#barri

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.