Diari de Sulawesi, dia 18, hamaca a la llum de lluna

Posted on by wanderer

image

Pel matí no massa passa al secretarat i vaig fins la mar. No gran cosa a vore.

Torne i vaig a anar-me’n quan un xic s’ofereix a conduir-me a les afores. Em diu també si vol que m’ensenye els principals llocs hitsòrics de la ciutat. Si m’ensenya algún jo no en sóc conscient. El que seguis és 50km d’encàrrecs i 2h, amb alguns passatges interessants.

Passem pel monument símbol de la ciutat, un alt mirador modernista, el qual divertidament està  abandonat i vandalitzat. Els polítics però no s’estan de gastar-lo a la publicitat electoral (són eleccions, municipals crec).

Creuem 4 universitats, em diu que hi ha 10 Universitats a la ciutat!

A una uni molt gran hi ha una demostració  estudiantil en pnemumatics cremats i camió en buffers en meitat de la carretera. Divertidament altre cop només hi ha això, no hi ha més que l’estudiant cridant enfadat pels altaveus a dalt del camió 😀

El millor de l’experiència deld encàrrecs és que vagament tinc uns sentiment de viatge, awarness de que estàs  a un lloc exòtic, avançant lentament amb paissatge canviant i que no saps que vindrà a la proxima curva, amb la cetitut que no serà molt diferent al que estàs veient però que certament serà diferent al que t’és familiar a la teua terra.

Després de dinar em deixa a la intersecció per al següent camí i allà en seguida m’agafa un home que sap anglès.

Em diu d’anar a Linomoiyo on hi ha un llac en colors bonics. I que a Poso hi ha terroristes 😛

Al poblet hi ha mar i hi vaig. Em banye a la platja, on hi ha un vaixell de carrega mitjà que és personalitat flotant!

Vuic preguntar on van i si em va bé unir-me si puc. Però desidisc no fer-ho i note  com a cada pas que m’allunya del vaixell  em despegue del meu divergent (que probablement sería un convergent ja que era poc probable que el vaixell m’anara bé ). En això  me n’adone que no sóc un deambulant, aventurer em definirà millor. Aventurer és aquell que  explora seguint camins difícils i exigents, per tant seguisc un camí, no deambule tant.

Després de caminar prou m’agafa una parella que discutis. Em paren a un poblet que deu ser gran però que està  buit (supose que només  és adminiatratiu), on la policia em demana el passaport al que li fan fotos.

La policia em busaca el següent  autoestop després de quasi 1h i un te.

Són 2 joves que treballen en mineria de níquel. Em diuen altre cop la frase “my trip, my adventure” , he de preguntar d’on bé això ja que molts m’ho diuen.
És  d’un programa de nacional geogràfic, de viatges indonesis, on ho diuen.

Pare a Linomoiyo on no hi ha senyals de cap llac, però hi ha una penya calacaria blanca enorme que dóna bones vistes.

Peegunte on està el llac. Seguisc un camí que du al no res,  trabessant un pont trencat on els xiquets es banyen, decidisc dormir a una de les casetes de palma en meitat dels camps d’arròs. Bé hi ha una caseta de llanda, alta, que domina el paisatge, bon lloc per dormir.
Continue un poc el camí  i per fi trobe un llaquet, però res indica que serà en cap moment bonic, és més com un estany…

En tot cas les vistes rodejat per camps d’arròs i muntanyes escèniques són molt boniques, il·luminat per la lluna a través dels prims núvols,
i tinc lloc per dormir  😀

És  el 1r cop en el meu viatge que realment dorc en un lloc sense la intervenció de cap esser humà (siga treballador d’hotel o hoste o en companyia a una estació de bus o tren). Abdoluta llibertat 😀

Decidisc dormir pronte per alçar-me a l’eixida de sól i fer bones fotos. A les 8 a l’hamaca.

Sulawesi 17 veinat pintoresc

Posted on by wanderer

image

Al matí l’únic guàrdia que hi ha em porta uns pastissets per desdejunar i em prepara un cafè. Després com li ve de pas em du fins la bifurcació per anar a Kendari (la capital de Sulawesi tenggara). Es veu que la feina de guarda la fa per guanyar extra ja que estudia a una uni que passem per davant.

Camine molt ja que és diumenge i no ́assen camions i he decidit no parar cap cotxe que parega un taxi (amb el rere quadrat per encabir més passatgers, els taxis no tenen cap distintiu a fora).

