Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Diari de Sulawesi, dia 18, hamaca a la llum de lluna

image

Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.

Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.

Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està  abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).

Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!

A una uni molt gran hi ha una demostració  estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀

El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs  a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.

Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.

Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛

Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!

Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note  com a cada pas que m’allunya del vaixell  em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això  me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que  explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.

Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està  buit (supose que només  és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.

La policia em busaca el següent  autoestop després de quasi 1h i un te.

Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És  d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.

Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.

Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res,  trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí  i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…

En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir  😀

És  el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀

Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.