Unstructured, draft outlines and chapters of a book trying to unveil what does that question mean, why we can ask it, who can act upon it, and possible answers
Pel matí vaig a el port de càrrega altre cop per vore si hi ha cap vaixell nou. Decidisc entrar a un moll que havia passat ahir pensant que no hi haurà cap vaixell, i va i ahi està el port de càrrega mitjana!
Per desgràcia no hi ha cap que vaja a Manokwari, on jo voldria anar, però hi ha alguns que van a Bintuni, que més o menys en ve bé. Hi ha un molt xulo, blau i blanc, deblanc fusta i finestretes quadrades de fusta, estil anglès, que dou que m’agafa. L’únic problema es que serà el disaabte… a esperar més dies.
Vaig al port de carega altre cop i un altre vaixellde carrega/passagers diu que m’agafa, també cap a Bintuni i ixen dissabte.
torne fent autostop i vaig a immigració. Allà espere 1h fins que me’l donen (arrive a les 2 i se suposa era a les 3). Mentre escric.
Vaig al moll de vaixells de passatgers i hi ha un qud va a la nit a algún lloc que no sé de la costa entre Sorong i manokwari. Interessant super incerta opció.
Ja a casa mire sí hi ha carerera pwr la costa i no hi ha, per tant descarte l’opció del ferri incert. No vuic estar atrapat més dies. A més plou i em fa manda 😛
Prepare el recorregut per carretera pel centre, és visible al satèl·lit, però trabessa les muntanyes, cosa que vol dir mala carretera. A més no em fa gràcia perquè he de repetir un terç del recorregut que ja vaig fer el cap de setmana, cosa que va contra la 2a regla.
Vaig a dormir un poc tart, tot i així prepare els trastos per si m’anime a anar demà d’autostop.
Bescanvia el confort i comoditat del conegut pet la dificulat i perills del incert. Un cop fet guanyes un sentiment exitant i intranquilitzador,molt valuós i digne d’experimentar sempre que es puga 😀
M’han trobat el plubisquer, el membre de la tripulació que es sènior però no se que fa (pot ser meànic del motor) l’havia agafat i el guardava a la cabina.
Parem prop de les 6 del matí a Gag, bonica illa, una muntanya en mig de la mar. El poble musulmà està a l’única explanada que hi ha, entre mar i muntanya.
El poble també és bonic, no hiha ha papuans. La messquita té bones fotos. Escola infantil i primària.
Carreguen cocos secs a la nau. L’única industria a part del peix, supose.
Vaig al vaixell i prepare tot per desembarcar definitivament. És Raja Ampat, un lloc que se suposa dels més bonics del món i en la millor diversitat marina del planeta. Be ja que estic pare, tot i que no està en els meus plans la natura he contactat en una d’allà (Guita) que du un projecte de conservació.
Vaig acomiadant-me de tots i al final puge als pals de la 2a grua. Dine i a la illa.
La mar un cop allà és molt bonica i demane les ulleres altre cop.
I‘m swimming in a fucking aquarium! with yellow paradise flowers floating on top. The water is not completely salty.
Faig fotos amb tota la tripulació abans que zarpen.
Em diuen que demà un amic d’un de la tripulació que es queda a la illa també anirà a arborek, l’illa de la Guita, a 30km.
M’entrestant a l’illa on estic és un lloc en que cada una de les fotos pot ser una postal… Està plé de xiquets papuans mig rossos i despullats, a la mar, fotos increïbles!
Una illa sense cap moto! 400 habitants (només té 1km però la gent sol ser molt gossa :P, així que pot ser gastarien motos també…)
El bo de tindre un caracter de xiquet és que et donen regals com als xiquets :), estar ací tan ben rebut és un regal!
Quanta creu a l’illa, és com si hi haguera una invasió de vampirs i els volgueren espantar… Vampirs en el paradís. Faria això una novel·la per a adolescents? segur que sí 😛
Caminant per l’illa em trobe que al moll algu de fora està fent una activitat per ald locals. Quan pale amb ells em conten que són d’una ONG Conservation Intetnational (americana) i que es dediquen a ensenyar als locals de Raja ampat a protegir el medi ambient. Per a fer-lis entendre elnç missatge ho connecten tor amb seu i Jesus li diuen Eko-theologi … Estrany, però si funciona be per ells.