Al final m’agafa en Abdul, un militar de l’infareria, que em conduirà ja tot el dia, tot i jo voler fer una parada tècnica… explicaré açò després.

En un xicotet pas de muntanya una comunitat lineal de restaurants s’exten al llarg de la carretera amb les cases penjant a la muntanya. Em pregunte que haurà dut a tota aquesta gent a decidir que viure al costat de la carretera en meitat de les muntanyes servint menjar al estrany vehicle que para (hi ha molts restaurants per als pocs vehicles passant).

Parem i l’Abdul canvia de matrícula! després la filla m’explicarà que té les  2 matricules i que pot utilitzar les 2, la segona diu d4to , que si significa el mateix que a malaysia és com ser “Sir”.

El poble on volia parar simplement tenia un nom bonic, wawotowi i la possibilitat que fora bonic o un mal entès. Quan hi arribem pareix que era un mal entès i Abdul em diu d’anar a casa i després amb ell a Kendari. Seguint la 1a llei i poc interessat en el poble accepte. Anem en eixe poble igualment a ca 2 amics i peguem voltes.

no sé on estic anant i no em preocupa 🙂

Ja a kendari a ca Abdul en la seua interessant filla que parla anglès, no tinc lloc a dormir però tinc els contactes de 2. Un del GMKI que vaig conèixer a Toraja i un amic de Fadel, però cap respón i l’amic de Fadel no em pot acollir. Per sort google em dóna el lloc on la seu de GMKI està i tota la família de l’Abdul va allà  amb mi :D, super curiós.

Allà trobe en Michaele, el meu contacte, i després molta altra gent dels que vaig vore a Toraja.

Finament he contactat en l’amic de’n Faisal i Misba i quede en ell. Vaig a sa casa

veïnat
És com entrar en un conte, o historia de varietats o que sé jo. El transvestit, la caxonda, la viscuda, els xiquets jugant, les veïnes curioses, la família que està allà per necessitats econòmiques. Casetes en carreronets estrets rodejades per edificis més alts i rics.

Entenc perquè  no pot acollir-me, viu en la seua dona i el fill de 6 messos a una habitació de fusta de 8m2 en bany compartit (pareguda a la que vaig estar a mamasa). Paguen 20€ al mes per l’habitació.

Supose que es casaren sense dir-ho als pares perquè es quedarien embarasats per accident. Però aixó tot i viure a la ciutat dels sogres no es parlen amb ells.

Després torne al secretariat del GMKI.
Més preguntes de perquè sóc ateu, l’evolució de l’univers i dels humans. Pareixen acceptar les explicacions.

ok val he de distanciar-me dels cristians a SE-Asia, tenen un esbiaix a dir que em pareisc a jesus…

És l’aviversari de 4 dels membres i fan torrada de pollastre.

Juges als escacs en un dels directors del centre, torne a prdre, aquest cop estic cansat (són les 11) i no planeje els moviments en prou de futur, però  he fet prou bé fins el moment.

Ajude en uns pases d’identificació i a dormir.

Nota sobre la foto. Hi ha molts pobles a Sulawesi (també algún a Kalimantan) on la decoració de les tanques i carrers està feta uniformement per l’associació de dones PKK, un organisme nacional. Als retols en forma de caseta es posen els valors principals que es vol tindre al poble, com ara netedat i hospitalitat.

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.

Pels

Posted on by wanderer

Açò  be d’uma conversa amb una voluntaria que vaig trobar quan visitant Belopa mentre feia la meua estada a Banjo.

Pels.
Anem al poble 2 cops. En un ens trobem en les voluntaries de l’antic profesor del Faisal. Una xica hongaresa que viatja assoles (venint de Barcelona) i una parella australiana-Txeca. L’autraliana contraurà malària i li donaré la meua medicina. La Txeca em conta la mala experiència que tingué a València a la platja simplement perquè no es depilava aixelles i cames.

Això  em fa pensar en la meua societat, els grans priblemes que té, i com i tot sentir-se molt més liveral que societats asiàtiques envers a les dones, en realitat la pressió social que hi ha allà, tot i no ser tan dirigida com  ací, acaba afectant a la forma d’actuar de les dones  (i homes) de manera similar (bé  si no anem a extrems com Aràbia  Saudita)

Em pregunte quantes dones a la meua vida he vist a la meua societat que no és  depilen. Crec que cap. A mi no m’importa ja que sempre els he dit a les dones que em pareix una forma estúpida de sofrir per uns pels que no fan mal a ningú.

