Diari de PNG, 5, Mad World

IMG_4124

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.

Diari de PNG, 4, Penitencia

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Meeting the Free Papua Movement in the Jungle.

IMG_2354

As with hitchhiking boats, it’s quite easy.

Wake up in the morning, follow some guys in a muddy, labyrinthine, flooded jungle track for almost 2h and you get to the “especial place” gathering.

How to get these people to show you the way is another story, but involves books 😀

Once you reach the nice gathering place you learn how Taro is cultivated: you take the plant, collect the roots (sweetpotato like, but thicker and drier), put the branches on the hole again, wait for 6 months, repeat. They also hunt opossums as meals, food is not a problem :).

Then the gathering, most of the people are old men. Everything starts with a prayer, then a summary of the news. Worryingly they think that by September the UN will vote for West Papua to be independent, UN will send troops to kick out the military and police troops and give them a brand new country.

 

Well, no, the world does not work that way, while all the same the world does work that way in their minds.

 

Being of valencian origin, catalan culture,  growing on the ashes (50 years after) of spanish civil war, failed coup attempt 4 years before I was born, ETA terrorism, West Sahara as an ex colony of spain recolonized by Morocco, and the current independence politics going on, thatbcomes handily when  grasping the settings anywhere else in a struggle of any kind.

From its complexities to its simplifications.

I’ll go for its simplifications as it’s simple, far enough, any other thing would be a book and not a blog post.

Shortly: West Papua colony of Netherlands, UN in the 60-70s wants all the “nations” to lose the colony status, the Indonesians want more land (as it was on any “nation” mind the last 500 years), Netherlands controlled Indonesia, it controls West Papua, So West Papua is indonesia, Indonesia controls it now. Locals no happy, struggle, killings, repression, attacks, more repression, hiding, paranoia and fear of the outside world getting in, shutting of information in and out, government afraid, indigenous ignorant and angry. And this is the “simplified”.

 

I’m told I’m the first foreigner to ever go there, the conflict runs since the 70s (68-69 all started escalating). That can give you an idea of how things are going. Basically as now no foreign press is allowed to roam freely in this part of the country, by law, and the police is really paranoid of that*. On the bright side the new president of Indonesia Jakowi, has said that that has to change, but so far it has not been legislated, nor enforced.

 

With the simplified context let’s go to the meeting. The info comes from one of the few  mid age members that has some basic English and access to the media that talks about West Papua, only one informant from highly biased sources*. On top of the UN September thing, other news of around West Papua, in Timika (city close to a huge mining company, freeport)  it seems that delegation of the FPM is being closed and many people on the streets protests. I’m shown a picture of women laying on the ground in front of the tyres of a military vehicle.  Other news of other detentions and incidents.

After the participants of the meeting and my guide insist that I “interview” them.

Highly exited I proceed with the task starting with the Capitan of the commando. Soon I realize that what I understand of interview and what they understand it’s quite different. Their understanding is ‘say whatever you want, accept it as truth, finish the speech’, my understanding was ‘ask whatever question you might have, push for the answer’.

It would be obvious to anyone that both are incompatible, it was plain for me too, I was to be used as a recording and distribution machine to the “outside world”, despite that I managed to extract 0, 1 or 2 answers per “interview”.

A dozen “interviews” happened, so I got some questions down the line, but far off from what I would have desired. I wanted to paint a board and clear picture of the situation there, but too much interrogation on my part was confronted with uneasiness, nervous looks to the others and rush to the next “interview” by my translator, where the next on the row will describe his/her position and number on the military branch and talk whatever he wanted to be said, usually repeating what was already spoken before… I don’t think they behaved that way out of fear or to hide something but more because of being highly unused to the situation.

 

On the simplified side what I got home is:

  • They are really angry at what the Indonesian military and police did and, to some point they felt, where still doing†. Murders, rapes, shootings (one woman sowed me a bullet wound in her palm of when she was a child) and detentions.
  • They are old and tired by the struggle and what that something magical will happen in September that will solve ALL their problems.
  • They feel left behind socially and economically by all the indonesian population living now in Papua.
  • They don’t mind fighting and dying again.
  • They are bond  and mind a lot religion.
  • One at least wouldn’t mind towing away all non Papuans the sooner the better.
  • Worst of all, they feel treated as stupid inferior beings by the Indonesians, whit no mere rights than mere slaves to bis disposed off.

