Meeting the Free Papua Movement in the Jungle.

IMG_2354

As with hitchhiking boats, it’s quite easy.

Wake up in the morning, follow some guys in a muddy, labyrinthine, flooded jungle track for almost 2h and you get to the “especial place” gathering.

How to get these people to show you the way is another story, but involves books 😀

Once you reach the nice gathering place you learn how Taro is cultivated: you take the plant, collect the roots (sweetpotato like, but thicker and drier), put the branches on the hole again, wait for 6 months, repeat. They also hunt opossums as meals, food is not a problem :).

Then the gathering, most of the people are old men. Everything starts with a prayer, then a summary of the news. Worryingly they think that by September the UN will vote for West Papua to be independent, UN will send troops to kick out the military and police troops and give them a brand new country.

 

Well, no, the world does not work that way, while all the same the world does work that way in their minds.

 

Being of valencian origin, catalan culture,  growing on the ashes (50 years after) of spanish civil war, failed coup attempt 4 years before I was born, ETA terrorism, West Sahara as an ex colony of spain recolonized by Morocco, and the current independence politics going on, thatbcomes handily when  grasping the settings anywhere else in a struggle of any kind.

From its complexities to its simplifications.

I’ll go for its simplifications as it’s simple, far enough, any other thing would be a book and not a blog post.

Shortly: West Papua colony of Netherlands, UN in the 60-70s wants all the “nations” to lose the colony status, the Indonesians want more land (as it was on any “nation” mind the last 500 years), Netherlands controlled Indonesia, it controls West Papua, So West Papua is indonesia, Indonesia controls it now. Locals no happy, struggle, killings, repression, attacks, more repression, hiding, paranoia and fear of the outside world getting in, shutting of information in and out, government afraid, indigenous ignorant and angry. And this is the “simplified”.

 

I’m told I’m the first foreigner to ever go there, the conflict runs since the 70s (68-69 all started escalating). That can give you an idea of how things are going. Basically as now no foreign press is allowed to roam freely in this part of the country, by law, and the police is really paranoid of that*. On the bright side the new president of Indonesia Jakowi, has said that that has to change, but so far it has not been legislated, nor enforced.

 

With the simplified context let’s go to the meeting. The info comes from one of the few  mid age members that has some basic English and access to the media that talks about West Papua, only one informant from highly biased sources*. On top of the UN September thing, other news of around West Papua, in Timika (city close to a huge mining company, freeport)  it seems that delegation of the FPM is being closed and many people on the streets protests. I’m shown a picture of women laying on the ground in front of the tyres of a military vehicle.  Other news of other detentions and incidents.

After the participants of the meeting and my guide insist that I “interview” them.

Highly exited I proceed with the task starting with the Capitan of the commando. Soon I realize that what I understand of interview and what they understand it’s quite different. Their understanding is ‘say whatever you want, accept it as truth, finish the speech’, my understanding was ‘ask whatever question you might have, push for the answer’.

It would be obvious to anyone that both are incompatible, it was plain for me too, I was to be used as a recording and distribution machine to the “outside world”, despite that I managed to extract 0, 1 or 2 answers per “interview”.

A dozen “interviews” happened, so I got some questions down the line, but far off from what I would have desired. I wanted to paint a board and clear picture of the situation there, but too much interrogation on my part was confronted with uneasiness, nervous looks to the others and rush to the next “interview” by my translator, where the next on the row will describe his/her position and number on the military branch and talk whatever he wanted to be said, usually repeating what was already spoken before… I don’t think they behaved that way out of fear or to hide something but more because of being highly unused to the situation.

 

On the simplified side what I got home is:

  • They are really angry at what the Indonesian military and police did and, to some point they felt, where still doing†. Murders, rapes, shootings (one woman sowed me a bullet wound in her palm of when she was a child) and detentions.
  • They are old and tired by the struggle and what that something magical will happen in September that will solve ALL their problems.
  • They feel left behind socially and economically by all the indonesian population living now in Papua.
  • They don’t mind fighting and dying again.
  • They are bond  and mind a lot religion.
  • One at least wouldn’t mind towing away all non Papuans the sooner the better.
  • Worst of all, they feel treated as stupid inferior beings by the Indonesians, whit no mere rights than mere slaves to bis disposed off.

Of all the points obviously the last one sets the reasons why colonialism was so terrible and why despite all the odds against people would risk their lives just to get out of that mentality, specially in a world that does not accept colonialism and slavery any more.

 

Food between the interviews, taro, vegetables, extremely sweet tea or coffee.

Showing of the “militiamen” armed with machetes and lances. History of the commando, old photos, hand made Flag rising, prayer. Many photos with me posing with different sections of the commando.

 

 

Curiously despite the opposition to the Indonesians all the meeting is held in Indonesian language even when everybody could understand the local language.

Also as I mentioned there are not many young people among the units, I’m told they are afraid to continue with the struggle, only those with family reasons join the fight.

