Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.

Diaris de Borneo, dia 16, Festival

image

Tornem sobre les 5 del poblet ja que Kunto ha de treballar. A més hui li toca fer de presentador de més events al seu campus.

Jo faig recerca de si anar o no a Putussibau i creuar la frontera des d’allà.  És un lloc molt remot amb carreteres terribles i un pas fronterer molt poc transitat amb no informació a internet. És per un costat aventura però per l’altre és més del mateix que ja he fet i no tinc el temps per gaudir-ho… És la decició més difícil que he de prendre fins al moment en aquest viatge. Més que tornar a casa o no, tot i que aquella desició afecta a aquesta.

El festival comença a les 2 i pico i ésEl una competició de cançons i dances tradicionals de la zona. La 1a part és prou aborrida, cançons melòdiques i Xiquets cantant. La part de les dances és impressionant! a més de ser molt espectacular amb vestits tradicionals i tot, és molt profesional i ben feta tot i només tindre una setmana per preparar-ho. A més la música és d’instruments tradicionals i molt bibrant i energètica. És un producte que es podria exportar fàcilment.

Li pregunte al Kunto com tenint una comunitat universitària tan diversa, energètica, ben preparada (els estudiants d’anglés dels últims cursos tenen bon nivell) no generen més producció cultural i tècnica a nivell internacional (és un pais de més de 200mil de persones) , no sap que respondre, em diu que pot ser no estan prou avançats encara.

Em comenta que li donaren una beca a la UN com a envaixador del seu país en la Comisió de l’alinança de civilitzacions. Estigué al Quartell general a NY i assistí a algunes sessions del consell general!

Plou molt, passe la resta del temps ordenant fotos i emails