Em tornen a demanar que em quede allà per dies o mesos.
Ser tan acceptat per qualsevol societat que visite en fa sentir que he renunciat a tot el que és prescindible i he baixat a la pura i simple humanitat, supose. Siga el que siga això, pareix que em permet una fàcil 1a integració en qualsevol lloc que visite, independentment de la cultura.
M’alce pel matí i està tot boirós, molt xulo
2a fase d’excavar tombes, gasten una pal estreta per foradar la terra i soltar-la, jo palege la terra fora.
Quan hi ha roques (coral·lines, per tant molles) gasten una llarga barra de ferro que les pot excavar colpejant-les fort, el propi pes i inèrcia les trenca.
Desdejuni en arrós aquest cop i més gent que em visita. Em tornen a demanar de no anar-me’n.
Puge cap a la carretera i ara sí que em funciona la càmera. Fotos a la vila i la mini escola primaria, 2 aules en una cabanya de palmes i 2 pissarres, això és tot.
Esperem a la carretera, cap cotxe passa en més de 2h. El mercat és la parada final del bus 23, un parell vénen.
Passa un cotxe que no para i comence a caminar. Un cotxe em pilla i em deixa prou més avant, en mig de turons de gespa Una torre de comunicació domina el paisatge, hi camine. 2 poblats familiars (una família hi viu en 2 o 3 cases segons pareix s’organitzen a la zona) i una escola a l’horitzó completen el paisatge.
M’acoste a l’escola però abans d’arribar un camió de passatgers (PMV) passa i m’arreplega.
El viatge no gran cosa, a cert punt plou i cal posar el toldo, per tant veig poc de paisatge. Em deixa a Angoram on plou prou però això no impedís que milions de grans mosquits vulguen la meua sang. És un poble vora un gran riu de nom Sepky, aigua color fang.
El pluvisquer em protegís braços i cos contra els mosquits, però no cames. Em cobrisc les cames de fang per a sorpresa dels locals. Funciona però no és perfecte.
He de buscar una barqueta per continuar. Com a Vanimo, només tenen dinguis, llantges de fibra a motor, molt poc eficient. Cap passa ara que plou.
Quan para de ploure vuic explorar i en això els locals em diuen que hi ha un vaixellet, dingui, que va riu avall.
El propietari em diu que aniré riu avall amb ells però que espere al final de la parlutxa.
El poble és un conjunt desorganitzat de cases que s’alcen sobre el fang damunt estaques de fusta, supose que el riu inundarà periòdicament els bancs del riu. Totes construccions tradicionals, cosa que fa bones fotos, però en aspecte decrepit. Llàstima que la càmera no va.
A la posta de sol partim.
Naveguem lentament baix la llum de la lluna plena. El més bonic és vore ací i allà a les ribes la llum càlida de focs.
Em pixe i com estic al davant de la sobrecarregada barqueta intente pixar, però sota l’escrutini de una dotzena de passatgers que riuen i diuen “nature call” el meu cap encara no em deixa.
Mig dorc a damut la meua motxilla. Finalment al 3r intent de pixar ho aconseguisc, dec estar dominant un poc la ment, només m’ha costat 13 anys :D.
Els locals ho fan sense problemes però.
Com a ironia final poc després parem en un punt en un poc de cobertura de mòbil on molta gent aprofita per enviar missatges i, pixar…
El món és un lloc dur que no està fet per a humans. Els humans fem el món per nosaltres.
Normalment viatge esperant estar en la pitjor condició possible per justificar els autostops, però ací la pitjor i la millor estan tan prop que he de canviar la mentalitat
Em done conter que ara m’he d’identificar pet un continent, Europa, i no la ciutat, Barcelona, ningú no sap on Barcelona, València, Catalunya i Espanya estan… Bé el futbol no ha arribat ací, és a dir com a mínim el futbol és bo per donar un poc de geografia bàsica a la població.
humanitywants.org 