Diari de PNG, 4, Penitencia

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.