Diari de Sulawesi 29 vesprada,

image

Després d’estar dinant amb el magnífic equip de tolitoli, em deixen al bar de carretera on em diuen que el propietari m’ajudarà a buscar transport fins gorontalo.
Jo aprofite per cagar i ja que hi a dutxes em dutxe (ahir no vaig poder).

Decisdisc invertir 1h a vore que passa en el restaurant, mentre vaig escrivint.  No para ningú (a la carretera passa un cotxe cada 15-20min) i camine, són  les 3.

Altre cop vistes magnífiques. M’agafa un furgopickup on s’apretem 3 a la cabina. Vaig al mig l’home a la meua equerra dorm. Em deixen poc després  i camine més, molt més.

Travessant un llarg poble veig unes dones que desfilen a la carretera a mode militar, curiós 🙂

Ningú para. Un repartidor de bidons de gasolina m’agafa i em du uns 10kms més .

Camine més  i ara ja és prop a fer-se fosc.  Un altra furgopickup que fa de transport de passatgers em durà fins a Buol, però  no sense abans parant 40min en un poblet per a que 2 passagers resen en la pregària de les 6, eficient  😛

Ja a Buol decidisc provar sort a la mesquita per dormir. Només  he fet 80 dels 250km fins a Gorontalo. Vaig primer a sopar i em pose els pantalons llargs.

A la mesquita em demanen si sóc musulmà i dic que no. Em diuen que no puc dotmir allà. No sé  si perquè tanquen o per no ser musulmà. En tot cas un home em du a dormir a la seua calenta i humida casa damunt la platja. per sort tinc el ventall i m’ajuda a sobreviure fins ja alçada la nit que refresca un poc.

He de comentar que com a regla general les cases ací no tenen finestres, o molt poques i estàn quasi sempre tancades. Amb la poca llum que entra pels forats de ventilació i la porta oberta acostuma a haver més que suficient llum de dia. És curiós constatar com una cosa inconcebible  per a nosaltres com és una casa sense finestres ací  és la norma.

Sulawesi 26-29, 1, 2, 3 Tolitoli, Treasures Paradise

More, much more!

image

I live on the assumption that the world’s is never boring. If I find it boring is that I’m doing something wrong..

Toli-toli. If Biduk-Biduk (about 100km away across the sea) was a hidden paradise, Toli-Toli is a treasure paradise.

How to start writing down my experiences there in a way that would simply make a bit of justice of what it really is?

Well all starts with contacting the CouchSurfing community of Toli-Toli. It’s still small but the amazing multi employed starter of it (tourist official, university teacher and photographer and something else!) Hendra, together with my host, Alvin,  and his friends and family, offered me one incredible and unimaginable experience.

I’ll go with a intense summary to give a taste, but there is more, much more!
1- One.

  • Sunrise sea market.
Sunrise market.
Sunrise sea market.
  • Royal house.
Royal house.
Royal house.
  • Mythology, with the story of how 3 founders of Toli-Toli transformed on the 3 main tree crops.
  • Visit to the local university full of young energetic students 😀

image

  • Street deer.
    image
  • Coconuts harvest and eating.

image

  • Fast river channel swimming.
    image

image

  • Village at night.

2- Two.

  • Village school visit

image

  • Small boat trip.

image

  • Navigating through mangroves.
  • Hanging bridge to a postcard village.

image

  • Colourful bridge.

image

  • Snorkelling through coral fish nurseries.

image

  • Realizing how noisy some fish are. Exploring shipwrecks.
  • Rest.

3- Three.

  • Holding piton snakes.

image

  • Local smith knife and swords shop!

image

  • Boarding 2nd fishing small boat to diminute islands

image

image

  • Diving to another coral reef.
  • Hunting moontail fish.
  • Dancing with a fish for 15 min.

image

  • Amazing dinner where you pick strange fish to eat, from the day catch.

image

Interview with the head of a village to see the Malu bird (a small penguin like) that’s supposed to be their ancestors and that buries on the sand 1m deep, eggs that are half the size of their body.

4- More much more.