Però  per a la resta de gent que mai ha reflexionat sobre aquest tema supose que la confrontació a una realitat diferent a la que sempre han viscut els aliena i fa que actuen de manera hostil cap a la novetat, sense saber exactament el perquè.

Hauré  d’explorar el perquè d’eixe comportament natural de l’ésser humà, tant a nivell individual com sobretot a nivell social. Supose que es deu a les regles no escrites que imperen una societat (a les quals jo generalemt  sóc aliè)  i que aprens per força de costum. La repulsió es deu deure a un mecanisme de defensa de salvaguardar eixes normes, es a dir seria una doble pressió, l’activa seria per als individus que no aprenen la norma de forma passiva.

La pregunta és: aquestes normes han d’arrivar a prop d’un 100% del grup social per ser efectives? o en canvi poden sobreviure si només les adopta una majoria? per la meua experiència dirua que s’espera ser prop s’un 100%. Si parts significatives de la sociatat, que a més poden continuar una vida de succés, es desvien de la norma, aquesta deixa de tindre força i passaria a ser una costum, però sense força al darrere.

Bé  tot açò és pura especulació basada en la meua curta percepció social, per tant puc estar altament esbiaixat :D. Hauria de correr alguns models matemàtics per tal de fer comprovacions.

Mestres

Posted on by wanderer

Aquesta reflexió ve d’observar el comportament dels estudiants envers els mestres a la graduació de’n Faisal a la meua estada a Banjo.

Mestres.
Òbviament d’algú que vol ser professor i esta donant classes, tenim moltes discusións sobre l’ensenyament. Moltes de les quals són només lliçons per part meua, citant en molts casos els pensaments de mon pare i les derivacions que jo faig al respecte, bàsicament falta d’evolució de l’ensenyament i que un professor s’ho val quan es capaç que tots els estudiants aprenguen, especialment els que tenen dificultats o no volen aprendre.

La reflexió però més profunda la tinc assistint a la graduació de l’institut del Faisal. El respecte que aparentment els estudiants tenen pels mestres és gegantí. Cosa que deu reflectir el ja sabut respecte a l’aoutoritat que la majoria de societats asiàtiques mostren, a diferència de les europees.

Açò s’exemplifica en el fet que tots els estudiants han de fer una xicoteta reverència i besar el dors de la ma o posar-lo a la seua front, en signe de profund respecte.

Aleshores quan pense en la indisciplina a les aules del meu país i el poc respecte que moltes famílies tenen pels mestres, em passa pel cap que no seria tan mala idea socialitzar altre cop el respecte per defecte als mestres. Però la idea és terrible (simplement fa que els mestres es sentisquen intocables  i molts fàcilment abusen la posició d’autoritat, com passa ací i passava allà ).

Elfe fet que algú perga respecte als els mestres no té res a vore en no idolotzar a la persona, si no en una profunda ignorància en el que significa l’entitat de l’ensenyament.

Diria que l’ensenyament s’hauria convertit, fa anys en la meua societat, en altra norma no escrita (com els pels). S’havia d’arrivar al nivell més alt possible per garantir una bona posició laboral i social.

Però quan s’ha vist que el sistema falla a molts dels seus membres, no garantint que tots arriven al nivell superior, i que aquells que no arriben de fet no ho passen molt pitjor que els que si ho fan (o inclús estàn millor en la època de la construcció de la bombolla, teleescombreria i grans hermanos).

Aleshores la norma previa explota i aquesta gent alienada per la norma anterior no té motivació per respectar una cosa que es sentis imposada. L’educació ha passat de ser una norma de facto a una norma de jure.

El que em du a que al final les normes de tot tipus, quan no estàn  reflexionades i enteses, són  perverses per als individus i es poden tornar en contra de la societat que les ha creades.

El millor al meu entendre seria motivar i raoanar el perquè de les coses, però  açò ens du altrs cop a l’educació i el.fet que no hi ha recerca sòlida al darrere per justificar molts dels mètodes educatius… Back to the Future.

Diari de Sulawesi 11 a 15, their chance.

Posted on by wanderer

No molt especial ha passat per diem, resumiré simplemen les experiències principals.

El Faisal com ja havia dit és un estudiant d’institut que corre una ONG i dóna classes d’anglès. On ha après? resposta curta, bé a cap lloc.

