Borneo diaries, day 25, Sulawesi diary day 1, Hitchhiking a cargo boat from Telam Suleiman (Biduk-Biduk, BidukBiduk, Biduk Biduk) to Palu, Kalimantan Borneo to Sulawesi

Posted on by wanderer

image

(I’ll continue with the English indulgence for the sake of internalization, I apologize from here on for my sloppy writing. Or you could learn catalan :P)

Getting into a boat is easy, you are reading a book next to the paradisiac harbour, the lady on the eating kiosk tells you that the boat that is arriving goes to Sulawesi in 2h and you can join it if you rush for your backpack 15km away :]

However getting into getting into the boat is the difficult part (as other posts show). Yes you need time, extreme flexibility and find the right place.

***

It all starts with me in peninsular Malaysia wanting to cross to Borneo. Big cargo ships are protected by walls of redtape that I couldn’t climb, although I did could climb 3 ships and ask freely before being detained by the police 🙂

After that experience, and once in Kalimantan, I decided to try instead shorter hops in smaller vessels.

My next try was in Terakan, north Kalimantan, there I could find a small cargo boat that was willing to carry me. However it could only be done by getting some government official approval. Where to get it and how without knowing Indonesian escaped my abilities.
As I was saying in a previous post seas are closing due to redtape, ironically in this case because a ferry (that I try to avoid) shrank.

Next was to try the shortest distance possible. Biduk-Biduk on a peninsula close to Toli-Toli. I was told that there are many fishing boats, and latter, cargo boats from Taulk Sulaiman. They might not have any problem into getting me in. No paperwork needed.

I go there and I find this unbelievable beach paradise that I described in the previous post, and after asking where to get the boat I go literally to the end of the road.
coordinates:
01°09′19.8″N 118°45′46.79″E

A harbour with a lone wooden dock around half a dozen of small, one flor,  vessels await.

After a complex conversation with my few Indonesian words (kapal Sulawesi, boat Sulawesi; di mana? where?; kapan?, when?) and the week days I’m told that the boats depart in one week. Too long even when having to wait in paradise. But after a bit more of discussion someone tells me that a boat might be going in 3 days, Wednesday or Thursday (it’s Monday evening). Paradise, little houses and coconut trees where to plant my hammock, small fires, waiting 2 days… that sounds like a plan!

Next day I go back to confirm things,  an angry man tells me there are no boats until 2 months… that’s bad. Other tells me something about 2pm next day, uncertain but good, anyway I feel lost in translation.

Next day I go to the harbour since the morning until my boat appears 😀

Into the boat:

image

After being told that the boat will be departing in one hour, you ride fast the bicycle to your host  house, woke them up to say bye and take the backpack.

Your ride back gets a flat tire. You get the first 14 (or so) year old ride driving with one hand (but according to my experience he must have been driving anywhere from 7 to 4 years already). And you get in the boat, a small wooden cargo vessel, about 15m long, one level white and blue. That’s it!

image

The boat ride:
Someone asks my name, age, nationality and reasons for traveling, it is noted in a notebook. Another local passenger joins, that means that is common to have extra rides between islands.

image

After 1h repairing the batteries it departs. The sunset on the heavily rocketing sea is nice. Fried fish for dinner and sleep at 8pm, hard wood, shaking boat and diesel exhaust, good night!

image

Sulawesi diary, day 1, marine police.
At some point close to midnight the diesel engine starts puling out much more exhaust into the vessel than what is normal. I go to the front part and enjoy the cloudy moon ride, it’s simply a fantastic scenery, no words. I get tired and since now the sea is almost flat I can easily and soundly sleep on top of the rice sacs of the front part, avoiding the flumes.

image
Cloudy sunrise, one can't have it all! but the amazingly shaped, mountainous Sulawesi is on the left side and front 😀

Marine Police
After few hours of enjoying the striking mountain sea scenery and entering, Palu bay surrounded by long mountains welcomes me. Also the marine police welcomes me and the boat, boarding us with a zodiac. After 20h in my ride and 250km I’m taken by the police :D, great! I’m received by all at the Wasi harbour like a movie star.

image

Uncertain in what to do with me, they got me to show every single item of my (small) luggage in case I carry a gun or drugs… After a looooong wait  they can’t  figure out if my documentation is in order, so they plan to send me for the immigration office in Palu town (Wani is 23km away). Then another long wait until they get a Hello Kitty car. In the  mean time I’m invited to lunch and asked several times if I can give them my things, from the bracelets to my camera…

image

Immigration
After a really slow ride I’m driven to immigration where they confirm that everything is alright, and they teach the marine police that I can travel as much as I want with my visa. So for future hitchhiker travelers they shall know! To their defence I seem to be the first foreigner in at least 15 years that has appeared like that in a cargo boat, so they where confused.

