Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

Posted on by wanderer

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

Posted on by wanderer

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Crossing Towuti and Matano lakes from Kendari to Bateleme, Southeast – south – central Sulawesi, Indonesia

Posted on by wanderer

Again it’s an Adventure that it was on my plans doing but I got to unfortunate misinformation with my hitchhikes and unreliable maps. Fortunately I got to the point in which I can recommend it and fill some of the information holes I had.

Still it’s not gonna be easy and it would be better if you have your own cross country motorbike.

Starting from Kendari the best is to ask to go to Wanggudu (a small empty administrative town).
From there to Padalere to take the motorbike road to Tocalimbo (or simply  Limbo). It shall be about 100km of crappie road so plan to stay overnight on the road if you started from Kendari or spend the whole day doing it.
That at leas for now will allow you to avoid 5km of hyper muddy mountain road on the provincial road. I did it and the trucks backfell.

There is not gonna be much hitchhikes as the area is mostly deserted, but that shall not put off daring adventurers 😀 (I palmed to do it and by far I’m not the craziest out there).

Then when you get to Limbo (so cool to say that, specially now that the church says it doesn’t exist :D) on the shores of Danau Towuti. There I thought it was the problem, where to go next! However through my alternative way I discovered where to continued from Limbo 🙂

There are few boats and a personality flouting wooden ferry on the morning-noon that go from Limbo (on the southeast shore) to Kampung Baru (on the north west shore) and the other way around, so crossing the biggest lake in Indonesia with magnificent views 😀

Then from there to  Soroako (try the street food on Soroako!) and crossing Danau Matano to Nuha (or Nua) is a easy feat, that’s  the one I did in reverse. There are small 4 legged stable boats that continuously do the 20min crossing for 25.000r, they can also cross your moto (I saw one impossibly carrying 3 motos and many passengers :P).

image

From the small 8 houses settlement of Nuha to Bateleme, there are no towns, so the hitchhike is difficult. I had to walk for 1h on the mid day equatorial sun :P. The first half of the road, until crossing the province border, it’s quite potholed but easily doable, after its good road, shadowy by rubber trees close to the end.

On addition there is a road from Nuha  to Malili, around the lake, but considering that the Alpha male took the wheel of my ride at that point, but was instead copiloting until in the potholed road, then I assume the road is terrible from there on and you need experience. The beginning did look terrible.

I would say the crossing takes at least 2 days depending on the boats that you find to cross Towuti, but count on 3 days to be sure.

As always count on people super happy to see you, many pictures taken of you, remoteness, untouched scenery, cristal lakes, striking views and unknowns 😀

Good luck and Adventure!

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.

Diari de Sulawesi, dia 19, muddy world

Posted on by wanderer

image

When you have gone through terrible roads, a simply bad one does not scare you at all. Mind the mud though.

La nit ha estat molt bé  però l’experiencia podría haver estat millor si aguera utilitzat el que a la nit m’havia  paregut llançols bruts, però que al matí n’adone que és una mosquitera 😦

Els mosquits són molt sorollosos ací, i tot i que no m’han picat al passar prop  de l’orella desperten.  Després al ploure fort els mosquits paren però uns bitxets del sostre cauen a l’hamaca i no tenen res millor que fer que pegar-me picadures intenses de 2 o 3 segons. Tot evitable si hagura sabut de la mosquitera.

Allà a les 3 del matí la plutja para però uns veins d’una de les casetes de palmes de mig dels camps d’arroç no tenen res millor a fet que enfocar una llum a la meua caseta. No sabent que fer estic a l’espera. Apagen la llum una estona després.

Pose la toalla sobre l’hamaca a mode de tapa i ajuda contra mosquits i bitxets. Plou més.

M’alce a les 7 i poc del marí i encara plou un poc però pronte para. No he trobat el llac de colors bonics, però les muntanyes, boscos, penyes i camps d’arròs arropades pels baixos núvols blancs creen un escenari magnífic.

Començe a fer autoestop.però no pasen cotxes, una furgopicup m’agafa prou despres tot i que anem 3 apretats a la cabina :P. No viu ningú a aquesta zona i la invasió de l’oli de pamla ha arrivat ací.

Em paren a un poblet on un poc més tart un furgopickup em du fins a la frontera (no massa trànsit en aquestes terres).

Els 5 km de carretera que unisen les 2 províncies són un continu de fang cara amunt (amb l’escenica vista de un camió tombat cap arrere al intentar pujar una rampa enpinada).