  • Early rising to a red sunrise.
  • Interview with the only guard of the endemic maleo birds, who gets paid only 1milion rupies (150€) a month for his salary and all the expenses of the park.

image

  • Beach.
  • Boat ride with all the colours of blue.

image

  • Beach walking with the white waves breaking the shore.

image

  • Crossing the beach forest, with sea sound on the background, giant spiders!

image

image

  • Maleo bird burring its eggs.
  • Lizard unburring them.
  • Humans unburring them.

image

  • Blue ride back.

image

  • All this marvellous world. All the wonderful people.

image

Continues on:
21st century explorers, 21st century way openers.

Diari de Sulawesi, dia 25, hitchhiking day

image

Al matí fadel m’arreplega i em du a sa casa després de reparar les sandàlies per 5é cop.

Estic passant els videos del mòbil quan per error els borre tots i els ha de recuperar amb un programeta… oh vell windows.

En Faisal em du fins a la intersecció on continuem la discussió de conflictes de percepció d’individus occidentals front la societat.

Un cotxe em du fins a més de mig camí, fent parades en mig per fer fotos :D, les vistes de la mar són impressionants a cops, però plou i para la majoria del camí.

Després el tràfic és pròxim a 0 per tant em costa trobar autostop. Encadene 2 picks up furgos al darrere (divertit observar com si vas suficientment ràpid la pluja per forta que siga no et banya. Física!).
Mes avant puge en un taxi furgo que diu que sóc terrorista, i caminant un camionet que du un equip de so enorme em du més lluny.  Hi vaig amb 2 més a dalt de l’equip de so! mola l’efecte i les vistes de la carretera al penya-segats vora mar són genials, és sent com el lloc correcte on estar.

Tot i això la carretera (que després m’assabente que és la principa) està farcida de ponts precària ja que estàn fent-ne de nous, foto. Creia que això explicava el poc trànsit, però no.

No molt després, ja a les 5 i jo fent plans de dormir a una plaja, un camió m’agafa i em durà els 200km restants fins a Toli Toli, això  sí ens costarà 7h…

El camí i la posta de sól són magnífiques, més penya-segats vora mar. Hi ha punts que vuic tornar amb una moto per explorar illetes, cales i platges que es veuen.

A dalt el camió veig una moto  que a la nit s’ha menjat un cable de la llum que havia caigut a la carretera. Negra nit no té amics
Parem per sopar peix, on tu selecciones la peça que vols, i despres paren a comprar fruita i després a menjar la fruita.

A la 1 del matí arrive a Tolitoli i els dic que em deixen a la terminal del ferri, on hi ha bancs de sobra per unir-me als que ja estàn dormint allà.

Diari de Sulawesi, dia 24, coconut life

image

Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.

Bé  part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al  fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D. 

Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és  botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.

Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.

Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més  a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.

Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però  caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.

Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.

Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.

Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.

Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.

Plou molt (més  com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és  més  com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.

Sóc lent, he profundament  realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.

És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***

El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós  en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és  diu flor. És  super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!

Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.

Diari de Sulawesi, dia 23, Terrorists?, that way!

image

3rd law of solo Traveling:
Do no walk into a terrorists area in the middle of a huge military antiterrorism operation.

Those who live on fear can not grow

Quan fas el que vols res et suposa un repte, quan no pots fer el que vols fer el repte és  aconseguir-ho.
***

M’alce a les 6:30 i la casa esta just  a un precipici sobre la mar. Molt bonic tot i que ple de fem com tot.

Tornem a la casa de’n Mikaeel on mire els mails

A les 8 vaig cap a la carretera on un camió  em du fins al poble que m’ha de dur a les muntanyes infestades de terroristes. Bé no hi podré accedir.

Un cop arrive al control militar després de lent autostop, kilòmetres endins, els militars em fan obrir la motxilla per 1r cop i em duen a la xicoteta policia on em fan obrir la motxilla per 2n cop i em duen a la policia gran a Poso (30km). Em diuen que allà em donaran permís per passar.

Peeerò no. M’obrin la motxilla per 3r cop, aquest cop registrant en paper i llapis un a un TOTS els objectes que porte, monedes incloses… I fan un interrogatori.

Em.donen una bona raó perqué no puc amar, el turk eixe que anà fa un temps a ajudar als terroristes, obiamament no és  un bon precedent. I la meua barba no deu ajudar 😛

Bé  tècnicament m’arresten per 5é cop, aquest fent-me fotos de perfil i d’esquena! alce el braç i el polce a la foto d’esquena.

