Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

Posted on by wanderer

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 4, Penitencia

Posted on by wanderer

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diaris de Papua, dies 9 i 10, recerca de vaixells.

Posted on by wanderer

image

Un cop tornat a Sorong vaig de bon matí a inmigració. Em fan la foto, em prenen les empremtes i em diuen que el meu sponsor (el.Ramón) no val.perquè no té document de Sorong… Torna a començar.

Vaig als de Conservation international a vore si ellsem poden fer d’espobsor, però tots se n’han anat a jokjakarta a un meeting de 2 setmanes…

plou i.passe la resta del.dia a casa fent recerca dels viatges, i mails i poc més.

El.Ramón torna a casa al matí següent, li havien retrassat el vol un dia.

Al dia següent.torne  immigració i criden al.Ramon, li diuen que en una fotocopia del passaport val. Al final ell ve i s’enllestís tot.

Tot i aixi em diuen que per al dijous a les 3pm estarà. El dia anterior vaig llegir que un avió militar transporta passagers fins al centre de Papua, a un lloc un tant turístic perquè alguns nadius encara van (des)vestits de la manera tradicional.
El Ramón i.qui l’ha conduït a immigració em deixen a l’aeroport, però no hi ha cap Hèrcules que vole des de sorong, només des de Jayapura.

Camine lentament cap als molls per preguntar vaixells. Creue el mercat molt xulo… Organitzat, no massa ple, no massa buit, en personalitat, agradable. Menge molt bé allà.

Als molls no trobe massa vaixells, els de pesca no hi van a cap lloc, la resta són xicotets.

No em dóna temps a vore-ls tots ja que gaudisc explorant la super fotografica població de casetes i passarel·les de fusta construïdes sobre la mar. Un tressor de fotos! Se m’acava la bateria i torne  casa a la posta de sol. Gran troballa la vida de la costa. Mescla de Papuan i indonesis.

Un bon dia per a la fotografia, a mesura que m’endinsava als barris sobre la mar l’espectacle visual augmentava. I a cada carreró aconseguia un nou sèquit de xiquets plens d’energia i ganes d’estar a la foto.

En un carrer sobre l’aigua contacte en el Jefta, un de Biak, una illa a meitat distància de Jayapura, que em diu que escriu llibres en la llengua local per a ensenyar als xiquets a l’escola. Em diu que el visite allà i li dic que sí trobe el vaixell aniré.

Diari de Raja Ampat, dia 3 touristland.

Posted on by wanderer

image

Tinc un somni xulo, mig conscient, en que uns elefants venen a la caseta al costat de l’aigua on estic en una barqueta i em.diuen de pujar a un d’ells. Em trac el.mòbil diversos cops de la butxaca però sempre.està allà. “Bé  com és un somni”, pense, “no passa res”. Puge al coll d’un elefant i comence a busejar,volant per dins la mar. Després la mar es convertís en estrel·les que navegue a coll de l’elefant. Bonica forma de despretar-se.

Island cleaning, you can actually clean a whole island! if it’s small enough and there is people motivated  enough. La netegen perquè demà arriba un grup gran de gent (202 persones).

Les turistes han pagat una sesió de buseig (600.000 r, 40€ per cap) i jo aprofite per unir-me a la barqueta i busejar en unes ulleres cutres de nadar (sense goma) que hi havia a la cuina.
Tot i això aconseguisc nadar sobre unes 5 mantes (uns metres per damunt) i vore uns corals xulos i peixos. Però el 90% dels corals estàn morts o morint…

En les turistes parle de diners. La CS Guita els ha demanat a elles 200.000r per fer funcionar el generador ja que no hi ha electricitat a l’illa, i 100.000r per dia de menjar, a mi no m’ha demant res. Tota la situació pareix estranya i crea tensió entre jo i les turistes (bé sobretot la suïssa) i jo i Guita, els CS amfitrions  suposadament no han de demanar diners. Anyway Welcome to touristland!

La resta de la vesprada la passem pintant les ungles als xiquets i fent fotos.