Of all the points obviously the last one sets the reasons why colonialism was so terrible and why despite all the odds against people would risk their lives just to get out of that mentality, specially in a world that does not accept colonialism and slavery any more.

 

Food between the interviews, taro, vegetables, extremely sweet tea or coffee.

Showing of the “militiamen” armed with machetes and lances. History of the commando, old photos, hand made Flag rising, prayer. Many photos with me posing with different sections of the commando.

 

 

Curiously despite the opposition to the Indonesians all the meeting is held in Indonesian language even when everybody could understand the local language.

Also as I mentioned there are not many young people among the units, I’m told they are afraid to continue with the struggle, only those with family reasons join the fight.

 

 

On the evening  the sun sting behind the undulating jungle covered lands, the life now revolves around a fire. The hill huts pooping with their brown roofs out of the vegetation provide a resting place. Cooking, telling stories, having warm fire light under the precious shining stars spanning both hemispheres.

A world where life is bountiful and food and warmth is not something to worry about, where the nature is beautiful paradise by default everywhere you go, everywhere you look, where humans managed to put the same old mistakes in a brand oldy new environment.

The fact that I’m not more thrilled about the certainly unlike experience and environment is that I deeply realize how pointless, biased, short sighted and world apart this conflict is, it will take me days to partially overcome that feeling, I don’t think it will ever completely leave me.

It’s like the world does not realize this place exists, is like this place does not know the world exists. Is the world going over the same puzzles again and again and nobody even knows this piece has been created and forgotten in some place of the room?.

 

*I’ll be the living proof of that media being highly biased in a latter incident  (not that the media is not biased perse, but it can get worse, nor that it’s not understandable either).

† On a notice virtually every indigenous Papuan that i met in 1 month in West Papua lst a family member.

 

 

 

 

 

 

Diari de PNG 1, shock


Al matí camine fins l’oficina del George, m’acomiade i comence l’autostop. Un d’ells és un bioleg marí. Altre un de free papua que vol que els ajude, però no entenc en que.

Creue la frontera i entre a un nou món m’espera.

No em pensava que d’anar a un país colonitzat per asiàtics a un descolonitzat per europeus, però que compartisen la mateixa, cultura podria suposar tan de contrast.

Bé la part escènica natural és similar, encara un poc més verge si cap. Selves equatorials enfilades a parets verticals de muntanyes, rius turquesa desenbocant a una mar verge.

Però els poblets passen a ser 4 cases prou literalment, la majoria a mode laos. Sobreelevades per pals, en parets de fusta i sostre de palmes.

La, diguem població, on vaig, se suposa que és la capital de la zona, però deu ser la cosa més lluny de l’adjectiu ciutat que m’he trobat.

És un res al centre, en el mercat més rudimentari que he vist fins ara. Paradetes de fusta vella, construïdes de forma precària i distribució aparentment aleatòria, amb la majoria sent buides o que només contenen pocs productes (unes galetes, un poc de sabó, quelcom de menjar). La part més alegre del mercat està constituïda per paradetes a terra protegides per parasols i més o menys arrenglonades. Com a mínim aquestes estan més plenes.

Moltes dones fumen puros i tenen tauages la cara. La majoria d’homes estan sentats en moltes de les paradetes buides, alguns tenen tatuatges també.

Tots masguen el pengi (bitlenut) fent que tinguen dents molt roges i el terra i papereres estiguen tenyits de roig. Açò es com la resta de papua però al ser una població només de Papuans, i no mesclada com a les ciutats de la part Indonèsia, l’efecte és major.

Pel que fa a la resta de la població, res, carrers i edificis ací i Allà. El mercat franquejat per un gran super pareix ser el centre, però a part d’això el pròxim edifici està a uns 100m, no hi ha concepte de poble, és com si uns edificis hagueren estat llançats co pedres a una explanada, allò és la capital provincial.

