2nd, The Interesting bit. Mountain bird head peninsula crossing, West Papua

 

Comes from 1st
-Second: walk up and then down, and…

 

 

You have 100km in front of you, here the wikiloc sketch, it starts at km 41 on that track. I think in 3 days it can be done all walking, for the ones ready for it, but I recommend 4 days with 3 obvious stops on the river crossings. Or skip the last day (24km) as the road is less interesting (paved at half way) and it’s easier to catch a ride. If you come the other way that might change as it shall be less challenging and you can skip altogether the track to get there.

 

1st Trek

After the bridge the road starts to be unpaved. The first slope of about 8km climbs from 400m to almost 1000m. It’s almost all up with maybe 2 breaks as flatter parts. The views on your back, as you ascend, are magnificent, look back and enjoy the moment!

Fresh it took me 1h and I’m not on shape at all. The road is wide and of crushed rock. I did zigzags to put less stress on my legs. So with less weight and more prepared that shall be done easily and it’s one of the most challenging passes, the are only 2 more like that. On the sides runs fresh drinkable water, nobody lives there!

Just after getting on the top of the pass I got a ride, lucky me, a four wheel pickup. I rode on top of cement sacs and under wood panels.

What follows is mountain road with many ups and downs as it traces the mountains. Striking views.

Around 20km later an abrupt descend to a river valley forced the driver to cool the brakes with water of a hoof on the road. Few kms ahead there is a bigger river and bridge, with 5 houses there (km 63 on my wikiloc track). If you came walking I suggests to stop there to pass the night.

IMG_0006

The inhabitants where fascinated that my ride piked me up walking the mountains 🙂

 

2nd Part

I continued with my pickup, after the river bridge there is another harsh ascend. We had to stop a couple of times to put rocks on the rear wheels mid slope so the car could muster enough power to clear the stretch.

Another descend cut by a river crossing with no bridge. There you shall wet your pants if you go walking but it’s passable.

I was stopped in settlement of 15 houses and 2 huts scattered in 4 clusters. Strangely they told me the name of 4 villages (3 houses per village?, maybe resettlement from somewhere, as there is no running water there), but the settlement got the name of Meia Selatan.

Continuing about 3km slowly down there is the interesting part of the trek and why it has to be done walking. “Kali (river) Sisu”, I’ll call it Cool Big River 🙂

That shall be your stop, there is a sizable village (with school) less than 1km before the river, and a road construction camp just before the river.

I crossed in 2 of the 3 possible ways (for fun) depending on your preferred method sleep on the village or camp.

The 1st: From the village ask the locals to show you the “jimbatan”, the hanging bridge. If the road bridge is not finish yet (it might take years…) they shall bring you to a hidden small track that crosses a terrific forest using fallen huge tree trunks as bridges on the way. After the tricky path the hanging bridge awaits. No words for that, only awesomeness.

IMG_0084

The 2nd: From the camp ask how to cross, the answer came as excavator. Yeah, cross a river by excavator, exultant awesomeness.

What I did, crossed by hanging bridge, found the excavator on top of the slope, it was evening, so I crossed back with it to sleep, joined by the locals back from hunting, caring their bows and arrows and mobile phone to take pictures with me XD. And next morning excavator cross again!

IMG_0125

The 3rd method, grab a branch and follow the current until you can get to the opposite bank. A kid did it. Cool but not electronics friendly.

 

3rd Part

Here is where walking is necessary. There is nothing on the other side of the river, and since no cars nor trucks can cross, there is only the 2 feet (or 2 wheels, I was told in the next village that a Russian did that way some time earlier than me 🙂

I starter walking at 8 and by 10:30 I crossed the 10 km to the next village. Good rhythm. After the first slope the terrain flattens, crossing the mountain with its ups and downs.

Terrific views again of pristine forested mountains.

The road in this section is scattered with excavators working, and becomes really muddy at times, but nothing reads impassable.

The town, Ayapoker, has a small shop where to fill your stomach and bags with food. The locals will fill your water (not much running water on the way) and maybe tell you about the crazy Russian and Barcelona guy who crossed before 😀

When I was there a young school teacher from Sulawesi spoke perfect English. Curious to found in the most remote village of this road.

The road slowly climbs all the way. 5km ahead there is another road camp where they offered to feed me. Since i lost 1h in the village to let pass a rain cloud, I pushed on.

