Diari de Sulawesi, dia 9, 2nd law of solo taveler

Posted on by wanderer

image

Second law of solo traveler: Tourism is only fully enjoyed if done with company. Lone tourism feels artificial, out of place and cold.

Si ahir em paregué turistic, hui he entrat a un parc temàtic! És  el que tenen els busos supose.

M’unisc amb tots els estudiants cristians en una excursió per 3 atraccions turístiques de la zona i un dinar baix de les cases típiques.

Els morts estàn vius mentre qui els recorda està viu. Res nou ací ja que per exemple el més enllà romà era aixi, o Bender en el seu “me recordareis” al món egipsi :). Per tant tota la construcció de monuments i grans tombes a les carreteres que van a les ciutats.
El curiós és  que els romans deixaren això amb el cristianisme, mentre que ací creuen en el cel però continuen a fer grans tombes i monuments i ninots que representen l’efige del mort.

Bé en aquest punt hauria de descriure açò, però és tan impressionant i ple de detalls que escapa cap descripció breu.
Decenes de milers de cases tradicionals amb sostres en forma de barca, altament decorades escampades per tot.

Són o be tombes, o graners d’arròs (que representen la dona) o cases comunals de reunió (que representen l’home) unes en front d’altres. També algunes cases modernes tenen el sostre acabat en l’estil tradicional. Tot açò en mig de camps d’arroç abancalats, tallats per pacifics caminets, connectant poblets en més i més cases d’arquitectura  toraja. En valls en muntanyetes plenes encara de verds boscos.

Si aquesta descripció d’abstracció  alpina no és sugicient, cal afegir tots els vincles a la mort.

Des dels funerals en decenes de sacrificis animals i subhasta de la carn. Passant per tombes tallades a les penyes. Taüts podrits mostrant els cadavers a les coves. Galeries amb cadavers. Caixes plenes d’osos penjant damunt el teu cap. Oferiments de monedes i cigars a cadaveres. Tombes en forma d’ou gegant. I finalment conjunts megalítics impressionants, amb descenes de roques tallades de més  de 5 metres, que encara s’utilitzen i amplien hui en dia!!

Tot ésser humà simplement hauria de visitar açò en algún moment…  És així d’impressionant.

A sí,  i un jesus gegant dalt una muntanya a lo SaoPaulo, sols que aquest pareix un mag llançant un encanteri 😛 li falta el gorro puntiagut.

Segona llei del viatger solitari. Turisme només es gaudis plenament si fet amb companyia. Si en solitari tot pareix molt artificial, fora de lloc i fred.

***
M’han dit la cosa més  bonica en el viatge fins ara. Que aporte esperança, optimisme, bones sensacions, somriures i wonder. Coses aixi t’alegren la vida i motiven 🙂

També m’unflen a preguntes de tots tipus canviant de temàtica tot el temps, per tant prou confús però divertit. De quan costa el meu rellotge a que pense dels drets dels homosexual (ací li diuen LGBT).

Vaig a dormir tart al terra entre mig de tots els altres. Mola 🙂

Diari de Sulawesi, dia 8, regla 4 del viatger solitari

Posted on by wanderer

image

Al matí  vaig a comprar un joguet per a la neta de Nata cumplís un any hui, però  no hi ha res al poble. Li compre una pilota de canya.

Li he passat les fotos a l’ordinador, però  quan les esta veient es penja, Windows erxplorer error apphangB1. Em pase les següents 3h arreglant-lo. Gran Windows!

