Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

Posted on by wanderer
image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Mestres

Posted on by wanderer

Aquesta reflexió ve d’observar el comportament dels estudiants envers els mestres a la graduació de’n Faisal a la meua estada a Banjo.

Mestres.
Òbviament d’algú que vol ser professor i esta donant classes, tenim moltes discusións sobre l’ensenyament. Moltes de les quals són només lliçons per part meua, citant en molts casos els pensaments de mon pare i les derivacions que jo faig al respecte, bàsicament falta d’evolució de l’ensenyament i que un professor s’ho val quan es capaç que tots els estudiants aprenguen, especialment els que tenen dificultats o no volen aprendre.

La reflexió però més profunda la tinc assistint a la graduació de l’institut del Faisal. El respecte que aparentment els estudiants tenen pels mestres és gegantí. Cosa que deu reflectir el ja sabut respecte a l’aoutoritat que la majoria de societats asiàtiques mostren, a diferència de les europees.

Açò s’exemplifica en el fet que tots els estudiants han de fer una xicoteta reverència i besar el dors de la ma o posar-lo a la seua front, en signe de profund respecte.

Aleshores quan pense en la indisciplina a les aules del meu país i el poc respecte que moltes famílies tenen pels mestres, em passa pel cap que no seria tan mala idea socialitzar altre cop el respecte per defecte als mestres. Però la idea és terrible (simplement fa que els mestres es sentisquen intocables  i molts fàcilment abusen la posició d’autoritat, com passa ací i passava allà ).

Elfe fet que algú perga respecte als els mestres no té res a vore en no idolotzar a la persona, si no en una profunda ignorància en el que significa l’entitat de l’ensenyament.

Diria que l’ensenyament s’hauria convertit, fa anys en la meua societat, en altra norma no escrita (com els pels). S’havia d’arrivar al nivell més alt possible per garantir una bona posició laboral i social.

Però quan s’ha vist que el sistema falla a molts dels seus membres, no garantint que tots arriven al nivell superior, i que aquells que no arriben de fet no ho passen molt pitjor que els que si ho fan (o inclús estàn millor en la època de la construcció de la bombolla, teleescombreria i grans hermanos).

Aleshores la norma previa explota i aquesta gent alienada per la norma anterior no té motivació per respectar una cosa que es sentis imposada. L’educació ha passat de ser una norma de facto a una norma de jure.

El que em du a que al final les normes de tot tipus, quan no estàn  reflexionades i enteses, són  perverses per als individus i es poden tornar en contra de la societat que les ha creades.

El millor al meu entendre seria motivar i raoanar el perquè de les coses, però  açò ens du altrs cop a l’educació i el.fet que no hi ha recerca sòlida al darrere per justificar molts dels mètodes educatius… Back to the Future.