Em conviden a dinar altre cop com a mínim. Ma que els agrada perdre el temps als policies.

Per acabar-ho d’adovar l’informe primerament escrit a ma el passen a màquina, en el mobli!

Fa por descobrir el poc que m’importa que m’arresten.

Al final es fa la 1 i res pasa, com necessite unes 5h de sòl per arribar a Palu començe a pressionar i per fi hi ha un policia que parla anglès.

Em nege a donar el contacte d’en Mikaeel i pareix que això  impedis que em deixen anar.

Continue pressionant i llance el farol d’amenaçar en cridar a l’embaixada.
Després em reunisc en el cap de la policia. La conversa sancera:
– Derimana Tidur? (on has dormit?) – policia
– Tidak (no) – jo

S’acaba.

Camine fora i dic de cridar a l’embaixada. Em diuen que si, que ja criden ells si necessari. M’han comprat el farol i han vist l’aposta. Pinta que perdré la ma.

Gaste el farol esperant que ixca un as per completar el pòquer  (un tipus que em diga, “sí , tu fes el que cregues que nosaltres et donem suport”). Òbviament no passa i em diu que faja flop i no repuge, és  a dir, que que encara que crega que trio d’asaos és una bona ma els policies i l’estat indonesi, poden dir que 2 i 7 guanyen la ma.

També  em diu que estan en meitat d’una macrooperació terrorista i que algú camine fins a la zona terrorista és sospitós. Entenc que algú pot entrar en estat de paranolla, especialment el cap de policia que ni m’ha mirat a la cara, i decidisc que he de perdre la ma sí no vuic arriscar l’incert.

Per la meua experiencia no és  bo jugar contra possibles paranoids que poden controlar les regles, així que faig flop i permet a la policia de conduir-me a ca Mikaeel.

I don’t  like bending, each time that you bend seems that it will be easier to bend next time, until you can’t walk straight anymore.

Un cop allà  el pobre Mikaael que no havia dormir be a la nit és  despertat i alliçonat pel policia. Per sort res més  passa.

death kills the joy of life.

Ja lliure faig autostop, aquest cop a la carretera principal. Un camionet i després un policia que em su més de 200km, a 80 Palu, però ja és  de nit (les 7) i estic a una ciutat més  o menys gran. Ningú para tot i estar a un bon lloc i camine altre cop. Menge streetfood molt bo i arrive a una gasolinera on començe a demanar autostop.

Al final m’agafa un matrimoni en un 4×4 xulo però  vell. Em deixen en la carretera que creua la muntanya cap a palu, 60km. Allà n’és fàcil pillar un autostop. Un home sol en un cotxe em du fins a Palu en la bona serpentejant carretera de muntanya a la llum de la lluna. Em dóna un pa de xocolata també :D. Però  el pobre s’està dormint.

Ja a Palu l’Adit, que ja vaig conèixer el 1r cop a Palu, m’arreplega a les 10 a una gasolinera i anem a dormir.

Diari de Sulawesi, dia 22, sunset coral

image

Leeent desdejuni io jo fer moltes fotos a les especies, nou moscada i clavells. En diuen que hi ha una zona entre Poso i Palu plena de terroristes. A les 10 arrive per fi a Poso, el que en teoria és un niu de terroristes que m’han de matar, violar, torturar i segrestar (en eixe ordre).

Obiament és una exageració i tot és suuuupet pacífic com és d’esperar.

Seguint la meua costum d’exploració em clave per carrerons i a la 1a de canvi em trobe un lloc per menjar xulo. Al passar-hi per davant, una treballadora m’invita a entrar i em prepara un café en llet, em compra unes barretes d’arròs i sucre i una beguda calenta en crema i llentilles i no sé  que més, però  molt més sucre.

Després vaig cap a la mar per carrerons molt fotogràfics.  Em trobe en el mercat i al final d’aquest un jove m’invita a parlar en son pare. El pare té molt bon anglès i parlem de viatjar, dels locals i interacció en turistes, i de la situació en Poso (de com s’exagera la situació des de fora i com d’estúpid fou el combat)
Ell és de les illes de Togea, i allà  no saben de coservar el medi ambient i fan grans hotels, maten els peixos en dinamita i estàn  extingint els crancs Super gegants que tenen. Per tant el seu somni és educar a la gent d’allà en no fer això.