Desistisc pronte de fer-ho tot a peu ja que a cada pas els peus se’m peguen al fang i afegiaen una nova capa de sediment banyat a les sofrides sandàlies, em pregunte si així podré arrivar a medir més de 2 metres 😛

Pare a la 1a moto que passa i després de pensar-ho prou i fumar-se 2 cigarrets, m’agafa.

La pujada és fangosa però per sort curta, he de desmontar un parell de cops per continuar. Després seguísen kms de bona carretera per les muntanyes on no hi ha res.

Al 1r poble el de la moto em diu que té fam i que no té diners. Pague el dinar que són 30mil r per cap, 10mil més del que esperava ja que un menjar més complet m’ha costat 20mil abans … no sé si m’han timat per 1r cop. Supose que no.

Al restaurnt uns em duen uns km fins a una carretera junt a la mar, molt bonica.

No passa ningú però el 1r camió que passa para. És un camionot transpotant troncs de palma i com va ple puge a dalt de tot de la càrrega tenint unes vistes magnífiques :D, experiencia genial tot i el lent abanç per la muntanya, que per altra part té més  magnífiques vistes a la mar. L’únic problema és haver d’anar evitant les rames i bambús que creuen la carretera i em peguen si no estic atent 😛

Para en meitat de la baixada de la muntanya i una furgopickup de peix m’arreplega. Com du peix el terra està plé d’aigua pesquil i em sente damunt les caixes de peix, cosa inestable i que fa que em pegue tot l’aire. Però la carretera junt a la costa, veient tota la.mineria i mororistes miners en cascs grocs d’obra fa d’un genial paisatge :D. Plataformes mineres flotant a la mar igual de grans que les illes naturals on estàn ancorades.

Al següent un taxi para i quan dic que no taxi em pregunta si faig autostop (numpang) i dic que sí i m’agafa gratis.

El problema en el taxi és que els mapes no m’ajuden ja que no hi ha bona carretera i jo no sé com dit-los on parar per anar al llac Towuti. Al final  pregunten  a un local  i els diu que vaja a Soroaku.

Em deixen a la capitaleta de la zona on una dotzena de xiquets em rodeja fins que l’ Aduart m’agafa i deprés d’una conversa en el seu simple anglès em convida a sa casa. No tinc ni idea on estic anant ja que el llac està a l’oest a les muntanyes  i jo estic  anant nord per la costa.

El fill (un dels 5) també es físic i ja a casa seua parle en ell per telefon, està a Palu.

Sopar, parlar sobre ciutats d’espanya, especialment les andaluses, i dormir.

Per fi he descobert el camí  al llac, bàsicament implica donar una volta tonta. Deuria haver dit el nom d’un poble al final de la mala carretera, no sé el que m’haguera costat però m’he perdut una aventura …

Diari de Sulawesi, dia 18, hamaca a la llum de lluna

Posted on by wanderer

image

Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.

Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.

Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està  abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).

Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!

A una uni molt gran hi ha una demostració  estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀

El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs  a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.

Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.

Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛

Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!

Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note  com a cada pas que m’allunya del vaixell  em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això  me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que  explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.

Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està  buit (supose que només  és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.

La policia em busaca el següent  autoestop després de quasi 1h i un te.

Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És  d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.

Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.

Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res,  trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí  i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…

En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir  😀

És  el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀

Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.

Sulawesi 17 veinat pintoresc

Posted on by wanderer

image

Al matí l’únic guàrdia que hi ha em porta uns pastissets per desdejunar i em prepara un cafè. Després com li ve de pas em du fins la bifurcació per anar a Kendari (la capital de Sulawesi tenggara). Es veu que la feina de guarda la fa per guanyar extra ja que estudia a una uni que passem per davant.

Camine molt ja que és diumenge i no ́assen camions i he decidit no parar cap cotxe que parega un taxi (amb el rere quadrat per encabir més passatgers, els taxis no tenen cap distintiu a fora).

Al final m’agafa en Abdul, un militar de l’infareria, que em conduirà ja tot el dia, tot i jo voler fer una parada tècnica… explicaré açò després.

En un xicotet pas de muntanya una comunitat lineal de restaurants s’exten al llarg de la carretera amb les cases penjant a la muntanya. Em pregunte que haurà dut a tota aquesta gent a decidir que viure al costat de la carretera en meitat de les muntanyes servint menjar al estrany vehicle que para (hi ha molts restaurants per als pocs vehicles passant).

Parem i l’Abdul canvia de matrícula! després la filla m’explicarà que té les  2 matricules i que pot utilitzar les 2, la segona diu d4to , que si significa el mateix que a malaysia és com ser “Sir”.