Resposta llarga, en realitat des dels 14 anys el seu professor d’academia d’anglès li ha fet donar classes ja que tenia bon nivell molt ràpid. El profe no és molt responsable i organitzat, com es pot vore pel fet de posar a un de 14 anys a donar classe. A més a cert punt actuava massa de superior i el Faisal el deixà farà 1 any.

Els seus companys de classe li demanaren de rebre classe i ell els offerí a canvi que ajudaren a construïren una classe i una caseta per voluntaris. Tot ho feren en 2 mesos utilitzant bambú i palmes del jardí i un poc de fusta  i pintura 🙂

Els voluntaris venen d’una conversa en una francesa a Toraja (on ell aprenia anglès) i que li parlà de workaway, CS i altres, per a rebre voluntaris que li ajuden en les classes.

I aquesta és l’altra font de coneixement, gent aleatòria que apareix i dóna consells i idees al Fadel de com fer anar una classe. Amb tota aquesta informació (amb el meu feedback inclós!) ell construix les lliçons.

Un dels recursos que més gasta és una web que es diu busyteacher que té molt de material didàctic i preparació de cursos disponible.

Hi ha 3 nivells,  a l’elemental i al mitjà els estudiants paguen un preu simbòlic  de 150k al mes (10€), un grup per nivell en classes d’1 a 10 estudiants (depèn de quamts van a classe) , el normal és 5. 3h a la setmana.
El grup avançat (els seus companys d’escola) no paguen res, cosa que fa que molts no acudisquen sempre (arrivant a ser només 2) i fan 6h setmanals.

Paral·lel a açò corre un programa de reciclatge i ha convençut ald pares que libdeixen fer un hortert ecològic, orgànic al jardí. Ho fa perquè a l’acadèmia de toraja el professor a més d’ensenyar-los anglès els ensenyava ecologia.

És el 7é de 7 germans. Els 3 barons de sa familia són part de 3 creuers diferents a Europa. Les germanes viuen prop. El pare era professor d’islam, ara té 70 anys.

Per la resta la vida transcorre pacífica. M’alce entre les 6 i 6:30, després que la família s’alce a les 5 i pico per resar. Desdejune dolços de la pastisseria d’una germana i al matí sí no em du al poblet a 9km d’ací  no faig més que escriure, llegir noticies i ordenar fotos.

Aquests 2 posts ixen de pensaments d’experiències d’allà:

Death, to die

Posted on by wanderer

image

I don’t know if I already mentioned this in one entry, anyway this is a good moment as death is overwhelmly present in Toraja, specially the exposed bodies.

Well I’m not afraid of Death anymore, I don’t know exactly since when. Don’t get me wrong here, I don’t want to die EVER, and ever is a long time, at least as long as it takes to understand what time is :D. That’s what this blog is about 😉

Is just that in the past, specially as a kid, the idea of death was almost the only thing that terrified me. Well that and stitches, but stitches where less common.

Now I accept it as one possible (and highly provable), although undesirable, outcome of my life. Quite obvious afterall.

But  I’m at peace with the thought that one day I might cease to exist, even tomorrow. I want to finish  the day at least 😀 (I’m ok too with the thought that it might end it up now, That’s how I realized I don’t fear death)

I had an extremely good, happy and lucky life, in which I’ve been able to do what I wanted (still i miss jogging on the moon, but oh well).

I’m deeply aware of how fortunate that is. How fortunate to simply live doing what fills you up, to live in a epoch with so much knowledge on your finger tips and travel available for anyone that really is willing to (not to the moon though). And a society that allows you to do so.

I guess at some point I achieved internal peace and with that being afraid of death or worrying about it goes away. Or maybe is something different…

It’s a pity that i didn’t realize the time around when this happened. I just was aware of it when thinking that you could die and the though didn’t worry me at all. Had I.realized when that final change happened I would have more clues on why it happened.

I’ll  share my thoughts if I find another reason.

Now I just share the excitement of discovery 🙂

Diari de Sulawesi, dia 11, entrevista en Benjamin

Posted on by wanderer

image

M’alce al sostre de la casa en vistes magnífiques a una vall coverta de núvols trencats.

Un deliciós cafè negre aràbic m’espera.

Entrevista de cultura Toraja amb en Benjamin, el pare de Birdman.

Moltes coses sobre les tradicions, he fet una gravació en mal soroll  que hauria de transcriure.

Però  el punt més important que destacaria és  com l’esforç econòmic que s’ha de fer per mantindre les tradicions (especialment les funeràries) i mantindre les aparences han donat forma a aquesta societat.

