Diari de bitacora, Alken Prima 9 Final, Gag, Pam islands

Posted on by wanderer

Bescanvia el confort i comoditat del conegut pet la dificulat i perills del incert. Un cop fet guanyes un sentiment exitant i intranquilitzador,molt valuós i digne d’experimentar sempre que es puga 😀

M’han trobat el plubisquer, el membre de la tripulació que es sènior però  no se que fa (pot ser meànic del motor) l’havia agafat i el guardava a la cabina.

Parem prop de les 6 del matí a Gag, bonica illa, una muntanya en mig de la mar. El poble musulmà està a l’única explanada que hi ha, entre mar i muntanya.

El poble també és  bonic, no hiha ha papuans. La messquita té  bones fotos. Escola infantil i primària.

Carreguen cocos secs a la nau. L’única  industria a part del peix, supose.

Vaig al vaixell i prepare tot per desembarcar definitivament. És  Raja Ampat, un lloc que se suposa dels més  bonics del món  i en la millor diversitat marina del planeta. Be ja que estic pare, tot i que no està  en els meus plans la natura he contactat en una d’allà (Guita) que du un projecte de conservació.

Vaig acomiadant-me de tots i al final puge als pals de la 2a grua. Dine i a la illa.

La mar un cop allà  és  molt bonica i demane les ulleres altre cop.

I‘m swimming in a fucking aquarium! with yellow paradise flowers floating on top. The water is not completely salty.

Faig fotos amb tota la tripulació abans que zarpen.

Em diuen que demà un amic d’un de la tripulació que es queda a la illa també anirà a arborek, l’illa de la Guita,  a 30km.

M’entrestant a l’illa on estic és un lloc en que cada una de les fotos pot ser una postal… Està plé de xiquets papuans mig rossos i despullats, a la mar, fotos increïbles!

Una illa sense cap moto! 400 habitants  (només té 1km però  la gent sol ser molt gossa :P, així  que pot ser gastarien motos també…)

El bo de tindre un caracter de xiquet és que et donen regals com als xiquets :), estar ací tan ben rebut és un regal!

Quanta creu a l’illa, és com si hi haguera una invasió de vampirs i els volgueren espantar… Vampirs en el paradís. Faria  això una novel·la per a adolescents? segur que sí 😛

Caminant per l’illa em trobe que al moll algu de fora està fent una activitat per ald locals. Quan pale amb ells em  conten que són  d’una ONG Conservation  Intetnational (americana) i que es dediquen a ensenyar als locals de Raja ampat a protegir el medi ambient. Per a fer-lis entendre elnç missatge ho connecten tor amb seu i Jesus li diuen Eko-theologi … Estrany, però si funciona be per ells.

Fa 12 anys que eatan a Sorong, la ciutat més gran de la zona.

Hi ha temps per pescar, temps per nadar  i temps per pescar altre cop, el ritme de la illa 🙂

Hi ha una part perversa en mi que li encanta fer plorar als xiquets que s’asusten i ploren al vore’m, supose que hi ha poquisims blancs per ací 😛

Done la volta a la illa de postal, posta de sol esplèndida, i em conviden a sopar un menjar bonisim que curiosament no té peix. Tot i que veig com cuinen el peix, siplement el tiren en mig del foc :D.

image

La nit és tan clara i no hi ha gens de contaminació lumínica que desidisc dormir al moll de fusta 🙂

***
En la nostra societat estem obsesionats en neteja, orgànic, contaminació, ordre, pulctiut. Supose que es deu al fet de sorgir d’una soscietat en que la escala dels mètodes de producció industrial, i de contaminació i brutícia és tan gran que ha d’esdevindre una preocupació. En canvi en societats de producció limitada no és  una cosa que bé  en.ment ja que mai no s’arriba als límits de sostenibilitat. Bàsicament nosaltres hem arrivat en molts casos a eixos límits i els hem empentat immensament. Tot depèn de les escales i llindars.

Diari de bitacora, Alken prima 7, Halmahera 2, Curly hair village

Posted on by wanderer

image

I’m not in the world to enjoy life, i enjoy life because I’m on the world 😀

Gran dia, Petani es prou interessat… Quan de bon matí ixc cap al poble (a 2km del grau) una moto em diu de dur-me i trabessa tot fins al xicotet moll del següent poble (yeisowo?), que és un poble de papuans, tots amb el pel super arrissat, fent de fotos molt xules de xiquets, adults i ancians  😀

Torne caminant i el poble de Petani, més ric, està poblat per indonesis estàndard. Mesqutes innesesariament grans i decorades.

L’estació de policia deu estar al lloc d’algun antic edifici colonial, ja que el perimetre exterior té uns grossos però vells baixos murs a mode de valla, certamen no són arquitectura local.