El que pareix ser cases assomen a la montanyeta que és el centre de la península, tipus urbanització de 2nes recisencies a Europa.

Vaig al port a preguntar si puc fer autostop a un vaixell (hi ha un de containers amarrat i 2 o 3 més fondejats a la badia). Però el port està tancat per a civils, no em deixen passar, mal.

El meu pla doncs passa per anar per carretera, bé camí de fang que trabessa 170km. Però 1r caldria canviar diners i comprar una SIM local per a tindre info.

En això un cotxe para i diu el meu nom. Em pregunte sí a qui he fet autostop li he dit el nom, però com anava darrere al remolc de la Pickup i només he parlat uns segons no crec. Es presenta com a Wasa, oh bé doncs és el de CS que havia contactat, ahir el Raymond em va donar el telefon i el nom em sonava.

Com li havia enviat una sol·licitud, tot i no haver confirmat, sabia el meu nom. I en la mini població és fàcil enterar-se quan un estranger arriba després de setmanes de l’últim.

Em convida a sa casa,  sense millors plans hi vaig.

Deixe els trastos a una casa/barracó amb boniques vistes al pacífic. Torne amb ell i el xofer fins al super, on hi ha un money changer, però ja ha tancat. El Wasa ha de treballar fins les 4 i jo deambule mentrestant (són 2:30, canvi de país, canvi d’hora).

Vaig a l’altra costa de la península i comence seguir la platja. Pronte el degoteig d’edificis deixa pas a una urbanització més o menys continua de casetes de fusta seguint el camí de la mar.

La gent té millor anglès que a Indonèsia. Em pregunten d’on sóc i quan tornaré a Indonèsia o al meu yacht…, supose què són els visitants que tenen normalment.

Pacífic passeig junt al Pacífic (o mar de Bismarck, no sé on estarà la frontera…), reflexione en com de diferent és el que he vist fins ara. Com creuar fronteres té encara un gran efecte tot i el món en que vivim, tot i que  els estats nació perden més i més influència.

La volta s’allarga i fins les 5 no he totnat a la població. Quan em dispose a pujar a la muntanya comença una plutja torrencial.

Espere a un gazeebo paregut als d’Indonèsia (una cavanyeta amb sostre i lloc per sentar-se, bona tan per al sol com la plutja).

Quan prové de trobar el camí a la casa no hi ha manera d’accedir-hi, i després agafe un que no toca.

Senguint la 2a regla de no tornar arrere intente fer un camp a través. Els veïns s’estranyen però em mostren un sender.
Baixe a una vall i al tornar a pujar acabe perdut en meitat de la malesa, l’avanç és terrible i lent, però aconseguisc travessar els pocs metres (i baixar una caiguda de 2 metres) en meitat de desenes de plantes enredadises que em bloquegen el camí.

És fàcils, avances fins que no pots més de totes les enrredaderes al davant, retrossedis un poc i al destensar-se cauen. Passes per dalt, repetir.

A sí!, en tot això comença a ploure altre cop. Great. Per sort no és torrencial així que passe, arribe a altres cases, i a la carretera, i correc a casa.

En Wasa no està. És evident que ha tornat però deu haver anat a fer quelcom. Em dutxe i comence a admirar els mapes de PNG que té a casa. Se m’obrin 4 opcions que m’agradaria fer. Haure de decidir.

La més interessant seria creuar de nord a sud PNG i eixir a pocs kms d’Austràlia, però no crec que puga fer-la, implica rius muntanyes i carreteres inexistents 😛

Llegisc la història de PNG a la guia, no diu massa, es centra més en els europeus que en res. Però és curiós que ací fou un dels llocs on 1r es va descobrir l’agricultura (el taro, tipus d’arrel/creilla, la canya de sucre i altres) però mai no es va desenvolupar una civilització.

Més increïble encara, una població d’al voltant 1 milió de persones vivint al voltant del conreu, fins el 1930 estaven quasi totalment aillats en altiplans de muntanya a l’interior de papua. Era una illa aïllada a dins una illa aïllada sense tindre massa relació amb l’exterior (però sí que hi arribaren moniatos i aixades de ferro).

