world

M’alce al matí, l’eixida de sol no es gran cosa, torne a dormir fins les 7 i després estic a la hamaca relaxat.

Un banyet i vaig al mercat dels dissabtes del Poblet. Ple de peix i el més interessant, milers de molles de caragols de mar. La feinada que s’ha de fer per recol·lectar i traure la molla dels caragols deu ser impressionant.
Compre un poc de menjar i trenque el dejuni d’un dia.

Un militar em du en moto fins el port.

Pregunte altre cop si puc anar en el vaixellet i l’home em diu que demane permís a la policia marítima.

La policia m’envia a immigració, on després d’esperar un parell d’hores (per sort em donen de menjar) el superior enfadat m’esbutja que com no sé que no puc anar als llocs sense informar a la immigració. Oh bé, supose que no podré fer autostop.

El que seguís és una reprimenda i un intent de l’home d’entendre i reorganitzar el meu viatge. No entén que un cosmoleg vuiga viatjar per entendre el món. A més segons ell he de dormir en hotels i comprar tiquets.

Com vol vore les fotos també i tinc tot lo del moviment de papua lliure no pose massa pegues i dic que sí, que compararé bitllets i aniré d’hotel.

Però vol que compre el bitllet i se’l mostre. Comencen més problemes, no tinc diners sufuicients. Sent dissabte els bancs enstan tancats i no hi ha oficina de canvi.

Em duen a les agencies de viatges a vore si em canvien diners, tampoc.

Al final després que es faça tard i despés d’altra entrevista amb ell per entendre els meus motius, l’home em diu que vaja però que li envie un SMS dient on dorc.

Només eixir d’immigració, un home que espera al meu costat, pacientment, a que faça una foto, em diu si vuic anar amb ell. 1a llei altre cop i vaig amb ell.

Em diu que ha hospedat ja a un francés i un Rus, per mesos!

Despés em diu d’anar a un monument de la 2a guerra mundial. Anem, el monument no té res però 
veiem una platja xula just al costat. Després anem al mercat central, eatranyament a uns 4km fora de la ciutat. I finalment a una Muntanyeta a vore les vistes.

Tornem a la casa on he deixat la motxilla i després d’una dutxa l’home, Kaka de nom, se’n va. Em diuen que el voré fins 1h o 2 més tard. Mentre mig veïnat passa a vore-m, vorem que passa 🙂

Poc a fer, llegisc noticies i escric.

Dia lent, m’alce a l’oficina de policia les 6 i al bany hi ha una rata prou gran nadant en el dipòsit d’aigua per a dutxar-se.

 Cal recordar que a la.majoria del sudest asiàtic no tenen dutxes si no una espècie de piscines estretes i altes que es van reomplint d’aigua a mesura que es gasta. Solen ser rectangular i obertes per dalt. D’allà amb un poal o una espècie de caçola de plàstic  amb maec llag et rentes. 

Aquest mètode té 2 qualitats, fa de reserva d’aigua en cas deixe d’haver aigua corrent, i decanta l’aigua en cas porte sediments. Té 2 inconvenients però, no és tan fàcil dutxar-se i rates poden caure dins…

Quan m’estic anant a les 7 posen el cant de trompeta a tot òstia. Curiós i divertit precenciar-ho.

Viag al port pesquer i al moll menge el poc que em queda.

Al port no hi ha cap vaixell nou.

Vaig al lloc de wifi i està tancat. Finalment arregle bé la caputxa de l’objectiu amb una botella de plàstic, versió 4.1, crec que aquesta anirà bé.

Obrin la tenda en wifi i escric correus.

Decidisc fer turisme ja que tindré 2 o 3 dies perduts fins que el vaixell vaja.

Per tant sobre les 13 vaig a la cova dels japonesos on els americans a la 2a guerra mundial incineraren uns 3.000 japos que estaven a la cova. Hi ha un munt d’artefactes acumulats de la 2à guerra mundial. Restes d’avions i molts morters i bombes. Prou interessat però un malbaratament de poder industral i recursos, com tota guerra, especialment aquella.

Certament les guerres malgasten molts recursos. No que grans Hermanos i creilles fregides no siguen també recursos malgastats, però com a mínim hi ha molt menys sufriment.

Continue cap a el següent lloc a la guia, la platja de Bosnik, em du un cotxe destartalat, sense seients al darrere, molt xulo 🙂

La platja no té res d’especial. Paradisíaca però menys del que estic acostumat.
Lo bo és que té descenes de casetes on dormir i com després del bany ja són quasi les 5, decidisc quedar-me allà.