Menje algo per provar cuina local, però  no és res d’especial. Torne al baixell després de les 2h que m’han dit però allà em diuen que se n’anirem prou més  tard…

En diuen també  que els camions van al poble a l’altra costa de la península, i que puc anar amb ells. Vec un poc em pose banyador i vaig montat a dalt de tot de la càrrega 🙂

A l’estret mal camí  que puja als turonets les vistes són xules, i he d’anar evitant rames i cables que atempten de decapitar-me :P.

Un cop a Gemia vaig a la mar, bonica badia en platja d’arena marró rodejada del poble i alguns cocoters,  molts xiquets jugant amb peixos i barquetes de pesca a la badia.

image

El poble no té  res d’especial, però  no és lleg tampoc  (be la mega mesquita se formigó  al centre un tant decrepita és… singular).

El camió  s’està anant i l’aborde per tornar, però encara cal descarregar 7 grans, super pesaades, finestres. Ajude en el complexe procés (sobretot  és  dificil la 1a ja que no hi ha marge) i ja tornem al grau, aquest cop al remolc buit.

Em diuen que van molt lents i que fins les 7 no se n’anirem.

Estic encara cansat d’ahir, però la mar blava turquesa transparent plena de bancs de peixos em crida.

Nade un rato, torne a bord i demane ulleres. Em deixen unes de busseig. L’esscena als pilars del moll i els bancs de peixos al voltant del baixell són corprenedors, especialment perqué la visibilitat és  bonisima.

Veig un munt de peixos bonics, que cobtinuen fent  sorolls. Nade a  través  dels bancs de peixos platejats. Peixos de peixera per tot. Crancs. 3 o 4 Peixos lleó  (eixos amb llargues espines que sobreixen com pels i franges negres, blanques, marons).

Poc més, sopar, dormir.

***
Tot el que faig es podria dir que està permés pel simple fet que faig viatge “artesanal”, i.e. poca gent ho fa i.menys encara de la manera en que jo ho faig. És  lent, difícil, poc pràctic  i ineficient. Però certament ja és  el que busque 🙂

Un viatge induatral i.e. turistes en massa, clarament no.podrien ni acostar-se al que jo faig, però al mateix temps poden visitar moltes més coses boniques en menys temps.

I use the extremely low numbers in my favour 😀

Diari de bitacora, Alken prima 6, caminant Halmahera

Posted on by wanderer

image

M’alce pronte al matí, 5:30 i cap a les 6 ja me’n vuic anar, però esperant al Riceal, i fent un desdejuni  lleuger, a més de fotos, se’m fan les 6:30.

Al principi la caretera és bona si bé estreta, però al passar altre pont s’endinsa a les muntanyes, tortuososament, i esdevé impassable per a cotxes en molts punts. També trobe múltiples llocs amb fang.

Duc bon ritme de 5km/h però per a una una distància de 7km en linea recta acabe fent un total de 17km, cosa que fa que sobre el km 10 em preocupe de com de llarga serà…

Fa moooolta calor, bé , humitat, i crec que per 1à vegada en ma vida puc escorrer la samarreta empapada en la meua pròpia suor. Em lleve la samarreta i la cosa millora.

Pensments però cap conclusió notable, és dificil mantindre el flux d’idees en focus. Una llàstima que no siga més fàcil controlar la ment humana.

Arribe al poble de Mesa a les 9:30 i em fan fotos. Arribe a la nau i nade a la mar. Em pega una rampa terrible a la cama dreta, més de 5min, supose que no estic acostumat a caminar tant carregat en 15kg, el desnivell acumulat és només d’1km.

Una antiga illa ara península, la geografia canvia. El poble és similar a Yeke, heuré de fer fotos més avant. Dutxa.

Mentre em dutxe i rente la roba el vaixell zarpa. Només  m’ha sobrat 1h30 min :S, m’havien dit que se n’aniria sobre la 1, són les 11. Sort que he anat per feina feina al matí!

Plou i faig mig diada després d’un menjar improvisat i veure molt, mode camell.

Arrivem a Banemo on en comptes d’estar només 3h estarem tota la nit ja que plou i no poden descarregar.

Me n’adone que he perdut el pluvisquer, hauria d’estar a covert des de fa 2 o 3 dies, però després de regirar-la i preguntar, res. O bé  a caigut per la borda, ho algú l’ha agafat, o està amagat… en tot cas no el tinc, bad.
Vaig al poble que està a 2’5km. No gran cosa però  és  llaaarg. Lluita de galls al carrer, espontània.

Pense com d’important és la infraestructura, logística i comerç per a la vida de la gent.

Plou i para tot el temps, no puc trobar cap paradeta de menjar de carrer.

Torne  al vaixell, quan a meitat camí una moto m’arreplega. Llegisc noticies i para de ploure, inicien la descàrrega, veig per 1r cop l’inici del procés.

