Month: July 2016

Poques hores després de dormir al palé note com el vent prèviament seré ara fufa ferotge, em desperte i la lluna i les estrel·les han desaparegut. Correctament assuminsc que una tempesta ens espera, quan estic fent via cap  dins comença a ploure el que serà una forta plutja.
A dins gent fuma, juga a cartes, escolta música i parla fort, tot i ser vora les 3 del matí amb la majoria de la gent de la sala dormint. Em pose els taps, dic altre cop que no es por fumar, amb menys èxit, i vaig a dormir.

 2 o 3 cops em desperta el fum d’algú pròxim. Plou encara molt i no es pot obrir la porta, els dic que paren de fumar i més o menys em fan cas

Poc a fer, el ferri arriba a Jayapura a les 6 del matí, parle un poc en els pares mentre la resta de la gent desembarca i menge restes del sopar d’algú que ha deixat quasitot.

Vaig fins al consulat de Papua nova guinea, que tot i ser dilluns està tancat ja que estan pintant.

Vaig a carrerons fins la mar on em trobe en les restes de 3 tancs de la 2a guerra mindial, mola. Es genial simplement deambular i trobar-se coses així, això dóna motius enormes per a viatjar de la forma que ho faig.

Puge a dalt d’uns dels tancs tenint al davant una badia d’arena blanca amb illes de roca en mig, i adolescents practicant vela en barquetes xiotetes.

Vaig fins on treballa el George, el meu CS a la ciutat. Un banc. Ell ha estudiat matemàtiques tot i que s’ha especialitzat en finances internacionals en l’esperança de treballar en llocs com Londres o Canadà.

Com tinc temps vaig fins a l’aeroport amb autoestop on el qui em porta es un cura que li caic molt bé, els altres autoestops també són super amables i els caic molt bé 🙂

 

A l’aeroport pregunte si els misionaris em poden dur en avió a cap lloc, i si els militars em poden dur en un avió Hercules. No puc.

Torne, anem a comprar, George cuina, bon sopar 🙂

 

Al dia següent vaig al consulat amb una familia que m’agafa al cotxe quan plou. Allà faig una carta per demanar que em donen la visa, la imprimisc i a esperar. Em diuen que pot ser serà 5 dies!

Torne i plou molt. Un home m’agafa en un Hummer i em diu que em  demà els de Papua faran una marxa de 20 km, des de la uni fins al centre de la ciutat, interessant, intentaré anar.

Em deixa a davant un super on compre moltes galetes i per a fer una truita de creilles. Plou i espere.

Vaig a la casa de George, m’ha deixat les claus. Quan george ve prepare la truita de creïlles. Prou bona, gaste llet de coco.

Poc més.

 

 

 

M’alce al matí i en Kaka no apareix, en tot cas ja tenia planejat anar caminant i a les 6 i 10 faig marxa.

Li regale a la dona el ganivet de l’Elali que em va regalar fa més de 3 messos a Malàisia. El que havia vist que tenia a la estança que constituis la cuina/bany/rentaroba (tot xunt) no tenia ni manec.

Vaig al Pelni (la companyia de ferris Indonesia) i obrin quan just arribe. Demane a l’homre si puc fer numpamg (autostop) ja que no tinc prous diners per al bitllet, ahir em robaren (crec que abuse de la meua cara, només em robaren 1000r, 0.07€). En tot cas l’home diu que em pot ajudar i em proporciona un vitllet gratis 🙂

Finalment agafe un vaixell de passatgers de manera oficial. Però… fent autostop amb vitllet!

***

En tot cas l’experiència ha estat molt enriquidora, mai a ma vida m’havia trobat en la situació que no tinc prous diners per allò que necessite (és el que té estalviar tant, mai et preocupes pel que realment importa :). Ara entenc un poc la sensació eixa de final de mes, en que has de complir una serie de despeses però no ho ha prou diners.

Per a mi no ha estat especialment difícil, ja que a falta de diners tinc recursos (si no m’hagueren regalat el bitllet haguera demanat diners, i la resta estar un dia o 2 més sense menjar :P, alternativament directament demanar al vaixell passatge, o colar-me, si no ja voriem).

