Diari de bitacora, Alken prima 6, caminant Halmahera

Posted on by wanderer

image

M’alce pronte al matí, 5:30 i cap a les 6 ja me’n vuic anar, però esperant al Riceal, i fent un desdejuni  lleuger, a més de fotos, se’m fan les 6:30.

Al principi la caretera és bona si bé estreta, però al passar altre pont s’endinsa a les muntanyes, tortuososament, i esdevé impassable per a cotxes en molts punts. També trobe múltiples llocs amb fang.

Duc bon ritme de 5km/h però per a una una distància de 7km en linea recta acabe fent un total de 17km, cosa que fa que sobre el km 10 em preocupe de com de llarga serà…

Fa moooolta calor, bé , humitat, i crec que per 1à vegada en ma vida puc escorrer la samarreta empapada en la meua pròpia suor. Em lleve la samarreta i la cosa millora.

Pensments però cap conclusió notable, és dificil mantindre el flux d’idees en focus. Una llàstima que no siga més fàcil controlar la ment humana.

Arribe al poble de Mesa a les 9:30 i em fan fotos. Arribe a la nau i nade a la mar. Em pega una rampa terrible a la cama dreta, més de 5min, supose que no estic acostumat a caminar tant carregat en 15kg, el desnivell acumulat és només d’1km.

Una antiga illa ara península, la geografia canvia. El poble és similar a Yeke, heuré de fer fotos més avant. Dutxa.

Mentre em dutxe i rente la roba el vaixell zarpa. Només  m’ha sobrat 1h30 min :S, m’havien dit que se n’aniria sobre la 1, són les 11. Sort que he anat per feina feina al matí!

Plou i faig mig diada després d’un menjar improvisat i veure molt, mode camell.

Arrivem a Banemo on en comptes d’estar només 3h estarem tota la nit ja que plou i no poden descarregar.

Me n’adone que he perdut el pluvisquer, hauria d’estar a covert des de fa 2 o 3 dies, però després de regirar-la i preguntar, res. O bé  a caigut per la borda, ho algú l’ha agafat, o està amagat… en tot cas no el tinc, bad.
Vaig al poble que està a 2’5km. No gran cosa però  és  llaaarg. Lluita de galls al carrer, espontània.

Pense com d’important és la infraestructura, logística i comerç per a la vida de la gent.

Plou i para tot el temps, no puc trobar cap paradeta de menjar de carrer.

Torne  al vaixell, quan a meitat camí una moto m’arreplega. Llegisc noticies i para de ploure, inicien la descàrrega, veig per 1r cop l’inici del procés.

Relax, ajude en unes caixes, posta de sol, sopar. Perc també el cap de la càmera (que d’feia dies que estaba solt) cau per la borda. Notícies, escriure  diari, dormir a l’hamaca.

Diari de Halmahera, dia 1, nadador. Alken prima 5

Posted on by wanderer

image

Dorc a l’hamaca altre cop, alla a les 2 en desperte un poc fred, no hi ha mosquits però curiosament fa fret 😛
El vaixer zarpa sobre a les 3 i em desperte poc després, vaig a coverta i m’enrolle en una estoreta i gaudisc de les estrel·les, unes quantes de fugaces.

Fa vent i no puc dormir bé, l’estoreta està tallada per la meitat… torne a l’hamaca i dorc bé  fins les 6.

Em desperte per vore l’eixida de sol (sobre les 6:30) però no és molt bona.

Segons m’havien dit haviem de parar en un poble dit Maga, però el passem de llarg allà a les 7

Aprofite el matí per enllestir els diaris.
Arribem a les 10 a Weda, una capitaleta, i done voltes. Em pense si fer l’aventureta o no de viatjar per terra fins a la punta de l’illa. Per un costat el descobriment em crida, però per l’altre puc perdre el vaixell i serà després de tot quelcom similar al ja fet, però a diferents terres. Tot i així  descobiment crida i decidisc anar sí parle en el Tango i m’explica bé el planing.