Unes mantes apareixen prop de l’illa i prop de la superfície. Nade a vore i 2 mantes em pasen tocant, prou xulo. Naden entre muntons de fem i minimeduses que piquen molt però  la meua pell aguanta.

Un altre occidental que nadava en samarreta no té  tanta sort i la seua pell s’inflama tota. El xic fa 6 mesos que està a l’illa i dóna classes d’anglès a l’Escola. Diu que és el.primet cop que veu tantes mantes prop de l’illa i nadant entre fem.

Posta de sol, jugar en xiquets que rodolen un dipòsit d’aigua de 5000 litres. Per a una illa que ha perdut la seua font d’aigua dolça subterrània per el turiame i ara només (estúpidament) veuen aigua mineral importada. No gastar un dipòsit gran per a l’aigua de pluja és  ridícul, bé  “només” fa 3 anys que no poden gastar l’aogua subterrània, així  que encara no deuen estar acostumats…

A la nit arriva Andreas, un altre CS de la Guita. És Austríac però no li agrada la seua feina de hardcore programing. Com guanya molts diners, pot programar in siga del món i ha de gaudir la vida d’alguna manera, doncs viu viatjant, majoritàriament per SE-Asia i Oceania  (li encanta bussejar).

Amb ell ve un peix enorme que pareix una tinyina però no ho és, no tasta be quan el tallen. Cuinat haura de ser bo.

Estem desperts fins les 12 ajudant a la Guita a preparar menjar per a demà. Trirura el.peix i fa una pasta.en farina, cebes, alls i llima!, la posem entre fulles de palmera i es rostirà. Està bo.

Dormir, altre dia sense electricitat. Mig  carregue el mòbil en la bateria de l’ordinador.

***
Second hand explorers. People who goes to places really remote but that are not remote enough that nobody got there before. I think that’s what i’ve become and i don’t like this tourist island.

Diari de Raja Ampat, dia 2 Back to the Tourism!

Posted on by wanderer

image

M’alce pel matí al dur i fret moll i el despertar em somriu en fotos genials dels ciquets pescant en l’albada.

Acabe de donar la volta a la illa.

Allà a les 9 en Marte, pagat per l’home de les ceves de Alken prima, em du fins a Pianemo, una llarga illa en que no hi viu ningú però és boinca per als turistes.

Gita, la meua CS m’ha dit que van allà. Descobrisc que és millor que m’arrepleguen allà ja que només  està  a 10km, en comptes dels 30km d’arboek. Finalment he entès que no compartisc viatge amb un amic, sinó  que un amic em du i paguen els locals… així que millor fer-ho barat.

El vaixellet em du a través de vistes a tots els colors del turquesa i esmerlda.

A l’illa de pianemo trobe a la Getta i 2 turistes que estàn amb ella, una suisa i una Israeliana (que té passaport de Brasil, per tant pot viatjar a Indonèsia, els Israelians no poden anar a Indonèsia).

Visitem una perdra en la mar, una illa que serà  igual d’alta que de llarga. Amb una bonica platja. Foto.

Pitnic en península blanca d’arena.

Balenes, nade entre elles però estàn massa lluny per vore-les bé. Totni això fotos xules.

Homestay en illa privada, meduses del revés en mig de fang poblat per manglars de documenal.

Arborek és una illa plana de 600m, plena de cases, en mig de barreres de corall. M’han dit que és  la illa havitada més xicoteta del món. Pot ser.

Xiquets dutxant-se baix la tempesta. Nadant, “jelly fish, jelly fish” pica però és tolerable.

conservació :
la Githa va ser contactada per un lloc de voluntariat-turisme per buscar-los una base a raja ampat
ella és Coordinadora social, i estava a Jacarta ja fent recerca i esctivint sore raja ampat abans de que la cotactaren.

Quan feia d’escout i va teobar aquesta illa, arborek, va decidir instal·lar-s’hi, i va ajudar als de volun-turisme, però després d’un temps van separar-se encara no se perquè.

els de volun-turisme són britànics.