On the Immigration office they started to ask too many questions if my fundings and my out of Indonesia  tickets (both that I don’t have), and they didn’t get clear that I was hitchhiking a cargo boat, so I looked politely to the clock and after few pictures they let me out. Avoid getting into there if you can anyway!

In summary, keep trying, asking, find the right place and learn wait 😀 (although waiting in paradise is easy 😉

On a side note while being hosted in Palu by a Couchsurfer, Fadel, when another traveler, from Virginia, US, got a ride in the boat of the uncle of friend of my CS :D. The boat brings fresh vegetables from Palu in Sulawesi to Samarinda in Kalimantan, and comes back. So contact the couchsurfing community in Palu (or another port city) and ask for help!

image

Borneo diaries Days 24 & 25, Biduk-Biduk, BidukBiduk, Biduk Biduk, beach hidden paradise, east Kalimantan, not in lonlyplanet :D

Posted on by wanderer

image

I’ll indulge and write this in English because it has to be shared with the world! Catalans are not enough to conquer this :P.

There is no way in which I can overstate how perfectly beach paradise Biduk-Biduk is, and I been in Majorca, Menorca, Guadaloupe, Tenerife, Nicaragua pacific coast, Phu Quok island, Vietnam coast. The fact that I just met it without expecting it might bias me, but still there is no way I can exaggerate using mere words and photos.

Where to start? lone trees hundreds of meters inside the sea? that’s a peculiar image, but it is just part of the turquoise cristal waters touching long white coral beaches, that at low tide are hundreds of meters wide (thus explaining the trees). Around 40km of tall coconut trees beach road. Villagers fantastically smiling, helpful, eager to interact, living in beach houses with grass lawns perfectly trimmed by the cows and goats that wander around. Beach cows. Evening mixed gender volleyball.

That’s the general 40kms image, broken only by some mangroves forests that extend on the beach, specially on the coast facing east. That makes it even more interesting on high tide as you have unique forested beaches with fresh/salt water mix, and walking tree climbing fish that jump over the water! yes, you entered a nature documentary.

image

If that’s not good enough there are beauty spots, local attractions and 3 small islands (from Teluk Sulaiman to Sugeindin pulau; a group of 7 Indonesians paid 150k rupiah per person 3h excursion), this would keep you entertained!

These spots include 2 or 3 medium sized rivers with complete transparent cool fresh water (the first wide river with clear waters that I see get to the sea!). One of which, Labuan Cermin (pronounced labuan jambir) has a boat service (quite expensive I heard) that drives you to a turquoise lake that has a top layer of fresh cool water and a bottom layer of salt warm water. That’s supposed to be the main attraction here, but I saw no tourist there 🙂

image

Other attractions include what can be seen on the map. Accessible are the rocks beach (pantai batu dua), literary 2 rocks beach, and Labuan Cermin harbour, full of delightful fishing vessels and cristal waters. You can do long walks, get a bicycle or moto (I still don’t know how, my host simply offered me a motorbike but I took the bicycle :D) or hitch a ride, really easy to do with the locals eager to help you.

image

The roads are well paved and virtually flat! And the tidal beach has so fine sand and so compact that you can ride your bicycle in there (but still becomes tiring after few kms). Seeing the fast running crabs moving fast as you pas has no price 😀

image

For the southern spots there is need of transport because the road is not paved, but mostly because of the lack of transport to hitchhike and long distances to walk. I guess there are no villages, or only few on that road. The road is not signaled at all. The coordinates of the entrance are:
1.173659 118.76805

I didn’t have the time to explore the waterfalls and cave, but I figure it would be close to impossible to find without a guide as there is no signaling… Something fun discovering 😉
This area is surrounded by sizeable mountains, 400m tall at least, so there is also a hike to be done!

