Uncategorized

És diumenge per tant Kunto no treballa i em proposa anar a una casa llarga on viuen 170 persones, unes 40-50 famílies.
Agafem una moto bona d’un amic seu i anem cap al lloc, 1h30min de conducció,  es nota que la moto és bona, no em fa mal el cul.

La casa llarga no és més  que molts habitatges un al costat del altre, com una finca però en horitzontal. comparteix un espai comú. al davant però. per la resta son havitatges individuals que comparteixen el mateix sostre.

La tribu caçava caps com a ritus de maduresa en la generació del iaio del nostre hoste, un company de feina de Kun, kun em tradueix.

el 2n president d’Indonèsia. eliminà moltes de les cases llargues perquè. tenia por a la vida comunal i al comunisme estenguent-s’hi.

En Indonèsia quan t’oferisen algo per menjar/veure  s’ha d’acceptar ni que siga un poc.

Fotos i volta

Anem després a una cascadeta en meitat de la selva, camí. Bonic en moto. Trobem recol·lectors de fruita que s’enfilen només amb braços i genolls uns 10, 20m per agafar allò marró que es menja tant al SEasiatic (blanc per dins, recorda a raïm), ens donen una poca.

Tornem a casa, discussions interessants amb en kun. Ell estudia com l’anglès afecta a les llengües locals, de del punt de vista dels que aprèn anglès. La reacció es positiva,  com esperava, ajuda a conservar aquestes llengües.

Aterre a Kuching, a Sarawak, Malaysia, després d’un curt vol i de perdre la cartera de la sort a l’aeroport. Comprada al Marroc,  7 anys amb mi, perduda 5 cops, recuperada només 4. Tenyoraré.

Començe a fer autostop a l’aeroport, he de fer 6h de cotxe en 5h de sol, creuant la frontera amb Indonèsia per anar on un contacte d’un amic està, vorem.

El 2n autostop fa 40km extra només per deixar-me a una intersecció! El 3r és ràpid (2 segones s’espera) i em du fins la frontera després de descarregar material al seu restaurant. Una dona de Jacarta que ha fet un restaurant prop de la frontera.

A la frontera em fan pagar visa (35$), els que han passat abans de mi no han pagat, però per algún motiu a mi emoca toca. A més el preu misterosament és 10$ més car i han modificat la visa a ma per posar-ho. Després d’1h d’espera travesse.

2 autostops més i em plante a la intersecció per al poble del meu contacte.
Fa 1h que és de nit, i he faig autostop a una moto. El xic para a meitat camí i em convida a sa casa i a banyar-se al riu, on es despulla i m’intenta ensabonar i abraçar i jo fuguisc per pates. Ara entenc  el que  sent la gent quan elss acosten sexualment! no és agradable però simplement es deu a la falta de raonament de l’altre. Això si que no entenc, com es pot actuar així per instints sense pensar en les accions? Bé supose que si pensarem massa no hi hauria espècie humana…

El xic es disculpa i em du fins al poble, Nabang, on espera que Kunto, el meu contacte, arribe, tot i que no sé que vol ja que li dic que se’n vaja. En tot cas en Kunto arriba i me’n vaig.

Kunto viu a un dormitori per a professors joves del campus universitari, amb 6 altres professors, és curiós que compartisques habitació amb altres professorsprofessor, però. també és. un campus d’una ciutat de 100.000 habitants antiga mina de diamants,  on sols donen algunes carreres (anglès, esports, administració i matemàtiques).

En kuno estudià any i mig a Ohaio però. es de Java. I fa recerca cultural i lingüística

Ja que estic tornant a escriure diari des que he entrat a Borneo, aquest cop amb el mòbil aixi que disculpes per la terrible escriptura, aprofite per penjar-ho ací.

És més per a consum intern, així que pot ser terrible per 3rs lectors.
Tot i així, gaudiu!