 

 

On the evening  the sun sting behind the undulating jungle covered lands, the life now revolves around a fire. The hill huts pooping with their brown roofs out of the vegetation provide a resting place. Cooking, telling stories, having warm fire light under the precious shining stars spanning both hemispheres.

A world where life is bountiful and food and warmth is not something to worry about, where the nature is beautiful paradise by default everywhere you go, everywhere you look, where humans managed to put the same old mistakes in a brand oldy new environment.

The fact that I’m not more thrilled about the certainly unlike experience and environment is that I deeply realize how pointless, biased, short sighted and world apart this conflict is, it will take me days to partially overcome that feeling, I don’t think it will ever completely leave me.

It’s like the world does not realize this place exists, is like this place does not know the world exists. Is the world going over the same puzzles again and again and nobody even knows this piece has been created and forgotten in some place of the room?.

 

*I’ll be the living proof of that media being highly biased in a latter incident  (not that the media is not biased perse, but it can get worse, nor that it’s not understandable either).

† On a notice virtually every indigenous Papuan that i met in 1 month in West Papua lst a family member.

 

 

 

 

 

 

Diari de PNG 1, shock


Al matí camine fins l’oficina del George, m’acomiade i comence l’autostop. Un d’ells és un bioleg marí. Altre un de free papua que vol que els ajude, però no entenc en que.

Creue la frontera i entre a un nou món m’espera.

No em pensava que d’anar a un país colonitzat per asiàtics a un descolonitzat per europeus, però que compartisen la mateixa, cultura podria suposar tan de contrast.

Bé la part escènica natural és similar, encara un poc més verge si cap. Selves equatorials enfilades a parets verticals de muntanyes, rius turquesa desenbocant a una mar verge.

Però els poblets passen a ser 4 cases prou literalment, la majoria a mode laos. Sobreelevades per pals, en parets de fusta i sostre de palmes.

La, diguem població, on vaig, se suposa que és la capital de la zona, però deu ser la cosa més lluny de l’adjectiu ciutat que m’he trobat.

És un res al centre, en el mercat més rudimentari que he vist fins ara. Paradetes de fusta vella, construïdes de forma precària i distribució aparentment aleatòria, amb la majoria sent buides o que només contenen pocs productes (unes galetes, un poc de sabó, quelcom de menjar). La part més alegre del mercat està constituïda per paradetes a terra protegides per parasols i més o menys arrenglonades. Com a mínim aquestes estan més plenes.

Moltes dones fumen puros i tenen tauages la cara. La majoria d’homes estan sentats en moltes de les paradetes buides, alguns tenen tatuatges també.

Tots masguen el pengi (bitlenut) fent que tinguen dents molt roges i el terra i papereres estiguen tenyits de roig. Açò es com la resta de papua però al ser una població només de Papuans, i no mesclada com a les ciutats de la part Indonèsia, l’efecte és major.

Pel que fa a la resta de la població, res, carrers i edificis ací i Allà. El mercat franquejat per un gran super pareix ser el centre, però a part d’això el pròxim edifici està a uns 100m, no hi ha concepte de poble, és com si uns edificis hagueren estat llançats co pedres a una explanada, allò és la capital provincial.

El que pareix ser cases assomen a la montanyeta que és el centre de la península, tipus urbanització de 2nes recisencies a Europa.

Vaig al port a preguntar si puc fer autostop a un vaixell (hi ha un de containers amarrat i 2 o 3 més fondejats a la badia). Però el port està tancat per a civils, no em deixen passar, mal.

El meu pla doncs passa per anar per carretera, bé camí de fang que trabessa 170km. Però 1r caldria canviar diners i comprar una SIM local per a tindre info.

En això un cotxe para i diu el meu nom. Em pregunte sí a qui he fet autostop li he dit el nom, però com anava darrere al remolc de la Pickup i només he parlat uns segons no crec. Es presenta com a Wasa, oh bé doncs és el de CS que havia contactat, ahir el Raymond em va donar el telefon i el nom em sonava.

Com li havia enviat una sol·licitud, tot i no haver confirmat, sabia el meu nom. I en la mini població és fàcil enterar-se quan un estranger arriba després de setmanes de l’últim.

Em convida a sa casa,  sense millors plans hi vaig.

Deixe els trastos a una casa/barracó amb boniques vistes al pacífic. Torne amb ell i el xofer fins al super, on hi ha un money changer, però ja ha tancat. El Wasa ha de treballar fins les 4 i jo deambule mentrestant (són 2:30, canvi de país, canvi d’hora).

Vaig a l’altra costa de la península i comence seguir la platja. Pronte el degoteig d’edificis deixa pas a una urbanització més o menys continua de casetes de fusta seguint el camí de la mar.

La gent té millor anglès que a Indonèsia. Em pregunten d’on sóc i quan tornaré a Indonèsia o al meu yacht…, supose què són els visitants que tenen normalment.