A couple of km more a really small town they called Ayay, no place to eat there. I pressed on again. In 5km there was supposed to be next town. Well, not exactly.

 

Here what happens:

The road climbs to 900m and then down, the views of the valley down are really beautiful. A town in the middle by the river, with a telecom tower and a road climbing on the other side of the valley.

Promising, but the way down is a non visible really abrupt fall, with a excavator trowing rocks on top and a storm coming from the other side, mmm… bad.

Another excavator operator tells me the way down is 1 km or a way around it’s 2 (or so i understood). Not pleased to advance into an invisible way down with half a tone rocks falling form the excavator on top, I decide for the roundabout.

What I thought was a small service road 500m ago on the side of the road is a detour that goes up to 1100m and then down in… 12km, yeah not the best detour when a storm approaches, at the end of the day, and still steppy. My Walking sticks shorten a lot on this way.

When down you can see where the new shortcut is being build.

By the river a road leads to the town but I’m invited to a “hotel” hut by the main road, after crossing the river again.

Either the town (also called Ayay, apparently), or the “Hotel” Papua make a good stop..

I’m told there is no town (next one is Asiti), or houses until 25 kms, that will be false, again.

 

Optional 4th trek.

From “hotel” Papua I left early, 7:00, after I was forced to take a breakfast.

The road there continues to be unsealed but except for a couple of trunk bridges and a stream crossing, it shows the intention of being a sealed main road soon.

The morning is scenic, with clouds climbing on the rainforested mountain slopes and valleys. But other than that there is nothing to call home, only the gorge viewpoint that I marked on OpenSreetMaps (few metres inside the forest, before crossing the stream) you can find on the Maps.me app.

IMG_0261

 

The road is not challenging at all anymore and after 10km it becomes paved, maybe 1 or 2 km more there is a small settlement of 5 houses or so (that I forgot to ask the name). There I saw a car pass and I piked it, no reason to walk anymore.

 

What follows is the most hardcore hitchhike I’ve done, and I been in really hardcore ones already, they are child play in comparison :D.

1st How to get to the interesting bit. Mountain bird head peninsula crossing, West Papua


From Sorog I hitchhiked my way asking to be drooped at Ayamaru first.

Be carefully, twice I did this way (the first for some tourism, to the lakes of the region of Aitinyo, see here a bit) and twice I was driven first to Tembubian, 50km to the south.

There is a road under construction to Ayamaru junction from there , but it adds 100km…

From Ayamaru then ask to go to Susumu, where the junction of the road that goes south to Bituni, and north to Manokwary is.

I would consider this the center of the peninsula as it links the 3 big cities, but it’s just a small scattered town, no good connections yet.

From Susumu the next big town north is Ayamasi, then the last town before the mountains is Konja.

This trek shall be around 50-60km from the junction (I went back and forward so I lost count). All around this road I would suggest to make your stop before attempting the mountains. The obvious place is Konja, as from there is only a 10-20min ride to the bridge that starts everything.

 

You can also directly ask for Manokwary road, you will get strange looks but it might work 😀

For accommodation don’t worry, walk around and somebody will offer, or your hitch, if you hitchhiked, will be more than exited to have you over. If not ask around politely and you will find a place and probably be fed. And of course if you bring your tent or hammock it’s always easy to find a roof in case it rains. Is not cold at all.

Well if you are attempting this craze I guess you already know that 🙂

I was invited to Kumurkek to sleep, south of Ayamasi, so on Sunday that nobody drives there and I had to walk my way quite a lot until the mountains. Still I got 3 rides, one special one in which half the small town of Man rode me to the bridge to enjoy the spectacle of a Buleh (westerner) walking alone up a 3km long 30% slope carting 15kg.

 

The road until there is good, with its bigger or smaller potholes to remind you where you are.

After that bridge what is the welcoming of the adventure. Thank you.

 

Next the interesting bit.

 

 

 

Independent mountain crossing of West Papua bird head peninsula Sorong to Manokwari on the Mountains, integrated Dante cross.

image

I did this trek and it took me 4 days. There are 100km give or take of Mountain road, plus another hell Mountain bit later on (more on that later).

Here is the GPS track of the interesting mountain crossing bit.

And I’ve put several viewpoints in OpenStreetMap using Maps.me, when I have time I’ll add other info like towns using a better editing program. If you download the West Papua map you shall have them as reference. Anyway there are not that many options there to get lost.