Bàsicament Toraja és un país de diaspora. Des de que he arribat m’ha solprés el ric que és, sobrerot comparat en la veïna Mamasa, que té la mateixa cultura.

La gentnes veu empentada a anar a treballar fora per molts anys, sovint en feines ben pagades però dures, com mineria. Amb això esperen recaudar molts diners per donar un bon funeral a un difunt, a més de construir i mantindre les cases tradicionals fent més  festins.

Bé  quasi tot els diners se’n van pagant els bufalos que sacrificar (un per fill com a mínim, i 700 en l’event més gran, que durà 5 dies), i pagant deutes.

Tota aquesta activitat de miliona de persones treballant fora i gastant tots els diners al país obiament ajuda  a desenvolupar-lo.

És  molt curiós  el món funerari,  és com viure a l’Egipte clàssic, en que les vides trancoeren en preparar la mort, en aquest cas la dels altres, arribant  a tindre el mort a casa per 20 anys per reunir els fons i aclarir-se on enterrar-lo:. Continuen utilitazant els megàlits, tombes tallades a la roca, i peçes d’arquitectura innecessariamebt ostentoses per guardar la memòria.

I com això és el que acava marcant l’economia d’un territori i com de bones són les infraestructures que tenen.

****
Em plante a un funeral que Birdman i jo em vist de camí  a visutar el nou bufalo de lluita d’un amic seu, 50.000€ costa l’animal…

No està  passant res al funeral, i sentint-me fota de lloc ja que ningú em convida decidisc fer camí  a la següent destinació.

Aquesta és un Couchsurfer que té una escola d’anglès i un hort ecologic  i oferis a voluntaris que hi acudisquen.
Està  a 120km, fàcil d’arrivar en les 6 h de sòl que queden.

Em costa fer autoestop. Diumenge mig dia i molts taxis. Però em plante a Bajo, el poble del CS després de 3h,  6 autostops i trabessar precioses muntanyes. Tot i que estàn cobertes de núvols i estic cansat i m’endormisque.

Faisal, el meu CS té efectivament 1i anys i ja té el seu negoci, tot i que el corre més com.una seudo ONG donant educació gratis a molts estudiants. Ha construit al jardí  de ca sons pares una caseta de fusta per donar les classes, i un altra per dormitori dels voluntaris.

És molt bon escoltador i presta atenció en passió  a totes les meues històries i pensaments. Li agraden especialment les frases que té mon pare sobre la nul·la evolució en l’educcació, i comentaris en que implica ser bon mestre.

Vol que em quede més dels 3 dies que tenia pensat, més aviat setmanes :P. Dic que no, però pot ser em quede un dia o dos més.

Diari de Sulawesi, dia 10, lluita de bufalos

Posted on by wanderer

image

Cororolari de la 1a llei del viatger solitari, si coses no pasen, fes que pasen 🙂

Matí  curiós, la gent continuant dormint al terra mentre altres ja fan vida a l’espai.

Altra sesió de preguntes. En tornen a comparar en jesus, comença a ser inquietant… Massa cristians ací.

Estic anant cap al sud a mig dia i tinc el sol a l’esquena, és  super divertit estar a l’hemisferi sud! 😀

Lluita de bufalos,
Fa 2 dies em digueren que a prop del loc on dormia farien una lluita de bufals d’aigua. La curiositat em pot, i tot i que és  abus animal en públic hi vaig.

Caminar i Autostop. En Renault, un xic jove en prou bon anglès, m’arreplega ja a prop tot i que ens perdem per arrivar.i caminemcamine molt. Hi ha milers de persones, està a rebentar. I ole de fang per tot 😛

Originalment es va fa per als morts d’un poble. És prou comú i cada mes en la zona hi ha 5 o 10 events així.
Però amb el temps ha desenvolupat apostes, cosa que no era tradicional.

Es veu que si talles els testicles als bufals les banyes li creixen llargues. Però eixos animals no són per al combat. Els animals de lluita no fan resre més  en sa vida que combats, i són moooolt cars.

Bé el combat prou decepcionant, el qual és  bo ja que és menys brutal. És com el futbol, molt de temps en que res passa per a tindre uns pocs moments d’excitació. He vist 8 “combats” i en 4 un dels bous ha passat del tema i se n’ha anat. En 2 els bufalos simplement han pasturat i banyat al fang. En un han caminat i xocat un parell de cops, i només hi ha hagut un seriós en que han xocat i s’han enganxat quasi tot el temps.