Relax, ajude en unes caixes, posta de sol, sopar. Perc també el cap de la càmera (que d’feia dies que estaba solt) cau per la borda. Notícies, escriure  diari, dormir a l’hamaca.

Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

Posted on by wanderer
image
Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Posted on by wanderer
image
Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

Posted on by wanderer
image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

Posted on by wanderer

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.

Diari de Sulawesi, dia 23, Terrorists?, that way!

Posted on by wanderer

image

3rd law of solo Traveling:
Do no walk into a terrorists area in the middle of a huge military antiterrorism operation.

Those who live on fear can not grow

Quan fas el que vols res et suposa un repte, quan no pots fer el que vols fer el repte és  aconseguir-ho.
***

M’alce a les 6:30 i la casa esta just  a un precipici sobre la mar. Molt bonic tot i que ple de fem com tot.

Tornem a la casa de’n Mikaeel on mire els mails

A les 8 vaig cap a la carretera on un camió  em du fins al poble que m’ha de dur a les muntanyes infestades de terroristes. Bé no hi podré accedir.

Un cop arrive al control militar després de lent autostop, kilòmetres endins, els militars em fan obrir la motxilla per 1r cop i em duen a la xicoteta policia on em fan obrir la motxilla per 2n cop i em duen a la policia gran a Poso (30km). Em diuen que allà em donaran permís per passar.

Peeerò no. M’obrin la motxilla per 3r cop, aquest cop registrant en paper i llapis un a un TOTS els objectes que porte, monedes incloses… I fan un interrogatori.

Em.donen una bona raó perqué no puc amar, el turk eixe que anà fa un temps a ajudar als terroristes, obiamament no és  un bon precedent. I la meua barba no deu ajudar 😛

Bé  tècnicament m’arresten per 5é cop, aquest fent-me fotos de perfil i d’esquena! alce el braç i el polce a la foto d’esquena.

Em conviden a dinar altre cop com a mínim. Ma que els agrada perdre el temps als policies.

Per acabar-ho d’adovar l’informe primerament escrit a ma el passen a màquina, en el mobli!

Fa por descobrir el poc que m’importa que m’arresten.

Al final es fa la 1 i res pasa, com necessite unes 5h de sòl per arribar a Palu començe a pressionar i per fi hi ha un policia que parla anglès.

Em nege a donar el contacte d’en Mikaeel i pareix que això  impedis que em deixen anar.

Continue pressionant i llance el farol d’amenaçar en cridar a l’embaixada.
Després em reunisc en el cap de la policia. La conversa sancera:
– Derimana Tidur? (on has dormit?) – policia
– Tidak (no) – jo

S’acaba.

Camine fora i dic de cridar a l’embaixada. Em diuen que si, que ja criden ells si necessari. M’han comprat el farol i han vist l’aposta. Pinta que perdré la ma.

Gaste el farol esperant que ixca un as per completar el pòquer  (un tipus que em diga, “sí , tu fes el que cregues que nosaltres et donem suport”). Òbviament no passa i em diu que faja flop i no repuge, és  a dir, que que encara que crega que trio d’asaos és una bona ma els policies i l’estat indonesi, poden dir que 2 i 7 guanyen la ma.

També  em diu que estan en meitat d’una macrooperació terrorista i que algú camine fins a la zona terrorista és sospitós. Entenc que algú pot entrar en estat de paranolla, especialment el cap de policia que ni m’ha mirat a la cara, i decidisc que he de perdre la ma sí no vuic arriscar l’incert.

Per la meua experiencia no és  bo jugar contra possibles paranoids que poden controlar les regles, així que faig flop i permet a la policia de conduir-me a ca Mikaeel.

I don’t  like bending, each time that you bend seems that it will be easier to bend next time, until you can’t walk straight anymore.

Un cop allà  el pobre Mikaael que no havia dormir be a la nit és  despertat i alliçonat pel policia. Per sort res més  passa.

death kills the joy of life.

Ja lliure faig autostop, aquest cop a la carretera principal. Un camionet i després un policia que em su més de 200km, a 80 Palu, però ja és  de nit (les 7) i estic a una ciutat més  o menys gran. Ningú para tot i estar a un bon lloc i camine altre cop. Menge streetfood molt bo i arrive a una gasolinera on començe a demanar autostop.

Al final m’agafa un matrimoni en un 4×4 xulo però  vell. Em deixen en la carretera que creua la muntanya cap a palu, 60km. Allà n’és fàcil pillar un autostop. Un home sol en un cotxe em du fins a Palu en la bona serpentejant carretera de muntanya a la llum de la lluna. Em dóna un pa de xocolata també :D. Però  el pobre s’està dormint.

Ja a Palu l’Adit, que ja vaig conèixer el 1r cop a Palu, m’arreplega a les 10 a una gasolinera i anem a dormir.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

Posted on by wanderer

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

Posted on by wanderer

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.