Camine 40 min per carretera de muntanya en vistes als camps d’arròs, tot tacat de cases típiques de toraja ací  i allà, un escenari  magnific 😀 Faig autoestop i acabe perdent als escacs contra els policies (he de prestar més  atenció …)

Autostop en un compartiment de càrrega.
I el primer turisme que faig en 2 mesos, visitar les tombes de Lemu, tallades en una penya i en ninots de fusta als balcons que representen els morts. Em creue en 2 turistes de suïssa, el seu guia em convida a juntar-me amb ells però  em sap mal i renuncie. Es fa extremadament rar despres de passar a ser un deambulant, wanderer, tornar al lloc dels turistes. Estrany sentiment mesclat de vore coses curioses i que val la pena vore, però perdre el que fa úniques totes les coses difícils que assolises com a deambulant.

El següent autostop, després  de fer una llarga volta per agafar a la novia ( i després de perdre’m), em du al següent lloc turístic, Londa. Tauts estan penjant a dins d’una cova oberta i a dins d’una galeria, tunel, de 500m que té entrada i eixida :), cosa que no sé fins després 😛

Caninar en un tunel mortuòri sense llum, que té  bifurcacions i no saps on va, i has de passar galeries estretes, inhundades, anar a gates, aigua, fang, tot carregat en 14kg d’equipatge, no una bona idea. Però és  una genial experiència! Vore el vaho condebsar-se davant la teua cara il·luminat pel frontal en la quietud de l’aire d’una cova, genial. Tindre la sensació que t’has perdut en un tunel, un repte. Estar content per primer cop en ta vida de vore fem per terra i morts (indicant el camí a fora) curiosa sensació.

A l’altra entrada (o eixida) els  oferiments als morts són curiosos. Cigarrets i monedetes. El cadàver rodejat i sepultat per aquestos, només  mostrant la calavera negra per l’humitat. Com flotant en un líquid de tabac i diners.

A tot açò es fan les 17:40, 40min per la posta de sol.
Regla numero 4 del solo traveler: començar a buscar un lloc per dormir després de la posta de sol.

Bé seguint la regla 1 i un poc fustigant-me per caure al turisme camine sense saber on dirmiré 20min abans de la posta de sol i amb negres núvols, un mòbil que m’ha deixat de funcionar, i l’altre que no li va el GPS. Per  sort ja fa temps que he creuat la barrera mental de no preocupar-me on dormiré.

Camine i veig diferents opcions in dormir. Desidisc però arrivar a la següent intersecció que em costarà justet el temps per a la posta de sol. Allà  el mapa em mostra una pujada a una muntanya i un nom. O ve hi ha una esglèsia o ve algún  tipus de santuari o cosa, en tot cas bona opció per trobar un lloc on dormir.

L’aposta es paga més que de sobra! Sometimes you hit jackpot, but you need to gamble 🙂
Em topete en una congregació de joves cristians. Molt interessant el que aprenc i la gent que trobe, ja que per sort, a més dels centenars de fotos, hi ha un grapat d’assistents que saben prou bon anglès.

Un em parla entre altres coses que a Flores encara hi ha conflicte catolics protestants. La reunió és  de com solucionar problemes d’interacció entre comunitats i us de recursos i política (prou ambiciós  diria!).
Molts dels interlocutors pareixen prou descontents en el govern central (musulamnà) i un sap de Catalunya i el pais Vasc (euscalerria i acatasuna diu al parlar d’ETA !).

Compartisc sopar amb ells i em conviden a una excursió al dia següent 🙂

A més em donen contactes per a dormir en un lloc com aquest en altres 3 ciutats 😀

Reflexione que jo i altres que viatgen com jo de fet estem vivint de caritat, sols que donem molt més als que ens acullen pel sol fet de ser altra cultura i compartir temps amb ells. Bé i el fet que els deambulants com jo tenen una mentalitat difícil de trobar. Per tant seriem una raresa dins d’una raresa.

La reunió dura fins les 2 del matí, hora a la qual no se’ls ocorre més que fer una misa de més d’1h. Bé òbviament per molt bones intencions que una religió tinga al final no és més que un seguit de normes aleatòries. Com a mínim així és la religió que he creat 😛

Diari de Sulawesi, dia 7, matí, sacrifici funeral

Posted on by wanderer

image

Després d’alçar-me a la xicoteta habitació, unes fotos i vaig al poble.
Llegisc a la guia unes atraccions de camí a toraja que desidisc fer caminant, en teoria en un dia puc fer 35 km segons la guia (seran 45 i no es poden fer en un dia carregat…).