There are at least 5 or 6 accommodations that I could see, stretched for few kms (hotels, losmen, guesthouses, homestays). I don’t know the prices as I planed to camp but was invited to a policeman house :). It shall be local price as the only tourism that I seen seems Indonesian (all the tourism in I’ve seen 3 days amounts to just one lone traveler, the 7 people group and 2 girls taking pictures). The info and signs are only in Indonesian, except for few “welcome”.

If still the accommodation is over budget you can hang your hammock in between 2 coconut trees, or if it rains, camp anywhere, or pick an empty or in construction house. Or just like me, law of solo travelers, let things happen and you might get hosted by a local 😀

image

But not all is perfection in paradise, few things missing:

–Hammocks! There are non, a beach paradise without hammocks is not complete, but that has easy solution (specially when I’m carrying one :D).

–Backpackers community. That might seem like a good thing but there is plenty of room to be alone if you wish, so having someone interesting to talk with (backpackers usually are) would be a good distraction. Also backpackers means books! and books are the best company in this environment.

-There are not many activities. The most engaging that I did involve peeling one or two dozens of coconuts, teaching kids English, climbing sea trees, teaching kids how to swim, selecting and unloading landsat fruit from cargo ships, fishing with a hook and swimming with kids in between the cargo boats. Last but not least, hitchhiking a boat to Sulawesi (the reason I came here, more on that on the next post 🙂

Despite these, and being aware that they are not everyday activities for many, extra distractions by fellow travelers are welcomed, specially for long stays. That’s why I’m writing this, this place could easily be a backpacker paradise 😀

–Internet. On the no distractions side, there is no internet connection trough 3G, although there might be some internet cafe, ask around but don’t expect high speed… I did get 1G in certain areas for a working instant message (text only) communication.

–English . Don’t expect anybody to speak more than few words in English if at all 🙂

–Trash collection. The trash on the floor is not widespread luckily, but you do spot it here and there.

–Transport. As far as I’ aware there is nothing like a bus, and the road connecting here to Tanjung Redeb (the closest city) is not even in google maps (but it is on openstreetmaps for most of the track). It is quite bad for the first 100kms or so. I Hitchhiked here the 250kms in 6 or 7h. If you have your own transport this is an ideal destination. And it might be that there are some boats to Tarakan, but I’m not sure.

-No easy swimming at the afternoon. In the equinoxes the tide is maximum and minimum in the equator, specially in new moon.That means that for low tide (afternoon to evening) the water is hundreds of meters from the shore. It’s a nice walk with plenty of sea life (fish, running and burring crabs, sea stars), but the hard noon equatorial sun reflected on the white sand has no clemency. Still the morning and evening swims are amazing, and you can get yourself in one of the rivers for noon, or simply nap on a coconut tree shadow.

–Known future. I don’t see risk of any big development threatening this parts, but nature might. I seen plenty of spots where is clear that storms are eating the coast, therefore some stones and concrete barriers are being build affecting the beauty but protecting the road and houses. I don’t know how fast the destruction is but at some point this is meant to look different.

All in all it’s so amazing that I could not stop greening for hours realizing how luckily I was to be there.

Diaris de Borneo, dia 23, solo traveler law

Posted on by wanderer

image

Empirical law, developed after many events.
Law of solo travel: Let things happen! (but not for a long time in the same place, a traveller gotta travel)

Autostop a Kalimantan altre cop, un es pot tornar addicte a açò!

Després d’agafar l’speedboat a desgana (8€ més) ja que m’asseguren que no hi ha transport a Tarakan fins Sulawesi, desidisc continuar el meu camí cap al sud on el couchsurfer m’ha dit que en el punt més proper de Borneo a Sulawesi hauria de ser prou més fàcil creuar. El lloc és Biduk-Biduk, a recordar.

Si tot va bé hauria d’arribar hui allà, però promte Recorde com Kalimantan t’atrapa.

El vaixell em deixa en meitat del no res, on per tant està INFESTAT de taxistes pesats típics del SE asiàtic. Per consol són pesats en tots, no només jo. En tot cas em toca caminar prou fins que fugisc de la seua influència.

Un home m’agafa en la moto i insistis en trobar a algú que li traduisca a l’anglès per entendre que vuic, fins al punt que em du a un hotel on treballa un amic seu i em tradueix. Em conviden al 1r dinar del dia. Fotos i els demane si em poden deixar en la carretera principal per continuar l’autostop.