Pacífic passeig junt al Pacífic (o mar de Bismarck, no sé on estarà la frontera…), reflexione en com de diferent és el que he vist fins ara. Com creuar fronteres té encara un gran efecte tot i el món en que vivim, tot i que  els estats nació perden més i més influència.

La volta s’allarga i fins les 5 no he totnat a la població. Quan em dispose a pujar a la muntanya comença una plutja torrencial.

Espere a un gazeebo paregut als d’Indonèsia (una cavanyeta amb sostre i lloc per sentar-se, bona tan per al sol com la plutja).

Quan prové de trobar el camí a la casa no hi ha manera d’accedir-hi, i després agafe un que no toca.

Senguint la 2a regla de no tornar arrere intente fer un camp a través. Els veïns s’estranyen però em mostren un sender.
Baixe a una vall i al tornar a pujar acabe perdut en meitat de la malesa, l’avanç és terrible i lent, però aconseguisc travessar els pocs metres (i baixar una caiguda de 2 metres) en meitat de desenes de plantes enredadises que em bloquegen el camí.

És fàcils, avances fins que no pots més de totes les enrredaderes al davant, retrossedis un poc i al destensar-se cauen. Passes per dalt, repetir.

A sí!, en tot això comença a ploure altre cop. Great. Per sort no és torrencial així que passe, arribe a altres cases, i a la carretera, i correc a casa.

En Wasa no està. És evident que ha tornat però deu haver anat a fer quelcom. Em dutxe i comence a admirar els mapes de PNG que té a casa. Se m’obrin 4 opcions que m’agradaria fer. Haure de decidir.

La més interessant seria creuar de nord a sud PNG i eixir a pocs kms d’Austràlia, però no crec que puga fer-la, implica rius muntanyes i carreteres inexistents 😛

Llegisc la història de PNG a la guia, no diu massa, es centra més en els europeus que en res. Però és curiós que ací fou un dels llocs on 1r es va descobrir l’agricultura (el taro, tipus d’arrel/creilla, la canya de sucre i altres) però mai no es va desenvolupar una civilització.

Més increïble encara, una població d’al voltant 1 milió de persones vivint al voltant del conreu, fins el 1930 estaven quasi totalment aillats en altiplans de muntanya a l’interior de papua. Era una illa aïllada a dins una illa aïllada sense tindre massa relació amb l’exterior (però sí que hi arribaren moniatos i aixades de ferro).

És curiós com és més comú que grans poblacions no exploren per llargs períodes de temps, que que activament ho facen (per exemple les grans civilitzacions, romanes, indies, xineses, tenen molts pocs exemples d’exploradors). Sol ser el comerç el que inicia l’exploració per això civilitzacions que es poden autoavastir de tots els béns que necessiten tendeixen a estagnar.

 

Sentir la pluja com s’aproxima! hi ha un nuvol que ve de la mar i puja la muntanya, es pot sentir com la pluja abança, sona com un munt de gent caminant cap a tu, super curiós 🙂

Wasa no torna, sope, escric i a dormir. Estrany

 

Diaris de Papua, dia 32, 9th detention


Air vaig cridar al consulat i em van dir que ja tenien el passaport, vaig al matí i sorpresa, els policies estan allà esperant-me.

Em duen fins a l’oficina central de policia i la resta del dia és una llarga entrevista, llarga…

El tio és bastant intel·ligent i cult, sap de Franco i m’explica super bé (tot i que parcial) tota la situació sociopolítica de papua.

L’informe que està fent està construint al damunt d’un antic interrogatori de maig 2015. Increïblement puc llegir tot el que posa abans que hi escriga damunt… L’interrogatori era a un tio que feia entrevistes a gent de papua que pagava suborns a dins d’una empresa de seguretat, poc més.

L’home en una estranya mostra de sinceritat diu que el seu cap calb, el que no es creia que George fos un nom Indonesi, és un incompetent. Com haurà de ser per a que el seu subordinat a la policia em diga això!

Al tornar el George em mostra que la meua detenció està a les notícies, i pitjor, que la policia ha filtrat el meu nom, universitat i edat, també el nom de George.

Una ràpida cerca a google em nostra que els 10 1rs resultats són la notícia a diferents mitjans i pàgines de Facebook … oh great ara estic a un estupid llistat de la CIA segons em diu el Quique quan ho anuncie al watsap.

New Achievement unlocked: make it into the local Press for one of your detentions.
Extra be on te CIA watchlist.

A la nit be un altre CS que havia contactat a jayapura em diu de quedar. És un guia de wamena, on encara van (des)vestits de la forma tradicional. Em conten que altres catalans fa unes setmanes s’apuntaren a una excursió que ell els organitzà per vore les cases arbre i quan ja havia comprat els bitllets d’avioneta per a ells i tot ho cancel·laren el dia d’abans sense pagar res, aparentment perquè el l’anfitrió, altre CS, els va dir que era un timo.