Camine al voltant de la illa, una el·lipse d’uns 500m de diàmetre, per Pi dóna uns 2km, el que obtinc amb el GPS.

Trobe volun-turistes, hamaques, 7 hotelets, panells solars i instal·lacions hidroponiques! L’atmosfera de l’illa és totalment diferent de Pam. Més regulat tot i xiquets vestits i otganitzats.

Diari de bitacora, Alken Prima 9 Final, Gag, Pam islands

Posted on by wanderer

Bescanvia el confort i comoditat del conegut pet la dificulat i perills del incert. Un cop fet guanyes un sentiment exitant i intranquilitzador,molt valuós i digne d’experimentar sempre que es puga 😀

M’han trobat el plubisquer, el membre de la tripulació que es sènior però  no se que fa (pot ser meànic del motor) l’havia agafat i el guardava a la cabina.

Parem prop de les 6 del matí a Gag, bonica illa, una muntanya en mig de la mar. El poble musulmà està a l’única explanada que hi ha, entre mar i muntanya.

El poble també és  bonic, no hiha ha papuans. La messquita té  bones fotos. Escola infantil i primària.

Carreguen cocos secs a la nau. L’única  industria a part del peix, supose.

Vaig al vaixell i prepare tot per desembarcar definitivament. És  Raja Ampat, un lloc que se suposa dels més  bonics del món  i en la millor diversitat marina del planeta. Be ja que estic pare, tot i que no està  en els meus plans la natura he contactat en una d’allà (Guita) que du un projecte de conservació.

Vaig acomiadant-me de tots i al final puge als pals de la 2a grua. Dine i a la illa.

La mar un cop allà  és  molt bonica i demane les ulleres altre cop.

I‘m swimming in a fucking aquarium! with yellow paradise flowers floating on top. The water is not completely salty.

Faig fotos amb tota la tripulació abans que zarpen.

Em diuen que demà un amic d’un de la tripulació que es queda a la illa també anirà a arborek, l’illa de la Guita,  a 30km.

M’entrestant a l’illa on estic és un lloc en que cada una de les fotos pot ser una postal… Està plé de xiquets papuans mig rossos i despullats, a la mar, fotos increïbles!

Una illa sense cap moto! 400 habitants  (només té 1km però  la gent sol ser molt gossa :P, així  que pot ser gastarien motos també…)

El bo de tindre un caracter de xiquet és que et donen regals com als xiquets :), estar ací tan ben rebut és un regal!

Quanta creu a l’illa, és com si hi haguera una invasió de vampirs i els volgueren espantar… Vampirs en el paradís. Faria  això una novel·la per a adolescents? segur que sí 😛

Caminant per l’illa em trobe que al moll algu de fora està fent una activitat per ald locals. Quan pale amb ells em  conten que són  d’una ONG Conservation  Intetnational (americana) i que es dediquen a ensenyar als locals de Raja ampat a protegir el medi ambient. Per a fer-lis entendre elnç missatge ho connecten tor amb seu i Jesus li diuen Eko-theologi … Estrany, però si funciona be per ells.

Fa 12 anys que eatan a Sorong, la ciutat més gran de la zona.

Hi ha temps per pescar, temps per nadar  i temps per pescar altre cop, el ritme de la illa 🙂

Hi ha una part perversa en mi que li encanta fer plorar als xiquets que s’asusten i ploren al vore’m, supose que hi ha poquisims blancs per ací 😛

Done la volta a la illa de postal, posta de sol esplèndida, i em conviden a sopar un menjar bonisim que curiosament no té peix. Tot i que veig com cuinen el peix, siplement el tiren en mig del foc :D.

image

La nit és tan clara i no hi ha gens de contaminació lumínica que desidisc dormir al moll de fusta 🙂

***
En la nostra societat estem obsesionats en neteja, orgànic, contaminació, ordre, pulctiut. Supose que es deu al fet de sorgir d’una soscietat en que la escala dels mètodes de producció industrial, i de contaminació i brutícia és tan gran que ha d’esdevindre una preocupació. En canvi en societats de producció limitada no és  una cosa que bé  en.ment ja que mai no s’arriba als límits de sostenibilitat. Bàsicament nosaltres hem arrivat en molts casos a eixos límits i els hem empentat immensament. Tot depèn de les escales i llindars.

