Diari de PNG, 4, Penitencia

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Diari de Sulawesi, dia 8, regla 4 del viatger solitari

image

Al matí  vaig a comprar un joguet per a la neta de Nata cumplís un any hui, però  no hi ha res al poble. Li compre una pilota de canya.

Li he passat les fotos a l’ordinador, però  quan les esta veient es penja, Windows erxplorer error apphangB1. Em pase les següents 3h arreglant-lo. Gran Windows!

Camine 40 min per carretera de muntanya en vistes als camps d’arròs, tot tacat de cases típiques de toraja ací  i allà, un escenari  magnific 😀 Faig autoestop i acabe perdent als escacs contra els policies (he de prestar més  atenció …)

Autostop en un compartiment de càrrega.
I el primer turisme que faig en 2 mesos, visitar les tombes de Lemu, tallades en una penya i en ninots de fusta als balcons que representen els morts. Em creue en 2 turistes de suïssa, el seu guia em convida a juntar-me amb ells però  em sap mal i renuncie. Es fa extremadament rar despres de passar a ser un deambulant, wanderer, tornar al lloc dels turistes. Estrany sentiment mesclat de vore coses curioses i que val la pena vore, però perdre el que fa úniques totes les coses difícils que assolises com a deambulant.

El següent autostop, després  de fer una llarga volta per agafar a la novia ( i després de perdre’m), em du al següent lloc turístic, Londa. Tauts estan penjant a dins d’una cova oberta i a dins d’una galeria, tunel, de 500m que té entrada i eixida :), cosa que no sé fins després 😛

Caninar en un tunel mortuòri sense llum, que té  bifurcacions i no saps on va, i has de passar galeries estretes, inhundades, anar a gates, aigua, fang, tot carregat en 14kg d’equipatge, no una bona idea. Però és  una genial experiència! Vore el vaho condebsar-se davant la teua cara il·luminat pel frontal en la quietud de l’aire d’una cova, genial. Tindre la sensació que t’has perdut en un tunel, un repte. Estar content per primer cop en ta vida de vore fem per terra i morts (indicant el camí a fora) curiosa sensació.

A l’altra entrada (o eixida) els  oferiments als morts són curiosos. Cigarrets i monedetes. El cadàver rodejat i sepultat per aquestos, només  mostrant la calavera negra per l’humitat. Com flotant en un líquid de tabac i diners.

A tot açò es fan les 17:40, 40min per la posta de sol.
Regla numero 4 del solo traveler: començar a buscar un lloc per dormir després de la posta de sol.

Bé seguint la regla 1 i un poc fustigant-me per caure al turisme camine sense saber on dirmiré 20min abans de la posta de sol i amb negres núvols, un mòbil que m’ha deixat de funcionar, i l’altre que no li va el GPS. Per  sort ja fa temps que he creuat la barrera mental de no preocupar-me on dormiré.

Camine i veig diferents opcions in dormir. Desidisc però arrivar a la següent intersecció que em costarà justet el temps per a la posta de sol. Allà  el mapa em mostra una pujada a una muntanya i un nom. O ve hi ha una esglèsia o ve algún  tipus de santuari o cosa, en tot cas bona opció per trobar un lloc on dormir.

L’aposta es paga més que de sobra! Sometimes you hit jackpot, but you need to gamble 🙂
Em topete en una congregació de joves cristians. Molt interessant el que aprenc i la gent que trobe, ja que per sort, a més dels centenars de fotos, hi ha un grapat d’assistents que saben prou bon anglès.

Un em parla entre altres coses que a Flores encara hi ha conflicte catolics protestants. La reunió és  de com solucionar problemes d’interacció entre comunitats i us de recursos i política (prou ambiciós  diria!).
Molts dels interlocutors pareixen prou descontents en el govern central (musulamnà) i un sap de Catalunya i el pais Vasc (euscalerria i acatasuna diu al parlar d’ETA !).