Estrany, la gent a Catalunya, i més viatgers, no sol tirar-se enrrere quan dóna la seua paraula, tot i que sóm agarrats (jo més que ni faig el viatge :P) si estàn disposats a pagar en 1r lloc haurien de complir la paraula. Si me’n recorde i puc investigaré (després de fer recerca no trobe res).

Anem a sopar a un pizzahat, terrible, però li fa il·lusió al George i després del que l’he involucrat no puc negar-me. Taste una cosa estranya bassada en menjar de Sulawesi, està acceptable.

Allà el món sent xicotet i ple de casualitats, està menjant sol l’hoste dels catalans que va dir que era un timo. És bastant tens per als 2

Papua Diaries, 31, Papua free movement demonstration, 8th detention

Oh well Let’s extend 2rd law of solo travelling to not go to demonstrations full of military escort. Well anything that military in some kind of operation. They military/police are rather susceptible and unwise.

IMG-20160615-WA0031

Wake up early and I go towards where my hitch yesterday told me a Papua free demonstration would take place, from the University to the center of the city, it shall be a 20km long march.

I walk to the place, it is full of police and military. I approach a roundabout and next to someone who I think is a reporter I try to take picture of the people gathered there,  but that guy grabs me, another others joins. They tell me that they are police, however the police standing few meters away, by the road does not move an inch.

At the end some of the military and police moves towards us, I thought they would deal with things, instead they grab me and force me to the police station. I get free of they grasp but I walk along them not to get into trouble. Probably the guy who whas taking pictures and first graved me was a plain clothes police.

On the way to the office innumerable other policemen take pictures of me. I smile :), later I will learn that they do so in order to sell them to the press…

What follows at the police office is the usual Indonesian interrogatory, be asked the same questions again and again by 15 different people in the room, is like they don’t hear what I already said. Odd, and starts to be frustrating after 2h. Also they take many pictures of the content of my pockets, over and over, and write several reports in parallel with their smartphone and by hand. Extremely efficient it seems…

The demonstration is organized by a student movement and the police tells me that reporters are not allowed by law. On addition they tell me that they will broke it down in few hours. It’s supposed to be a long march for freedom, from Abepura, where the university is, to Jayapura center, where the local government is.

The Papua Free movement commando that I met previously told me that despite the government is apparently officially allowing free press in papua, that’s not the case on the the grownd. I would dare to say that the old military elite from the military/police forces remaining from the dictatorship is still nervous about here. I’ll be confirm about that by the interrogation police guy next day.

Well it’s easy to understand. Almost everyone I met lost a close familiar and/or friend by their hands, if what the locals told me is true. Families being big it might explain why so many seem affected, but it still describes a brutal repression and murders and rapes well into the 21 century.

 

Anyway the police is deeply suspicious and is detaining me yet again (for few hours). It does not help that one guy is trying to see all my pictures, where the Papua free movement ones are. Luckily they are buried along thousands of others, but I must already  remove them from my camera. I’m a bit too careless.

My host is called (this time I learned from my last detention and I give his details), when he comes I’m bailed out. Coincidentally he works on the bank that is just in front of where the march that has not been allowed to progress is. Now is just a stand off that takes all day. I therefore can go to the upper floors of the bank and I can watch the demonstration without the police detaining me, good enough, but I would love to mingle there! ugggh, i so much would like to mingle in there and take amazing pictures. My consolation is that i can see it from above.

Quite cool, many people with painted faces wearing the west papua flag  and (un)dressed in the traditional way of Wamina (the highlands) with the kotekas, penis covers.

IMG_3480

The demonstration is small anyway, few thousands at best. Yeah not letting it progress only shows the nervousness of the establishment.

In fact, has any pacific demonstration ever changed something? usually is the crack down of those which start change, but the ones that come to my mind that have been pacific and allowed to progress, have done nothing, even if they where massive. Only when you start repression you are endangering yourself. I guess usually power is inherently self preserving stupid. That’s why it has changed hands so many times.

 

The clever one is self preserving but doesn’t change hands so often.

 

On last note, the police for some reason leaked my details to the press: name, university and what not. That’s how that picture at the beginning of the post happened to be and now is linked with my name, forever or as long google does it 😦

So worried all my life of my details going to the web without my complete supervision and masking and now I’m all over the press. It was translated to english, then catalan, spanish… my PhD supervisor and friends piked it at home. Great…

http://papuanews.id/2016/06/15/polisi-amankan-wna-ditengah-demo-knpb/

Spanish tourist arrested at demonstration in West Papua

http://www.vilaweb.cat/noticies/detenen-un-catala-en-una-manifestacio-a-favor-de-la-independencia-de-papua-occidental/

Btw the reports of my detention have been greatly exaggerated (paraphrasing Twain). Is not a “detention” per se and the headlines saying that thousands others where detained was a complete exaggeration, non was detained, only they where not allowed to advance on the long march, so it became a stand off demonstration.