Però m’aborrisc i faig autoestop fins la 1a atracció turística. M’espera una casa tradicional d’ací, enorme, en forma de vaixell invertit o en forma de banyes, en un sostre molt decorat. Està  rodejada d’altes cases en el mareix estil, més xicotetes i només per arròs. La gran és la casa familiar per reunions. Però l’estat de la casa gran és deprorable, no tenen diners per mantindre-la i l’aguanten en bambú. El govern no ajuda a la família i la casa està caiguent. Només tenen una visita cada mes o cada 2 mesos i fan una donació de 5000 -10.000 r. (mig euro). Ni motiva el govern ni motiva el propietari a arreglar.

He de dir que les carretrres en aquesta zona estan en un estat terrible, inclús la pribcipal que va per la vall i no per les muntanyes. Estan fent carretera nova però de cement, i no asfalt. Tot i això la muntanya continua caiguent i enterrant la carretera.

Tot això no ajuda a tindre visitants òbviament.

Continue el camí i a una bifurcació seguisc el camí que té fletxes indicant 2 pobles i que pareix té millor camí, bé serà l’erroni, però em permetrà descobrir un funeral 😀

El funeral en principi és com el de Kalimantan, tota la vila es reuneix a ca el mort, tot i que ara el tenen a cos present a cara destapada.

Van tots de negre, pot ser per tradició cristiana. Es serveixen begudes (te, cafe, birra d’arròs) i bunyols.
un xiquet de 8 a 10 anys es veu mig got de cervesa. Bé, ja te edat de conduir ;P

Dos dones etan esteses al costat del mort de cara avall, com si ploraren.

Quan me’n vaig veig la part novedosa, el sacrifici animal.

Una vida de menjar.
1minut de softiment.
5 minuts de convulsions.
15min d’esquarterament.
Mirada d’infinita tristessa.
Xiquets jugant amb l’ull.
Subhasta de carn.

Porc preparat per ser el següent.

Un animal pareix que no és més que uns òrgans per a digerir rodejats de musculs per a moure’s.

Després del que pareix ser una subhasta per la carn me’n vaig, es fa tart.

Sulawesi diary, day 7, evening, motorbike conquest. Mountain crossing from Mamasa to Toraja, Sulawesi

Posted on by wanderer

image

If a main road can be bad, imagine how a secondary one that is not in the maps can be.  The world really keeps throwing worse and worse paths!

http://www.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12845209 (Mamasa – Toraja, moto conquest road, 2 hitchhikes)

If a previous post was motorbike kingdoms, as only motors could access some parts, this is motorbike conquest. The landscape refuses to be dominated but the motorbikes and only the motorbikes manage to pass trough.
Landslides, falls of hundreds of meters,  roads eaten by water, water ways, mud, a lot of mud, impossible slopes, lose rocks, all to hide one of the entrances to amazing valleys. This is the continuous conquest of these sturdy machines and their skilled fearless drivers.

In this conquest lands, without electrification and telecommunication system the news come at the speed of motorbike.

The story.

After getting a wrong way in a bifurcation I walk for more than 1h from the funeral place, on a good road but with no traffic.
I ask a moto coming the other way if that’s the way to Toraja, it isn’t. Fortunately he takes me and drives me back to the bifurcation.

After 1h walking on the main road, tired from the monotonous scenery and the noon sun i decide to hitchhike again. Strangely there are no 4 wheel vehicles passing…

The 3rd moto stops, it’s Natan, a 50 something year old man. The moto is a 20 years old Honda Win, like the one i owned in Laos! but not a copycat. He, before letting me on, checks the tire, chain and the suspension of the moto. Strange, that never happened before in any of my hitchs… I’ll have the reason for that soon after.