La fusta està molt humida, així que no puc encendre un bon foc. Nota per a la pròxima vegada, cal molt més de combustible fàcils de cremar per iniciar un foc. Un diari sempre ve bé, o arreplegar molta més fullaraca.

A més sóc estupid i massa confiat i mentre faig el foc algú em furta les carteres. Veig una ombra que fuig, però no li done importància ja que el mòbil està a lloc.

Després ajude als locals a traure una barca de l’aigua i posar-la a la platja. Allà troben el meu DNI. Mire els pantalons (vaig en calçotets tot el temps) i una cartera li han furtat els diners (1000 rupies, 0.07 euros) i els paperets que tenia. L’altra on tenia el DNI, carnet de conduir, una targeta i 300€ doblats no està.
Increïblement no em molesta el més mínim, només el maldecap d’anul·lar altra targeta.

Els locals m’ajuden a buscar i misteriosament la cartera torna a altra butjaca dels pantalons (que havia deixat altre cop a la cabnyeta) amb 250€ arrugats i tota la resta de documents. Poc després algú ha trobat misteriosament els altres 50€.

Teoria, un dels que he ajudat a pujar la barqueta a la platja és el lladre, o coneix al lladre. Després de tots els locals (uns 10) enterar-se de que m’han furtat i que aniré a la policia, s’arrepntís i torna tot. Molt ús no tenia per euros arrugats i documents en una xicoteta illa de papua. Tot i que no entenc perqué deixar el DNI i cinturó a l’arena en 1r lloc…

Bé m’acompanyen explicar-ho tot a una que parla anglès. Dic que no passa res, i torne a dormir a la platja.
Posse l’hammaca i a dormir junt a la mar i les estrel·les 😀

Sempre estic més interessant en quantitat i diversitat, no en qualitat. Preferisc moltes xicotetes mostres de moltes coses que una de bona que pren massa temps. Tot i que aprecie qualitat, si pren.massa temps sempre estria tacada per el pensament de “i si?”, “que més?”, “que hi ha allà?”, “fins on?”
Baixem de la muntanya, 300 metres de desnivell en 1.2km de descens, prou empinat i fangós :), per sort tinc 2 pals per caminar.
Ja a baix no em deixen anar a nadar al pacífic… Que si els militars o nosequé, paranoia màxima ja que és fàcil dir que sóc un turista en el super estrany cas que algún militar que passés per allà em preguntara.

Em duen en cotxe fins al moll, on cap vaixell va cap a Jayapura…

Em senc bastant mal per l’efecte de les entrevistes i la situació que he experimentat. La seua lluita és prou desesperançada i tant si ho aconseguisen com no el seu futur és prou terrible. A més l’esperança cega i ignorant que tenen en mi fent famosa la seua causa, i en la ONU salvant-los desanima molt.

Escric a Jefta per quedar però ara de sobte no pot, estrany.

Trabese el barri junt a la mar per anar al moll pesquer on hi havia fa uns dies un yacht d’uns francesos. El barri super fotogènic com sempre, però no hi ha cap vaixell. Està junt al mercat del peix, més fotos, 2 xiquets juguen en un peix globus que s’unfla i desunfla senguint la seua, ara inútil, defensa natural.

Demane al Jefta si puc deixar la motxilla a ca les seues ties, em diu que sí, però diu no sé que de diners…
Vaig a un altre moll que havia passat i trobe un vaixellet que en 2 dies ha d’anar a meitat camí entre Jayapura i Biak, al riu Mamberamo, diuen que em poden agafar.

Vaig a un altre moll que he vist als mapes però està a 3km. Quan artibe allà no hi a res més que vaixells enfonsats i vaixells ancorats massa lluny del moll per a poder preguntar.

Torne on el vaixell que m’havia de dur cap a un riu a meitat camí entre Biak i jayapura em diu que demà li cride per saber si puc anar en ells i que ixirà en 3 dies. 3 dies! prou mal…

Vaig a ca les ties del Jefta i li escric i després que li diga que compraré coses per a les ties, diu que vindrà, però passen de 2h i no apareix. Tot mooooolt estrany, jo només vuic parlar del seu llibre en la seua llengua! la raó per la que he vingut ací (bé això i autostop de naus de containers…)

Vaig a sopar i volte i volte per trobar un lloc per dormir. Cap és bo. Parle en un policia militar que ha estat a Livan en els caravigneris i els de la Guàrdia Civil a la missió de la ONU. Parla bon anglès i sap paraules en Castellà i italià. No li demane de dormir allí ja que no ho ha oferit.