Anyway as always and as everywhere press does its job in its own way, it has not changed in hundreds of years and I lived through the facts. I shall be happy to experience how the world really works, I don’t feel happy…

Diaris de Papua, dies 29 i 30, Consulat


Poques hores després de dormir al palé note com el vent prèviament seré ara fufa ferotge, em desperte i la lluna i les estrel·les han desaparegut. Correctament assuminsc que una tempesta ens espera, quan estic fent via cap  dins comença a ploure el que serà una forta plutja.
A dins gent fuma, juga a cartes, escolta música i parla fort, tot i ser vora les 3 del matí amb la majoria de la gent de la sala dormint. Em pose els taps, dic altre cop que no es por fumar, amb menys èxit, i vaig a dormir.

 2 o 3 cops em desperta el fum d’algú pròxim. Plou encara molt i no es pot obrir la porta, els dic que paren de fumar i més o menys em fan cas

Poc a fer, el ferri arriba a Jayapura a les 6 del matí, parle un poc en els pares mentre la resta de la gent desembarca i menge restes del sopar d’algú que ha deixat quasitot.

Vaig fins al consulat de Papua nova guinea, que tot i ser dilluns està tancat ja que estan pintant.

Vaig a carrerons fins la mar on em trobe en les restes de 3 tancs de la 2a guerra mindial, mola. Es genial simplement deambular i trobar-se coses així, això dóna motius enormes per a viatjar de la forma que ho faig.

Puge a dalt d’uns dels tancs tenint al davant una badia d’arena blanca amb illes de roca en mig, i adolescents practicant vela en barquetes xiotetes.

Vaig fins on treballa el George, el meu CS a la ciutat. Un banc. Ell ha estudiat matemàtiques tot i que s’ha especialitzat en finances internacionals en l’esperança de treballar en llocs com Londres o Canadà.

Com tinc temps vaig fins a l’aeroport amb autoestop on el qui em porta es un cura que li caic molt bé, els altres autoestops també són super amables i els caic molt bé 🙂

 

A l’aeroport pregunte si els misionaris em poden dur en avió a cap lloc, i si els militars em poden dur en un avió Hercules. No puc.

Torne, anem a comprar, George cuina, bon sopar 🙂

 

Al dia següent vaig al consulat amb una familia que m’agafa al cotxe quan plou. Allà faig una carta per demanar que em donen la visa, la imprimisc i a esperar. Em diuen que pot ser serà 5 dies!

Torne i plou molt. Un home m’agafa en un Hummer i em diu que em  demà els de Papua faran una marxa de 20 km, des de la uni fins al centre de la ciutat, interessant, intentaré anar.

Em deixa a davant un super on compre moltes galetes i per a fer una truita de creilles. Plou i espere.

Vaig a la casa de George, m’ha deixat les claus. Quan george ve prepare la truita de creïlles. Prou bona, gaste llet de coco.

Poc més.

 

 

Diaris de Papua, dia 28, Autoestop amb bitllet.

 


M’alce al matí i en Kaka no apareix, en tot cas ja tenia planejat anar caminant i a les 6 i 10 faig marxa.

Li regale a la dona el ganivet de l’Elali que em va regalar fa més de 3 messos a Malàisia. El que havia vist que tenia a la estança que constituis la cuina/bany/rentaroba (tot xunt) no tenia ni manec.

Vaig al Pelni (la companyia de ferris Indonesia) i obrin quan just arribe. Demane a l’homre si puc fer numpamg (autostop) ja que no tinc prous diners per al bitllet, ahir em robaren (crec que abuse de la meua cara, només em robaren 1000r, 0.07€). En tot cas l’home diu que em pot ajudar i em proporciona un vitllet gratis 🙂

Finalment agafe un vaixell de passatgers de manera oficial. Però… fent autostop amb vitllet!

***

En tot cas l’experiència ha estat molt enriquidora, mai a ma vida m’havia trobat en la situació que no tinc prous diners per allò que necessite (és el que té estalviar tant, mai et preocupes pel que realment importa :). Ara entenc un poc la sensació eixa de final de mes, en que has de complir una serie de despeses però no ho ha prou diners.

Per a mi no ha estat especialment difícil, ja que a falta de diners tinc recursos (si no m’hagueren regalat el bitllet haguera demanat diners, i la resta estar un dia o 2 més sense menjar :P, alternativament directament demanar al vaixell passatge, o colar-me, si no ja voriem).

Està xulo el sentiment de pensar, si no haguera perdut açò ara tindria diners, si no haguera menjat allò, si no haguera visitat açò …

Sensació nova afegida: Pensament de diners que no hauria d’haver gastat.
***

Tot fet, vaig a immigració a que em fotocopien el vitllet, no estan. Menje el moniato torrat d’air al moll de peix, el mercat està tancat el diumenge.

Busque un lloc per comprar menjar per al viatge (ara tinc diners!).