If a main road can be bad, imagine how a secondary one that is not in the maps can be.  The world really keeps throwing me worse and worse paths! And i know that probably  there is still a long way to go 😀

To hitchhike a motorbike in this kind of road is having a mixture of ignorance, heartlessness (your ride and his moto really have to do extensive extra effort to allow you to go through, even when walking in the bad parts), and having gone trough a lot of any kind (bad stuff).

It can be done… but really you need the right mindset.

Anyway there is always the option of simply hiking, is not the hardest trek ever, but also not the prettiest. There are 2 or 3 nice landscapes and few traditional mamasa/toraja houses, but that’s it.  The real wander of amazing roofed houses appears when getting into Ponding, where the good road just starts, to get into toraja. 

There is high chance of rain, as the clouds hang on the mountain, making striking views but wet muddy roads :P. The road itself has not seen any car in months, and maybe even years. Several landslides and trees cut the road making it only accessible to 2 wheel vehicles, and even these need Dakar level drivers to ride through… For walking the worst are the mud traps, and a lot of loose rocks on the steppy slopes. I dismounted and did these several times on foot, sometimes being faster than my ride, so no problem.

In the wikiloc profile the road  is described (with a small mistake on my part choosing way, that adds about 8km to the track). The terrible amazing road lasts for 50km at least (Mamasa to Ponding). Far from the 36km that lonely planet (2009, with buses on it) quotes, I wonder where they got that from, I guess there shall be another shorter trail through the mountains, or my GPS is terrible. Anyway only getting to the first pass is already 30km…

In any cade, as with my other English posts, if you want adventure, hardships, suffering, and you have the heart for it, this is your path!

Something to tell back home and a way that enlightens. Both what you see and what you think (at least in my case as I’ll show in the following posts).

To finish the day, the last 40km are in a perfectly paved way, but still reaaally  windy and steppy, not the best when carrying a 13kg backpack in a Honda Win with a small rack (I had to learn how to hold on the seat when going up, I almost fell twice before finding the trick :).

This road also has some spots with  landslides, limiting a lot the 4 wheel vehicle flow. But the scenery is even better than the 1st part: crazy river valleys, pine clouded mountains, and hundreds and hundreds of Toraja amazing houses and  ricefields.

Natan is a super cool guy who stopped on some scenic points for me to take pictures, and offered to host me at his house. It had a crazy roofed Toraja rice house in the garden 😀

Si escric res referent a aquest viatge s’haurà de dir mal camí, o bad road o jalan rusa, o en les altres llengues. És  en diferència on més he sofert i on millor experiències he tret 😀

Diari de Sulawesi, dia 5, breu boda buguis

Posted on by wanderer

image

Life is a constant broadening of your horizons.

Història sense fi, favors sense fi. Em comense a sentir que estic creant la història sense final però amb favors que compensar  en comptes d’ històries que acabar.

M’alce al matí a l’eixida de sol (les 6).  Em diuen que em quede fins les 10 per menjar en ells. Dic fins les 8.
Passant el temps dic d’anar a la mar, pareix qud està prop al mapa, però  en realitat són uns quants kms! L’home em du amb la moto fins a una platja remota, amb gazeebos destruïts, roques i manglars. Camine amb altre home amb maxet i el 1r home em conduix per la platja en la moto amb moltes barquetes de pescadors molt xules.

Tornant paren en una caseta en construcció que té no menys de 40 treballadors. Calcule que en un matí construiran la caseta de fusta.

Em conviden a esmorçar un apat enorme, els plats són fulles de palmera.
Un dels homes en anglès limitat em diu que és  una tradició de java. Em convida a sa casa que suposadament està  a 2km i té nosequé d’Austràlia.