Al centre de la ciutat trobe un barri tranquil que resultarà serà per a les famílies de la policia. Quan intente entrar a una mesquita, després de donar moltes voltes, em pregunten que faig allà. 

Al final m’envien a dormir al quartell de policia :P, dorc en una oficina climatitzada. Not bad.

Estrany dia en la vida d’un viatger.

 

Despr’es de travessar una selva en multiples senders i un mun de fang, aigua i muntanyetes arrive al centre de reunions del Moviment de Papua Lliure amb magnifiques vistes al Pac’ific.

 

Em fan entrevistar-los, tot i que fan m’es un monloeg i quan pregunte massa em paren. Tot i aix’o l’oportunitat ‘es increible, s’oc el primer estanger que ha estat mai all`a.

 

Basicament tenen molta rabia dels militars que han matat molts dels familiars i amics. tamb’e una idea molt simplista de com ser`a el pais quan siguen independents, fins al punt de dir que tirarien a tots els indonesis que viuen all`a (sobre un mili’o) que s’on els que fan funcionar el pa’is. Altre problema ‘es que es senten tractats com esclaus i con gent estupida per al poblaci’o indonesia (cosa que confirme per al meua interacci’o en els indonesis, hi ha certa actitud de superioritat).

Tinc molt de material en forma de les entrevistes que he fet, ja ho ordenar’e quan puga.

A la posta de sol l’oceà pac’ific en flames a acariciant una muntanya perduda en els mars dels temps, amb el vel de l’incandescent cel.

M’he donat conter que he nadat als 2 costats dels Pacífic, a nicarauiiia a Indonesia, no està mal 😀
Mentre vaig en moto veig un disosaure pintat a una escola, un diplodocus, m’imagine la conversa.

– Decorem el tobogan!
– Genial idea, posem alguna cosa local.
– Un dinosaure segur que va super bé en el l’entorn local.
– Un diplodocus ser`a perfecte
– Dibuixem-lo!

A la nit anterior hem anat a un poblet que es diu Amyue. Hui Jefta vol dur-me d’excursió a l’illa, però ho he de pagar jo :P, el pitjor he de pagar que altra gent vinga en nosaltres tot i que certament no cal.

La seua moto va molt mal i parem en un poble on descobrisc de casualitat erer primera vegada un bosc que creix damunt l’aigua salada, just davant de la platja! És  impressionant que quelcom així puga existir

Hi ha closques de tortugues i em faig fotos com el follet tortuga 😀

Vaig amb els que m’acompanyen que estan bevent licor local.

Continuem i veiem el canal que separa 2 illes que pareixen una, es com la Guadaloupe però més llarg.

Dinem peix rostit en altra platja paradisíaca. A aquest punt estar en aquests llocs és només “oh, altre paradís, bé, ja n’he vist molts”.

Parlem de l’escola, infraestructures i política… Explique molt més  jo el que sé,  que jo aprendre res nou.

Papua és impressionat, és com si el món no sàpigues que aquest lloc existís i aquest lloc no sapigués que el món existís.

Parem en una illa que és una roca gegant davant de la platja.

Allà tenen un cranc de cocoters, un cranc /llagosta morada de quasi un metre que escala els cocoters, talla els cocos i quan cauen els obri i menja. Estan en super perill d’extinció i ací el que fan és menjar-se’ls XD. El jefta paga 50.000r (3€) per un exemplar i se’l regala a un vell que ens acompanyava.

 

Ja a la cada es posen a rezar a una reunio la reunió amb el líder del poblat, Yakob Rumbrawer, que dirigis el reç.

Parle de liders de vila i shamans, és una societat patriarcal i en dinasties. El lider s’ha d’encarregar  de tots els afers socials de la vila.

Allà em fan plantar un cocoter com a rememoració de la meua estada. És suposa que allò és un acte molt honorable i rar. Intente fer-lo tot lo cerimoniós que puc i moatrar inmens apreci.

La feina d’espia i antropòleg és similar, infiltrar-se en un lloc per recol·lectar informació, els objectius són diferents. Crec que se’m donaria bé fer les 2 feines 🙂

Hi ha papallums o lluernes per tot, una cosa que era tant comú dels estius la meua infantesa, ha desaparegut per complet fins que no he arribat a les illes. 15 anys després em done conter que s’ha perdut això a les nostres vides, el preu de la llum artificial.