 

Torne a immigració on em fan la fotocopia del vitllet i aprofite per anar al bany i dutxar-me (tenen cuina, dutxes, renta roba i llits a l’oficina!, i l’home enfadat d’air no em volia deixar dormir allà, tsh).

Espere al moll. El ferri es retrassa 1h.

 

És un espectacle vore tot el vaivé de gent i mercaderies que entra i ix del gran vaixell. És com si un riu multicolor desembocara en un delta on es ramificaca en molts braços, creant molts camins i corrents a diferents velocitats i direcions que s’entrecreuen i tallen. Molt xulo.

Ningú no em demana el vitllet, oh bé, hi ha tant de tràfec de gent i tan poca organització que deu ser impossible (jo inclús ajude a posar a lloc una plataforma per a donar accés a la gent).

A més hi ha un xicotet exercit de “portadors”, gent que es dedica a portar l’equipatge dels passatgers, i altres mercaderies, amunt i avall. Tot homes.

També em trobe al Kaka, es a dir que deu ser allò un campi qui pugui, ja que ell no va al passatge, només ha accedit per una estona. M’acomiade d’ell i explore el vaixell. Les bodegues de càrrega pareixen totalment buides. No trobe la sala de màquines però sí la dels timons. El sostre me’l deixe per explorar després.

Ja no s’utilitzgen les seccions que eren 2à, 1à i 3à classe. Els camarots estàn tancats i la resta és una uniformització de classe econòmica. Grans sales amb matalassos a mig metre d’alçada, amb files de gent dormint una al costat de l’altra. Tipus refugi a un poliesportiu si hi ha emergències.

El que no arrive a entendre es perquè tot i haver lloc de sobra hi ha molta gent que tot i així col·loca el seu lloc a terra, a corredors, escales i sales comuns.

Després crec entendre d’una conversa en un home que m’ho conta en indonesi, que si viatges sense bitllet no tens dret a els matalassos de la classe econòmica, però en canvi no pagués passatge.

Sí és així no sé com ho controlen ja que qualsevol pot entrar i eixir d’allà, només cal vigilar quan el revisor passa i moure’s. En tot cas això explica la desorganització i campi qui pigui inicial.

Anyway, a mi em demanen el vitllet ven entrat el viatge i perquè estava sentat vora mar, en un lloc sense varana. No sé si no hagués fet això sí ningú m’ho hagués demanat. I en tot cas, si no tens vitllet no és com si t’anaren a tirar del vaixell. Arrives al següent port i baixes, no té més. És un sitema molt estrany. Supose que conta en el fet que el percentatge majoritari de gent paga, i el 10 o 20% restant té el servei gratuït a canvi de l’escasa l’incomoditat extra.

Un cop passe unes illetes  no hi ha res a fer. 

Mentre estic estirat a la coberta superior
veig a un xiquet que puja al sostre entremig, li dic que puge dalt de tot. Després jo el seguisc.

Un cop a dalt descobrisc que hi ha molta gent allà, bé gent vol dir adolescents i preadolescents i algún xiquet, tots Papuans (no indonesis) i barons.

Hi ha tot de fils d’aram espinat que protegisen el sobresostre que estaria dalt del pont de comandament. Entenc que allò vol dir que ja han assumit que la gent puja a aquesta coverta i que ni es molesten en fer-los fora, mentre no pugen més amunt els deixen fer.

Em relaxe allà dalt fins a la posta de sol, en que perfí veig al rodó sol endinsar-se a la mar. Moltes fotos.

Baixe i sope el poc que em queda. Escric un poc, i vaig a proa a vore les estrel·les, després de dir a uns quants que no es pot fumar allà dins, riuen, s’estranyen però e fan cas (hi ha prou en senyalar el gran cartell de prohibit fumar, i fer cara d’enfadat).

A proa hi ha un palé molt bo on puc dormir. Bona nit 😀

Fotos

Diaris de Paupua, dia 27, finally told off.


M’alce al matí, l’eixida de sol no es gran cosa, torne a dormir fins les 7 i després estic a la hamaca relaxat.

Un banyet i vaig al mercat dels dissabtes del Poblet. Ple de peix i el més interessant, milers de molles de caragols de mar. La feinada que s’ha de fer per recol·lectar i traure la molla dels caragols deu ser impressionant.
Compre un poc de menjar i trenque el dejuni d’un dia.

Un militar em du en moto fins el port.

Pregunte altre cop si puc anar en el vaixellet i l’home em diu que demane permís a la policia marítima.

La policia m’envia a immigració, on després d’esperar un parell d’hores (per sort em donen de menjar) el superior enfadat m’esbutja que com no sé que no puc anar als llocs sense informar a la immigració. Oh bé, supose que no podré fer autostop.

El que seguís és una reprimenda i un intent de l’home d’entendre i reorganitzar el meu viatge. No entén que un cosmoleg vuiga viatjar per entendre el món. A més segons ell he de dormir en hotels i comprar tiquets.