Està xulo el sentiment de pensar, si no haguera perdut açò ara tindria diners, si no haguera menjat allò, si no haguera visitat açò …

Sensació nova afegida: Pensament de diners que no hauria d’haver gastat.
***

Tot fet, vaig a immigració a que em fotocopien el vitllet, no estan. Menje el moniato torrat d’air al moll de peix, el mercat està tancat el diumenge.

Busque un lloc per comprar menjar per al viatge (ara tinc diners!).

 

Torne a immigració on em fan la fotocopia del vitllet i aprofite per anar al bany i dutxar-me (tenen cuina, dutxes, renta roba i llits a l’oficina!, i l’home enfadat d’air no em volia deixar dormir allà, tsh).

Espere al moll. El ferri es retrassa 1h.

 

És un espectacle vore tot el vaivé de gent i mercaderies que entra i ix del gran vaixell. És com si un riu multicolor desembocara en un delta on es ramificaca en molts braços, creant molts camins i corrents a diferents velocitats i direcions que s’entrecreuen i tallen. Molt xulo.

Ningú no em demana el vitllet, oh bé, hi ha tant de tràfec de gent i tan poca organització que deu ser impossible (jo inclús ajude a posar a lloc una plataforma per a donar accés a la gent).

A més hi ha un xicotet exercit de “portadors”, gent que es dedica a portar l’equipatge dels passatgers, i altres mercaderies, amunt i avall. Tot homes.

També em trobe al Kaka, es a dir que deu ser allò un campi qui pugui, ja que ell no va al passatge, només ha accedit per una estona. M’acomiade d’ell i explore el vaixell. Les bodegues de càrrega pareixen totalment buides. No trobe la sala de màquines però sí la dels timons. El sostre me’l deixe per explorar després.

Ja no s’utilitzgen les seccions que eren 2à, 1à i 3à classe. Els camarots estàn tancats i la resta és una uniformització de classe econòmica. Grans sales amb matalassos a mig metre d’alçada, amb files de gent dormint una al costat de l’altra. Tipus refugi a un poliesportiu si hi ha emergències.

El que no arrive a entendre es perquè tot i haver lloc de sobra hi ha molta gent que tot i així col·loca el seu lloc a terra, a corredors, escales i sales comuns.

Després crec entendre d’una conversa en un home que m’ho conta en indonesi, que si viatges sense bitllet no tens dret a els matalassos de la classe econòmica, però en canvi no pagués passatge.

Sí és així no sé com ho controlen ja que qualsevol pot entrar i eixir d’allà, només cal vigilar quan el revisor passa i moure’s. En tot cas això explica la desorganització i campi qui pigui inicial.

Anyway, a mi em demanen el vitllet ven entrat el viatge i perquè estava sentat vora mar, en un lloc sense varana. No sé si no hagués fet això sí ningú m’ho hagués demanat. I en tot cas, si no tens vitllet no és com si t’anaren a tirar del vaixell. Arrives al següent port i baixes, no té més. És un sitema molt estrany. Supose que conta en el fet que el percentatge majoritari de gent paga, i el 10 o 20% restant té el servei gratuït a canvi de l’escasa l’incomoditat extra.

Un cop passe unes illetes  no hi ha res a fer. 

Mentre estic estirat a la coberta superior
veig a un xiquet que puja al sostre entremig, li dic que puge dalt de tot. Després jo el seguisc.

Un cop a dalt descobrisc que hi ha molta gent allà, bé gent vol dir adolescents i preadolescents i algún xiquet, tots Papuans (no indonesis) i barons.

Hi ha tot de fils d’aram espinat que protegisen el sobresostre que estaria dalt del pont de comandament. Entenc que allò vol dir que ja han assumit que la gent puja a aquesta coverta i que ni es molesten en fer-los fora, mentre no pugen més amunt els deixen fer.

Em relaxe allà dalt fins a la posta de sol, en que perfí veig al rodó sol endinsar-se a la mar. Moltes fotos.

Baixe i sope el poc que em queda. Escric un poc, i vaig a proa a vore les estrel·les, després de dir a uns quants que no es pot fumar allà dins, riuen, s’estranyen però e fan cas (hi ha prou en senyalar el gran cartell de prohibit fumar, i fer cara d’enfadat).