Però  només  tinc mitja hora ja que el Anwar (un altre contacte de CS) vol quedar a la 1 i dur-me a 50km a una ONG i llocs turístics.

El problema  és  que l’Anwar (de 17 anys) no ha calculat bé  el temps, arriba 10 min tart i ha de possar gasolina i traure diners, per tant es fa tart per creuar la carretera en obres, que increïblement con ja vaig dir ahir, està  tallada per 3h i mitja a meitat del dia en la UNICA carretera que unix el sud i nord. Clarament no entenen d’economia.

En tot cas no aconseguisc convencer l’ Anwar que force la situació  per a que ens deixen passar tot i ser 10 min tard. He de parar-me a pensar un poc i realment meditar les possibilitats. Podria haver jo intentat forçar la situació.

Pensaments a la moto.
feel free
freedom is the possibility of doing things.
feeling free means breaking the mental barriers that hamper you actually  making them

don’t  be like someone, do like someone

– Egoism cosmologist, a human being in the process of learning is the most egotistical selfish state that can be. A cosmologist is the extreme of that as there is no direct practical application.

I just learn with the hope that maybe one day i can share some of it

-The way the brain works and organizes things, having many activities and things to do and actions to realize on short periods of time. You are bond to forget things and be clumsy when  doubletasking.

Tornem a la ciutat i anem a vore el profe d’anglès de l’Institut. Curios que els estudiants queden en els professors. Estan col·lavorant en una ONG de jacarta per potenciar reconciliació de comunitats a Indonèsia, fent documentals i acitvitats. Però  no fa molt  que han entrat per tant no fan molt ací.

Em diu que a la època de conflicte hi haven riots al carrer a la nit.

Em convida a dinar i després  anem cap a una zona de costa. De camí  mengem Street food i ens trobem en un amic de L’anwar. El lloc a costa és un espai on el coral es veu super be des de de la vora o el xicotet moll, l’aigua és cristalina i la mar un espill.

Al costat han construït uns gazeebos I uns ponts de cordes entre els arbres, molt xulo 😀

Allà  conec a un indonesi que es definis com a wanderer i que porta 4 anys viatjant per Indonèsia. Em recomaba molt d’anar a Papua.

Tornem a Poso despres de fer un bany a la posta de sol, en les aigües cristalines
El blanc coral trenca el blau profund de la resta de la mar, en molta més fondària. Blancs parets coralines s’alçen des de baix creant un gran mur blanc.  (però salades aigues, cosa que fot els ulls).

De camí  plou, molt. Sopem un gado-gado no massa bo, però bé no problem.

Anem a sa casa on em fa grabar uns vídeos on li he d’agrair el temps junts… també em continua recordant de dir gràcies a la gent, tot i que jo ho faig independentment. Estrany xaval.

Em duen a ca del Mikaeel, elel meu CS, on em conta que els terroristes de Santoso els va formar un que li mataren tota la família (Santoso, curiós tindre un grup terrorista al teu nom)  i la policia no va fer res, per tant ara mata a militars i policies. L’home va viatjar a Aech, Sumatra, on hi ha islamistes radicals, i altres llocs on és va entrenar.

A més hi ha un altre grup que vol la independència de l’est d’Indonèsia. Un turk entrà  a l’area i els donà suport i connexió internacional en altres terroristes.

Mentre mirant el mapa desidisc aenar per unes carreteres d’interior que creuen la zona de terroristes.

Després bé un veí seu de 30 anys que parla anglès virtualment perfecte.
Ens convida a dirmir a sa casa, em dóna més dolços i perdem el temps mirant la tele fins les 11 abans de dormir. Molts indonesis acostumen a mirar la tele abans de dormir.

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

Crossing Towuti and Matano lakes from Kendari to Bateleme, Southeast – south – central Sulawesi, Indonesia

Again it’s an Adventure that it was on my plans doing but I got to unfortunate misinformation with my hitchhikes and unreliable maps. Fortunately I got to the point in which I can recommend it and fill some of the information holes I had.

Still it’s not gonna be easy and it would be better if you have your own cross country motorbike.