El poble on volia parar simplement tenia un nom bonic, wawotowi i la possibilitat que fora bonic o un mal entès. Quan hi arribem pareix que era un mal entès i Abdul em diu d’anar a casa i després amb ell a Kendari. Seguint la 1a llei i poc interessat en el poble accepte. Anem en eixe poble igualment a ca 2 amics i peguem voltes.

no sé on estic anant i no em preocupa 🙂

Ja a kendari a ca Abdul en la seua interessant filla que parla anglès, no tinc lloc a dormir però tinc els contactes de 2. Un del GMKI que vaig conèixer a Toraja i un amic de Fadel, però cap respón i l’amic de Fadel no em pot acollir. Per sort google em dóna el lloc on la seu de GMKI està i tota la família de l’Abdul va allà  amb mi :D, super curiós.

Allà trobe en Michaele, el meu contacte, i després molta altra gent dels que vaig vore a Toraja.

Finament he contactat en l’amic de’n Faisal i Misba i quede en ell. Vaig a sa casa

veïnat
És com entrar en un conte, o historia de varietats o que sé jo. El transvestit, la caxonda, la viscuda, els xiquets jugant, les veïnes curioses, la família que està allà per necessitats econòmiques. Casetes en carreronets estrets rodejades per edificis més alts i rics.

Entenc perquè  no pot acollir-me, viu en la seua dona i el fill de 6 messos a una habitació de fusta de 8m2 en bany compartit (pareguda a la que vaig estar a mamasa). Paguen 20€ al mes per l’habitació.

Supose que es casaren sense dir-ho als pares perquè es quedarien embarasats per accident. Però aixó tot i viure a la ciutat dels sogres no es parlen amb ells.

Després torne al secretariat del GMKI.
Més preguntes de perquè sóc ateu, l’evolució de l’univers i dels humans. Pareixen acceptar les explicacions.

ok val he de distanciar-me dels cristians a SE-Asia, tenen un esbiaix a dir que em pareisc a jesus…

És l’aviversari de 4 dels membres i fan torrada de pollastre.

Juges als escacs en un dels directors del centre, torne a prdre, aquest cop estic cansat (són les 11) i no planeje els moviments en prou de futur, però  he fet prou bé fins el moment.

Ajude en uns pases d’identificació i a dormir.

Nota sobre la foto. Hi ha molts pobles a Sulawesi (també algún a Kalimantan) on la decoració de les tanques i carrers està feta uniformement per l’associació de dones PKK, un organisme nacional. Als retols en forma de caseta es posen els valors principals que es vol tindre al poble, com ara netedat i hospitalitat.

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.

Diari de Sulawesi, dia 11, entrevista en Benjamin

Posted on by wanderer

image

M’alce al sostre de la casa en vistes magnífiques a una vall coverta de núvols trencats.

Un deliciós cafè negre aràbic m’espera.

Entrevista de cultura Toraja amb en Benjamin, el pare de Birdman.

Moltes coses sobre les tradicions, he fet una gravació en mal soroll  que hauria de transcriure.

Però  el punt més important que destacaria és  com l’esforç econòmic que s’ha de fer per mantindre les tradicions (especialment les funeràries) i mantindre les aparences han donat forma a aquesta societat.

Bàsicament Toraja és un país de diaspora. Des de que he arribat m’ha solprés el ric que és, sobrerot comparat en la veïna Mamasa, que té la mateixa cultura.

La gentnes veu empentada a anar a treballar fora per molts anys, sovint en feines ben pagades però dures, com mineria. Amb això esperen recaudar molts diners per donar un bon funeral a un difunt, a més de construir i mantindre les cases tradicionals fent més  festins.

Bé  quasi tot els diners se’n van pagant els bufalos que sacrificar (un per fill com a mínim, i 700 en l’event més gran, que durà 5 dies), i pagant deutes.

Tota aquesta activitat de miliona de persones treballant fora i gastant tots els diners al país obiament ajuda  a desenvolupar-lo.

És  molt curiós  el món funerari,  és com viure a l’Egipte clàssic, en que les vides trancoeren en preparar la mort, en aquest cas la dels altres, arribant  a tindre el mort a casa per 20 anys per reunir els fons i aclarir-se on enterrar-lo:. Continuen utilitazant els megàlits, tombes tallades a la roca, i peçes d’arquitectura innecessariamebt ostentoses per guardar la memòria.