És curiós com és més comú que grans poblacions no exploren per llargs períodes de temps, que que activament ho facen (per exemple les grans civilitzacions, romanes, indies, xineses, tenen molts pocs exemples d’exploradors). Sol ser el comerç el que inicia l’exploració per això civilitzacions que es poden autoavastir de tots els béns que necessiten tendeixen a estagnar.

 

Sentir la pluja com s’aproxima! hi ha un nuvol que ve de la mar i puja la muntanya, es pot sentir com la pluja abança, sona com un munt de gent caminant cap a tu, super curiós 🙂

Wasa no torna, sope, escric i a dormir. Estrany

 

Diaris de Papua, dia 32, 9th detention


Air vaig cridar al consulat i em van dir que ja tenien el passaport, vaig al matí i sorpresa, els policies estan allà esperant-me.

Em duen fins a l’oficina central de policia i la resta del dia és una llarga entrevista, llarga…

El tio és bastant intel·ligent i cult, sap de Franco i m’explica super bé (tot i que parcial) tota la situació sociopolítica de papua.

L’informe que està fent està construint al damunt d’un antic interrogatori de maig 2015. Increïblement puc llegir tot el que posa abans que hi escriga damunt… L’interrogatori era a un tio que feia entrevistes a gent de papua que pagava suborns a dins d’una empresa de seguretat, poc més.

L’home en una estranya mostra de sinceritat diu que el seu cap calb, el que no es creia que George fos un nom Indonesi, és un incompetent. Com haurà de ser per a que el seu subordinat a la policia em diga això!

Al tornar el George em mostra que la meua detenció està a les notícies, i pitjor, que la policia ha filtrat el meu nom, universitat i edat, també el nom de George.

Una ràpida cerca a google em nostra que els 10 1rs resultats són la notícia a diferents mitjans i pàgines de Facebook … oh great ara estic a un estupid llistat de la CIA segons em diu el Quique quan ho anuncie al watsap.

New Achievement unlocked: make it into the local Press for one of your detentions.
Extra be on te CIA watchlist.

A la nit be un altre CS que havia contactat a jayapura em diu de quedar. És un guia de wamena, on encara van (des)vestits de la forma tradicional. Em conten que altres catalans fa unes setmanes s’apuntaren a una excursió que ell els organitzà per vore les cases arbre i quan ja havia comprat els bitllets d’avioneta per a ells i tot ho cancel·laren el dia d’abans sense pagar res, aparentment perquè el l’anfitrió, altre CS, els va dir que era un timo.

Estrany, la gent a Catalunya, i més viatgers, no sol tirar-se enrrere quan dóna la seua paraula, tot i que sóm agarrats (jo més que ni faig el viatge :P) si estàn disposats a pagar en 1r lloc haurien de complir la paraula. Si me’n recorde i puc investigaré (després de fer recerca no trobe res).

Anem a sopar a un pizzahat, terrible, però li fa il·lusió al George i després del que l’he involucrat no puc negar-me. Taste una cosa estranya bassada en menjar de Sulawesi, està acceptable.

Allà el món sent xicotet i ple de casualitats, està menjant sol l’hoste dels catalans que va dir que era un timo. És bastant tens per als 2

Papua Diaries, 31, Papua free movement demonstration, 8th detention

Oh well Let’s extend 2rd law of solo travelling to not go to demonstrations full of military escort. Well anything that military in some kind of operation. They military/police are rather susceptible and unwise.

IMG-20160615-WA0031

Wake up early and I go towards where my hitch yesterday told me a Papua free demonstration would take place, from the University to the center of the city, it shall be a 20km long march.

I walk to the place, it is full of police and military. I approach a roundabout and next to someone who I think is a reporter I try to take picture of the people gathered there,  but that guy grabs me, another others joins. They tell me that they are police, however the police standing few meters away, by the road does not move an inch.

At the end some of the military and police moves towards us, I thought they would deal with things, instead they grab me and force me to the police station. I get free of they grasp but I walk along them not to get into trouble. Probably the guy who whas taking pictures and first graved me was a plain clothes police.

