patiment

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.