Després d’uns 10km per carreteres de terra m’ensenya cavanyes en vaques i cabres que entenc que el govern australià ha finançat.

Ell està a Sulawesi, des de Java, com a conseqüència de la transmigraci, una política de la dictadura Indonèsia (anys 60 al 98) de dur gent de les illes poblades a les despoblades a mode colons. Creant molts conflictes en alguns casos (és l’orígen que alguna gent de Kalimantan mataren a molts fa 20 anys, també a Sulawesi passà fa 17).

Després tornem a la caseta, que ja comença a tindre parets, i després  d’un te tornem a casa.

Allí  m’acomiade, fotos. La dona s’ofen que no menge en ells, però ja he menjat i he de fer camí, em sap mal…

Una furgopickup m’agafa i vaig al darrere. El sol pega prou fort.

A un poble em deixen i m’arreplega l’Angus, que anirà fins a Mamuju.
No parla quasi anglès, però tot i anar sense aire acondicionat, cosa que em fa suar molt, para als punts escenics per a que faça fotos 😀

Parem a ca son germà també, per un cafè. I a dinar una sopa tradicional del sud. Ell és bugi, una de les etnies del sud.

per fi trobem una gasolinera oberta, per kms i kilòmetres anavem en reserva i totes les gasolineres i tendetes de gasolina no en tenien.

Això em fa pensar en un Mad Max world, on la gasolina costa d’adquirir i s’han de fer molts kms per trobar-la, com d’oasis a oasis al desert.

Jo pague 1/3 del dipósit (l’home no té  diners) i per fi posa l’aire acondicionat. Cosa que no és tan bona ja que els seients  de cuir em fan suar molt i se’m reseca la gola amb l’aire al gelar-me ràpid.

Són  les 3 passades i encara falta més  1h per a que arivem a la destinació, l’home oferis que pase la nit a sa casa i al dia següent continue.

Cree una nova regla.
Regla 5 de l’aoutostop: si la següent destinació és més de 3 cops el temps que tinc per arrivar-hi, es pot acceptar l’oferiment d’allotjament i retrasar el viatge.
La regla a més seguís la llei del viatger solitari.

A la casa m’entere que no és la seua si no la de son germà. La cunyada parla prou bon anglès i m’explica que l’ha après a Malaysia però que ara és una ama de casa (casada en el germà  que també  és  cura).

L’Angus m’invita a una boda Buguis, però primer fa el rondo a tots els veïns i familia (si realment el que ell diu “germà” i germana  és el mateix que nosaltres, té més d’una dotzena de germans… ).

La boda és la cosa més curiosa que he vist. Una xicoteta carpa en colors cridaners ocupant tot un carrer (no hi ha massa places públiques…). Els convidats saluden a la família que espera de peu a l’entrada. Un a un dones les mans. Al final estàn els 2 que es casen, en cares llarges d’estar tot el dia allà plantats esperant a que pasen els més  de 500 convidats. L’esposa està altament decorada. Es fan fotos, moltes, i després els convidats agafen menjar del bufet, mengen, alguns canten al karaoque. Finalment procès invers, comiat a la parella, més fotos, salutacions a la família a la porta.

Més  tard l’home em du a la casa dels qui ha de fer negoci. 3h allà i jo molt cansat (amb aquest tipus de vida el cansament m’agafa i comence a desconectar sobre les 9-10). Bé finalment a dormir cap a les 12.

Diari de Sulawesi, dia 6, riceland

Posted on by wanderer

image

When you think you already have been in the worst (main) road ever, the world keeps proving you  wrong 😀

But there is still a conventional  minbus crossing that road!

Tot i gitar-nos a les 12 a les 6 estem d’enpeus.

Al matí tinc internet (m’he gatstat 70mil rúpies per tindre quelcom que en teoría ja tenia…) i google maps i el mapa de paper em donen 2 camins per anar a Mamasa per les muntanyes.

