Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore
Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.
Una serp eborme, morta en meitat de la carretera
Una manifestació de no sé que a la carretera (massa lluny per vore-ho).
***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)
Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***
Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.
Hores astrapat ací.
La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé alla va la meua via d’eixida 🙂
Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀
El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.
Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.
Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.
xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.
L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.
Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.
És un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.
Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.
Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.
Mengen fideus secs con a llepolies.
Em douen que fa 2 anys que viuen ací .
Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…
Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.
Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.
Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.
He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.
***
Si una cosa pareix única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té excepcions, especialment els meus 😛
***
El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.
Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.
Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀
Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!
Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.
***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.
Per fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.
Hi hauria un 3r element, però que té més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.
També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.
Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).
També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.
Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé com fer-ho.però molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.
En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.
humanitywants.org 