Com vol vore les fotos també i tinc tot lo del moviment de papua lliure no pose massa pegues i dic que sí, que compararé bitllets i aniré d’hotel.

Però vol que compre el bitllet i se’l mostre. Comencen més problemes, no tinc diners sufuicients. Sent dissabte els bancs enstan tancats i no hi ha oficina de canvi.

Em duen a les agencies de viatges a vore si em canvien diners, tampoc.

Al final després que es faça tard i despés d’altra entrevista amb ell per entendre els meus motius, l’home em diu que vaja però que li envie un SMS dient on dorc.

Només eixir d’immigració, un home que espera al meu costat, pacientment, a que faça una foto, em diu si vuic anar amb ell. 1a llei altre cop i vaig amb ell.

Em diu que ha hospedat ja a un francés i un Rus, per mesos!

Despés em diu d’anar a un monument de la 2a guerra mundial. Anem, el monument no té res però 
veiem una platja xula just al costat. Després anem al mercat central, eatranyament a uns 4km fora de la ciutat. I finalment a una Muntanyeta a vore les vistes.

Tornem a la casa on he deixat la motxilla i després d’una dutxa l’home, Kaka de nom, se’n va. Em diuen que el voré fins 1h o 2 més tard. Mentre mig veïnat passa a vore-m, vorem que passa 🙂

Poc a fer, llegisc noticies i escric.

Diaris de Papua, dia 26, Strange rober.


Dia lent, m’alce a l’oficina de policia les 6 i al bany hi ha una rata prou gran nadant en el dipòsit d’aigua per a dutxar-se.

 Cal recordar que a la.majoria del sudest asiàtic no tenen dutxes si no una espècie de piscines estretes i altes que es van reomplint d’aigua a mesura que es gasta. Solen ser rectangular i obertes per dalt. D’allà amb un poal o una espècie de caçola de plàstic  amb maec llag et rentes. 

Aquest mètode té 2 qualitats, fa de reserva d’aigua en cas deixe d’haver aigua corrent, i decanta l’aigua en cas porte sediments. Té 2 inconvenients però, no és tan fàcil dutxar-se i rates poden caure dins…

Quan m’estic anant a les 7 posen el cant de trompeta a tot òstia. Curiós i divertit precenciar-ho.

Viag al port pesquer i al moll menge el poc que em queda.

Al port no hi ha cap vaixell nou.

Vaig al lloc de wifi i està tancat. Finalment arregle bé la caputxa de l’objectiu amb una botella de plàstic, versió 4.1, crec que aquesta anirà bé.

Obrin la tenda en wifi i escric correus.

Decidisc fer turisme ja que tindré 2 o 3 dies perduts fins que el vaixell vaja.

Per tant sobre les 13 vaig a la cova dels japonesos on els americans a la 2a guerra mundial incineraren uns 3.000 japos que estaven a la cova. Hi ha un munt d’artefactes acumulats de la 2à guerra mundial. Restes d’avions i molts morters i bombes. Prou interessat però un malbaratament de poder industral i recursos, com tota guerra, especialment aquella.

Certament les guerres malgasten molts recursos. No que grans Hermanos i creilles fregides no siguen també recursos malgastats, però com a mínim hi ha molt menys sufriment.

Continue cap a el següent lloc a la guia, la platja de Bosnik, em du un cotxe destartalat, sense seients al darrere, molt xulo 🙂

La platja no té res d’especial. Paradisíaca però menys del que estic acostumat.
Lo bo és que té descenes de casetes on dormir i com després del bany ja són quasi les 5, decidisc quedar-me allà.

La fusta està molt humida, així que no puc encendre un bon foc. Nota per a la pròxima vegada, cal molt més de combustible fàcils de cremar per iniciar un foc. Un diari sempre ve bé, o arreplegar molta més fullaraca.

A més sóc estupid i massa confiat i mentre faig el foc algú em furta les carteres. Veig una ombra que fuig, però no li done importància ja que el mòbil està a lloc.

Després ajude als locals a traure una barca de l’aigua i posar-la a la platja. Allà troben el meu DNI. Mire els pantalons (vaig en calçotets tot el temps) i una cartera li han furtat els diners (1000 rupies, 0.07 euros) i els paperets que tenia. L’altra on tenia el DNI, carnet de conduir, una targeta i 300€ doblats no està.
Increïblement no em molesta el més mínim, només el maldecap d’anul·lar altra targeta.

Els locals m’ajuden a buscar i misteriosament la cartera torna a altra butjaca dels pantalons (que havia deixat altre cop a la cabnyeta) amb 250€ arrugats i tota la resta de documents. Poc després algú ha trobat misteriosament els altres 50€.

