Diari de PNG, 4, Penitencia

Posted on by wanderer

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de PNG 2, from the lost to the river.

Posted on by wanderer


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Diari de bitacora, Alken prima 6, caminant Halmahera

Posted on by wanderer

image

M’alce pronte al matí, 5:30 i cap a les 6 ja me’n vuic anar, però esperant al Riceal, i fent un desdejuni  lleuger, a més de fotos, se’m fan les 6:30.

Al principi la caretera és bona si bé estreta, però al passar altre pont s’endinsa a les muntanyes, tortuososament, i esdevé impassable per a cotxes en molts punts. També trobe múltiples llocs amb fang.

Duc bon ritme de 5km/h però per a una una distància de 7km en linea recta acabe fent un total de 17km, cosa que fa que sobre el km 10 em preocupe de com de llarga serà…

Fa moooolta calor, bé , humitat, i crec que per 1à vegada en ma vida puc escorrer la samarreta empapada en la meua pròpia suor. Em lleve la samarreta i la cosa millora.

Pensments però cap conclusió notable, és dificil mantindre el flux d’idees en focus. Una llàstima que no siga més fàcil controlar la ment humana.

Arribe al poble de Mesa a les 9:30 i em fan fotos. Arribe a la nau i nade a la mar. Em pega una rampa terrible a la cama dreta, més de 5min, supose que no estic acostumat a caminar tant carregat en 15kg, el desnivell acumulat és només d’1km.

Una antiga illa ara península, la geografia canvia. El poble és similar a Yeke, heuré de fer fotos més avant. Dutxa.

Mentre em dutxe i rente la roba el vaixell zarpa. Només  m’ha sobrat 1h30 min :S, m’havien dit que se n’aniria sobre la 1, són les 11. Sort que he anat per feina feina al matí!

Plou i faig mig diada després d’un menjar improvisat i veure molt, mode camell.

Arrivem a Banemo on en comptes d’estar només 3h estarem tota la nit ja que plou i no poden descarregar.

Me n’adone que he perdut el pluvisquer, hauria d’estar a covert des de fa 2 o 3 dies, però després de regirar-la i preguntar, res. O bé  a caigut per la borda, ho algú l’ha agafat, o està amagat… en tot cas no el tinc, bad.
Vaig al poble que està a 2’5km. No gran cosa però  és  llaaarg. Lluita de galls al carrer, espontània.

Pense com d’important és la infraestructura, logística i comerç per a la vida de la gent.

Plou i para tot el temps, no puc trobar cap paradeta de menjar de carrer.

Torne  al vaixell, quan a meitat camí una moto m’arreplega. Llegisc noticies i para de ploure, inicien la descàrrega, veig per 1r cop l’inici del procés.

Relax, ajude en unes caixes, posta de sol, sopar. Perc també el cap de la càmera (que d’feia dies que estaba solt) cau per la borda. Notícies, escriure  diari, dormir a l’hamaca.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

Posted on by wanderer

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Diari de Sulawesi, dia 19, muddy world

Posted on by wanderer

image

When you have gone through terrible roads, a simply bad one does not scare you at all. Mind the mud though.

La nit ha estat molt bé  però l’experiencia podría haver estat millor si aguera utilitzat el que a la nit m’havia  paregut llançols bruts, però que al matí n’adone que és una mosquitera 😦

Els mosquits són molt sorollosos ací, i tot i que no m’han picat al passar prop  de l’orella desperten.  Després al ploure fort els mosquits paren però uns bitxets del sostre cauen a l’hamaca i no tenen res millor que fer que pegar-me picadures intenses de 2 o 3 segons. Tot evitable si hagura sabut de la mosquitera.

Allà a les 3 del matí la plutja para però uns veins d’una de les casetes de palmes de mig dels camps d’arroç no tenen res millor a fet que enfocar una llum a la meua caseta. No sabent que fer estic a l’espera. Apagen la llum una estona després.

Pose la toalla sobre l’hamaca a mode de tapa i ajuda contra mosquits i bitxets. Plou més.

M’alce a les 7 i poc del marí i encara plou un poc però pronte para. No he trobat el llac de colors bonics, però les muntanyes, boscos, penyes i camps d’arròs arropades pels baixos núvols blancs creen un escenari magnífic.