Fa 12 anys que eatan a Sorong, la ciutat més gran de la zona.
Hi ha temps per pescar, temps per nadar i temps per pescar altre cop, el ritme de la illa 🙂
Hi ha una part perversa en mi que li encanta fer plorar als xiquets que s’asusten i ploren al vore’m, supose que hi ha poquisims blancs per ací 😛
Done la volta a la illa de postal, posta de sol esplèndida, i em conviden a sopar un menjar bonisim que curiosament no té peix. Tot i que veig com cuinen el peix, siplement el tiren en mig del foc :D.
La nit és tan clara i no hi ha gens de contaminació lumínica que desidisc dormir al moll de fusta 🙂
***
En la nostra societat estem obsesionats en neteja, orgànic, contaminació, ordre, pulctiut. Supose que es deu al fet de sorgir d’una soscietat en que la escala dels mètodes de producció industrial, i de contaminació i brutícia és tan gran que ha d’esdevindre una preocupació. En canvi en societats de producció limitada no és una cosa que bé en.ment ja que mai no s’arriba als límits de sostenibilitat. Bàsicament nosaltres hem arrivat en molts casos a eixos límits i els hem empentat immensament. Tot depèn de les escales i llindars.
Sobre les 12 de la nit arriben al port de gebe, molt més pronte del que m’esprava, això desfà el meu son sota les estrel·les i em moc altre cop a l’hamaca, on 2 forts roncadors em rodejen.
M’alce sobre les 6 gràcies als forts pitits del que descobrisc serà un vaixell de passatgers (i no un creuer turístic com creía), l’illa no es mereix turisme, com descobriré.
He vist a un home sense nas, curiós, però no pareix tan fora de lloc com m’esperava… Tot i això atrau l’ull.
Eixida de sol, res especial. El poblet on em atracat menys encara. És un de nova construcció per a mines de niquel a l’illa.
A l’altra part de l’estreta illa trobe en meitat del bosc una piscina olimpica i diverses cases de classe mitjana que han estat abandonades fa anys, probablement fetes quan la mina donava més, però que ara ningú no manté.
Ni per la gent ni la natura és bella la part de la illa que he vist. A més el clima deu ser estrany ja que la vegetació és baixa i poc frondosa, al contrari del que he estat trobant fins ara.
A la platja de l’altra part hi ha una antiga barrera de coral que ha creixcut tant que en marea baixa està fora de l’aigua. Per tant fa temps que ha mort, ara està plagat de les negres estrel·les de mar que és menegen ràpid. Un torrent obri camí a la barrera, divettit com un poc d’aigua dolça impedix créixer al coral durant generacions. Això mostra com a sobint els rius s’utilitzen com a moll, petmeten l’enyrada de vaixells.
He trobat una flip-flop, recorde que al vaixell i hiavia una desemparellada similar. L’agafe per si un cas. Serà l’altre peu i la mateixa mida, la meua, what are the chances?! (turns out its is high. Em fixe que eixa mida és la més comú a Indonèsia i la marca i color de flip-flops també és molt comú, per tant pot passar fàcilment, estadística!)
Torne al vaixell on a jude a carregar als lents treballadors locals (hi ha uns 15 però en comptes de carregar rajoles em demanen fotos, només uns 4 treballen)… Quan em pose a carregar jo ells s’hi posen a mala gana i paren pronte, acabant jo la feina. Confirme el que n’havia dit la tripulació, que van mooooolt lents, fent d’una parada de 5h una de tot el dia. Plou un poc però, cosa que no ajuda.
Jo aprofite per cossir motxilla i pantalons, i improvisar una caputxa per a la càmera, ahir perguí la caputxa. Llegir noricies i llibre.
Ajude a moure caixes i veig la bonica posta a dalt del màstil major.
Sopar, tinc la sensació que el mejar llaugetament millora en els últims dies, no que em puga queixar per menjar gràtis, però la diversitat és limitada.
Vaig a dormir i un passatger i la tripulació m’ensenuyen unes mega fletxes que diuen que els canivals de les muntanyes de Halmahera (prop de messa) gasten per atacar als rivals. Crec què és una curta llança, però en realitat és una fletxes gegant!