First, how to get to the interesting bit.
The interesting bit is 100km, where only your 2 legs (and an excavator :D) will get you trough.

Second, the interesting bit, 100km of unpaved, rainforest mountain road. Hanging bridge, excavator river crossing, and bow and arrow hunters!

Third hellish hitchhike. Integrated Dante road (hell and Paradise all at the same time) Well is just my personal experience, you can ignore it and just Head Manokwary, it’s easy 🙂

Diaris de Papua, dia 12 vaixells i passaport, per fí!

image

Pel matí vaig a el port de càrrega altre cop per vore si hi ha cap vaixell nou. Decidisc entrar a un moll que havia passat ahir pensant que no hi haurà cap vaixell, i va i ahi està el port de càrrega mitjana!

Per desgràcia no hi ha cap que vaja a Manokwari, on jo voldria anar, però hi ha alguns que van a Bintuni, que més o menys en ve bé. Hi ha un molt xulo, blau i blanc, deblanc fusta i finestretes quadrades de fusta, estil anglès, que dou que m’agafa. L’únic problema es que serà el disaabte… a esperar més dies.

Vaig al port de carega altre cop i un altre vaixellde carrega/passagers diu que m’agafa, també cap a Bintuni i ixen dissabte.

torne fent autostop i vaig a immigració. Allà espere 1h fins que me’l donen (arrive a les 2 i se suposa era a les 3). Mentre escric.

Vaig al moll de vaixells de passatgers i hi ha un qud va a la nit  a algún lloc que no sé de la costa entre Sorong i manokwari. Interessant super incerta opció.

Ja a casa mire sí hi ha carerera pwr la costa i no hi ha, per tant descarte l’opció del ferri incert. No vuic estar atrapat més dies. A més plou i em fa manda 😛

Prepare el recorregut per carretera pel centre, és visible al satèl·lit, però trabessa les muntanyes, cosa que vol dir mala carretera. A més no em fa gràcia perquè he de repetir un terç del recorregut que ja vaig fer el cap de setmana, cosa que va contra la 2a regla.

Vaig a dormir un poc tart, tot i així prepare els trastos per si m’anime a anar demà d’autostop.

Diaris de Papua, dia 11, the alley.

image
Drying of Small fish to send to Germany

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.

Diaris de Papua, dies 9 i 10, recerca de vaixells.

image

Un cop tornat a Sorong vaig de bon matí a inmigració. Em fan la foto, em prenen les empremtes i em diuen que el meu sponsor (el.Ramón) no val.perquè no té document de Sorong… Torna a començar.

Vaig als de Conservation international a vore si ellsem poden fer d’espobsor, però tots se n’han anat a jokjakarta a un meeting de 2 setmanes…

plou i.passe la resta del.dia a casa fent recerca dels viatges, i mails i poc més.

El.Ramón torna a casa al matí següent, li havien retrassat el vol un dia.

Al dia següent.torne  immigració i criden al.Ramon, li diuen que en una fotocopia del passaport val. Al final ell ve i s’enllestís tot.

Tot i aixi em diuen que per al dijous a les 3pm estarà. El dia anterior vaig llegir que un avió militar transporta passagers fins al centre de Papua, a un lloc un tant turístic perquè alguns nadius encara van (des)vestits de la manera tradicional.
El Ramón i.qui l’ha conduït a immigració em deixen a l’aeroport, però no hi ha cap Hèrcules que vole des de sorong, només des de Jayapura.

Camine lentament cap als molls per preguntar vaixells. Creue el mercat molt xulo… Organitzat, no massa ple, no massa buit, en personalitat, agradable. Menge molt bé allà.

Als molls no trobe massa vaixells, els de pesca no hi van a cap lloc, la resta són xicotets.

No em dóna temps a vore-ls tots ja que gaudisc explorant la super fotografica població de casetes i passarel·les de fusta construïdes sobre la mar. Un tressor de fotos! Se m’acava la bateria i torne  casa a la posta de sol. Gran troballa la vida de la costa. Mescla de Papuan i indonesis.

Un bon dia per a la fotografia, a mesura que m’endinsava als barris sobre la mar l’espectacle visual augmentava. I a cada carreró aconseguia un nou sèquit de xiquets plens d’energia i ganes d’estar a la foto.