A proa hi ha un palé molt bo on puc dormir. Bona nit 😀

Fotos

M’alce al matí, l’eixida de sol no es gran cosa, torne a dormir fins les 7 i després estic a la hamaca relaxat.

Un banyet i vaig al mercat dels dissabtes del Poblet. Ple de peix i el més interessant, milers de molles de caragols de mar. La feinada que s’ha de fer per recol·lectar i traure la molla dels caragols deu ser impressionant.
Compre un poc de menjar i trenque el dejuni d’un dia.

Un militar em du en moto fins el port.

Pregunte altre cop si puc anar en el vaixellet i l’home em diu que demane permís a la policia marítima.

La policia m’envia a immigració, on després d’esperar un parell d’hores (per sort em donen de menjar) el superior enfadat m’esbutja que com no sé que no puc anar als llocs sense informar a la immigració. Oh bé, supose que no podré fer autostop.

El que seguís és una reprimenda i un intent de l’home d’entendre i reorganitzar el meu viatge. No entén que un cosmoleg vuiga viatjar per entendre el món. A més segons ell he de dormir en hotels i comprar tiquets.

Com vol vore les fotos també i tinc tot lo del moviment de papua lliure no pose massa pegues i dic que sí, que compararé bitllets i aniré d’hotel.

Però vol que compre el bitllet i se’l mostre. Comencen més problemes, no tinc diners sufuicients. Sent dissabte els bancs enstan tancats i no hi ha oficina de canvi.

Em duen a les agencies de viatges a vore si em canvien diners, tampoc.

Al final després que es faça tard i despés d’altra entrevista amb ell per entendre els meus motius, l’home em diu que vaja però que li envie un SMS dient on dorc.

Només eixir d’immigració, un home que espera al meu costat, pacientment, a que faça una foto, em diu si vuic anar amb ell. 1a llei altre cop i vaig amb ell.

Em diu que ha hospedat ja a un francés i un Rus, per mesos!

Despés em diu d’anar a un monument de la 2a guerra mundial. Anem, el monument no té res però 
veiem una platja xula just al costat. Després anem al mercat central, eatranyament a uns 4km fora de la ciutat. I finalment a una Muntanyeta a vore les vistes.

Tornem a la casa on he deixat la motxilla i després d’una dutxa l’home, Kaka de nom, se’n va. Em diuen que el voré fins 1h o 2 més tard. Mentre mig veïnat passa a vore-m, vorem que passa 🙂

Poc a fer, llegisc noticies i escric.

Dia lent, m’alce a l’oficina de policia les 6 i al bany hi ha una rata prou gran nadant en el dipòsit d’aigua per a dutxar-se.

 Cal recordar que a la.majoria del sudest asiàtic no tenen dutxes si no una espècie de piscines estretes i altes que es van reomplint d’aigua a mesura que es gasta. Solen ser rectangular i obertes per dalt. D’allà amb un poal o una espècie de caçola de plàstic  amb maec llag et rentes. 

Aquest mètode té 2 qualitats, fa de reserva d’aigua en cas deixe d’haver aigua corrent, i decanta l’aigua en cas porte sediments. Té 2 inconvenients però, no és tan fàcil dutxar-se i rates poden caure dins…

Quan m’estic anant a les 7 posen el cant de trompeta a tot òstia. Curiós i divertit precenciar-ho.

Viag al port pesquer i al moll menge el poc que em queda.

Al port no hi ha cap vaixell nou.

Vaig al lloc de wifi i està tancat. Finalment arregle bé la caputxa de l’objectiu amb una botella de plàstic, versió 4.1, crec que aquesta anirà bé.

Obrin la tenda en wifi i escric correus.

Decidisc fer turisme ja que tindré 2 o 3 dies perduts fins que el vaixell vaja.

Per tant sobre les 13 vaig a la cova dels japonesos on els americans a la 2a guerra mundial incineraren uns 3.000 japos que estaven a la cova. Hi ha un munt d’artefactes acumulats de la 2à guerra mundial. Restes d’avions i molts morters i bombes. Prou interessat però un malbaratament de poder industral i recursos, com tota guerra, especialment aquella.

Certament les guerres malgasten molts recursos. No que grans Hermanos i creilles fregides no siguen també recursos malgastats, però com a mínim hi ha molt menys sufriment.