M’alce pronte al matí, 5:30 i cap a les 6 ja me’n vuic anar, però esperant al Riceal, i fent un desdejuni lleuger, a més de fotos, se’m fan les 6:30.
Al principi la caretera és bona si bé estreta, però al passar altre pont s’endinsa a les muntanyes, tortuososament, i esdevé impassable per a cotxes en molts punts. També trobe múltiples llocs amb fang.
Duc bon ritme de 5km/h però per a una una distància de 7km en linea recta acabe fent un total de 17km, cosa que fa que sobre el km 10 em preocupe de com de llarga serà…
Fa moooolta calor, bé , humitat, i crec que per 1à vegada en ma vida puc escorrer la samarreta empapada en la meua pròpia suor. Em lleve la samarreta i la cosa millora.
Pensments però cap conclusió notable, és dificil mantindre el flux d’idees en focus. Una llàstima que no siga més fàcil controlar la ment humana.
Arribe al poble de Mesa a les 9:30 i em fan fotos. Arribe a la nau i nade a la mar. Em pega una rampa terrible a la cama dreta, més de 5min, supose que no estic acostumat a caminar tant carregat en 15kg, el desnivell acumulat és només d’1km.
Una antiga illa ara península, la geografia canvia. El poble és similar a Yeke, heuré de fer fotos més avant. Dutxa.
Mentre em dutxe i rente la roba el vaixell zarpa. Només m’ha sobrat 1h30 min :S, m’havien dit que se n’aniria sobre la 1, són les 11. Sort que he anat per feina feina al matí!
Plou i faig mig diada després d’un menjar improvisat i veure molt, mode camell.
Arrivem a Banemo on en comptes d’estar només 3h estarem tota la nit ja que plou i no poden descarregar.
Me n’adone que he perdut el pluvisquer, hauria d’estar a covert des de fa 2 o 3 dies, però després de regirar-la i preguntar, res. O bé a caigut per la borda, ho algú l’ha agafat, o està amagat… en tot cas no el tinc, bad.
Vaig al poble que està a 2’5km. No gran cosa però és llaaarg. Lluita de galls al carrer, espontània.
Pense com d’important és la infraestructura, logística i comerç per a la vida de la gent.
Plou i para tot el temps, no puc trobar cap paradeta de menjar de carrer.
Torne al vaixell, quan a meitat camí una moto m’arreplega. Llegisc noticies i para de ploure, inicien la descàrrega, veig per 1r cop l’inici del procés.
Relax, ajude en unes caixes, posta de sol, sopar. Perc també el cap de la càmera (que d’feia dies que estaba solt) cau per la borda. Notícies, escriure diari, dormir a l’hamaca.
Dia lent en que actualitze els diaris fins que arrivem a la mini illa de Joji, 500m en front del poble de Besui.
Veig molts dofins jugant en les ones creades pel vaixell! fotos xules.
La ridicula illa de Joji serveix de moll d’aigua profunda per a la, també xicoteta, població de Bisui, al sud de Halamehra. Que tinga profunditat insiga en front s’un poble sense coneecció per carretera explica que hi parem. El passatge desembarca i jo inicie l’exploració del xicotet troç de terra, aproximadament circular, i d’uns 200m de diametre.
M’endinse en la espessa selva. Sóc super feliç de ser-hi allà, de tindre la possibilitat d’arribar a aquest inesperat unlikely lloc, com si fos una cosa que hagera de fer des de que era nano.
Continue baix la vegetació fins que trobe un bosquet de manglars on lacals estan omplint sacs d’arena coralina. Els ajude a transportar a les barquetes insecte i a posar les barquetes a l’aigua.
Allà faig la circumferència a la duminuta illa, deu prendre uns 10-20min, ple de pardals, pexos que caminen sobre l’aigua, corals rojos, restes de 2 vaixells trencats, i vistes magnífiques. No cocoters però.
Em sente a la mar i uns mini crustacis començen a menjar als talls que tinc als peus. Fan molt de mal quan se’t mengen la carn viva i no faig bones fotos del procès. Txs, massa sang i dolor per concentrar-se.
Nade i vaig al vaixell, passem la nit allà.