Diari de bitacora, Alken Prima 8, Gebe ghost island

Posted on by wanderer

Sobre les 12 de la nit arriben al port de gebe, molt més pronte del que m’esprava, això desfà el meu son sota les estrel·les i em moc altre cop a l’hamaca, on 2 forts roncadors em rodejen.

M’alce sobre les 6 gràcies als forts pitits del que descobrisc serà un vaixell de passatgers (i no un creuer turístic com creía), l’illa no es mereix turisme, com descobriré.

He vist a un home  sense nas, curiós, però  no pareix tan fora de lloc com m’esperava… Tot i això  atrau l’ull.

Eixida de sol, res especial. El poblet on em atracat menys encara. És un de nova construcció per a mines de niquel a l’illa. 

A l’altra part de l’estreta illa trobe en meitat del bosc una piscina olimpica i diverses cases de classe mitjana que han estat abandonades fa anys, probablement fetes quan la mina donava més, però que ara ningú  no manté.

Ni per  la gent ni la natura és bella la part de la illa que he vist. A més el clima deu ser estrany ja que la vegetació és baixa i poc frondosa, al contrari del que he estat trobant fins ara.

A la platja de l’altra part hi ha una antiga barrera de coral que ha creixcut tant que en marea baixa està fora de l’aigua. Per tant fa temps que ha mort, ara està plagat de les negres estrel·les de mar que és menegen ràpid. Un torrent obri camí a la barrera, divettit com un poc d’aigua dolça impedix créixer al coral durant generacions. Això  mostra com  a sobint els rius s’utilitzen com a moll, petmeten l’enyrada de vaixells.

He trobat una flip-flop, recorde que al vaixell i hiavia una desemparellada similar. L’agafe per si un cas. Serà l’altre peu i la mateixa mida, la meua, what are the chances?! (turns out its is high. Em fixe que eixa mida és la més comú a Indonèsia i la marca i color de flip-flops també és molt comú, per tant pot passar fàcilment, estadística!)

Torne al vaixell on a jude a carregar als lents treballadors locals (hi ha uns 15 però en comptes de carregar rajoles em demanen fotos, només uns 4 treballen)… Quan em pose a carregar jo ells s’hi posen a mala gana i paren pronte, acabant jo la feina. Confirme el que n’havia dit la tripulació, que van mooooolt lents, fent d’una parada de 5h una de tot el dia. Plou un poc però, cosa que no ajuda.

Jo aprofite per cossir motxilla i pantalons, i improvisar una caputxa per a la càmera, ahir perguí la caputxa. Llegir noricies i llibre.

Ajude a moure caixes i veig la bonica posta a dalt del màstil major.

image

Sopar, tinc la sensació que el mejar llaugetament millora en els últims dies, no que em puga queixar per menjar gràtis, però  la diversitat és limitada.

Vaig a dormir i un passatger i la tripulació m’ensenuyen unes mega fletxes que diuen que els canivals de les muntanyes de Halmahera (prop de messa) gasten per atacar als rivals. Crec què  és una curta llança, però  en realitat és una fletxes gegant!

image

Diari de bitacora, Alken prima 7, Halmahera 2, Curly hair village

Posted on by wanderer

image

I’m not in the world to enjoy life, i enjoy life because I’m on the world 😀

Gran dia, Petani es prou interessat… Quan de bon matí ixc cap al poble (a 2km del grau) una moto em diu de dur-me i trabessa tot fins al xicotet moll del següent poble (yeisowo?), que és un poble de papuans, tots amb el pel super arrissat, fent de fotos molt xules de xiquets, adults i ancians  😀

Torne caminant i el poble de Petani, més ric, està poblat per indonesis estàndard. Mesqutes innesesariament grans i decorades.

