Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

Posted on by wanderer
image
Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Posted on by wanderer
image
Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi, dia 25, hitchhiking day

Posted on by wanderer

image

Al matí fadel m’arreplega i em du a sa casa després de reparar les sandàlies per 5é cop.

Estic passant els videos del mòbil quan per error els borre tots i els ha de recuperar amb un programeta… oh vell windows.

En Faisal em du fins a la intersecció on continuem la discussió de conflictes de percepció d’individus occidentals front la societat.

Un cotxe em du fins a més de mig camí, fent parades en mig per fer fotos :D, les vistes de la mar són impressionants a cops, però plou i para la majoria del camí.

Després el tràfic és pròxim a 0 per tant em costa trobar autostop. Encadene 2 picks up furgos al darrere (divertit observar com si vas suficientment ràpid la pluja per forta que siga no et banya. Física!).
Mes avant puge en un taxi furgo que diu que sóc terrorista, i caminant un camionet que du un equip de so enorme em du més lluny.  Hi vaig amb 2 més a dalt de l’equip de so! mola l’efecte i les vistes de la carretera al penya-segats vora mar són genials, és sent com el lloc correcte on estar.

Tot i això la carretera (que després m’assabente que és la principa) està farcida de ponts precària ja que estàn fent-ne de nous, foto. Creia que això explicava el poc trànsit, però no.

No molt després, ja a les 5 i jo fent plans de dormir a una plaja, un camió m’agafa i em durà els 200km restants fins a Toli Toli, això  sí ens costarà 7h…

El camí i la posta de sól són magnífiques, més penya-segats vora mar. Hi ha punts que vuic tornar amb una moto per explorar illetes, cales i platges que es veuen.

A dalt el camió veig una moto  que a la nit s’ha menjat un cable de la llum que havia caigut a la carretera. Negra nit no té amics
Parem per sopar peix, on tu selecciones la peça que vols, i despres paren a comprar fruita i després a menjar la fruita.

A la 1 del matí arrive a Tolitoli i els dic que em deixen a la terminal del ferri, on hi ha bancs de sobra per unir-me als que ja estàn dormint allà.

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

Posted on by wanderer

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

Posted on by wanderer

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.