Continue cap a el següent lloc a la guia, la platja de Bosnik, em du un cotxe destartalat, sense seients al darrere, molt xulo 🙂

La platja no té res d’especial. Paradisíaca però menys del que estic acostumat.
Lo bo és que té descenes de casetes on dormir i com després del bany ja són quasi les 5, decidisc quedar-me allà.

La fusta està molt humida, així que no puc encendre un bon foc. Nota per a la pròxima vegada, cal molt més de combustible fàcils de cremar per iniciar un foc. Un diari sempre ve bé, o arreplegar molta més fullaraca.

A més sóc estupid i massa confiat i mentre faig el foc algú em furta les carteres. Veig una ombra que fuig, però no li done importància ja que el mòbil està a lloc.

Després ajude als locals a traure una barca de l’aigua i posar-la a la platja. Allà troben el meu DNI. Mire els pantalons (vaig en calçotets tot el temps) i una cartera li han furtat els diners (1000 rupies, 0.07 euros) i els paperets que tenia. L’altra on tenia el DNI, carnet de conduir, una targeta i 300€ doblats no està.
Increïblement no em molesta el més mínim, només el maldecap d’anul·lar altra targeta.

Els locals m’ajuden a buscar i misteriosament la cartera torna a altra butjaca dels pantalons (que havia deixat altre cop a la cabnyeta) amb 250€ arrugats i tota la resta de documents. Poc després algú ha trobat misteriosament els altres 50€.

Teoria, un dels que he ajudat a pujar la barqueta a la platja és el lladre, o coneix al lladre. Després de tots els locals (uns 10) enterar-se de que m’han furtat i que aniré a la policia, s’arrepntís i torna tot. Molt ús no tenia per euros arrugats i documents en una xicoteta illa de papua. Tot i que no entenc perqué deixar el DNI i cinturó a l’arena en 1r lloc…

Bé m’acompanyen explicar-ho tot a una que parla anglès. Dic que no passa res, i torne a dormir a la platja.
Posse l’hammaca i a dormir junt a la mar i les estrel·les 😀

Sempre estic més interessant en quantitat i diversitat, no en qualitat. Preferisc moltes xicotetes mostres de moltes coses que una de bona que pren massa temps. Tot i que aprecie qualitat, si pren.massa temps sempre estria tacada per el pensament de “i si?”, “que més?”, “que hi ha allà?”, “fins on?”
Baixem de la muntanya, 300 metres de desnivell en 1.2km de descens, prou empinat i fangós :), per sort tinc 2 pals per caminar.
Ja a baix no em deixen anar a nadar al pacífic… Que si els militars o nosequé, paranoia màxima ja que és fàcil dir que sóc un turista en el super estrany cas que algún militar que passés per allà em preguntara.

Em duen en cotxe fins al moll, on cap vaixell va cap a Jayapura…

Em senc bastant mal per l’efecte de les entrevistes i la situació que he experimentat. La seua lluita és prou desesperançada i tant si ho aconseguisen com no el seu futur és prou terrible. A més l’esperança cega i ignorant que tenen en mi fent famosa la seua causa, i en la ONU salvant-los desanima molt.

Escric a Jefta per quedar però ara de sobte no pot, estrany.

Trabese el barri junt a la mar per anar al moll pesquer on hi havia fa uns dies un yacht d’uns francesos. El barri super fotogènic com sempre, però no hi ha cap vaixell. Està junt al mercat del peix, més fotos, 2 xiquets juguen en un peix globus que s’unfla i desunfla senguint la seua, ara inútil, defensa natural.

Demane al Jefta si puc deixar la motxilla a ca les seues ties, em diu que sí, però diu no sé que de diners…
Vaig a un altre moll que havia passat i trobe un vaixellet que en 2 dies ha d’anar a meitat camí entre Jayapura i Biak, al riu Mamberamo, diuen que em poden agafar.

Vaig a un altre moll que he vist als mapes però està a 3km. Quan artibe allà no hi a res més que vaixells enfonsats i vaixells ancorats massa lluny del moll per a poder preguntar.