Compartisc sopar amb ells i em conviden a una excursió al dia següent 🙂

A més em donen contactes per a dormir en un lloc com aquest en altres 3 ciutats 😀

Reflexione que jo i altres que viatgen com jo de fet estem vivint de caritat, sols que donem molt més als que ens acullen pel sol fet de ser altra cultura i compartir temps amb ells. Bé i el fet que els deambulants com jo tenen una mentalitat difícil de trobar. Per tant seriem una raresa dins d’una raresa.

La reunió dura fins les 2 del matí, hora a la qual no se’ls ocorre més que fer una misa de més d’1h. Bé òbviament per molt bones intencions que una religió tinga al final no és més que un seguit de normes aleatòries. Com a mínim així és la religió que he creat 😛

Diari de Sulawesi, dia 6, riceland

image

When you think you already have been in the worst (main) road ever, the world keeps proving you  wrong 😀

But there is still a conventional  minbus crossing that road!

Tot i gitar-nos a les 12 a les 6 estem d’enpeus.

Al matí tinc internet (m’he gatstat 70mil rúpies per tindre quelcom que en teoría ja tenia…) i google maps i el mapa de paper em donen 2 camins per anar a Mamasa per les muntanyes.

El meu hoste Agus em diu que el que el del sud, que seria tot camí nou realment no hi ha camí. Estic descobrint com les regles estàn a prova (com era d’esperar en tota regla). No sé quin camí  decidir, les regles em diuen anar pel sud, però  realment air havia decidit pel nord i la informació del hoste em diu pel nord… Bé decidisc nord igualment, només  hi ha 23 km repetits.

La decisió no és mala. Tot i l’escasedat de transport (un vehicle de 4 rodes cada mitja hora o més) els escenaris són impressionants!

Valls rius i muntanyes trets d’escenaris d’illa de Juràssic park. No tindré dinosaures però tinc la sensació d’entrar a móns perduts 😀

Camps d’arròs, esglaonats abancalats, decorats amb decenes d’espantaocells de colors.

He entrat en un nou món, que després de 8 messos de viatges no esperava trobar. Exactament no hi ha res nou, però la meacla d’elements és única i novedosa 🙂

Muntanyes, muntanyes boscoses, núvols emblanquinant muntanyes, aigua per tot  arreu, carretera bona, carretera terrible (la pitjor fins ara, he hagut d’espentar el meu transport i el d’altes per traure’ls del fang i forats :P).

Pobles de muntanya, estrets arrapats a la carretera entre la muntanya i el riu, riu aigua ràpida i caudalisa, cases de roca, cases de fusta, de rajoles.

Esglèsies, mesquites, vestits tradicionals, vida de muntanya. Camps d’arròs  abancalats en aigua, rius tallant el paisatge. Verd verd verd, blau blau blau.

Escenaris captivadors, vida rutinaria en ambients extrems.

Pluja, palmeres, pins, carreteres realment terribles, cables electrics.

Poc de tràfic, motos molt sofrides, cotxes atascats. Bons conductors, podrien participar al dacar.

Estrets i precaris fanfgosos colls de muntanya entre 2 precipicis a banda i banda de decenes de metrsa de caiguda.

A la vall següent grans molins de vent de decoració, un màstil de fusta i 2 aspes sobre la lloma de la muntanya. Em pregunte que significaran, que haurà portat a la gent d’aquelles terres a construir-los. Giren veloçment.

Muntanyes que es dobleguen sobre la carretera. Fang molt de fang.

Un pastor (com diuen als cures evangelics ací ) em convida a passar el dia en ell, però tot i que el lloc és paradisiac decidisc fer camí, encara queden 4h de sol. No serà la millor desició, va un poc en contra de la llei, però em forçarà a fer coses novedoses, la regla 0, vorem qui mana, regla vs llei.

Ja a Mamasa a les 6pm, la meua destinació, no tinc lloc per dormir. Pregunte a un jove pessat que no em deixa assoles si sap un lloc on puc dormir gratis. M’oferis sa casa, una habitació simple, de fusta, mal iluminada. Curiós. Però  després es torna a arrere i em vol dur a altre lloc a dormir.

Em convida a una sopa. Després de perdre el temps sense fer res se’n va sense saber on dormiré, tot i que em diu que espere. On he menjat la sopa em diuen de dormir en un d’ells. Accepte.

