Unstructured, draft outlines and chapters of a book trying to unveil what does that question mean, why we can ask it, who can act upon it, and possible answers
Dia lent en que actualitze els diaris fins que arrivem a la mini illa de Joji, 500m en front del poble de Besui.
Veig molts dofins jugant en les ones creades pel vaixell! fotos xules.
La ridicula illa de Joji serveix de moll d’aigua profunda per a la, també xicoteta, població de Bisui, al sud de Halamehra. Que tinga profunditat insiga en front s’un poble sense coneecció per carretera explica que hi parem. El passatge desembarca i jo inicie l’exploració del xicotet troç de terra, aproximadament circular, i d’uns 200m de diametre.
M’endinse en la espessa selva. Sóc super feliç de ser-hi allà, de tindre la possibilitat d’arribar a aquest inesperat unlikely lloc, com si fos una cosa que hagera de fer des de que era nano.
Continue baix la vegetació fins que trobe un bosquet de manglars on lacals estan omplint sacs d’arena coralina. Els ajude a transportar a les barquetes insecte i a posar les barquetes a l’aigua.
Allà faig la circumferència a la duminuta illa, deu prendre uns 10-20min, ple de pardals, pexos que caminen sobre l’aigua, corals rojos, restes de 2 vaixells trencats, i vistes magnífiques. No cocoters però.
Em sente a la mar i uns mini crustacis començen a menjar als talls que tinc als peus. Fan molt de mal quan se’t mengen la carn viva i no faig bones fotos del procès. Txs, massa sang i dolor per concentrar-se.
Nade i vaig al vaixell, passem la nit allà.
Noha, de la tripulació, que aarla anglès em diu que em parec a Jesús per 6é cop, m’hauria d’afaitar 😛
Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.
Torne a dormir.
Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.
Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.
Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.
Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.
***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.
Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.
Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.
I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****
Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies
Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi, doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀
Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.
Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.
Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.
Els arrepleguem. mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).
Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara, aquestos són realment bons.
Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.
M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.
Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.
El següent és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.
Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.
Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.
Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.
No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.
La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.
De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.
.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.
Estic ja un dia més a Sulawesi del que planejava, però no m’importa 😀
M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més però el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.
L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.
L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.
Matí lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.
Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.
Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!
El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.
Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.
Trobe a altre viatger solitari, de prop de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.
Torne a casa a les 2 i menge cereals.
Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però no li entusiasma, voldria ser cinematograf.
El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només a treballar i l’altre només a viatjar.
A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.
També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí és motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.
Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.
Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.
No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.
Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.
Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.
Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.
Allà a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.
humanitywants.org 