Torne on el vaixell que m’havia de dur cap a un riu a meitat camí entre Biak i jayapura em diu que demà li cride per saber si puc anar en ells i que ixirà en 3 dies. 3 dies! prou mal…

Vaig a ca les ties del Jefta i li escric i després que li diga que compraré coses per a les ties, diu que vindrà, però passen de 2h i no apareix. Tot mooooolt estrany, jo només vuic parlar del seu llibre en la seua llengua! la raó per la que he vingut ací (bé això i autostop de naus de containers…)

Vaig a sopar i volte i volte per trobar un lloc per dormir. Cap és bo. Parle en un policia militar que ha estat a Livan en els caravigneris i els de la Guàrdia Civil a la missió de la ONU. Parla bon anglès i sap paraules en Castellà i italià. No li demane de dormir allí ja que no ho ha oferit.

Al centre de la ciutat trobe un barri tranquil que resultarà serà per a les famílies de la policia. Quan intente entrar a una mesquita, després de donar moltes voltes, em pregunten que faig allà. 

Al final m’envien a dormir al quartell de policia :P, dorc en una oficina climatitzada. Not bad.

Estrany dia en la vida d’un viatger.

 

Despr’es de travessar una selva en multiples senders i un mun de fang, aigua i muntanyetes arrive al centre de reunions del Moviment de Papua Lliure amb magnifiques vistes al Pac’ific.

 

Em fan entrevistar-los, tot i que fan m’es un monloeg i quan pregunte massa em paren. Tot i aix’o l’oportunitat ‘es increible, s’oc el primer estanger que ha estat mai all`a.

 

Basicament tenen molta rabia dels militars que han matat molts dels familiars i amics. tamb’e una idea molt simplista de com ser`a el pais quan siguen independents, fins al punt de dir que tirarien a tots els indonesis que viuen all`a (sobre un mili’o) que s’on els que fan funcionar el pa’is. Altre problema ‘es que es senten tractats com esclaus i con gent estupida per al poblaci’o indonesia (cosa que confirme per al meua interacci’o en els indonesis, hi ha certa actitud de superioritat).

Tinc molt de material en forma de les entrevistes que he fet, ja ho ordenar’e quan puga.

A la posta de sol l’oceà pac’ific en flames a acariciant una muntanya perduda en els mars dels temps, amb el vel de l’incandescent cel.

M’he donat conter que he nadat als 2 costats dels Pacífic, a nicarauiiia a Indonesia, no està mal 😀
Mentre vaig en moto veig un disosaure pintat a una escola, un diplodocus, m’imagine la conversa.

– Decorem el tobogan!
– Genial idea, posem alguna cosa local.
– Un dinosaure segur que va super bé en el l’entorn local.
– Un diplodocus ser`a perfecte
– Dibuixem-lo!

A la nit anterior hem anat a un poblet que es diu Amyue. Hui Jefta vol dur-me d’excursió a l’illa, però ho he de pagar jo :P, el pitjor he de pagar que altra gent vinga en nosaltres tot i que certament no cal.

La seua moto va molt mal i parem en un poble on descobrisc de casualitat erer primera vegada un bosc que creix damunt l’aigua salada, just davant de la platja! És  impressionant que quelcom així puga existir

Hi ha closques de tortugues i em faig fotos com el follet tortuga 😀

Vaig amb els que m’acompanyen que estan bevent licor local.

Continuem i veiem el canal que separa 2 illes que pareixen una, es com la Guadaloupe però més llarg.

Dinem peix rostit en altra platja paradisíaca. A aquest punt estar en aquests llocs és només “oh, altre paradís, bé, ja n’he vist molts”.

Parlem de l’escola, infraestructures i política… Explique molt més  jo el que sé,  que jo aprendre res nou.

Papua és impressionat, és com si el món no sàpigues que aquest lloc existís i aquest lloc no sapigués que el món existís.

Parem en una illa que és una roca gegant davant de la platja.

Allà tenen un cranc de cocoters, un cranc /llagosta morada de quasi un metre que escala els cocoters, talla els cocos i quan cauen els obri i menja. Estan en super perill d’extinció i ací el que fan és menjar-se’ls XD. El jefta paga 50.000r (3€) per un exemplar i se’l regala a un vell que ens acompanyava.

 

Ja a la cada es posen a rezar a una reunio la reunió amb el líder del poblat, Yakob Rumbrawer, que dirigis el reç.