Començe a fer autoestop.però no pasen cotxes, una furgopicup m’agafa prou despres tot i que anem 3 apretats a la cabina :P. No viu ningú a aquesta zona i la invasió de l’oli de pamla ha arrivat ací.

Em paren a un poblet on un poc més tart un furgopickup em du fins a la frontera (no massa trànsit en aquestes terres).

Els 5 km de carretera que unisen les 2 províncies són un continu de fang cara amunt (amb l’escenica vista de un camió tombat cap arrere al intentar pujar una rampa enpinada).

Desistisc pronte de fer-ho tot a peu ja que a cada pas els peus se’m peguen al fang i afegiaen una nova capa de sediment banyat a les sofrides sandàlies, em pregunte si així podré arrivar a medir més de 2 metres 😛

Pare a la 1a moto que passa i després de pensar-ho prou i fumar-se 2 cigarrets, m’agafa.

La pujada és fangosa però per sort curta, he de desmontar un parell de cops per continuar. Després seguísen kms de bona carretera per les muntanyes on no hi ha res.

Al 1r poble el de la moto em diu que té fam i que no té diners. Pague el dinar que són 30mil r per cap, 10mil més del que esperava ja que un menjar més complet m’ha costat 20mil abans … no sé si m’han timat per 1r cop. Supose que no.

Al restaurnt uns em duen uns km fins a una carretera junt a la mar, molt bonica.

No passa ningú però el 1r camió que passa para. És un camionot transpotant troncs de palma i com va ple puge a dalt de tot de la càrrega tenint unes vistes magnífiques :D, experiencia genial tot i el lent abanç per la muntanya, que per altra part té més  magnífiques vistes a la mar. L’únic problema és haver d’anar evitant les rames i bambús que creuen la carretera i em peguen si no estic atent 😛

Para en meitat de la baixada de la muntanya i una furgopickup de peix m’arreplega. Com du peix el terra està plé d’aigua pesquil i em sente damunt les caixes de peix, cosa inestable i que fa que em pegue tot l’aire. Però la carretera junt a la costa, veient tota la.mineria i mororistes miners en cascs grocs d’obra fa d’un genial paisatge :D. Plataformes mineres flotant a la mar igual de grans que les illes naturals on estàn ancorades.

Al següent un taxi para i quan dic que no taxi em pregunta si faig autostop (numpang) i dic que sí i m’agafa gratis.

El problema en el taxi és que els mapes no m’ajuden ja que no hi ha bona carretera i jo no sé com dit-los on parar per anar al llac Towuti. Al final  pregunten  a un local  i els diu que vaja a Soroaku.

Em deixen a la capitaleta de la zona on una dotzena de xiquets em rodeja fins que l’ Aduart m’agafa i deprés d’una conversa en el seu simple anglès em convida a sa casa. No tinc ni idea on estic anant ja que el llac està a l’oest a les muntanyes  i jo estic  anant nord per la costa.

El fill (un dels 5) també es físic i ja a casa seua parle en ell per telefon, està a Palu.

Sopar, parlar sobre ciutats d’espanya, especialment les andaluses, i dormir.

Per fi he descobert el camí  al llac, bàsicament implica donar una volta tonta. Deuria haver dit el nom d’un poble al final de la mala carretera, no sé el que m’haguera costat però m’he perdut una aventura …

Diari de Sulawesi, dia 6, riceland

Posted on by wanderer

image

When you think you already have been in the worst (main) road ever, the world keeps proving you  wrong 😀

But there is still a conventional  minbus crossing that road!

Tot i gitar-nos a les 12 a les 6 estem d’enpeus.

Al matí tinc internet (m’he gatstat 70mil rúpies per tindre quelcom que en teoría ja tenia…) i google maps i el mapa de paper em donen 2 camins per anar a Mamasa per les muntanyes.

El meu hoste Agus em diu que el que el del sud, que seria tot camí nou realment no hi ha camí. Estic descobrint com les regles estàn a prova (com era d’esperar en tota regla). No sé quin camí  decidir, les regles em diuen anar pel sud, però  realment air havia decidit pel nord i la informació del hoste em diu pel nord… Bé decidisc nord igualment, només  hi ha 23 km repetits.