Em deixa a la intersecció on André em replega en moto i em du fins la seua entusiasta família que criden molt com si haguera arribat algú de Hollywood. Mooltes fotos i 2n dinar del dia.

Altra intersecció i m’agafa un camió conduït pel Mikel, a la foto, en música canyera que em deixa en meitat del no res.

El 1r cotxe que passa és d’en Sudit, en qui tinc el 3r dinar del dia.
Sudit, que no parla anglès, em vol solucionar la continuació del viatge, cosa que irònicament farà que no conrinue.

Em presenta al seu treballador, Ian, que també em vol ajudar però que en comptes de de deixar-me a la carretera em du a casa d’un que és de Biduk-Biduk (on vuic anar) i allí perc 2h en que intenten aclarir que vuic i sí ells poden buscar-me transport.

Em busquen també un amic que parla anglès i ell fa més averiguacions sense èxit. Cap a les 5 i poc és evident que no em poden ajudar i em diuen si em vuic quedar allà o continuar. Difícil decició, però seguint la regla 1 desidisc continuar tot i que queden 50min fins a la posta de sol.

Em comencen a conduir i quan és evident que no pararan a temps que puga agafar altre transport faig marxa arrere i dic que res, que passe la nit amb ells.

Em conviden a sopar un cranc bonisim. Després el que parla anglès em du a sa casa. És mestre d’anglès però treballa d’agricultor tradicional, venent-ho al mercat a les 4 del matí. Li dic si em puc afegir al mercat i diu que no problema. Però a l’arribar a casa de son germà diu que no és apropiat que dorma allà i m’envia a una NGO que es diu yakob.org

LA ONG ha estat una magnífica troballa. Bàsicament es dediquen a formar a les comunitats rurals de com tindre un desenvolupament sostenible. Ho fan a través de les escoles i de la xarxa de mestres joves que el govern envia a zones remotes per guanyar experiència nomes graduats (és un concepte molt xulo per educar els educadors, tot i tindre el contrapunt de que l’educació es dirigida des del centre i no per la comunitat local com és el model que m’agrada). Les comunitats remotes no tenen ni accés a mòbil.

Em confirmen el que m’havien dit abans, que les ONG no són benvigudes per les comunitats locals i que només
volen els diners fàcils, per tant
han de fer molta feina de conscienciació.

La tècnica que utilitzen per aproximar-se és, com els fundadors tenen mol bon nivell d’Anglès, donen classes gratis als escolars per millorar l’anglès i així aproximar la comunitat en el mssatge de conservació.
La ONG té  només 4 anys però ja tenen un antic edifici colonial on organitzen moltes coses, 9 pobles on treballen i diners de Noruega (a través d’un fons local). Els fundadors són joves i molt energètics.

Hi ha 3 mestres més  que passen allí la nit. Una ensenya canvi climàtic a les comunitats.

Conversa molt agradable  i enriquidora. Vaig a dormir tard.

diaris de Borneo, dia 22, no massa

Posted on by wanderer

image

No massa en el día , decisions i falta d’informació em podrien haver dut a altre costat.

He de crear més regles, sobretot algunes que em permeten decidir en poc de temps i en llacunes d’informació considerables.

Nota l’autostop marítim s’està tancant, un vaixellet de càrrega necessita papers per a que jo hi puga accedir! La part positiva és que sí tinguera els papers m’agafarien. Tot i així la mar s’està tancant.

He creuat a Indonèsia, en un car ferri (25€, 3h) i m’ha hospedat un CS poc interactiu. De tawau a l’illa de Tarakan. El sopar estava bonisim però!

Diaris de Borneo, dia 20, família murut

Posted on by wanderer

M’alce i sobre les 7:30 i comence l’autostop. No funciona bé hui i camine per més de 30min. Però cal seguir la  regla 0 de l’autostop, no perdre mai l’esperança, el teu autostop arribarà.
El més inesperat transport para, un Mega trailer en meitat d’una carreetera estreta sense voreres i prou de trànsit. Amb ell creue 3 fronteres en 3h, coses de la història (Sarawak-Brunei, Brunei-Sarawak, Sarawat-Sabah).

