l’efige del mort.

Bé en aquest punt hauria de descriure açò, però és tan impressionant i ple de detalls que escapa cap descripció breu.
Decenes de milers de cases tradicionals amb sostres en forma de barca, altament decorades escampades per tot.

Són o be tombes, o graners d’arròs (que representen la dona) o cases comunals de reunió (que representen l’home) unes en front d’altres. També algunes cases modernes tenen el sostre acabat en l’estil tradicional. Tot açò en mig de camps d’arroç abancalats, tallats per pacifics caminets, connectant poblets en més i més cases d’arquitectura  toraja. En valls en muntanyetes plenes encara de verds boscos.

Si aquesta descripció d’abstracció  alpina no és sugicient, cal afegir tots els vincles a la mort.

Des dels funerals en decenes de sacrificis animals i subhasta de la carn. Passant per tombes tallades a les penyes. Taüts podrits mostrant els cadavers a les coves. Galeries amb cadavers. Caixes plenes d’osos penjant damunt el teu cap. Oferiments de monedes i cigars a cadaveres. Tombes en forma d’ou gegant. I finalment conjunts megalítics impressionants, amb descenes de roques tallades de més  de 5 metres, que encara s’utilitzen i amplien hui en dia!!

Tot ésser humà simplement hauria de visitar açò en algún moment…  És així d’impressionant.

A sí,  i un jesus gegant dalt una muntanya a lo SaoPaulo, sols que aquest pareix un mag llançant un encanteri 😛 li falta el gorro puntiagut.

Segona llei del viatger solitari. Turisme només es gaudis plenament si fet amb companyia. Si en solitari tot pareix molt artificial, fora de lloc i fred.

***
M’han dit la cosa més  bonica en el viatge fins ara. Que aporte esperança, optimisme, bones sensacions, somriures i wonder. Coses aixi t’alegren la vida i motiven 🙂

També m’unflen a preguntes de tots tipus canviant de temàtica tot el temps, per tant prou confús però divertit. De quan costa el meu rellotge a que pense dels drets dels homosexual (ací li diuen LGBT).

Vaig a dormir tart al terra entre mig de tots els altres. Mola 🙂

Diari de Sulawesi, dia 8, regla 4 del viatger solitari

image

Al matí  vaig a comprar un joguet per a la neta de Nata cumplís un any hui, però  no hi ha res al poble. Li compre una pilota de canya.

Li he passat les fotos a l’ordinador, però  quan les esta veient es penja, Windows erxplorer error apphangB1. Em pase les següents 3h arreglant-lo. Gran Windows!

Camine 40 min per carretera de muntanya en vistes als camps d’arròs, tot tacat de cases típiques de toraja ací  i allà, un escenari  magnific 😀 Faig autoestop i acabe perdent als escacs contra els policies (he de prestar més  atenció …)

Autostop en un compartiment de càrrega.
I el primer turisme que faig en 2 mesos, visitar les tombes de Lemu, tallades en una penya i en ninots de fusta als balcons que representen els morts. Em creue en 2 turistes de suïssa, el seu guia em convida a juntar-me amb ells però  em sap mal i renuncie. Es fa extremadament rar despres de passar a ser un deambulant, wanderer, tornar al lloc dels turistes. Estrany sentiment mesclat de vore coses curioses i que val la pena vore, però perdre el que fa úniques totes les coses difícils que assolises com a deambulant.

El següent autostop, després  de fer una llarga volta per agafar a la novia ( i després de perdre’m), em du al següent lloc turístic, Londa. Tauts estan penjant a dins d’una cova oberta i a dins d’una galeria, tunel, de 500m que té entrada i eixida :), cosa que no sé fins després 😛

Caninar en un tunel mortuòri sense llum, que té  bifurcacions i no saps on va, i has de passar galeries estretes, inhundades, anar a gates, aigua, fang, tot carregat en 14kg d’equipatge, no una bona idea. Però és  una genial experiència! Vore el vaho condebsar-se davant la teua cara il·luminat pel frontal en la quietud de l’aire d’una cova, genial. Tindre la sensació que t’has perdut en un tunel, un repte. Estar content per primer cop en ta vida de vore fem per terra i morts (indicant el camí a fora) curiosa sensació.