Tot i això  la gent no s’ha mogut i espera pacient. Supose que això explica en part que els agrade el Fútbol. Molt de temps en que res no passa per a uns pocs moments d’excitació. He de dir que un 70-80% del públic són homes.

M’ha dit en Renault que és normal que en un event (que dura unes 5 o 6 h) un bufalo mora si xoquen fort, però això no ha passat, jo només he estat 2h. Ha dominat la natura pacífica de les bèsties que preferien passar del tema com és de trellat.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

Un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€!

Renault em convida a anar a unes excursions, però plou així que només anem a sa casa, on la seua neboda és autista i son pare no té feina, cosa que fa que hagen d’esperar més  de 2 anys per reunir els fons per fer un bon funeral per la iaia.

M’ensenya unes espases i teixits i monedes de plata de més de 300 anys que les famílies utilitzaven per decorar les cases fa temps.

Després de la plutja torne al secretariat del joves cristians i m’acomiade dels que van a Makasar en bus.

En Birdman, un local de l’associació, em convida a dormir a sa casa. El seu pare sap molt de cultura toraja.

Dormim a un llit al sostre de la casa en construcció XD Per sort hi ha altre sostre de llauna al damunt, plou tota la nit.

Encata hi ha a toraja gent molt major que no té cap religió oficial, només la tradicional. Però estàn morint, el pare de la dona del tio d’en Renault és un cas.

un buffalo albí amb taques negres i ulls blaus són 900 milions de rupies, 60.000€

Diari de Sulawesi, dia 9, 2nd law of solo taveler

Posted on by wanderer

image

Second law of solo traveler: Tourism is only fully enjoyed if done with company. Lone tourism feels artificial, out of place and cold.

Si ahir em paregué turistic, hui he entrat a un parc temàtic! És  el que tenen els busos supose.

M’unisc amb tots els estudiants cristians en una excursió per 3 atraccions turístiques de la zona i un dinar baix de les cases típiques.

Els morts estàn vius mentre qui els recorda està viu. Res nou ací ja que per exemple el més enllà romà era aixi, o Bender en el seu “me recordareis” al món egipsi :). Per tant tota la construcció de monuments i grans tombes a les carreteres que van a les ciutats.
El curiós és  que els romans deixaren això amb el cristianisme, mentre que ací creuen en el cel però continuen a fer grans tombes i monuments i ninots que representen l’efige del mort.

Bé en aquest punt hauria de descriure açò, però és tan impressionant i ple de detalls que escapa cap descripció breu.
Decenes de milers de cases tradicionals amb sostres en forma de barca, altament decorades escampades per tot.

Són o be tombes, o graners d’arròs (que representen la dona) o cases comunals de reunió (que representen l’home) unes en front d’altres. També algunes cases modernes tenen el sostre acabat en l’estil tradicional. Tot açò en mig de camps d’arroç abancalats, tallats per pacifics caminets, connectant poblets en més i més cases d’arquitectura  toraja. En valls en muntanyetes plenes encara de verds boscos.

Si aquesta descripció d’abstracció  alpina no és sugicient, cal afegir tots els vincles a la mort.

Des dels funerals en decenes de sacrificis animals i subhasta de la carn. Passant per tombes tallades a les penyes. Taüts podrits mostrant els cadavers a les coves. Galeries amb cadavers. Caixes plenes d’osos penjant damunt el teu cap. Oferiments de monedes i cigars a cadaveres. Tombes en forma d’ou gegant. I finalment conjunts megalítics impressionants, amb descenes de roques tallades de més  de 5 metres, que encara s’utilitzen i amplien hui en dia!!

Tot ésser humà simplement hauria de visitar açò en algún moment…  És així d’impressionant.

A sí,  i un jesus gegant dalt una muntanya a lo SaoPaulo, sols que aquest pareix un mag llançant un encanteri 😛 li falta el gorro puntiagut.

Segona llei del viatger solitari. Turisme només es gaudis plenament si fet amb companyia. Si en solitari tot pareix molt artificial, fora de lloc i fred.

***
M’han dit la cosa més  bonica en el viatge fins ara. Que aporte esperança, optimisme, bones sensacions, somriures i wonder. Coses aixi t’alegren la vida i motiven 🙂

També m’unflen a preguntes de tots tipus canviant de temàtica tot el temps, per tant prou confús però divertit. De quan costa el meu rellotge a que pense dels drets dels homosexual (ací li diuen LGBT).

Vaig a dormir tart al terra entre mig de tots els altres. Mola 🙂