L’estació de policia deu estar al lloc d’algun antic edifici colonial, ja que el perimetre exterior té uns grossos però vells baixos murs a mode de valla, certamen no són arquitectura local.

Menje algo per provar cuina local, però  no és res d’especial. Torne al baixell després de les 2h que m’han dit però allà em diuen que se n’anirem prou més  tard…

En diuen també  que els camions van al poble a l’altra costa de la península, i que puc anar amb ells. Vec un poc em pose banyador i vaig montat a dalt de tot de la càrrega 🙂

A l’estret mal camí  que puja als turonets les vistes són xules, i he d’anar evitant rames i cables que atempten de decapitar-me :P.

Un cop a Gemia vaig a la mar, bonica badia en platja d’arena marró rodejada del poble i alguns cocoters,  molts xiquets jugant amb peixos i barquetes de pesca a la badia.

image

El poble no té  res d’especial, però  no és lleg tampoc  (be la mega mesquita se formigó  al centre un tant decrepita és… singular).

El camió  s’està anant i l’aborde per tornar, però encara cal descarregar 7 grans, super pesaades, finestres. Ajude en el complexe procés (sobretot  és  dificil la 1a ja que no hi ha marge) i ja tornem al grau, aquest cop al remolc buit.

Em diuen que van molt lents i que fins les 7 no se n’anirem.

Estic encara cansat d’ahir, però la mar blava turquesa transparent plena de bancs de peixos em crida.

Nade un rato, torne a bord i demane ulleres. Em deixen unes de busseig. L’esscena als pilars del moll i els bancs de peixos al voltant del baixell són corprenedors, especialment perqué la visibilitat és  bonisima.

Veig un munt de peixos bonics, que cobtinuen fent  sorolls. Nade a  través  dels bancs de peixos platejats. Peixos de peixera per tot. Crancs. 3 o 4 Peixos lleó  (eixos amb llargues espines que sobreixen com pels i franges negres, blanques, marons).

Poc més, sopar, dormir.

***
Tot el que faig es podria dir que està permés pel simple fet que faig viatge “artesanal”, i.e. poca gent ho fa i.menys encara de la manera en que jo ho faig. És  lent, difícil, poc pràctic  i ineficient. Però certament ja és  el que busque 🙂

Un viatge induatral i.e. turistes en massa, clarament no.podrien ni acostar-se al que jo faig, però al mateix temps poden visitar moltes més coses boniques en menys temps.

I use the extremely low numbers in my favour 😀

Diari de Bitacora, Alken Prima 4, Joji island

Posted on by wanderer
image
Mangroves and beach in diminute Joji island.

Dia lent en que actualitze els diaris fins que arrivem a la mini illa de Joji, 500m en front del poble de Besui.

Veig molts dofins jugant en les ones creades pel vaixell! fotos xules.

La ridicula illa de Joji serveix de moll d’aigua profunda per a la, també xicoteta, població de Bisui, al sud de Halamehra. Que tinga profunditat insiga en front s’un poble sense coneecció per carretera explica que hi parem. El passatge desembarca i jo inicie l’exploració del xicotet troç de terra, aproximadament circular, i d’uns 200m de diametre.

M’endinse en la espessa selva. Sóc super feliç de ser-hi allà, de tindre la possibilitat d’arribar a aquest inesperat unlikely lloc, com si fos una cosa que hagera de fer des de que era nano.

Continue baix la vegetació  fins que trobe un bosquet de manglars on lacals estan omplint sacs d’arena coralina. Els ajude a transportar a les barquetes insecte i a posar les barquetes a l’aigua.

Allà faig la circumferència a la duminuta illa, deu prendre uns 10-20min, ple de pardals, pexos que caminen sobre l’aigua, corals rojos, restes de 2 vaixells trencats, i vistes magnífiques. No cocoters però.