A l’altra entrada (o eixida) els  oferiments als morts són curiosos. Cigarrets i monedetes. El cadàver rodejat i sepultat per aquestos, només  mostrant la calavera negra per l’humitat. Com flotant en un líquid de tabac i diners.

A tot açò es fan les 17:40, 40min per la posta de sol.
Regla numero 4 del solo traveler: començar a buscar un lloc per dormir després de la posta de sol.

Bé seguint la regla 1 i un poc fustigant-me per caure al turisme camine sense saber on dirmiré 20min abans de la posta de sol i amb negres núvols, un mòbil que m’ha deixat de funcionar, i l’altre que no li va el GPS. Per  sort ja fa temps que he creuat la barrera mental de no preocupar-me on dormiré.

Camine i veig diferents opcions in dormir. Desidisc però arrivar a la següent intersecció que em costarà justet el temps per a la posta de sol. Allà  el mapa em mostra una pujada a una muntanya i un nom. O ve hi ha una esglèsia o ve algún  tipus de santuari o cosa, en tot cas bona opció per trobar un lloc on dormir.

L’aposta es paga més que de sobra! Sometimes you hit jackpot, but you need to gamble 🙂
Em topete en una congregació de joves cristians. Molt interessant el que aprenc i la gent que trobe, ja que per sort, a més dels centenars de fotos, hi ha un grapat d’assistents que saben prou bon anglès.

Un em parla entre altres coses que a Flores encara hi ha conflicte catolics protestants. La reunió és  de com solucionar problemes d’interacció entre comunitats i us de recursos i política (prou ambiciós  diria!).
Molts dels interlocutors pareixen prou descontents en el govern central (musulamnà) i un sap de Catalunya i el pais Vasc (euscalerria i acatasuna diu al parlar d’ETA !).

Compartisc sopar amb ells i em conviden a una excursió al dia següent 🙂

A més em donen contactes per a dormir en un lloc com aquest en altres 3 ciutats 😀

Reflexione que jo i altres que viatgen com jo de fet estem vivint de caritat, sols que donem molt més als que ens acullen pel sol fet de ser altra cultura i compartir temps amb ells. Bé i el fet que els deambulants com jo tenen una mentalitat difícil de trobar. Per tant seriem una raresa dins d’una raresa.

La reunió dura fins les 2 del matí, hora a la qual no se’ls ocorre més que fer una misa de més d’1h. Bé òbviament per molt bones intencions que una religió tinga al final no és més que un seguit de normes aleatòries. Com a mínim així és la religió que he creat 😛

Science and Mountaineering

image

I guess this has to be discussed because of how the current research methodology affects to many young scientist.

I would dare to say that one of the main reasons that many people enters research is because they want to discover something new.

Then I’ll compare that to climb a mountain, bur not just any mountain, but one that you don’t know how it is, where it is, or if exists at all!

Then how shall proceed someone that has only theoretical knowledge in mountaineering and has done a couple of treks in hills (a fresh graduate)?

Well that’s difficult. One would like to climb to climb the Everest, as the famous saying goes, because is there! But climbing the Everest is not easy, and worst, it has already been climbed…

So what the supervisors want you to do? well, get you  in shape so you can be a Sherpa to carry on helping them climb.

And what they want you to climb? certainly not something that is not known how it is, and even less something  you don’t know if exists at all.

What any sensitive person would do is make you climb something extensively surveyed, that has a clear path and peak (goal) and that might have been climbed already, but in a different way.

That’s sensitive, then many supervisor can be, well, not sensitive…

And then for the aspiring mountaineer that might seem dull and purposeless. What’s the reason to climb something known if there are many exiting mountains out there untouched?

Well the thing is both are right and both are wrong.

It is right to train
One one hand, First you shall be prepared, and the difficult part is that depends on the mountain it might take more or less effort to get on shape (skills), and you might need more or less people on shape and specialized roles to get there (teamwork).

Otherwise you will fail or get lost, which is a nice way of training too, but difficult to justify to a funding agency. 

Second lets be realistic, not everybody can climb a brand new mountain. Most of mountaineers keep climbing the same ones, maybe in slightly different ways and times. Still I know some that keep climbing unclimbed 6000ers :D.