Al matí s’aproximem al moll de Biak, està molt xulo estar al comandament i al davant d’una nau tan gran mentre va a atracar.
El capità em diu que em quede a una oficina mentre fa la paperassa, basicament estic Amagat per a que no em pillen al vaixell :P, certament no tinc permís per estar allà. Jo ho sé, ell ho sap, però no ho parlem, és una cosa d’aquelles mutualment entesa però que no cal comunicar.

Un cop passat el temps em diu que puc ixir i mire com descarreguen els containers.

Visite un buc militar que està allà a vore si puc fer autoestop, només van a fer maniobres a la mar.

***
No és que siga inconformista, és que vuic aconseguir el que m’avellis a cada moment, i el que m’avellis cada moment depèn de l’entorn i la  informació que tinc. Sí que lluite per aconseguir allò que vuic però, això és el que em mou.

És terrible estar preparat per quelcom i no ser necessitat, hi ha molta gent que estudia molt per alguna cosa i mai no pot desenvolupar-ho.
***

Conctacte l’home que vaig trobar de casualitat a Sorong, Jefta, i que escrivia llibres en la seua llengua a l’illa de Biak, on ara estic, per a ensenyar els xiquets a l’escola.

Vaig a sa casa on les seues ties canten a capela. La casa és un antic hangar de la 2a gerra mundial convertit.

***
Everything feels right, being in a complete technological artifact like the engines of a containers ship, or being in a wooden house in the middle of the forest with palm tree flor. It just feels rigt to be in this world whatever it offers. Simplicity or complexty, naturality or artificiality, all is part of it, all is unserstanding, all is joy.
***

Parle en Jefta. Des de fa 6 anys poden ensenyar en la llengua local de Biak, per 2 anys. I també al curriculum d’historia s’ensenya sobre la repressió i genocidi de l’estat d’Indonèsia sobre la població nadiua, està bé que milloren.

Pel que parle, els locals volen la independéncia per tindre més repartiment de la riquesa, invertir en estat del benestar. També tenen la sensació que els llocs millor pagats no hi tenen accés.

Tot i que també tenen la visió prou errònia que ara les coses són cares i si esdevenen independents serà millor.

No volen l’autonomia, només indepenència, per tindre la sensació de control dels recursos.

—

El que fa els tambors locals és la pell de monitor lizard, una gran drag’o, no serp com pensava.

5a llei del viatger solitari: Mai deixes d’explorar, encara que el que hi ha al davant pareix conegut i predictible, si té potencial sempre et sorprendrà. L’única excusa són factors de força major.

How can I share with the world all I’m getting?

Al matí done voltes per la ciutat de Serui, el vaixell ixir’a a la nit. El mercat de dia (diumenge) no t’e tant com ahir a la nit, però esta bé.

Done voltes per la resta del poble, res d’especial. La missa d’una mini església (pareix una casa) és molt animada, amb molta música i coreografia. Una parroquiana després de fer un monoleg canta a capela.

Torbe a la nau, Meratus Ultima (he anat en un Alken Prima i ara estic en un Ultima :). Ordene fotos. Pregunte si puc explorar i em diuen que s’i!

sóc com un xiquet en una caixa de bombons, no pot parar d’explorar els sabors 😀

a la nau de containers explore les grues, la sala de control, escale al lloc més alt, sala de màquines i del timó. molt xulo

vaig al Water Village, em trobe en senyals desconeguts i timbals de serp.

Bàsicament ara estic vivint els documentals que veia de xicotets, ampliat! Genial experiència.

Pel mat’i comencem entrant i navegant un riu. Tinc la sensació real d’explotació de ser el 1r occidental com a mínim en molts anys que s’ha aventurat allà. Pot ser no és així però la sensació hi és.

Volteta pel moll de Wasi, només tinc 1h. Un que profesor anglès em mostra els seus estudiants i una platja. Cap poble a prop, només cases entre la carretera i la mar.

Aproximació a l’illa de Serui impressionats vistes de la costa, illes muntanyes i núvols. Pareix com estar a un conte fantàstic.

 

Ja al moll aconseguis per fi que un  vaixell de carega de containers, la sensació d’eufòria i satisfacció que produïx és genial. Justifica el perquè faig el que faig, no hi ha res més en el món que done el mateix que la sensació de tindre accés on no deuries tindre.