Starting from Kendari the best is to ask to go to Wanggudu (a small empty administrative town).
From there to Padalere to take the motorbike road to Tocalimbo (or simply  Limbo). It shall be about 100km of crappie road so plan to stay overnight on the road if you started from Kendari or spend the whole day doing it.
That at leas for now will allow you to avoid 5km of hyper muddy mountain road on the provincial road. I did it and the trucks backfell.

There is not gonna be much hitchhikes as the area is mostly deserted, but that shall not put off daring adventurers 😀 (I palmed to do it and by far I’m not the craziest out there).

Then when you get to Limbo (so cool to say that, specially now that the church says it doesn’t exist :D) on the shores of Danau Towuti. There I thought it was the problem, where to go next! However through my alternative way I discovered where to continued from Limbo 🙂

There are few boats and a personality flouting wooden ferry on the morning-noon that go from Limbo (on the southeast shore) to Kampung Baru (on the north west shore) and the other way around, so crossing the biggest lake in Indonesia with magnificent views 😀

Then from there to  Soroako (try the street food on Soroako!) and crossing Danau Matano to Nuha (or Nua) is a easy feat, that’s  the one I did in reverse. There are small 4 legged stable boats that continuously do the 20min crossing for 25.000r, they can also cross your moto (I saw one impossibly carrying 3 motos and many passengers :P).

image

From the small 8 houses settlement of Nuha to Bateleme, there are no towns, so the hitchhike is difficult. I had to walk for 1h on the mid day equatorial sun :P. The first half of the road, until crossing the province border, it’s quite potholed but easily doable, after its good road, shadowy by rubber trees close to the end.

On addition there is a road from Nuha  to Malili, around the lake, but considering that the Alpha male took the wheel of my ride at that point, but was instead copiloting until in the potholed road, then I assume the road is terrible from there on and you need experience. The beginning did look terrible.

I would say the crossing takes at least 2 days depending on the boats that you find to cross Towuti, but count on 3 days to be sure.

As always count on people super happy to see you, many pictures taken of you, remoteness, untouched scenery, cristal lakes, striking views and unknowns 😀

Good luck and Adventure!

Diari de Sulawesi, dia 20, llacs, trailer, nit

image

M’alçe a les 5:30 del matí per acomiadar-me del Aduard que ha de fer una conducció d’un dia per tal de signar uns documents a l’oficina de Kendari i tornar.
M’he teobat molts casos d’aqustos en que algú  ha de fer llargs viatges de 2 dies sols per fer una gestió ridícula…

M’he d’alçàr més dies abans de l’eixida de sól  (les 6) és  molt agradable, a més  és  molt més fresc tindre eixa mitja hora o hora extra. Llàstima que la majoria de matins o ve plou o ve està  super núvol.

Un dels fills del Aduard es posa a tocar dolçament la guitarra il·luminat per la llum de l’albada. Moment molt agradable.

Un camió m’agafa, prou després un policia. Camine i em trobe en un complexe abandonat de cases de Toraja, curiós que estiga ahi en mig del no res i no tinga manteniment. L’explore i no pot tindre més  de 10 anys però  ja està  decaiguent.

Senyals i indústria
Les escases senyals que té la carretera no són de metall com estaríem acostumats, si no de lona en estructura de fusta, cosa que les fa febles. Em pregunte perquè i supose que simplement ací  no hi ha fàcil accés  a indústria que les produisca i és  molt més  econòmic utilitzar materials locals tot i que siguen ordres de magnitud més perednes que els metàl·lics. Això explicaria la seua escassetat.

Això  em fa reflexionar de com d’important és com de desenvolupada és la xarxa industrial a cada lloc . Per molt que una cosa existisca en teoria si no existis la manera de fer-ho a la pràctica això  limita molt els pasos següents del que es pot aconseguir amb tecnologia.
****

Un camionet de reciclatge de cartó m’agafa, comencem a fet encàrrecs. Realment no m’importa on estem anant ni el temps que gaste. Parem a un mercat i després  a una tendeta on li ajude a carrergar dotzenes de piles de cartons. Fa calor però  és  entretingut 🙂

Després jo canine fins la intersecció per  anar al 1r llac, i una estona després  una furgoneta  plena de productes per a vendre a tendetes em deixa anar apretat entre la mercaderia. Per sort les finestres de darrere s’obrin un poc.

El viatge a dins, a l’ombra de verdes plantacions de cautxú és  com un tendre dia d’estiu al mediterrani.