Noha, de la tripulació, que aarla anglès em diu que em parec a Jesús per 6é cop, m’hauria d’afaitar 😛
Humans són sers en els quals et por’ts comunicar i poden fet accions incrementalment complexes basades en eixa comunió.
altres humans serien com altres formiges o avelles de la colònia, però la capacitat del llenguatge i comunicació permet accedir a tot una espècie per poder realitzar qualsevol projecte, acció, cosa
Bé altre despertar amb futbol, ara a les 4 del matí, estúpida Champions.
Per sort ja no agranen la coverta i puc dormir fins les 7 :D, moooolt millor. M’alçe i em diuen que allà a les 10 se n’anem, faig una volta pel port i al tornar em diuen que a les 2 😛
Vaig a la ciutat en la mentalitat d’arreglar els pantalons (trebcats a la selva veient el pardal Maleo, i mal reparats per mi). Vaig al sastre que vaig vore al costat de l’oficina d’immigració. Avance lentament per carrerons, fent moltes fotos.
Em trobe en un carrer en una festa de naixement d’una xiqueta i com no, festí gratis. Salude a la família i continue.
Per sort la sastre està oberta tot i ser festiu (supose que va com va lo de festiu quan si pagues impostos). Li dic que a les 2 he de pillar el vaixell i em diu que per a la 1 pase (són 11:30). Li indique que faça una reparació com la de la iaia en el camal.
Passe l’hora i mitja a prop en un estrany portxo, paradeta, lloc al carrer. És un lloc obert en una tele i lloc on estirat-se i sentat-se. Està decorat en murals, però no presebta cap propòsit obvi més que la gent pase l’estona allà… en la tele! (de fons hi ha una peli de doraimon). Desduisc que és un dels Gazeebos patrocinatd per algú per a fer publicitat, però és el primer que té tele, i l’esponsor no és obvi…
Actualitze fotos.
Torne a la sastre i ha fet una feina magnífica! a part del cosit de la iaia ha posat un troç de tela al darrere per reforçar. Com el trencat és junt a la costura queda bé i tot.
Torne lentament al vaixell, decobrint un carrer jolleria, en crer platejat (metalls basics) carrer daurat (or) i mercat de jolles on polisen les gemmes, molt pibtoresc i que no està a la guia :], descobrint.
També una papereria oberta també en festiu on puc comprar unb mapa de les maluques :D, super feliç.
Torne al vaixell a les 2 en punt i ara és a les 5 que se n’anirem. Però ja no me’n vaig del vaixell i aprofite per lleigir sobre les espècies.
Al final allà a les 4 i pico se n’anem i parem a Tidore (l’altra illa dels clavells, rival de Ternate i només 10km de distància). Allà aprofite la parada per nadar, uns quants selfys en els locals que naden en Go-pros.
Sopar, monte l’hamaca a la coberta, per a divertiment de la resta, sobretot quan caic un cop per nyugar-la mal 😛
Nit plaent fins que allà a les 12 escolte una discussió i el que pareixen plors d’un adult, ridículs com sols els plors d’un adult poden ser.
No sé que passa però estan renyint molt a un que pareix ser un adolescent o 20 i poc (mai saps l’edat dels asiàtics). Que plora com per fer llàstima.
Bé després en Tango, el 2n d’abord, m’explica que és un passager que ha furtat de la seua cabina uns milions de rúpies i l’han pillat (no sé com). Però que no ho duran a la policia ja que si ho fan han de pagar… suuuper estrany, bo ce la vi. A continuar dormint.
Estic ja un dia més a Sulawesi del que planejava, però no m’importa 😀
M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més però el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.
L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.
L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.
Matí lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.
Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.
Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!
El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.
Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.
Trobe a altre viatger solitari, de prop de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.
Torne a casa a les 2 i menge cereals.
Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però no li entusiasma, voldria ser cinematograf.
El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només a treballar i l’altre només a viatjar.
A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.
També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí és motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.
Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.
Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.
No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.
Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.
Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.
Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.
Allà a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.
Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.
Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.
Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).
Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!
A una uni molt gran hi ha una demostració estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀
El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.
Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.
Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛
Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!
Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note com a cada pas que m’allunya del vaixell em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.
Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està buit (supose que només és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.
La policia em busaca el següent autoestop després de quasi 1h i un te.
Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.
Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.
Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res, trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…
En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir 😀
És el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀
Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.
humanitywants.org 