El meu hoste Agus em diu que el que el del sud, que seria tot camí nou realment no hi ha camí. Estic descobrint com les regles estàn a prova (com era d’esperar en tota regla). No sé quin camí  decidir, les regles em diuen anar pel sud, però  realment air havia decidit pel nord i la informació del hoste em diu pel nord… Bé decidisc nord igualment, només  hi ha 23 km repetits.

La decisió no és mala. Tot i l’escasedat de transport (un vehicle de 4 rodes cada mitja hora o més) els escenaris són impressionants!

Valls rius i muntanyes trets d’escenaris d’illa de Juràssic park. No tindré dinosaures però tinc la sensació d’entrar a móns perduts 😀

Camps d’arròs, esglaonats abancalats, decorats amb decenes d’espantaocells de colors.

He entrat en un nou món, que després de 8 messos de viatges no esperava trobar. Exactament no hi ha res nou, però la meacla d’elements és única i novedosa 🙂

Muntanyes, muntanyes boscoses, núvols emblanquinant muntanyes, aigua per tot  arreu, carretera bona, carretera terrible (la pitjor fins ara, he hagut d’espentar el meu transport i el d’altes per traure’ls del fang i forats :P).

Pobles de muntanya, estrets arrapats a la carretera entre la muntanya i el riu, riu aigua ràpida i caudalisa, cases de roca, cases de fusta, de rajoles.

Esglèsies, mesquites, vestits tradicionals, vida de muntanya. Camps d’arròs  abancalats en aigua, rius tallant el paisatge. Verd verd verd, blau blau blau.

Escenaris captivadors, vida rutinaria en ambients extrems.

Pluja, palmeres, pins, carreteres realment terribles, cables electrics.

Poc de tràfic, motos molt sofrides, cotxes atascats. Bons conductors, podrien participar al dacar.

Estrets i precaris fanfgosos colls de muntanya entre 2 precipicis a banda i banda de decenes de metrsa de caiguda.

A la vall següent grans molins de vent de decoració, un màstil de fusta i 2 aspes sobre la lloma de la muntanya. Em pregunte que significaran, que haurà portat a la gent d’aquelles terres a construir-los. Giren veloçment.

Muntanyes que es dobleguen sobre la carretera. Fang molt de fang.

Un pastor (com diuen als cures evangelics ací ) em convida a passar el dia en ell, però tot i que el lloc és paradisiac decidisc fer camí, encara queden 4h de sol. No serà la millor desició, va un poc en contra de la llei, però em forçarà a fer coses novedoses, la regla 0, vorem qui mana, regla vs llei.

Ja a Mamasa a les 6pm, la meua destinació, no tinc lloc per dormir. Pregunte a un jove pessat que no em deixa assoles si sap un lloc on puc dormir gratis. M’oferis sa casa, una habitació simple, de fusta, mal iluminada. Curiós. Però  després es torna a arrere i em vol dur a altre lloc a dormir.

Em convida a una sopa. Després de perdre el temps sense fer res se’n va sense saber on dormiré, tot i que em diu que espere. On he menjat la sopa em diuen de dormir en un d’ells. Accepte.

El lloc per dormir és un que val la pena coneixer. una habitació de 8-10m2 on un home i els  fills xicotets dormen. Té una tele enorme en pelis Índies (més  d’això  després), un decantador d’aigua, un decantador d’arròs!, una cuineta, vaixella, armari i llit enorme que ocupa mitja habitació, a compartir en els fills. Tot està  decorat amb angry birds, avengers i un poster d’una dona sensual.

Imagine que és un treballador que està ací per fer diners. Està parlant per més d’un hora per telefon en algú que deu ser la seua dona.

Jo dorc al terra, per sort amb la manteta i la toballola no pase fred.

Per la peli India, les escenes que em xoquen:
una és ultra gay, un combat en 20 i pico tios musculosos menejabt els pits, en calçotets i tots oliosos. Tot i que la coreografia del combat, moviment de càmera i il·luminació  és prou bo.