Parle de liders de vila i shamans, és una societat patriarcal i en dinasties. El lider s’ha d’encarregar  de tots els afers socials de la vila.

Allà em fan plantar un cocoter com a rememoració de la meua estada. És suposa que allò és un acte molt honorable i rar. Intente fer-lo tot lo cerimoniós que puc i moatrar inmens apreci.

La feina d’espia i antropòleg és similar, infiltrar-se en un lloc per recol·lectar informació, els objectius són diferents. Crec que se’m donaria bé fer les 2 feines 🙂

Hi ha papallums o lluernes per tot, una cosa que era tant comú dels estius la meua infantesa, ha desaparegut per complet fins que no he arribat a les illes. 15 anys després em done conter que s’ha perdut això a les nostres vides, el preu de la llum artificial.

Al matí s’aproximem al moll de Biak, està molt xulo estar al comandament i al davant d’una nau tan gran mentre va a atracar.
El capità em diu que em quede a una oficina mentre fa la paperassa, basicament estic Amagat per a que no em pillen al vaixell :P, certament no tinc permís per estar allà. Jo ho sé, ell ho sap, però no ho parlem, és una cosa d’aquelles mutualment entesa però que no cal comunicar.

Un cop passat el temps em diu que puc ixir i mire com descarreguen els containers.

Visite un buc militar que està allà a vore si puc fer autoestop, només van a fer maniobres a la mar.

***
No és que siga inconformista, és que vuic aconseguir el que m’avellis a cada moment, i el que m’avellis cada moment depèn de l’entorn i la  informació que tinc. Sí que lluite per aconseguir allò que vuic però, això és el que em mou.

És terrible estar preparat per quelcom i no ser necessitat, hi ha molta gent que estudia molt per alguna cosa i mai no pot desenvolupar-ho.
***

Conctacte l’home que vaig trobar de casualitat a Sorong, Jefta, i que escrivia llibres en la seua llengua a l’illa de Biak, on ara estic, per a ensenyar els xiquets a l’escola.

Vaig a sa casa on les seues ties canten a capela. La casa és un antic hangar de la 2a gerra mundial convertit.

***
Everything feels right, being in a complete technological artifact like the engines of a containers ship, or being in a wooden house in the middle of the forest with palm tree flor. It just feels rigt to be in this world whatever it offers. Simplicity or complexty, naturality or artificiality, all is part of it, all is unserstanding, all is joy.
***

Parle en Jefta. Des de fa 6 anys poden ensenyar en la llengua local de Biak, per 2 anys. I també al curriculum d’historia s’ensenya sobre la repressió i genocidi de l’estat d’Indonèsia sobre la població nadiua, està bé que milloren.

Pel que parle, els locals volen la independéncia per tindre més repartiment de la riquesa, invertir en estat del benestar. També tenen la sensació que els llocs millor pagats no hi tenen accés.

Tot i que també tenen la visió prou errònia que ara les coses són cares i si esdevenen independents serà millor.

No volen l’autonomia, només indepenència, per tindre la sensació de control dels recursos.

—

El que fa els tambors locals és la pell de monitor lizard, una gran drag’o, no serp com pensava.

5a llei del viatger solitari: Mai deixes d’explorar, encara que el que hi ha al davant pareix conegut i predictible, si té potencial sempre et sorprendrà. L’única excusa són factors de força major.

How can I share with the world all I’m getting?

Al matí done voltes per la ciutat de Serui, el vaixell ixir’a a la nit. El mercat de dia (diumenge) no t’e tant com ahir a la nit, però esta bé.

Done voltes per la resta del poble, res d’especial. La missa d’una mini església (pareix una casa) és molt animada, amb molta música i coreografia. Una parroquiana després de fer un monoleg canta a capela.

Torbe a la nau, Meratus Ultima (he anat en un Alken Prima i ara estic en un Ultima :). Ordene fotos. Pregunte si puc explorar i em diuen que s’i!

sóc com un xiquet en una caixa de bombons, no pot parar d’explorar els sabors 😀

a la nau de containers explore les grues, la sala de control, escale al lloc més alt, sala de màquines i del timó. molt xulo

vaig al Water Village, em trobe en senyals desconeguts i timbals de serp.

Bàsicament ara estic vivint els documentals que veia de xicotets, ampliat! Genial experiència.