1h després torne i explique el
plà d’anar a Patani per carretera i juntar-me amb ells a l’endemà nit. Però  em diu que la carretera fins allà  és  massa roin per fer-ho en 2 dies. Simplement no hi poden passar cotxes…

Dons decidisc anar a Mesa, “nomes” a 70 km, i tinc hui tota la vesprada i demà fins el matí per anar-hi. Pasucatamboli pense 🙂

De fet tinc molta sort. Després de comprar al mercat uns aperitius. Una moto em deixa a la intersecció cap a Mesa, camine vora 30 min i para el que deu ser un taxi duent a un home cec i altre home transpotant un munt de coses.

La carretera principal comença sent no millor que la de Sagunt a la muntanya dels iaios, però  no hi viu ningú. Després passa a ser la que va a la montanya cremada.  Després  en obres, després pista forestal i ja carretera feta pols altre cop. Finalment fang.

L’home em deixa en una carretera/senda de terra i fang que va a Mesa, a “només” 12km en linea recta. 3h o 4h, ho huria de poder fer (ell em diu que 2h caminant estic :P, ací el mateix poble pot estar a 4km o a 20km, segons a qui preguntes :P).

Be conença el fangar. Per els primers 2 km el sender és una mescla de camí normal, en basals, en riuets, en llacunes i tones i tones de fang. Vaig descalç obviamet. Tot i això creuar els obstacles és lent.

Passat un riu la carretera esdevé una carretera oberta no fa molt, només  de terra i pedra picada, però plana, ampla i el més  important, sense fang.

Continue uns 4kms més, aquest cop a bon pas. Ara ja hi ha pontets (abans era res o tronc per als torrents). A  un pont hi ha dibuixos, al següent algú que supose és  un xiquet, ha escrit Andre UK, no en resistisc i escric Andreu València/Barcelona, i la data.

image

Continue i locals em diuen que Mesa està  molt lluny, dic “tidak apa apa”, (no hi ha problema). Un cop arribat al poble de Yeka (que no està  a cap mapa) més i més gent em diu que està  molt lluny. Continue i un home (Riseal) en una moto em du 1km més. Quan em deixa insistis que  està lluny (uns 10km més) i són  ja les 5, hora i mitja de sól només.

Accepte dormir al poble seguint la lley i no la regla 1 (però sí  la 0). El Riseal em du a sa casa i em convida a dormir.

Estic sentat al portxo i la canalla del poble es comença a acumular. Estic uns 20min i vaig a voltar el poble, aquest cop amb sèquit 😀

El que deuen ser tots els xiquets del poble (vintena llarga ) se m’acumulen darrere i em seguixen allà  on vaig per 1h, on lentament recorrec tot el llarg poble (2 carrers) i nade a la mar.

Realment és sentir-se com un super famós. Sèquit incondicional i continu, fotos, i salutacions a tots… Jugue un poc en els xiquets fent-los córrer i cridar.

Torne a la casa i al final la canalla se’n va quan els adults allí reunits escampen.

Un que sap un poc d’Anglès em conta que fa un any que un “Buleh” (blanc) arriba nadant a yeke, es dia andre!, com el del rallot al pont. Supose que no sería un xiquet doncs 😛

En teoria sóc  el 3r buleh que va al poble, un nadant, altre remant, i jo caminant, es deuen pensar que estem pirats XD.

Dies després google confirma lo del tio nadant, tot i que no pareix que es diga Andre, i fa  2 anys i no un, però  bé solprenent igualment el que et trobes O.O
http://www.whereistomba.com/swim/

Aquest és l’enllaç i en troria va rfer 1200km nadant, tot i que al blog no ho confirma.

Sopem l’estandard arròs i peix fregit i fideus Maggi, amb l’afegit de plàtans de postres 🙂

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

Posted on by wanderer

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

Posted on by wanderer

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.