La decisió no és mala. Tot i l’escasedat de transport (un vehicle de 4 rodes cada mitja hora o més) els escenaris són impressionants!

Valls rius i muntanyes trets d’escenaris d’illa de Juràssic park. No tindré dinosaures però tinc la sensació d’entrar a móns perduts 😀

Camps d’arròs, esglaonats abancalats, decorats amb decenes d’espantaocells de colors.

He entrat en un nou món, que després de 8 messos de viatges no esperava trobar. Exactament no hi ha res nou, però la meacla d’elements és única i novedosa 🙂

Muntanyes, muntanyes boscoses, núvols emblanquinant muntanyes, aigua per tot  arreu, carretera bona, carretera terrible (la pitjor fins ara, he hagut d’espentar el meu transport i el d’altes per traure’ls del fang i forats :P).

Pobles de muntanya, estrets arrapats a la carretera entre la muntanya i el riu, riu aigua ràpida i caudalisa, cases de roca, cases de fusta, de rajoles.

Esglèsies, mesquites, vestits tradicionals, vida de muntanya. Camps d’arròs  abancalats en aigua, rius tallant el paisatge. Verd verd verd, blau blau blau.

Escenaris captivadors, vida rutinaria en ambients extrems.

Pluja, palmeres, pins, carreteres realment terribles, cables electrics.

Poc de tràfic, motos molt sofrides, cotxes atascats. Bons conductors, podrien participar al dacar.

Estrets i precaris fanfgosos colls de muntanya entre 2 precipicis a banda i banda de decenes de metrsa de caiguda.

A la vall següent grans molins de vent de decoració, un màstil de fusta i 2 aspes sobre la lloma de la muntanya. Em pregunte que significaran, que haurà portat a la gent d’aquelles terres a construir-los. Giren veloçment.

Muntanyes que es dobleguen sobre la carretera. Fang molt de fang.

Un pastor (com diuen als cures evangelics ací ) em convida a passar el dia en ell, però tot i que el lloc és paradisiac decidisc fer camí, encara queden 4h de sol. No serà la millor desició, va un poc en contra de la llei, però em forçarà a fer coses novedoses, la regla 0, vorem qui mana, regla vs llei.

Ja a Mamasa a les 6pm, la meua destinació, no tinc lloc per dormir. Pregunte a un jove pessat que no em deixa assoles si sap un lloc on puc dormir gratis. M’oferis sa casa, una habitació simple, de fusta, mal iluminada. Curiós. Però  després es torna a arrere i em vol dur a altre lloc a dormir.

Em convida a una sopa. Després de perdre el temps sense fer res se’n va sense saber on dormiré, tot i que em diu que espere. On he menjat la sopa em diuen de dormir en un d’ells. Accepte.

El lloc per dormir és un que val la pena coneixer. una habitació de 8-10m2 on un home i els  fills xicotets dormen. Té una tele enorme en pelis Índies (més  d’això  després), un decantador d’aigua, un decantador d’arròs!, una cuineta, vaixella, armari i llit enorme que ocupa mitja habitació, a compartir en els fills. Tot està  decorat amb angry birds, avengers i un poster d’una dona sensual.

Imagine que és un treballador que està ací per fer diners. Està parlant per més d’un hora per telefon en algú que deu ser la seua dona.

Jo dorc al terra, per sort amb la manteta i la toballola no pase fred.

Per la peli India, les escenes que em xoquen:
una és ultra gay, un combat en 20 i pico tios musculosos menejabt els pits, en calçotets i tots oliosos. Tot i que la coreografia del combat, moviment de càmera i il·luminació  és prou bo.

Hi ha un geperut que crema a un viu, durant un minut. El musculitos prota canta quan li fan una foto en una que pareix europea.

Desfilades de moda. Carrera de cotxes, frases en anglès entre mesclat.  M’havien dit que les pelis indies són així però impressiona vore-ho i que altres països ho seguisquen 😛

A dormir, ja ha acabat de parlar per telèfon.