Hi ha un geperut que crema a un viu, durant un minut. El musculitos prota canta quan li fan una foto en una que pareix europea.

Desfilades de moda. Carrera de cotxes, frases en anglès entre mesclat.  M’havien dit que les pelis indies són així però impressiona vore-ho i que altres països ho seguisquen 😛

A dormir, ja ha acabat de parlar per telèfon.

Diari de Sulawesi, dia 4, vesprada, sota la pluja

Posted on by wanderer

image

M’entre m’acomiade el següent autoestop, una pickup amb una carrega que odie,  safates de poliestirè d’un sól ús, para i vaig amb les safates.

Parem a una xicoteta ciutat i la plutja comença, per no abandonar-me ja.

Seguint la regla 3 de l’autostop, no caminar sota la plutja, espere a baix un porxo i quan la pluja ja no és  torrencial, demane autostop. Una pickup furgona em para i per sort vaig a dins. La plutja que pensava de minuts és de kms.

Quan em para al següent poblet la pluja continua torrencial. Espere a un porxo on cap cotxe en para. Les dones  d’allà es fan moltes fotos amb mi.

La pluja disminuix molt i camine, però de cara al final del poble torna  a ploure molt.
Són les 6pm, 20min per a la posta de sol, i ja faig plans per on dormir. Cap cotxe em para en 20min i vaig a un xicotet restaurant on demane Gado-Gado.

Preocupats de que plou i és de nit, la dona del restaurant em convida a quedar-me a dormir, que demà ja continuaré el viatge. Seguint la llei del viatger accepte.

A més  la neta em prepara un postre gelat de gelatina, fruita i cacauets que em conviden! sense jo demanar res…

Després m’ajuden a assecar la roba i el mapa. Dutxa, un te, fotos amb els veïns i a dormir.

M’encanta com de bona és la gent en aquest món, també ka sort que tinc de ser viatger 🙂

Diari de Sulawesi, dia 4, matí, conversa

Posted on by wanderer

image

Allà  a les 4 del matí algú toca al telèfon de’n Fadel. És Phil, un altre couchsurfer que agafarà un barquet en direcció oposada a la meua, Sulawesi a Kalimantan. Ha arribat a les 4 del matí a Palu des de ToliToli i vol que Fadel l’arreplegue.

A les 6 uns cosins de Fadel de Kalimatan venen.

No massa dormida hui…

Ens alcem de cara a les 7 passades, desdejunem donuts que l’Adit ha portat i comence una llarga conversa amb en Phil. Des de viatges fins a cosmologia passant pel món. Ell és enginyer medianviental i està  fent la tradicional convinació de treballar a Australia i viatjar en Asia.

Em comenta coses interesants de festivals i altres organitzacions i com publicar posts de viatges per uns pocs diners.

Des que parlí amb en Kun no havia tingut una conversa tan llarga 🙂

Després dels comiats en la familia, Adit i Phil en Fadel em condueix cap a les afores de la ciutat, li dic que em deixe on acaben les cases, però ell insistís en conduir-me tot el camí fins a un cap al nord de la ciutat, uns 30km. Jo aprofite i li demane que em duga a la punta de la península a fer 4 fotos. A la platja del cap el govern fa pagar!

Després continuen per la carretera que seguis la costa i aquesta es transforma en carretera de terra sense ningú, però que du a uns escenaris espectaculars i a un poblet peculiar, en molta anima, i al costat d’una costa precioça  (combinació muntanyes, arena blanca, aigua turquesa, cocoters).

Apleguem a la carretera principal on en Fadel em deixa després de conduir-me uns kms més.

