Diaris de Papua, dies 9 i 10, recerca de vaixells.

image

Un cop tornat a Sorong vaig de bon matí a inmigració. Em fan la foto, em prenen les empremtes i em diuen que el meu sponsor (el.Ramón) no val.perquè no té document de Sorong… Torna a començar.

Vaig als de Conservation international a vore si ellsem poden fer d’espobsor, però tots se n’han anat a jokjakarta a un meeting de 2 setmanes…

plou i.passe la resta del.dia a casa fent recerca dels viatges, i mails i poc més.

El.Ramón torna a casa al matí següent, li havien retrassat el vol un dia.

Al dia següent.torne  immigració i criden al.Ramon, li diuen que en una fotocopia del passaport val. Al final ell ve i s’enllestís tot.

Tot i aixi em diuen que per al dijous a les 3pm estarà. El dia anterior vaig llegir que un avió militar transporta passagers fins al centre de Papua, a un lloc un tant turístic perquè alguns nadius encara van (des)vestits de la manera tradicional.
El Ramón i.qui l’ha conduït a immigració em deixen a l’aeroport, però no hi ha cap Hèrcules que vole des de sorong, només des de Jayapura.

Camine lentament cap als molls per preguntar vaixells. Creue el mercat molt xulo… Organitzat, no massa ple, no massa buit, en personalitat, agradable. Menge molt bé allà.

Als molls no trobe massa vaixells, els de pesca no hi van a cap lloc, la resta són xicotets.

No em dóna temps a vore-ls tots ja que gaudisc explorant la super fotografica població de casetes i passarel·les de fusta construïdes sobre la mar. Un tressor de fotos! Se m’acava la bateria i torne  casa a la posta de sol. Gran troballa la vida de la costa. Mescla de Papuan i indonesis.

Un bon dia per a la fotografia, a mesura que m’endinsava als barris sobre la mar l’espectacle visual augmentava. I a cada carreró aconseguia un nou sèquit de xiquets plens d’energia i ganes d’estar a la foto.

En un carrer sobre l’aigua contacte en el Jefta, un de Biak, una illa a meitat distància de Jayapura, que em diu que escriu llibres en la llengua local per a ensenyar als xiquets a l’escola. Em diu que el visite allà i li dic que sí trobe el vaixell aniré.

Diaris de Papua, Dies 1 al 5, Visa extension

image

Dies aborrits, l’extensió de la visa quequè el que pensava que em costaria un matí, s’ha convertit en una odisea de 9 dies.

El diumenge tancat, el dilluns és festa religiosa, no sé que de Jesús.

Els dies pasen amb poca activitat ja que estic encara cansat i dèbil de tot l’anterior, i el Ramón és poc actiu.

Aprofite per ordenar coses, fotos, mails. Comprar pantalons de 2a ma, carregador del mòbil, crema solar (8€, super cara!), regleta de la llum super pràctica, cola. Arregle les xancles per 8é cop.

El dimarts vaig a l’oficina d’immigració per a ser dit que necessite la presència física d’un sponsor. No em val com quan vaig fer la visa, només el amb nom. Ridícul. Ramón no pot eixe dia.

Tornant puge als turonets on descobrisc un antic hotel abandonat, amb bones vistes de la badia i ple de grafitis sexuals.

El barri al sud de ca Ramón és molt xulo, carreronets plens de vida i personalitat. La foto.

***
Fer feliç a la gent és extremadament facil, només  cal anar a l’altra banda del món, a llocs en pocs visitants, passejar i somriure 🙂
***

El dimecres Ramón no està i vaig a l’oficina de Conservation International on faig una xicoteta entrevista, ací un rextracte. No esperava juntar Leonardo Di Caprio, en Eko-Teologi, en el príncep de Mònaco i en doctorats…

Acabe l’hora llarga d’entrevista i vaig a una pagoda budista en grans esvàstiques i una torre dalt de la muntanya.

Baixant em creue en 2 papuans que en comencen a parlar animadament d’independència 🙂

A la nit tinc la primera conversa real amb el Ramón, sobre la independència. Es nota que està en contra, no obertament però.

El seu argument és que els locals no estàn preparats per fer funcionar un estat, cosa que pot ser, però justificar-ho en que estaven en l’edat de pedra mentre que els indonesis estaven més avançats, òbviament no compre l’argument i dic que els estats són una creació artificial, sense importar les condicions de la cultura prèvia.

Que simplement s’han d’aconseguir els coneixements bureocratics per fer funcionar l’administració i a partir d’ahi la resta és que la població es senta identificada amb la simbologia creada per l’estat. Si això passa l’estat funciona, si no hi ha problemes.

En tot cas la seua justificació és la mateixa que els colons…


Dijous fem la paperassa, el dilluns he de tornar per a que em fagen una foto, ??? No hi ha res a fer. Després de la foto tardaran 3 dies.

Diari de Sulawesi, dia 31, Manado, mercat boig

image
manado busy market

Dorc a la part de darrere del camió , no és el millor pels colps, però sobretot pel vent, tot i així dorc unes hores.

M’alçe sobre les 5:40 i gaudisc de la carretera vora la mar al remolc (cosa que implica que haja d’estar de peu per vore).

Arrive a les 7 a manado pare a desdejunar a un local en grans rates i bany holandès! (d’eixos que cagues i la merda es queda a una repisa per a que la.pugues vore. Típic d’holanda, però estrany a 14km d’allí 🙂

Vaig al port i no veig cap vaixell per a Maluku, hi ha un ferri però.

El mercat rodeja el port, és el mercat més boig, desordenat, caotic, brut, ple de gent, i que em recorda a la India que he vist. Impactant, galeria de cabres, peix, roba, electronica, mercat overt laberintic, mercat tancat encara més laberintic.
Ple, ple, ple, de productes, de gent per tot. Cal viure-ho, però desafortunadament estic cansat i carregue en la motxilla per tant no ho gaudisc tant.

Vaig cap al lloc d’encontre amb l’Allan, un CS. És  una gasolinera 6km de distància, però  em perc als carrers, ara sí, pinrorescos (les avingudes de Manado fins al moment són terriblement lleges i aborrides).

Faig autostop i una moto em du en la direcció equivocada, he de tornar arrere i no em sobra temps. Altra moto em du fins la gasolinera.

Una estona després m’areplega Allan en el seu xofer (o amic). Té  un gran 4×4 urbà.

Sa casa és prou gran i luxuriosa. Té un negoci propi de logística de peixos i ha tornat d’un mes de viatges per Jotdania i Iran. Tenia de nòvio un Metge sense Fronteres d’Oviedo!

Dutxa, la necessite.

Anem a menjar i prové carn de gos per 3r cop, realment no m’agrada el sabor, massa fort.

La resta de la vesprada tranquil·la ja que tant ell com jo estem cansats. Ordene fotos, mails i poc més.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.