En un carrer sobre l’aigua contacte en el Jefta, un de Biak, una illa a meitat distància de Jayapura, que em diu que escriu llibres en la llengua local per a ensenyar als xiquets a l’escola. Em diu que el visite allà i li dic que sí trobe el vaixell aniré.

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.

Diaris de Papua, dia 7, Llacs.

image
Danau Framu, Turquoise Lake

Voltar amb els xiquets.

Amb els locals (foto capçalera)

Menjant fruita dels arbres PLENS.

image

nadant al riu.
Autostop cotxe winidepoo.

image

Guia a aitinyo, llac xulo turistes indonesis 😛

image
Danau Aitinyo, Lake

Afegint llocs estranys on he dormit, el guia que m’ha sorgit em du a dormir a un lloc de criança de peixos en meitat de les muntanyes. Fishery sleep.

Hi ha una gran tempesta desde les 7 o això fins les 12 passades.

Diaris de Papua, dia 6, Autostop incontrolable.

image

Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore

Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.

Una serp eborme, morta en meitat de la carretera

Una manifestació de no sé que a la carretera  (massa lluny per vore-ho).

***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)

Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***

Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.

Hores astrapat ací.

La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé  alla va la meua via d’eixida 🙂

Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀

El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.

Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé  en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini  cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.

Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.

xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.

L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.

Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.

És  un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.

Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.

Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.

Mengen fideus secs con a llepolies.

Em douen que fa 2 anys que viuen ací .

Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…

Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.

Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.

Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.

He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.

***
Si una cosa pareix  única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té  excepcions, especialment els meus 😛
***

El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.

Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.

Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va  ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀

Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!

Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.

***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.

Per  fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.

Hi hauria un 3r element, però que té  més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.

També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.

Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és  extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més  fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).

També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és  prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.

Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé  com fer-ho.però  molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.

En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos  que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.

Diaris de Papua, Dies 1 al 5, Visa extension

image

Dies aborrits, l’extensió de la visa quequè el que pensava que em costaria un matí, s’ha convertit en una odisea de 9 dies.

El diumenge tancat, el dilluns és festa religiosa, no sé que de Jesús.

Els dies pasen amb poca activitat ja que estic encara cansat i dèbil de tot l’anterior, i el Ramón és poc actiu.

Aprofite per ordenar coses, fotos, mails. Comprar pantalons de 2a ma, carregador del mòbil, crema solar (8€, super cara!), regleta de la llum super pràctica, cola. Arregle les xancles per 8é cop.

El dimarts vaig a l’oficina d’immigració per a ser dit que necessite la presència física d’un sponsor. No em val com quan vaig fer la visa, només el amb nom. Ridícul. Ramón no pot eixe dia.

Tornant puge als turonets on descobrisc un antic hotel abandonat, amb bones vistes de la badia i ple de grafitis sexuals.

El barri al sud de ca Ramón és molt xulo, carreronets plens de vida i personalitat. La foto.

***
Fer feliç a la gent és extremadament facil, només  cal anar a l’altra banda del món, a llocs en pocs visitants, passejar i somriure 🙂
***

El dimecres Ramón no està i vaig a l’oficina de Conservation International on faig una xicoteta entrevista, ací un rextracte. No esperava juntar Leonardo Di Caprio, en Eko-Teologi, en el príncep de Mònaco i en doctorats…

Acabe l’hora llarga d’entrevista i vaig a una pagoda budista en grans esvàstiques i una torre dalt de la muntanya.

Baixant em creue en 2 papuans que en comencen a parlar animadament d’independència 🙂

A la nit tinc la primera conversa real amb el Ramón, sobre la independència. Es nota que està en contra, no obertament però.

El seu argument és que els locals no estàn preparats per fer funcionar un estat, cosa que pot ser, però justificar-ho en que estaven en l’edat de pedra mentre que els indonesis estaven més avançats, òbviament no compre l’argument i dic que els estats són una creació artificial, sense importar les condicions de la cultura prèvia.

Que simplement s’han d’aconseguir els coneixements bureocratics per fer funcionar l’administració i a partir d’ahi la resta és que la població es senta identificada amb la simbologia creada per l’estat. Si això passa l’estat funciona, si no hi ha problemes.

En tot cas la seua justificació és la mateixa que els colons…


Dijous fem la paperassa, el dilluns he de tornar per a que em fagen una foto, ??? No hi ha res a fer. Després de la foto tardaran 3 dies.