No s’entenem on vuic que em pare, i l’acompanye fins un desguàs de maquinària i grues, mola! l’ajude a descarregar neumatics de camió.
Al final prou passat la bona intersecció
em para a altra.

El 2n cotxe que passa para, és un matrimoni indígena Murut i l’home parla bon anglès. Dinem on tenen cocodrils, tortugues gegants, peixos gegants i un porc senglar gegant acompanyat d’un mono (normal).

Parem a vore les vistes de les muntanyes plenes de selva, l’home bromeja que en 10 anys seran tot palmes d’oli… espere que realment siga una broma.

Es fan les 3:30 fins on m’han de parar i preocupats que no em passe res (queden 3h de sol) em diuen si vuic passar la nit amb ells. Després de meditar uns segons, seguint la regla 0, 1 i 2 accepte. Pot ser perc un dia però la curiositat mana.

Prova ser una bona decició. Em duen a casa els sogres, ningú parla anglès però aprofiten per actualitzar coses. Vaig al poble on visite els pares. Torne als sogres on jugue un triple pòquer estrany. Bon sopar (vore imstagram) i concurs de beguda d’arroç.

Bec massa, hi ha que fer iteracions on tots beuen en el seu torn. Una palleta marca el nivell que s’ha de veure i jo crec que ho entenc mal i vec 2 o 3 cops més del que toca. Després es reopmpli en aigua la gerra. Jo com sóc el 1r em toca alcohol menys diluït. Posen una 2a gerra per tant les iteracions es fan més comuns, no és bo i me’n vaig a dormir prou afectat. Tot i això ha estat una magnífica experiència 😀

Diaris de Borneo, dia 19, cementeris Brunei

Posted on by wanderer

image

Eve em porta fins l’embaixada d’Indonèsia, on no puc fer el visat perquè he de pagar en moneda local (que no tinc). Per tant em toca anar fins l’Aeroport,  a 5km, per canviar. Un autostop filipí em deixa un poc abans a un centre comercial on canvien diners, però no d’fins les 10… he d’esperar 1h. Utilitze Internet.

Torne fent autostop a una camioneta de gelats, la meua primera :D, també per un filipí que treballa a Brunei.

A l’embaixada em diuen que la visa no estarà fins demà. Insistisc i em diuen que a les 3 passe.

Vaig al centre on visite una mesquita amb les cúpules d’or i aire acondiconat en les portes obertes. Visca el petroli! Creue un riuet en un trist pont d’escales de cement i a l’altre costat em trobe en el contrast més gran entre riquesa i pobressa que he vist fins el moment en els meus viatges. La mesquita d’or esta a uns 200m a l’altra banda del riu, a aquest costat hi ha cases sobre l’aigua, “water Village” l’anomenen, en un estat molt més precari que a Kalimantan on he vist altres “water villages” com aquesta. A més si afegim que ací l’educació i sanitat són de poca qualitat i molt cares, probablement exagera la diferència entre riquesa i pobressa. La foto és les cases en condicions precàries sobre l’aigua i de fons les cúpules daurades, amb un treballador sobre les fustes del camí sobre l’aigua.

Després veig una muntanyeta a ma esquerra, puc ridejar-la o anar vora l’aigua on el mapa em diu que no hi ha res però jo assumisc que quelcom deu haver. Haver-lo hay-lo però 1r és un vell cementiri musulmà amb moltes tombes amb centenars d’anys es troben escampades per tot en estat de ruïna que fa bones fotos. 2n és un camí obert a base de matxet en meitat de la selva i manglars,  on fa molt que no passa ningú i està ple de plantes amb espines que fan extremadament dificil avançar. A més no sé si hi ha crocodils o no a Brunei però veig uns 4 rèptils de la mida de cocodrils que fugisen ràpidament de mi quan m’acoste, llàstima perquè no els veig fins que no es mouen i no puc fer bona foto. Supose que són els llangardaixos eixos enormes que són pareguts als dracs de comodo.
Per fi veig el final del terrible camí que ha descendit als manglars, per sort la marea està baixa i em permet passar, però està tot ple de merda i fem arrastrat per l’aigua, Esquí aquàtic inclós. En aquest punt he de dir que és. mig dia, en una humida selva equatorial, no fa vent i vaig carregat en la meua motxilla de 13kg que deuria haver deixat a l’embaixada…
El final resulta ser altre cementeri,  reial aquest cop, mai no havia estat tan content de vore un cementeri i que els reis enterren els seus morts :P.