I com això és el que acava marcant l’economia d’un territori i com de bones són les infraestructures que tenen.

****
Em plante a un funeral que Birdman i jo em vist de camí  a visutar el nou bufalo de lluita d’un amic seu, 50.000€ costa l’animal…

No està  passant res al funeral, i sentint-me fota de lloc ja que ningú em convida decidisc fer camí  a la següent destinació.

Aquesta és un Couchsurfer que té una escola d’anglès i un hort ecologic  i oferis a voluntaris que hi acudisquen.
Està  a 120km, fàcil d’arrivar en les 6 h de sòl que queden.

Em costa fer autoestop. Diumenge mig dia i molts taxis. Però em plante a Bajo, el poble del CS després de 3h,  6 autostops i trabessar precioses muntanyes. Tot i que estàn cobertes de núvols i estic cansat i m’endormisque.

Faisal, el meu CS té efectivament 1i anys i ja té el seu negoci, tot i que el corre més com.una seudo ONG donant educació gratis a molts estudiants. Ha construit al jardí  de ca sons pares una caseta de fusta per donar les classes, i un altra per dormitori dels voluntaris.

És molt bon escoltador i presta atenció en passió  a totes les meues històries i pensaments. Li agraden especialment les frases que té mon pare sobre la nul·la evolució en l’educcació, i comentaris en que implica ser bon mestre.

Vol que em quede més dels 3 dies que tenia pensat, més aviat setmanes :P. Dic que no, però pot ser em quede un dia o dos més.

Diari de Sulawesi, dia 10, lluita de bufalos

Posted on by wanderer

image

Cororolari de la 1a llei del viatger solitari, si coses no pasen, fes que pasen 🙂

Matí  curiós, la gent continuant dormint al terra mentre altres ja fan vida a l’espai.

Altra sesió de preguntes. En tornen a comparar en jesus, comença a ser inquietant… Massa cristians ací.

Estic anant cap al sud a mig dia i tinc el sol a l’esquena, és  super divertit estar a l’hemisferi sud! 😀

Lluita de bufalos,
Fa 2 dies em digueren que a prop del loc on dormia farien una lluita de bufals d’aigua. La curiositat em pot, i tot i que és  abus animal en públic hi vaig.

Caminar i Autostop. En Renault, un xic jove en prou bon anglès, m’arreplega ja a prop tot i que ens perdem per arrivar.i caminemcamine molt. Hi ha milers de persones, està a rebentar. I ole de fang per tot 😛

Originalment es va fa per als morts d’un poble. És prou comú i cada mes en la zona hi ha 5 o 10 events així.
Però amb el temps ha desenvolupat apostes, cosa que no era tradicional.

Es veu que si talles els testicles als bufals les banyes li creixen llargues. Però eixos animals no són per al combat. Els animals de lluita no fan resre més  en sa vida que combats, i són moooolt cars.

Bé el combat prou decepcionant, el qual és  bo ja que és menys brutal. És com el futbol, molt de temps en que res passa per a tindre uns pocs moments d’excitació. He vist 8 “combats” i en 4 un dels bous ha passat del tema i se n’ha anat. En 2 els bufalos simplement han pasturat i banyat al fang. En un han caminat i xocat un parell de cops, i només hi ha hagut un seriós en que han xocat i s’han enganxat quasi tot el temps.

Tot i això  la gent no s’ha mogut i espera pacient. Supose que això explica en part que els agrade el Fútbol. Molt de temps en que res no passa per a uns pocs moments d’excitació. He de dir que un 70-80% del públic són homes.

M’ha dit en Renault que és normal que en un event (que dura unes 5 o 6 h) un bufalo mora si xoquen fort, però això no ha passat, jo només he estat 2h. Ha dominat la natura pacífica de les bèsties que preferien passar del tema com és de trellat.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

Un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€!

Renault em convida a anar a unes excursions, però plou així que només anem a sa casa, on la seua neboda és autista i son pare no té feina, cosa que fa que hagen d’esperar més  de 2 anys per reunir els fons per fer un bon funeral per la iaia.

M’ensenya unes espases i teixits i monedes de plata de més de 300 anys que les famílies utilitzaven per decorar les cases fa temps.

Després de la plutja torne al secretariat del joves cristians i m’acomiade dels que van a Makasar en bus.

En Birdman, un local de l’associació, em convida a dormir a sa casa. El seu pare sap molt de cultura toraja.

Dormim a un llit al sostre de la casa en construcció XD Per sort hi ha altre sostre de llauna al damunt, plou tota la nit.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€