Diari de bitacora, Alken Prima 8, Gebe ghost island

Sobre les 12 de la nit arriben al port de gebe, molt més pronte del que m’esprava, això desfà el meu son sota les estrel·les i em moc altre cop a l’hamaca, on 2 forts roncadors em rodejen.

M’alce sobre les 6 gràcies als forts pitits del que descobrisc serà un vaixell de passatgers (i no un creuer turístic com creía), l’illa no es mereix turisme, com descobriré.

He vist a un home  sense nas, curiós, però  no pareix tan fora de lloc com m’esperava… Tot i això  atrau l’ull.

Eixida de sol, res especial. El poblet on em atracat menys encara. És un de nova construcció per a mines de niquel a l’illa. 

A l’altra part de l’estreta illa trobe en meitat del bosc una piscina olimpica i diverses cases de classe mitjana que han estat abandonades fa anys, probablement fetes quan la mina donava més, però que ara ningú  no manté.

Ni per  la gent ni la natura és bella la part de la illa que he vist. A més el clima deu ser estrany ja que la vegetació és baixa i poc frondosa, al contrari del que he estat trobant fins ara.

A la platja de l’altra part hi ha una antiga barrera de coral que ha creixcut tant que en marea baixa està fora de l’aigua. Per tant fa temps que ha mort, ara està plagat de les negres estrel·les de mar que és menegen ràpid. Un torrent obri camí a la barrera, divettit com un poc d’aigua dolça impedix créixer al coral durant generacions. Això  mostra com  a sobint els rius s’utilitzen com a moll, petmeten l’enyrada de vaixells.

He trobat una flip-flop, recorde que al vaixell i hiavia una desemparellada similar. L’agafe per si un cas. Serà l’altre peu i la mateixa mida, la meua, what are the chances?! (turns out its is high. Em fixe que eixa mida és la més comú a Indonèsia i la marca i color de flip-flops també és molt comú, per tant pot passar fàcilment, estadística!)

Torne al vaixell on a jude a carregar als lents treballadors locals (hi ha uns 15 però en comptes de carregar rajoles em demanen fotos, només uns 4 treballen)… Quan em pose a carregar jo ells s’hi posen a mala gana i paren pronte, acabant jo la feina. Confirme el que n’havia dit la tripulació, que van mooooolt lents, fent d’una parada de 5h una de tot el dia. Plou un poc però, cosa que no ajuda.

Jo aprofite per cossir motxilla i pantalons, i improvisar una caputxa per a la càmera, ahir perguí la caputxa. Llegir noricies i llibre.

Ajude a moure caixes i veig la bonica posta a dalt del màstil major.

image

Sopar, tinc la sensació que el mejar llaugetament millora en els últims dies, no que em puga queixar per menjar gràtis, però  la diversitat és limitada.

Vaig a dormir i un passatger i la tripulació m’ensenuyen unes mega fletxes que diuen que els canivals de les muntanyes de Halmahera (prop de messa) gasten per atacar als rivals. Crec què  és una curta llança, però  en realitat és una fletxes gegant!

image

Diari de Sulawesi, dia 19, muddy world

image

When you have gone through terrible roads, a simply bad one does not scare you at all. Mind the mud though.

La nit ha estat molt bé  però l’experiencia podría haver estat millor si aguera utilitzat el que a la nit m’havia  paregut llançols bruts, però que al matí n’adone que és una mosquitera 😦

Els mosquits són molt sorollosos ací, i tot i que no m’han picat al passar prop  de l’orella desperten.  Després al ploure fort els mosquits paren però uns bitxets del sostre cauen a l’hamaca i no tenen res millor que fer que pegar-me picadures intenses de 2 o 3 segons. Tot evitable si hagura sabut de la mosquitera.

Allà a les 3 del matí la plutja para però uns veins d’una de les casetes de palmes de mig dels camps d’arroç no tenen res millor a fet que enfocar una llum a la meua caseta. No sabent que fer estic a l’espera. Apagen la llum una estona després.

Pose la toalla sobre l’hamaca a mode de tapa i ajuda contra mosquits i bitxets. Plou més.

M’alce a les 7 i poc del marí i encara plou un poc però pronte para. No he trobat el llac de colors bonics, però les muntanyes, boscos, penyes i camps d’arròs arropades pels baixos núvols blancs creen un escenari magnífic.

Començe a fer autoestop.però no pasen cotxes, una furgopicup m’agafa prou despres tot i que anem 3 apretats a la cabina :P. No viu ningú a aquesta zona i la invasió de l’oli de pamla ha arrivat ací.

Em paren a un poblet on un poc més tart un furgopickup em du fins a la frontera (no massa trànsit en aquestes terres).

Els 5 km de carretera que unisen les 2 províncies són un continu de fang cara amunt (amb l’escenica vista de un camió tombat cap arrere al intentar pujar una rampa enpinada).

Desistisc pronte de fer-ho tot a peu ja que a cada pas els peus se’m peguen al fang i afegiaen una nova capa de sediment banyat a les sofrides sandàlies, em pregunte si així podré arrivar a medir més de 2 metres 😛

Pare a la 1a moto que passa i després de pensar-ho prou i fumar-se 2 cigarrets, m’agafa.

La pujada és fangosa però per sort curta, he de desmontar un parell de cops per continuar. Després seguísen kms de bona carretera per les muntanyes on no hi ha res.

Al 1r poble el de la moto em diu que té fam i que no té diners. Pague el dinar que són 30mil r per cap, 10mil més del que esperava ja que un menjar més complet m’ha costat 20mil abans … no sé si m’han timat per 1r cop. Supose que no.

Al restaurnt uns em duen uns km fins a una carretera junt a la mar, molt bonica.

No passa ningú però el 1r camió que passa para. És un camionot transpotant troncs de palma i com va ple puge a dalt de tot de la càrrega tenint unes vistes magnífiques :D, experiencia genial tot i el lent abanç per la muntanya, que per altra part té més  magnífiques vistes a la mar. L’únic problema és haver d’anar evitant les rames i bambús que creuen la carretera i em peguen si no estic atent 😛

Para en meitat de la baixada de la muntanya i una furgopickup de peix m’arreplega. Com du peix el terra està plé d’aigua pesquil i em sente damunt les caixes de peix, cosa inestable i que fa que em pegue tot l’aire. Però la carretera junt a la costa, veient tota la.mineria i mororistes miners en cascs grocs d’obra fa d’un genial paisatge :D. Plataformes mineres flotant a la mar igual de grans que les illes naturals on estàn ancorades.

Al següent un taxi para i quan dic que no taxi em pregunta si faig autostop (numpang) i dic que sí i m’agafa gratis.

El problema en el taxi és que els mapes no m’ajuden ja que no hi ha bona carretera i jo no sé com dit-los on parar per anar al llac Towuti. Al final  pregunten  a un local  i els diu que vaja a Soroaku.

Em deixen a la capitaleta de la zona on una dotzena de xiquets em rodeja fins que l’ Aduart m’agafa i deprés d’una conversa en el seu simple anglès em convida a sa casa. No tinc ni idea on estic anant ja que el llac està a l’oest a les muntanyes  i jo estic  anant nord per la costa.

El fill (un dels 5) també es físic i ja a casa seua parle en ell per telefon, està a Palu.

Sopar, parlar sobre ciutats d’espanya, especialment les andaluses, i dormir.

Per fi he descobert el camí  al llac, bàsicament implica donar una volta tonta. Deuria haver dit el nom d’un poble al final de la mala carretera, no sé el que m’haguera costat però m’he perdut una aventura …