Em sente a la mar i uns mini crustacis començen a menjar als talls que tinc als peus. Fan molt de mal quan se’t mengen la carn viva i no faig bones fotos del procès. Txs, massa sang i dolor per concentrar-se.

Nade i vaig al vaixell, passem la nit allà.

Noha, de la tripulació, que aarla anglès em diu que em parec a Jesús per 6é cop, m’hauria d’afaitar 😛

Nade i torne al vaixell. Sopar i dormir.

Diari de bitacora Alken Prima 3, Ternate 2, sastre, tidore

Posted on by wanderer
image
One of the jewelry streets in Ternate

Humans són sers en els quals et por’ts comunicar i poden fet accions incrementalment complexes basades en eixa comunió.

altres humans serien com altres formiges o avelles de la colònia, però la capacitat del llenguatge i comunicació permet accedir a tot una espècie per poder realitzar qualsevol projecte, acció, cosa

Bé  altre despertar amb futbol, ara a les 4 del matí, estúpida Champions.

Per sort ja no agranen la coverta i puc dormir fins les 7 :D, moooolt millor. M’alçe i em diuen que allà a les 10 se n’anem, faig una volta pel port i al tornar em diuen que a les 2 😛

Vaig a la ciutat en la mentalitat d’arreglar els pantalons (trebcats a la selva veient el pardal Maleo, i mal reparats per mi). Vaig al sastre que vaig vore al costat de l’oficina d’immigració. Avance lentament per carrerons, fent moltes fotos.

Em trobe en un carrer en una festa de naixement  d’una xiqueta i com no, festí gratis. Salude a la família i continue.

Per sort la sastre està oberta tot i ser festiu (supose que va com va lo de festiu quan si pagues impostos). Li dic que a les 2 he de pillar el vaixell i em diu que per a la 1 pase (són 11:30). Li indique que faça una reparació com la de la iaia en el camal.

Passe l’hora i mitja a prop en un estrany portxo, paradeta, lloc al carrer. És un lloc obert en una tele i lloc on estirat-se i sentat-se. Està decorat en murals, però no presebta cap propòsit obvi més que la gent pase l’estona allà… en la tele! (de fons hi ha una peli de doraimon). Desduisc que és un dels Gazeebos patrocinatd per algú per a fer publicitat, però és el primer que té tele, i l’esponsor no és obvi…
Actualitze fotos.

Torne a la sastre i ha fet una feina magnífica! a part del cosit de la iaia ha posat un troç de tela al darrere per reforçar. Com el trencat és junt a la costura queda bé i tot.

Torne lentament al vaixell, decobrint un carrer jolleria, en crer platejat (metalls basics) carrer daurat (or) i mercat de jolles on polisen les gemmes, molt pibtoresc i que no està a la guia :], descobrint.

També una papereria oberta també  en festiu on puc comprar unb mapa de les maluques :D, super feliç.

Torne al vaixell a les 2 en punt i ara és a les 5 que se n’anirem. Però ja no me’n vaig del vaixell i aprofite per lleigir sobre les espècies.

Al final allà a les 4 i pico se n’anem i parem a Tidore (l’altra illa dels clavells, rival de Ternate i només 10km de distància). Allà  aprofite la parada per nadar, uns quants selfys en els locals que naden en Go-pros.

Sopar, monte l’hamaca a la coberta, per a divertiment de la resta, sobretot quan caic un cop  per nyugar-la mal 😛

Nit plaent fins que allà a les 12 escolte una discussió i el que pareixen plors d’un adult, ridículs com sols els plors d’un adult poden ser.

No sé  que passa però estan renyint molt a un que pareix ser un adolescent o 20 i poc (mai saps l’edat dels asiàtics). Que plora com per fer llàstima.

Bé després en Tango, el 2n d’abord, m’explica que és un passager que  ha furtat de la seua cabina uns milions de rúpies i l’han pillat (no sé  com). Però  que no ho duran a la policia ja que si ho fan han de pagar… suuuper estrany, bo ce la vi. A continuar dormint.