Curiós lloc, les tombes musulamnes no poden ser molt ostentoses però troben la solució a això fent-les més grans i construint edificis sobre elles.

Després de descansar en una mesquita (en aire acondicionat, com totes ací) creue a altre Water Village. Es veu que abans era molt més gran però han avandonat moltes cases i destruït altres tantes. És difícil viure ací, en un país de cotxes no han pensat a fer accesible les pasareles per a les motos, a diferència de Kalimantan a Indonèsia.  Per tant només es pot entrar a peu. No massa bo pels mandrossos humans. Supose que quan algú te prous diners ací abandona la casa, perdent-se el que dóna personalitat a la ciutat.

Torne a l’embaixada amb bus, els autobusos públics de Brunei et fan sentar-te al seient encara que no vulgues, veient que totohom té cotxe supose que mai no es plenen tot i ser xicotets.

Ja tenint el visat me’n vaig cap a la frontera, mirant el mapa el més ràpid es creuar en water taxi (50centims) i agafar una carretera que va a la frontera. Però no, aquell pas fa anys que no existís i no puc passar per allí, em toca tornar arrere. Un taxista em fa el favor de dur-me a l’intersecció i un periodista paquistanés de la zona fronterera en Afganistan em fa el favor de dur-me fins la frontera. Està a Brunei perquè a la seua zona els talivans mataren a 2 companys periodistes. Ell definix Brunei com a tranquil.

Passat la frontera m’agafa un natiu Sarawak-Brunei que està extremadament enfadat en el govern malaysi i com n’és d’extremadament centralista i pro mussulmà, a part de corrupte. Ha promès mai no anar a la Malàisia peninsular. Ja al poblet que està entre les 2 parts de Brunei m’enseyna on canviar diners i un hoteler barat (4 a 6€).

El canvi de divisa és extremadament dolent per tant desidisc dormir a fora. Mentre em pense si preguntar a la mesquita si em deixen dormir allà un dels EEUU se m’acosta i em pregunta si sé on dormir, dic que no tinc diners perquè el canvi és malisim i em canvia ell 25$. És un investigador de costa coralina que fa 20 anys que treballa a Sabah, se viatge en els seus estudiants. Li hauria d’haver demanat d’unir-me a ell, sembla un home interessant, però estava un tant distant i no m’anime, he d’aprendre a que això no em passe en el futur, conèixer gent interessant és rar i és un dels motius del viatge.

Com tinc diners vaig a l’hotel, bona desició perquè a la nit plou.

Sope sopa de verdures.  Em conviden a arròs.

Toca rentar la roba, odie rentar la roba.

Crossing to Sarawak from Kalimantan on the Nanga Badau / Lubok Antu border crossing. Indonesia to Malaysia.

Posted on by wanderer

image

I planed to do this crossing but due to a change of plans and a bit tried of the palmtrees landscapes and tabacco I changed plans.

In any case, I leave my advice here in case any adventurer wants to try the challenge.

Here it says you can go out Indonesia through that border, specially if you got the visa.

http://www.indonesianembassy.org.uk/consular/consular_visa_type_free.html

Look at the land border crossing Nanga Badau.

Here it says you can cross that border to enter Malaysia

http://www.sabah.com.my/borneotrade/g3.htm

I don’t know why it’s a sabah webpage but it says that the  Lubok Antu  border is open, so with the visa free malaysia for most of western countries it shall be fine.

It’s doable, even knowing only few words in Indonesian. At least there are busses all the way to Putussibau, although I been traveling by hitchhike. The road conditions go from good to horrendous, although any traveler willing to go there probably is familyar with that. In any case  it’s better to take it slow to enjoy the experience. The experience means, according to my previous ones, a lot of good friendly attention, a lot of free sugary drinks and fried food, palmtrees, invitations to peoples houses, tobacco, and many nice surprises.  It’s worth any effort put into it for sure.

People is gonna be extremely happy to see you,  so you need to set time to hang out with them and let things happen. Also it’s good to have the time to go to see interesting things that might be along the way or might be off way but worth the time to go there. Specially if invited by a locals 😀

Don’t expect, as you shall know, predictable schedules, good roads  (specially in rainy season), comfort, English,  other travelers,  a lot of traffic easily to hitchhike. But expect to be piked  up eventually. They don’t know what hitchhiking is but if they stop, with time and patience and mimics you get to your destination. Get the names of where to go though!