Mercat nocturn a la ciutat, molt intens i interessant 🙂

Quan la mar competis en el cel, a l’albada, mar d’espill imperfecte.

Somnis en que mescle molta de la millor fantasia que conec, afegint combats multidimensionals, transuniversos i viatges en el temps. A més de ser part d’un equip de dibuixants que crea eixes històries i es planteja el nivell d’absurditat i complexitat que està arribant, i com acabar-ho tot.

Tot perquè fa dies que estic pensant en fer una història distopica basada en els carrerons dels barris damunt la mar que hi ha a moltes ciutats de Papua. És un escenari magnífic per a crear un món. El cridaria Alley i seria una societat compacta vivint en un entorn sobreurbanitzat i molt dens, on la vida transcorre en un carreró és l’espai públic més gran disponible. Futur en que la societat viu damunt de les ruïnes tecnològiques d’un món molt avançat, però que ara la gent que hi viu porta una vida molt simple, amb els afegits tecnològics que li donen tocs moderns i futuristes.

Pluvisqueja.

Un de ternate, a les maluques, parla anglès perquè treballava en una organització australiana de tracte de conflictes.

Parem al poble on ell viu des de fa 6 anys, Windesu, està a 5km. Una moto em du i quan arribe pluja torrencial per 30-40min, després para i mapetge el poble, tinc una aplicació on puc atualitzar mapes del món. Està xulo la opció d’afegir informació a un mapa del món que compartís tot el planeta (maps.me és una aplicació que gasta mapes de OpenStreetMaps i permet afegir alguns edificis a aquest mapa online editable per totom, tipus Viquipèdia).

Torne al vaixell, la platja paradisíaca del costat del moll és molt agradable.
M’endinse a la foresta i veig un gran arbre talat del qual estan fent taulons.

Torne al vaixell i parem en altre poble, Wasior, una capitaleta que té uns quants carrerons de passarel·les sobre la mar i cases vora mar, molt fotogràfiques.

El vaixell partis al capvespre. El Jony, un dels de la tripulació que li he caigut bé, em diu que vaja amb ell a la cabina de comandament a les 12 de la nit que farà el torn de guàrdia.

No la millor forma de passar la nit per descansar, però és poc esforç comparat amb la satisfacció que dónes.

Ahir després de la travessa Rezha, un CS m’acollís i em du a sopar a una pizzeria! super estrany menjar pizza. Ell treballa en auditar les obres del govern per controlar que els diners es gasten en el que toca. Els polítics de Papua són tots locals per la autonomia que tenen i em diu que són increiblement corruptes, inclòs per a estendards d’indonesia.

M’alce a les 4:30 perquè el Rezha m’ha dit que a les 5 hi ha un vaixell a Jayapura.

Després de alçar-me i tot ell no em pot dur en moto els 10km fins al port, el seu amic ja s’ha endut la moto.

Plou, faig autoestop, una furgo i una moto em porten. Òbviament no hi ha vaixell, però per sort dels 3 que hi ha al port un va cap a l’est 1 m’agafa, es diu Papua Satu. És una mescla de passatgers i cargo, però principalment el negoci pareix ser passatgers a diferència de l’Alken.

Plou així que dorc un poc a un banquet que hi ha a coberta baix d’un toldo. Quan m’alce arregle les xancles per 8é cop. Ha parat de ploure i vaig per la ciutat.

Al principi res d’especial i compre galetes a un super per passar els 4 dies que m’han dit que durarà el viatge. Compre massa.

Torne lentament per la costa. Em torne a trobar en un poblat marítim, aquest millor que’l de Sorong! Impressionants carrerons laberíntics plens de tendes i vida, sobre l’aigua. Tot de fusta i amb poc o gens d’apertura al cel. Inspirador, s’ha de viure, s’ha de veure.

Veig xiquets que han creat jocs en llaunes, en gomes elàstiques, competicions de trencar bambú, porcs, molts porcs. Banderes de la independència de Papua i gent orgullosa de ser Papuan.

Centenars de fotos i videos… Tinc ganes de crear el meu món distopic basat en aquests tortuosos estrets carrers plens de vida i colors, vaig explorant idees.

Torne a la nau a les 4 (quan m’han dit) i fins a les 7 no eixim. Pregunte altre cop al vaixell enorme de containers que hi ha al costat si puc anar en ells, em diuen que el govern no els deixa, més obstacles a un anarquista 😛

Dorc a coberta després que el vaixell partís, un poc de núvols, no massa bones estrel·les.