Teoria, un dels que he ajudat a pujar la barqueta a la platja és el lladre, o coneix al lladre. Després de tots els locals (uns 10) enterar-se de que m’han furtat i que aniré a la policia, s’arrepntís i torna tot. Molt ús no tenia per euros arrugats i documents en una xicoteta illa de papua. Tot i que no entenc perqué deixar el DNI i cinturó a l’arena en 1r lloc…

Bé m’acompanyen explicar-ho tot a una que parla anglès. Dic que no passa res, i torne a dormir a la platja.
Posse l’hammaca i a dormir junt a la mar i les estrel·les 😀

Diaris de Papua, dia 25, he venido a hablar de tu libro.


Sempre estic més interessant en quantitat i diversitat, no en qualitat. Preferisc moltes xicotetes mostres de moltes coses que una de bona que pren massa temps. Tot i que aprecie qualitat, si pren.massa temps sempre estria tacada per el pensament de “i si?”, “que més?”, “que hi ha allà?”, “fins on?”
Baixem de la muntanya, 300 metres de desnivell en 1.2km de descens, prou empinat i fangós :), per sort tinc 2 pals per caminar.
Ja a baix no em deixen anar a nadar al pacífic… Que si els militars o nosequé, paranoia màxima ja que és fàcil dir que sóc un turista en el super estrany cas que algún militar que passés per allà em preguntara.

Em duen en cotxe fins al moll, on cap vaixell va cap a Jayapura…

Em senc bastant mal per l’efecte de les entrevistes i la situació que he experimentat. La seua lluita Ã©s prou desesperançada i tant si ho aconseguisen com no el seu futur és prou terrible. A més l’esperança cega i ignorant que tenen en mi fent famosa la seua causa, i en la ONU salvant-los desanima molt.

Escric a Jefta per quedar però ara de sobte no pot, estrany.

Trabese el barri junt a la mar per anar al moll pesquer on hi havia fa uns dies un yacht d’uns francesos. El barri super fotogènic com sempre, però no hi ha cap vaixell. Està junt al mercat del peix, més fotos, 2 xiquets juguen en un peix globus que s’unfla i desunfla senguint la seua, ara inútil, defensa natural.

Demane al Jefta si puc deixar la motxilla a ca les seues ties, em diu que sí, però diu no sé que de diners…
Vaig a un altre moll que havia passat i trobe un vaixellet que en 2 dies ha d’anar a meitat camí entre Jayapura i Biak, al riu Mamberamo, diuen que em poden agafar.

Vaig a un altre moll que he vist als mapes però està a 3km. Quan artibe allà no hi a res més que vaixells enfonsats i vaixells ancorats massa lluny del moll per a poder preguntar.

Torne on el vaixell que m’havia de dur cap a un riu a meitat camí entre Biak i jayapura em diu que demà li cride per saber si puc anar en ells i que ixirà en 3 dies. 3 dies! prou mal…

Vaig a ca les ties del Jefta i li escric i després que li diga que compraré coses per a les ties, diu que vindrà, però passen de 2h i no apareix. Tot mooooolt estrany, jo només vuic parlar del seu llibre en la seua llengua! la raó per la que he vingut ací (bé això i autostop de naus de containers…)

Vaig a sopar i volte i volte per trobar un lloc per dormir. Cap és bo. Parle en un policia militar que ha estat a Livan en els caravigneris i els de la Guàrdia Civil a la missió de la ONU. Parla bon anglès i sap paraules en Castellà i italià. No li demane de dormir allí ja que no ho ha oferit.

Al centre de la ciutat trobe un barri tranquil que resultarà serà per a les famílies de la policia. Quan intente entrar a una mesquita, després de donar moltes voltes, em pregunten que faig allà. 

Al final m’envien a dormir al quartell de policia :P, dorc en una oficina climatitzada. Not bad.

Diaris de Papua, dia 24, FPM

Estrany dia en la vida d’un viatger.

 

Despr’es de travessar una selva en multiples senders i un mun de fang, aigua i muntanyetes arrive al centre de reunions del Moviment de Papua Lliure amb magnifiques vistes al Pac’ific.

 

Em fan entrevistar-los, tot i que fan m’es un monloeg i quan pregunte massa em paren. Tot i aix’o l’oportunitat ‘es increible, s’oc el primer estanger que ha estat mai all`a.

 

Basicament tenen molta rabia dels militars que han matat molts dels familiars i amics. tamb’e una idea molt simplista de com ser`a el pais quan siguen independents, fins al punt de dir que tirarien a tots els indonesis que viuen all`a (sobre un mili’o) que s’on els que fan funcionar el pa’is. Altre problema ‘es que es senten tractats com esclaus i con gent estupida per al poblaci’o indonesia (cosa que confirme per al meua interacci’o en els indonesis, hi ha certa actitud de superioritat).

Tinc molt de material en forma de les entrevistes que he fet, ja ho ordenar’e quan puga.

A la posta de sol l’oceà pac’ific en flames a acariciant una muntanya perduda en els mars dels temps, amb el vel de l’incandescent cel.