El lloc per dormir és un que val la pena coneixer. una habitació de 8-10m2 on un home i els  fills xicotets dormen. Té una tele enorme en pelis Índies (més  d’això  després), un decantador d’aigua, un decantador d’arròs!, una cuineta, vaixella, armari i llit enorme que ocupa mitja habitació, a compartir en els fills. Tot està  decorat amb angry birds, avengers i un poster d’una dona sensual.

Imagine que és un treballador que està ací per fer diners. Està parlant per més d’un hora per telefon en algú que deu ser la seua dona.

Jo dorc al terra, per sort amb la manteta i la toballola no pase fred.

Per la peli India, les escenes que em xoquen:
una és ultra gay, un combat en 20 i pico tios musculosos menejabt els pits, en calçotets i tots oliosos. Tot i que la coreografia del combat, moviment de càmera i il·luminació  és prou bo.

Hi ha un geperut que crema a un viu, durant un minut. El musculitos prota canta quan li fan una foto en una que pareix europea.

Desfilades de moda. Carrera de cotxes, frases en anglès entre mesclat.  M’havien dit que les pelis indies són així però impressiona vore-ho i que altres països ho seguisquen 😛

A dormir, ja ha acabat de parlar per telèfon.

Diari de Sulawesi, dia 4, vesprada, sota la pluja

image

M’entre m’acomiade el següent autoestop, una pickup amb una carrega que odie,  safates de poliestirè d’un sól ús, para i vaig amb les safates.

Parem a una xicoteta ciutat i la plutja comença, per no abandonar-me ja.

Seguint la regla 3 de l’autostop, no caminar sota la plutja, espere a baix un porxo i quan la pluja ja no és  torrencial, demane autostop. Una pickup furgona em para i per sort vaig a dins. La plutja que pensava de minuts és de kms.

Quan em para al següent poblet la pluja continua torrencial. Espere a un porxo on cap cotxe en para. Les dones  d’allà es fan moltes fotos amb mi.

La pluja disminuix molt i camine, però de cara al final del poble torna  a ploure molt.
Són les 6pm, 20min per a la posta de sol, i ja faig plans per on dormir. Cap cotxe em para en 20min i vaig a un xicotet restaurant on demane Gado-Gado.

Preocupats de que plou i és de nit, la dona del restaurant em convida a quedar-me a dormir, que demà ja continuaré el viatge. Seguint la llei del viatger accepte.

A més  la neta em prepara un postre gelat de gelatina, fruita i cacauets que em conviden! sense jo demanar res…

Després m’ajuden a assecar la roba i el mapa. Dutxa, un te, fotos amb els veïns i a dormir.

M’encanta com de bona és la gent en aquest món, també ka sort que tinc de ser viatger 🙂

Diaris de Borneo, dia 19, cementeris Brunei

image

Eve em porta fins l’embaixada d’Indonèsia, on no puc fer el visat perquè he de pagar en moneda local (que no tinc). Per tant em toca anar fins l’Aeroport,  a 5km, per canviar. Un autostop filipí em deixa un poc abans a un centre comercial on canvien diners, però no d’fins les 10… he d’esperar 1h. Utilitze Internet.

Torne fent autostop a una camioneta de gelats, la meua primera :D, també per un filipí que treballa a Brunei.

A l’embaixada em diuen que la visa no estarà fins demà. Insistisc i em diuen que a les 3 passe.

Vaig al centre on visite una mesquita amb les cúpules d’or i aire acondiconat en les portes obertes. Visca el petroli! Creue un riuet en un trist pont d’escales de cement i a l’altre costat em trobe en el contrast més gran entre riquesa i pobressa que he vist fins el moment en els meus viatges. La mesquita d’or esta a uns 200m a l’altra banda del riu, a aquest costat hi ha cases sobre l’aigua, “water Village” l’anomenen, en un estat molt més precari que a Kalimantan on he vist altres “water villages” com aquesta. A més si afegim que ací l’educació i sanitat són de poca qualitat i molt cares, probablement exagera la diferència entre riquesa i pobressa. La foto és les cases en condicions precàries sobre l’aigua i de fons les cúpules daurades, amb un treballador sobre les fustes del camí sobre l’aigua.