Retire el dit a altra entrada, l’asfalt crema massa per anar deacalç. Supose que pegaria troços de pneumàtic a la sola menjada de les sabates per allargar la vida.

Em deixa en meitat del no res i com no passa ningú i començe una de les travesses més dures del viatge, no per la dificultat de la carretera, si no perquè el sól de mig dia devilita molt. Al final són  només 50min, però cap ombra, cap poble. Bé això crea caràcter 😀

M’agafa per sort un taxi en un Home Alpha, de copilot però que és  el que mana.

El paisatges buit mostra de tant en tant cases aïllades en meitat del no res, només  proveïdes per una ridicula carretera, en paisatges immensos com a únics  veïns.

El taxi em deixa vora el llac on l’ Home Alpha agafa el volant per enfrontar-se a una caretera que pareix serà  difícil.

Creuar un llac pulcre rodejat de montanyes al final d’una carretera tortuosa per paratges buits de gent no té preu (bé  sí, 25000r) en una barqueta en aates al costat per donar estabilitat. Ni fet a propòsit estaria tan wapo. Gaudisc com un xiquet a l’estreta barqueta que talla la superfície tranquil·la del nitid llac.

Un cop a l’altre costat estic a un poblet gran, on compre uns aperitius de menjar de carrer. Al mercadet em donen pastanagues gratís, a la gent li encant que em passetge per allà tot i que pel que m’han dit és una ciutat en molts occidentals que treballen en les mines de niquel.

A una escola on 2 dels xiquets i el guardia parlen bon anglès, la banda de xiquets estàn practicant per a un esdeveniment cultural. Toquen prou bé!

El 1r autostop treballa per a les mines, i la segona Anna, que parla bon anglès, és geòloga treballant per les mines, em diu que els natius de la zona que cultiven pebre blanc no estàn contents en les mines.

Després una familia em deixa al llac Touwti, crec que el més  gran d’Indonèsia. Les vistes són  molt xules i hi ha un ferri que creua a on jo volia anar en 1r lloc, llàstima, no he fet l’aventura…

El llac està tallat per una cortina de plutja inmensa, blanca. Imagine que serà el típic núvol d’estiu però  m’ equivoque i serà l’inici d’una forta tempesta d’hores.

Decidisc doncs passar la nit al llag, (la 3a  regla de l’autostop diu de no caminar sota la forta plutja), són les 3 i pico igualment només 3h de sol restant. Trona i llampega fort i l’elictricitat de la zona se’n va.

Els locals es comesen a interessar on dormiré, i quan veuen que a qualsevol lloc, em busquen un camió que va tot el camí fins a Macassar i per tant em ve de camí.

Seguint la 1a llei i la 1a norma del viatger solitari m’embarque en un trailer a les 6 de la nit per anar a un ́poble al qual no sé on dormiré, a 1/3 del meu destí final :D, genial.

Plou, plou prou tot el camí i a cert punt una xapa de ferro es cau i ajude a recolocar-les totes a altra part, baix la pluja a la nit en el no res.

Em deixen en una interseció on hi ha una infrastructura per als que passen, basicamen un mun de paradetes de menjar i benzina i llocs per estendre’s a dormir.

Vaig a una en que hi ha una xica asseguda en un casc. Demane  per menjar per així carregar el mòbil, però no tenen res per tant acabe demanat només arròs i ho mescle en una espècie de crep dolç que venen, per a solpresa i horror de la dona major que em dóna l’arròs.

En tot cas al final riuen i em diuen de dirmir en la plataforma que hi ha al costat, on em donen una espiral per a repel·lir mosquits i hi ha uns matraços. 2 camioners se m’unisen i després un xiquet que se’m posa al costat i no para d’acostar el cap al meu per compartir coixí. No li puc donar el coixí perquè no tinc marge de moviment entre ell i l’equipatge… Curiosa nit, oasis per camioners com els oasis al Sahara eren per parar les llargues caravanes del dessert.

Diari de Sulawesi, dia 19, muddy world

image

When you have gone through terrible roads, a simply bad one does not scare you at all. Mind the mud though.

