#poble

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.