Després veig una muntanyeta a ma esquerra, puc ridejar-la o anar vora l’aigua on el mapa em diu que no hi ha res però jo assumisc que quelcom deu haver. Haver-lo hay-lo però 1r és un vell cementiri musulmà amb moltes tombes amb centenars d’anys es troben escampades per tot en estat de ruïna que fa bones fotos. 2n és un camí obert a base de matxet en meitat de la selva i manglars,  on fa molt que no passa ningú i està ple de plantes amb espines que fan extremadament dificil avançar. A més no sé si hi ha crocodils o no a Brunei però veig uns 4 rèptils de la mida de cocodrils que fugisen ràpidament de mi quan m’acoste, llàstima perquè no els veig fins que no es mouen i no puc fer bona foto. Supose que són els llangardaixos eixos enormes que són pareguts als dracs de comodo.
Per fi veig el final del terrible camí que ha descendit als manglars, per sort la marea està baixa i em permet passar, però està tot ple de merda i fem arrastrat per l’aigua, Esquí aquàtic inclós. En aquest punt he de dir que és. mig dia, en una humida selva equatorial, no fa vent i vaig carregat en la meua motxilla de 13kg que deuria haver deixat a l’embaixada…
El final resulta ser altre cementeri,  reial aquest cop, mai no havia estat tan content de vore un cementeri i que els reis enterren els seus morts :P.

Curiós lloc, les tombes musulamnes no poden ser molt ostentoses però troben la solució a això fent-les més grans i construint edificis sobre elles.

Després de descansar en una mesquita (en aire acondicionat, com totes ací) creue a altre Water Village. Es veu que abans era molt més gran però han avandonat moltes cases i destruït altres tantes. És difícil viure ací, en un país de cotxes no han pensat a fer accesible les pasareles per a les motos, a diferència de Kalimantan a Indonèsia.  Per tant només es pot entrar a peu. No massa bo pels mandrossos humans. Supose que quan algú te prous diners ací abandona la casa, perdent-se el que dóna personalitat a la ciutat.

Torne a l’embaixada amb bus, els autobusos públics de Brunei et fan sentar-te al seient encara que no vulgues, veient que totohom té cotxe supose que mai no es plenen tot i ser xicotets.

Ja tenint el visat me’n vaig cap a la frontera, mirant el mapa el més ràpid es creuar en water taxi (50centims) i agafar una carretera que va a la frontera. Però no, aquell pas fa anys que no existís i no puc passar per allí, em toca tornar arrere. Un taxista em fa el favor de dur-me a l’intersecció i un periodista paquistanés de la zona fronterera en Afganistan em fa el favor de dur-me fins la frontera. Està a Brunei perquè a la seua zona els talivans mataren a 2 companys periodistes. Ell definix Brunei com a tranquil.

Passat la frontera m’agafa un natiu Sarawak-Brunei que està extremadament enfadat en el govern malaysi i com n’és d’extremadament centralista i pro mussulmà, a part de corrupte. Ha promès mai no anar a la Malàisia peninsular. Ja al poblet que està entre les 2 parts de Brunei m’enseyna on canviar diners i un hoteler barat (4 a 6€).

El canvi de divisa és extremadament dolent per tant desidisc dormir a fora. Mentre em pense si preguntar a la mesquita si em deixen dormir allà un dels EEUU se m’acosta i em pregunta si sé on dormir, dic que no tinc diners perquè el canvi és malisim i em canvia ell 25$. És un investigador de costa coralina que fa 20 anys que treballa a Sabah, se viatge en els seus estudiants. Li hauria d’haver demanat d’unir-me a ell, sembla un home interessant, però estava un tant distant i no m’anime, he d’aprendre a que això no em passe en el futur, conèixer gent interessant és rar i és un dels motius del viatge.

Com tinc diners vaig a l’hotel, bona desició perquè a la nit plou.

Sope sopa de verdures.  Em conviden a arròs.

Toca rentar la roba, odie rentar la roba.