Then seeing the map I would think that there shall be a shortcut that does not go thorough Putussibau but I haven’t found any map showing any roads … That doesn’t mean that they don’t exist,  so if you are confident on your Indonesian ask for them.

All the best and good luck!

Diaris de Borneo, dia 16, Festival

Posted on by wanderer

image

Tornem sobre les 5 del poblet ja que Kunto ha de treballar. A més hui li toca fer de presentador de més events al seu campus.

Jo faig recerca de si anar o no a Putussibau i creuar la frontera des d’allà.  És un lloc molt remot amb carreteres terribles i un pas fronterer molt poc transitat amb no informació a internet. És per un costat aventura però per l’altre és més del mateix que ja he fet i no tinc el temps per gaudir-ho… És la decició més difícil que he de prendre fins al moment en aquest viatge. Més que tornar a casa o no, tot i que aquella desició afecta a aquesta.

El festival comença a les 2 i pico i ésEl una competició de cançons i dances tradicionals de la zona. La 1a part és prou aborrida, cançons melòdiques i Xiquets cantant. La part de les dances és impressionant! a més de ser molt espectacular amb vestits tradicionals i tot, és molt profesional i ben feta tot i només tindre una setmana per preparar-ho. A més la música és d’instruments tradicionals i molt bibrant i energètica. És un producte que es podria exportar fàcilment.

Li pregunte al Kunto com tenint una comunitat universitària tan diversa, energètica, ben preparada (els estudiants d’anglés dels últims cursos tenen bon nivell) no generen més producció cultural i tècnica a nivell internacional (és un pais de més de 200mil de persones) , no sap que respondre, em diu que pot ser no estan prou avançats encara.

Em comenta que li donaren una beca a la UN com a envaixador del seu país en la Comisió de l’alinança de civilitzacions. Estigué al Quartell general a NY i assistí a algunes sessions del consell general!

Plou molt, passe la resta del temps ordenant fotos i emails

diaris de borneo, día 17, Sarawak.

Posted on by wanderer

image

Després de molt de pensar, d’un parell de llançaments de monedes, i de moltes cavilacions a l’últim moment decidísc no fer més aventura per ara per estalviar temps. I bàsicament perquè és fer més del mateix amb l’únic alicient de la frontera exòtica però sense temps per gaudir del camí com toca. Borneo, Kalimantan, vol temps, però et recompensa en un tracte personal magnífic.

Comence l’autostop, hui no funciona tan bé com de normal, tot i així encadene una moto en un cotxe i un pickup duent motos en una moto que em para. Camine vora 1h creuant un llarg poble on em faig fotos en una escola d’oficis, estàn practicant soldadura.
Després encadene un cotxe en un camió que em du fins la frontera tot i estar a 5km d’on ells anaven. Més amabilitat perquè sí. A la frontera cap problema aquest cop i després de caminar un poc m’agafa un malay en un anglès perfecte que està casat en 3 dones, la última fa poc i encara no té fills amb ella. És impressionant trobar-te en casos així i li deuria haver fet més preguntes i no callar-me per discreció.

El següent l’autostop m’ha de dur tot el camí fins Sibu on un CS m’ha confirmat que m’hospeda.

L’home de l’autostop és terriblement amable,  treballa com a enginyer supervisor de maquinària a una central de carbó. Transportaa uns pollastres de lluita per a un amic i ha fet un viatge de 8h per atendre una reunió d’1h… Em convida a un parell de cerveces i un sopar enorme i em du fins l’entrada de Sibu.

Aconseguir que algú em préste el mòbil ací per cridar és increïblement difícil, i pel poc que he vist són tot xinesos.
All final contacted en el meu CS que em replega un poc després. Treballa com a model a temps parcial i hui ha estat a una desfilada de 4h. En general no té projecte vital i està en una feina governamental per els diners. I com la majoria de malasis que em trobe està plenament informat d’affers polítics i del funcionament de les coses. Em comenta que Sarawak vol recuperar l’autonomia perduda i que l’odi al govern central altament corrupte és gran, però que el president d’ara de Sarawak és molt anti corrupció i pro autonomia.