Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

Posted on by wanderer

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 4, Penitencia

Posted on by wanderer

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de Raja Ampat, dia 2 Back to the Tourism!

Posted on by wanderer

image

M’alce pel matí al dur i fret moll i el despertar em somriu en fotos genials dels ciquets pescant en l’albada.

Acabe de donar la volta a la illa.

Allà a les 9 en Marte, pagat per l’home de les ceves de Alken prima, em du fins a Pianemo, una llarga illa en que no hi viu ningú però és boinca per als turistes.

Gita, la meua CS m’ha dit que van allà. Descobrisc que és millor que m’arrepleguen allà ja que només  està  a 10km, en comptes dels 30km d’arboek. Finalment he entès que no compartisc viatge amb un amic, sinó  que un amic em du i paguen els locals… així que millor fer-ho barat.

El vaixellet em du a través de vistes a tots els colors del turquesa i esmerlda.

A l’illa de pianemo trobe a la Getta i 2 turistes que estàn amb ella, una suisa i una Israeliana (que té passaport de Brasil, per tant pot viatjar a Indonèsia, els Israelians no poden anar a Indonèsia).

Visitem una perdra en la mar, una illa que serà  igual d’alta que de llarga. Amb una bonica platja. Foto.

Pitnic en península blanca d’arena.

Balenes, nade entre elles però estàn massa lluny per vore-les bé. Totni això fotos xules.

Homestay en illa privada, meduses del revés en mig de fang poblat per manglars de documenal.

Arborek és una illa plana de 600m, plena de cases, en mig de barreres de corall. M’han dit que és  la illa havitada més xicoteta del món. Pot ser.

Xiquets dutxant-se baix la tempesta. Nadant, “jelly fish, jelly fish” pica però és tolerable.

conservació :
la Githa va ser contactada per un lloc de voluntariat-turisme per buscar-los una base a raja ampat
ella és Coordinadora social, i estava a Jacarta ja fent recerca i esctivint sore raja ampat abans de que la cotactaren.

Quan feia d’escout i va teobar aquesta illa, arborek, va decidir instal·lar-s’hi, i va ajudar als de volun-turisme, però després d’un temps van separar-se encara no se perquè.

els de volun-turisme són britànics.

Camine al voltant de la illa, una el·lipse d’uns 500m de diàmetre, per Pi dóna uns 2km, el que obtinc amb el GPS.

Trobe volun-turistes, hamaques, 7 hotelets, panells solars i instal·lacions hidroponiques! L’atmosfera de l’illa és totalment diferent de Pam. Més regulat tot i xiquets vestits i otganitzats.

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Posted on by wanderer
image
Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.