La nit ha estat molt bé  però l’experiencia podría haver estat millor si aguera utilitzat el que a la nit m’havia  paregut llançols bruts, però que al matí n’adone que és una mosquitera 😦

Els mosquits són molt sorollosos ací, i tot i que no m’han picat al passar prop  de l’orella desperten.  Després al ploure fort els mosquits paren però uns bitxets del sostre cauen a l’hamaca i no tenen res millor que fer que pegar-me picadures intenses de 2 o 3 segons. Tot evitable si hagura sabut de la mosquitera.

Allà a les 3 del matí la plutja para però uns veins d’una de les casetes de palmes de mig dels camps d’arroç no tenen res millor a fet que enfocar una llum a la meua caseta. No sabent que fer estic a l’espera. Apagen la llum una estona després.

Pose la toalla sobre l’hamaca a mode de tapa i ajuda contra mosquits i bitxets. Plou més.

M’alce a les 7 i poc del marí i encara plou un poc però pronte para. No he trobat el llac de colors bonics, però les muntanyes, boscos, penyes i camps d’arròs arropades pels baixos núvols blancs creen un escenari magnífic.

Començe a fer autoestop.però no pasen cotxes, una furgopicup m’agafa prou despres tot i que anem 3 apretats a la cabina :P. No viu ningú a aquesta zona i la invasió de l’oli de pamla ha arrivat ací.

Em paren a un poblet on un poc més tart un furgopickup em du fins a la frontera (no massa trànsit en aquestes terres).

Els 5 km de carretera que unisen les 2 províncies són un continu de fang cara amunt (amb l’escenica vista de un camió tombat cap arrere al intentar pujar una rampa enpinada).

Desistisc pronte de fer-ho tot a peu ja que a cada pas els peus se’m peguen al fang i afegiaen una nova capa de sediment banyat a les sofrides sandàlies, em pregunte si així podré arrivar a medir més de 2 metres 😛

Pare a la 1a moto que passa i després de pensar-ho prou i fumar-se 2 cigarrets, m’agafa.

La pujada és fangosa però per sort curta, he de desmontar un parell de cops per continuar. Després seguísen kms de bona carretera per les muntanyes on no hi ha res.

Al 1r poble el de la moto em diu que té fam i que no té diners. Pague el dinar que són 30mil r per cap, 10mil més del que esperava ja que un menjar més complet m’ha costat 20mil abans … no sé si m’han timat per 1r cop. Supose que no.

Al restaurnt uns em duen uns km fins a una carretera junt a la mar, molt bonica.

No passa ningú però el 1r camió que passa para. És un camionot transpotant troncs de palma i com va ple puge a dalt de tot de la càrrega tenint unes vistes magnífiques :D, experiencia genial tot i el lent abanç per la muntanya, que per altra part té més  magnífiques vistes a la mar. L’únic problema és haver d’anar evitant les rames i bambús que creuen la carretera i em peguen si no estic atent 😛

Para en meitat de la baixada de la muntanya i una furgopickup de peix m’arreplega. Com du peix el terra està plé d’aigua pesquil i em sente damunt les caixes de peix, cosa inestable i que fa que em pegue tot l’aire. Però la carretera junt a la costa, veient tota la.mineria i mororistes miners en cascs grocs d’obra fa d’un genial paisatge :D. Plataformes mineres flotant a la mar igual de grans que les illes naturals on estàn ancorades.

Al següent un taxi para i quan dic que no taxi em pregunta si faig autostop (numpang) i dic que sí i m’agafa gratis.

El problema en el taxi és que els mapes no m’ajuden ja que no hi ha bona carretera i jo no sé com dit-los on parar per anar al llac Towuti. Al final  pregunten  a un local  i els diu que vaja a Soroaku.

Em deixen a la capitaleta de la zona on una dotzena de xiquets em rodeja fins que l’ Aduart m’agafa i deprés d’una conversa en el seu simple anglès em convida a sa casa. No tinc ni idea on estic anant ja que el llac està a l’oest a les muntanyes  i jo estic  anant nord per la costa.

El fill (un dels 5) també es físic i ja a casa seua parle en ell per telefon, està a Palu.

Sopar, parlar sobre ciutats d’espanya, especialment les andaluses, i dormir.

Per fi he descobert el camí  al llac, bàsicament implica donar una volta tonta. Deuria haver dit el nom d’un poble al final de la mala carretera, no sé el que m’haguera costat però m’he perdut una aventura …