
M’alçe a les 5:30 del matĂ per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducciĂł d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algĂșÂ ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestiĂł ridĂcula…
M’he d’alçà r mĂ©s dies abans de l’eixida de sĂłl (les 6) Ă©s molt agradable, a mĂ©s és molt mĂ©s fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. LlĂ stima que la majoria de matins o ve plou o ve estĂ Â super nĂșvol.
Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.
Un camiĂł m’agafa, prou desprĂ©s un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiĂłs que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre mĂ©s de 10 anys perĂČ ja estĂ Â decaiguent.
Senyals i indĂșstria
Les escases senyals que tĂ© la carretera no sĂłn de metall com estarĂem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquĂš i supose que simplement acĂ no hi ha fĂ cil accĂ©s a indĂșstria que les produisca i Ă©s molt mĂ©s econĂČmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud mĂ©s perednes que els metĂ l·lics. AixĂČ explicaria la seua escassetat.
AixĂČ em fa reflexionar de com d’important Ă©s com de desenvolupada Ă©s la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la prĂ ctica aixĂČ limita molt els pasos segĂŒents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****
Un camionet de reciclatge de cartĂł m’agafa, comencem a fet encĂ rrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i desprĂ©s a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor perĂČ és entretingut đ
DesprĂ©s jo canine fins la intersecciĂł per anar al 1r llac, i una estona desprĂ©s una furgoneta plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.
El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxĂș Ă©s com un tendre dia d’estiu al mediterrani.
Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumĂ tic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.
Em deixa en meitat del no res i com no passa ningĂș i començe una de les travesses mĂ©s dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquĂš el sĂłl de mig dia devilita molt. Al final sĂłn nomĂ©s 50min, perĂČ cap ombra, cap poble. BĂ© aixĂČ crea carĂ cter đ
M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot perĂČ que Ă©s el que mana.
El paisatges buit mostra de tant en tant cases aĂŻllades en meitat del no res, nomĂ©s proveĂŻdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a Ășnics veĂŻns.
El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serĂ Â difĂcil.
Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no tĂ© preu (bé sĂ, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propĂČsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfĂcie tranquil·la del nitid llac.
Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratĂs, a la gent li encant que em passetge per allĂ tot i que pel que m’han dit Ă©s una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.
A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglÚs, la banda de xiquets està n practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!
El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglĂšs, Ă©s geĂČloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estĂ n contents en les mines.
DesprĂ©s una familia em deixa al llac Touwti, crec que el mĂ©s gran d’IndonĂšsia. Les vistes sĂłn molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llĂ stima, no he fet l’aventura…
El llac estĂ tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serĂ el tĂpic nĂșvol d’estiu perĂČÂ m’ equivoque i serĂ l’inici d’una forta tempesta d’hores.
Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), sĂłn les 3 i pico igualment nomĂ©s 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.
Els locals es comesen a interessar on dormirĂ©, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camiĂł que va tot el camĂ fins a Macassar i per tant em ve de camĂ.
Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un Ìpoble al qual no sĂ© on dormirĂ©, a 1/3 del meu destĂ final :D, genial.
Plou, plou prou tot el camĂ i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.
Em deixen en una interseciĂł on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.
Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane per menjar per aixĂ carregar el mĂČbil, perĂČ no tenen res per tant acabe demanat nomĂ©s arrĂČs i ho mescle en una espĂšcie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dĂłna l’arrĂČs.
En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i desprĂ©s un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixĂ. No li puc donar el coixĂ perquĂš no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.