Diari de Sulawesi, dia 3, relax, reflexions

Posted on by wanderer

image

Reflexions:
Visa. És una de les coses més injustes que existeix en aquest món que pretén ser globalitzat! Perquè per a nosaltres és tan l aconseguir a visa per a aquestis paisos mentre que per a ells necessiten tanta paperassa?  Bé  la resposta és òbvia, diners. Un dels requeriments per a la visa shenguen em diuen que és tindre l’equivalent a uns 5000€ al banc, com si calgueren eixos diners per viatjar! És un desequilibri enorme.

El més frustrant és com poc això figura en la mentalitat de la gent, inclús eixos que lluiten per igualtat de drets al món (jo m’incloc abans d’enfrontar-me a les vises). No podem esperar un món en que comprem fàcilment el que ells produïxen  però  no acceptem que ens puguen visitar fàcilmet. No és  que la gent estiga desesperada per anar a Europa tampoc, ni menys a treballar (que seria la por de facilitar visats, com es preocupen per Turquia). La gent huaria de tindre el mateix dret (i jo diria el deure, però  no pots obligar a ningú ) a viure altra cultura.

Aparca motos. É s molt extés al SE asiàtic i que no he reflexionat encara. Bàsicament és la institucionalització dels gorretes però per a motos i per TOT, inclús una xicoteta tenda. És  òbviament no oficial, però  tenint en compte que quasi ningú paga impostos és com qualsevol altre negoci.

No sé  sí  és bo ja que dóna un xicotet ingrés a gent, com un coix que simplement està allà agafant diners dels pocs clients que paren, o és certament demigratori, ja que no dóna per viure, la gent paga perquè està preocupada per robatoris, i és una feina molt inútil.

Dia de realax:
image

-Monument de la pau: pugem en la moto a una mubtanyeta en bones vistes de la badia.  El monument és per connemorar el final d’uns conflictes etnics entre cristians i musulamns fa 17 anys.

-Dinar sopa d’osos: em duen a menjar un caldo que li diuen sopa d’óssos, prou saborós i ompli molt.

-Intercanvi estudiants: els països assiatics i australia (i Canadà fins fa 2 anys) organtzen intercanvi d’estudians universitaris en que uns 30-40 represetants per país  van a un altre per 2 o 3 messos. Prou xulo, assistisc a una reunió  en que uns 40 candidats hauran de lluitar per les 5 plaçes.

-Visita a la “fàbrica” d’aigua: bé l’embasen en els ridiculs gots de plàstic d’un sol ús (220ml) que es veuen i beuen per tot Indonèsia i que en la majoria de casos es cremen com la resta de fem. És la fabrica del cunyat d’en Fadel.

Sopar truita de creïlles: anem al super, aquest cop Indonesi, però és com tots. Comprem per fer una truita de creïlles, que s’em pega un poc perquè la faig en un wock i escorrec massa oli.

-Fútbol: al nit és  “el classico” i tota la ciutat  està plena de cartells anunciant trobades a les 3 del matí (hora local) per vore-lo). Estàn pirats.
Anem a una escola en uns camps de Fútbol sala i Fútbol 7 on estan preparant unu escenari i sofàs per vore-lo.

-Cases típiques: estic prou cansat però en Fadel, arquitecte, es posa a les 12 de la nit a demanar-me que li explique com són les cases  típiques de europa…

Sulawesi, Cèlebes

Posted on by wanderer

image

He de mencionar que vuic arribar a aqueta illa des de que era xicotet, ja que m’encanten els mapes i si la veu a un mapa del món òbviament penses que el qui ha fet el mapa està bromejant…
Això explica en part que haja volgut fer la xicoteta odisea per mar, arribar en avió o simplement pagant un ferri no és tan especial 🙂 Llàstima que no  poguera creuar des de Malaysia…

Bé el cas és que espere homes en la cara al pit i sense cap, dracs llançant flames, monstres marins, gent  amb ulls i orelles al nas, mags, dinosaures, un túnel al centre de la terra i inversió de la gravetat, espere no decepcionar-me 😀