Mestres

Aquesta reflexió ve d’observar el comportament dels estudiants envers els mestres a la graduació de’n Faisal a la meua estada a Banjo.

Mestres.
Òbviament d’algú que vol ser professor i esta donant classes, tenim moltes discusións sobre l’ensenyament. Moltes de les quals són només lliçons per part meua, citant en molts casos els pensaments de mon pare i les derivacions que jo faig al respecte, bàsicament falta d’evolució de l’ensenyament i que un professor s’ho val quan es capaç que tots els estudiants aprenguen, especialment els que tenen dificultats o no volen aprendre.

La reflexió però més profunda la tinc assistint a la graduació de l’institut del Faisal. El respecte que aparentment els estudiants tenen pels mestres és gegantí. Cosa que deu reflectir el ja sabut respecte a l’aoutoritat que la majoria de societats asiàtiques mostren, a diferència de les europees.

Açò s’exemplifica en el fet que tots els estudiants han de fer una xicoteta reverència i besar el dors de la ma o posar-lo a la seua front, en signe de profund respecte.

Aleshores quan pense en la indisciplina a les aules del meu país i el poc respecte que moltes famílies tenen pels mestres, em passa pel cap que no seria tan mala idea socialitzar altre cop el respecte per defecte als mestres. Però la idea és terrible (simplement fa que els mestres es sentisquen intocables  i molts fàcilment abusen la posició d’autoritat, com passa ací i passava allà ).

Elfe fet que algú perga respecte als els mestres no té res a vore en no idolotzar a la persona, si no en una profunda ignorància en el que significa l’entitat de l’ensenyament.

Diria que l’ensenyament s’hauria convertit, fa anys en la meua societat, en altra norma no escrita (com els pels). S’havia d’arrivar al nivell més alt possible per garantir una bona posició laboral i social.

Però quan s’ha vist que el sistema falla a molts dels seus membres, no garantint que tots arriven al nivell superior, i que aquells que no arriben de fet no ho passen molt pitjor que els que si ho fan (o inclús estàn millor en la època de la construcció de la bombolla, teleescombreria i grans hermanos).

Aleshores la norma previa explota i aquesta gent alienada per la norma anterior no té motivació per respectar una cosa que es sentis imposada. L’educació ha passat de ser una norma de facto a una norma de jure.

El que em du a que al final les normes de tot tipus, quan no estàn  reflexionades i enteses, són  perverses per als individus i es poden tornar en contra de la societat que les ha creades.

El millor al meu entendre seria motivar i raoanar el perquè de les coses, però  açò ens du altrs cop a l’educació i el.fet que no hi ha recerca sòlida al darrere per justificar molts dels mètodes educatius… Back to the Future.

Diaris de Borneo, dia 23, solo traveler law

image

Empirical law, developed after many events.
Law of solo travel: Let things happen! (but not for a long time in the same place, a traveller gotta travel)

Autostop a Kalimantan altre cop, un es pot tornar addicte a açò!

Després d’agafar l’speedboat a desgana (8€ més) ja que m’asseguren que no hi ha transport a Tarakan fins Sulawesi, desidisc continuar el meu camí cap al sud on el couchsurfer m’ha dit que en el punt més proper de Borneo a Sulawesi hauria de ser prou més fàcil creuar. El lloc és Biduk-Biduk, a recordar.

Si tot va bé hauria d’arribar hui allà, però promte Recorde com Kalimantan t’atrapa.

El vaixell em deixa en meitat del no res, on per tant està INFESTAT de taxistes pesats típics del SE asiàtic. Per consol són pesats en tots, no només jo. En tot cas em toca caminar prou fins que fugisc de la seua influència.

Un home m’agafa en la moto i insistis en trobar a algú que li traduisca a l’anglès per entendre que vuic, fins al punt que em du a un hotel on treballa un amic seu i em tradueix. Em conviden al 1r dinar del dia. Fotos i els demane si em poden deixar en la carretera principal per continuar l’autostop.

Em deixa a la intersecció on André em replega en moto i em du fins la seua entusiasta família que criden molt com si haguera arribat algú de Hollywood. Mooltes fotos i 2n dinar del dia.

Altra intersecció i m’agafa un camió conduït pel Mikel, a la foto, en música canyera que em deixa en meitat del no res.

El 1r cotxe que passa és d’en Sudit, en qui tinc el 3r dinar del dia.
Sudit, que no parla anglès, em vol solucionar la continuació del viatge, cosa que irònicament farà que no conrinue.

Em presenta al seu treballador, Ian, que també em vol ajudar però que en comptes de de deixar-me a la carretera em du a casa d’un que és de Biduk-Biduk (on vuic anar) i allí perc 2h en que intenten aclarir que vuic i sí ells poden buscar-me transport.

Em busquen també un amic que parla anglès i ell fa més averiguacions sense èxit. Cap a les 5 i poc és evident que no em poden ajudar i em diuen si em vuic quedar allà o continuar. Difícil decició, però seguint la regla 1 desidisc continuar tot i que queden 50min fins a la posta de sol.

Em comencen a conduir i quan és evident que no pararan a temps que puga agafar altre transport faig marxa arrere i dic que res, que passe la nit amb ells.

Em conviden a sopar un cranc bonisim. Després el que parla anglès em du a sa casa. És mestre d’anglès però treballa d’agricultor tradicional, venent-ho al mercat a les 4 del matí. Li dic si em puc afegir al mercat i diu que no problema. Però a l’arribar a casa de son germà diu que no és apropiat que dorma allà i m’envia a una NGO que es diu yakob.org

LA ONG ha estat una magnífica troballa. Bàsicament es dediquen a formar a les comunitats rurals de com tindre un desenvolupament sostenible. Ho fan a través de les escoles i de la xarxa de mestres joves que el govern envia a zones remotes per guanyar experiència nomes graduats (és un concepte molt xulo per educar els educadors, tot i tindre el contrapunt de que l’educació es dirigida des del centre i no per la comunitat local com és el model que m’agrada). Les comunitats remotes no tenen ni accés a mòbil.

Em confirmen el que m’havien dit abans, que les ONG no són benvigudes per les comunitats locals i que només
volen els diners fàcils, per tant
han de fer molta feina de conscienciació.

La tècnica que utilitzen per aproximar-se és, com els fundadors tenen mol bon nivell d’Anglès, donen classes gratis als escolars per millorar l’anglès i així aproximar la comunitat en el mssatge de conservació.
La ONG té  només 4 anys però ja tenen un antic edifici colonial on organitzen moltes coses, 9 pobles on treballen i diners de Noruega (a través d’un fons local). Els fundadors són joves i molt energètics.

Hi ha 3 mestres més  que passen allí la nit. Una ensenya canvi climàtic a les comunitats.

Conversa molt agradable  i enriquidora. Vaig a dormir tard.