Therefore  you shall not be frustrated if you never claim a new one, unless you REALLY want to climb an unclimbed one.

It’s right to try
So, on the other hand, first if someone is really motivated you shall not waste the energy, determination and motivation of these by doing dull hike or sherpa work. What one might lack on skills can be compensated by pure determination,  confidence, fearless and instincts that might be different for a young unweathered mountaineer.

Second, it’s good too let the determined try and encourage and help them instead of the opposite. It’s a nice bet that in the worst case might end in failure but in the best you might climb or discover that mountain! Since it’s a unknown one maybe even one inexperienced mountaineer can clam it, as the skills required might also be something original.

It’s worth the try, at least for some part of the time.

Creativity not encouraged
Unfortunately the way I see science now I would say that creativity is not encouraged, to be the least pessimistic. That limits the exploration capability.

Confidence
That’s what most seems to be about.
If you are confident that’s what will push you to struggle trough. If you are confident you can attempt the unknown. If you are confident and motivated  you will push against any hardship to find the way.

But what brings confidence? Well in this system it is the most dull of things, marks for fresh graduates, and number of publications for seniors. Hardly something to attempt crazy endeavors.

What shall bring confidence is skills and encouragement in breakthrough thinking.

Yeah, not all the time, not blind encouragement, but hell we are scientists, we shall find a better and more engaging way of exploring.

What is stopping the encouragement  then?
Many things, the ones that can be changed are the expectations of having a publishable outcome, and all the funding system and CV building. What hardly can be changed is the complexity and difficulty of pushing new frontiers and the need of highly skilled and specialized labour for that.

One way forward?
Since the world out there is so big, there shall be room to create a system that pushes the dreamers and explores to brand new fields, and the hardworkers and skilled to expand the old ones.

There is a wold out there, let’s be wise in how to climb it 😀

Diari de Sulawesi, dia 7, matí, sacrifici funeral

image

Després d’alçar-me a la xicoteta habitació, unes fotos i vaig al poble.
Llegisc a la guia unes atraccions de camí a toraja que desidisc fer caminant, en teoria en un dia puc fer 35 km segons la guia (seran 45 i no es poden fer en un dia carregat…).

Però m’aborrisc i faig autoestop fins la 1a atracció turística. M’espera una casa tradicional d’ací, enorme, en forma de vaixell invertit o en forma de banyes, en un sostre molt decorat. Està  rodejada d’altes cases en el mareix estil, més xicotetes i només per arròs. La gran és la casa familiar per reunions. Però l’estat de la casa gran és deprorable, no tenen diners per mantindre-la i l’aguanten en bambú. El govern no ajuda a la família i la casa està caiguent. Només tenen una visita cada mes o cada 2 mesos i fan una donació de 5000 -10.000 r. (mig euro). Ni motiva el govern ni motiva el propietari a arreglar.

He de dir que les carretrres en aquesta zona estan en un estat terrible, inclús la pribcipal que va per la vall i no per les muntanyes. Estan fent carretera nova però de cement, i no asfalt. Tot i això la muntanya continua caiguent i enterrant la carretera.

Tot això no ajuda a tindre visitants òbviament.

Continue el camí i a una bifurcació seguisc el camí que té fletxes indicant 2 pobles i que pareix té millor camí, bé serà l’erroni, però em permetrà descobrir un funeral 😀

El funeral en principi és com el de Kalimantan, tota la vila es reuneix a ca el mort, tot i que ara el tenen a cos present a cara destapada.

Van tots de negre, pot ser per tradició cristiana. Es serveixen begudes (te, cafe, birra d’arròs) i bunyols.
un xiquet de 8 a 10 anys es veu mig got de cervesa. Bé, ja te edat de conduir ;P

Dos dones etan esteses al costat del mort de cara avall, com si ploraren.

Quan me’n vaig veig la part novedosa, el sacrifici animal.

Una vida de menjar.
1minut de softiment.
5 minuts de convulsions.
15min d’esquarterament.
Mirada d’infinita tristessa.
Xiquets jugant amb l’ull.
Subhasta de carn.

Porc preparat per ser el següent.

Un animal pareix que no és més que uns òrgans per a digerir rodejats de musculs per a moure’s.

Després del que pareix ser una subhasta per la carn me’n vaig, es fa tart.