On the way to the office innumerable other policemen take pictures of me. I smile :), later I will learn that they do so in order to sell them to the press…

What follows at the police office is the usual Indonesian interrogatory, be asked the same questions again and again by 15 different people in the room, is like they don’t hear what I already said. Odd, and starts to be frustrating after 2h. Also they take many pictures of the content of my pockets, over and over, and write several reports in parallel with their smartphone and by hand. Extremely efficient it seems…

The demonstration is organized by a student movement and the police tells me that reporters are not allowed by law. On addition they tell me that they will broke it down in few hours. It’s supposed to be a long march for freedom, from Abepura, where the university is, to Jayapura center, where the local government is.

The Papua Free movement commando that I met previously told me that despite the government is apparently officially allowing free press in papua, that’s not the case on the the grownd. I would dare to say that the old military elite from the military/police forces remaining from the dictatorship is still nervous about here. I’ll be confirm about that by the interrogation police guy next day.

Well it’s easy to understand. Almost everyone I met lost a close familiar and/or friend by their hands, if what the locals told me is true. Families being big it might explain why so many seem affected, but it still describes a brutal repression and murders and rapes well into the 21 century.

 

Anyway the police is deeply suspicious and is detaining me yet again (for few hours). It does not help that one guy is trying to see all my pictures, where the Papua free movement ones are. Luckily they are buried along thousands of others, but I must already  remove them from my camera. I’m a bit too careless.

My host is called (this time I learned from my last detention and I give his details), when he comes I’m bailed out. Coincidentally he works on the bank that is just in front of where the march that has not been allowed to progress is. Now is just a stand off that takes all day. I therefore can go to the upper floors of the bank and I can watch the demonstration without the police detaining me, good enough, but I would love to mingle there! ugggh, i so much would like to mingle in there and take amazing pictures. My consolation is that i can see it from above.

Quite cool, many people with painted faces wearing the west papua flag  and (un)dressed in the traditional way of Wamina (the highlands) with the kotekas, penis covers.

IMG_3480

The demonstration is small anyway, few thousands at best. Yeah not letting it progress only shows the nervousness of the establishment.

In fact, has any pacific demonstration ever changed something? usually is the crack down of those which start change, but the ones that come to my mind that have been pacific and allowed to progress, have done nothing, even if they where massive. Only when you start repression you are endangering yourself. I guess usually power is inherently self preserving stupid. That’s why it has changed hands so many times.

 

The clever one is self preserving but doesn’t change hands so often.

 

On last note, the police for some reason leaked my details to the press: name, university and what not. That’s how that picture at the beginning of the post happened to be and now is linked with my name, forever or as long google does it 😦

So worried all my life of my details going to the web without my complete supervision and masking and now I’m all over the press. It was translated to english, then catalan, spanish… my PhD supervisor and friends piked it at home. Great…

http://papuanews.id/2016/06/15/polisi-amankan-wna-ditengah-demo-knpb/

Spanish tourist arrested at demonstration in West Papua

http://www.vilaweb.cat/noticies/detenen-un-catala-en-una-manifestacio-a-favor-de-la-independencia-de-papua-occidental/

Btw the reports of my detention have been greatly exaggerated (paraphrasing Twain). Is not a “detention” per se and the headlines saying that thousands others where detained was a complete exaggeration, non was detained, only they where not allowed to advance on the long march, so it became a stand off demonstration.

Anyway as always and as everywhere press does its job in its own way, it has not changed in hundreds of years and I lived through the facts. I shall be happy to experience how the world really works, I don’t feel happy…

Diaris de Papua, dies 29 i 30, Consulat


Poques hores després de dormir al palé note com el vent prèviament seré ara fufa ferotge, em desperte i la lluna i les estrel·les han desaparegut. Correctament assuminsc que una tempesta ens espera, quan estic fent via cap  dins comença a ploure el que serà una forta plutja.
A dins gent fuma, juga a cartes, escolta música i parla fort, tot i ser vora les 3 del matí amb la majoria de la gent de la sala dormint. Em pose els taps, dic altre cop que no es por fumar, amb menys èxit, i vaig a dormir.

 2 o 3 cops em desperta el fum d’algú pròxim. Plou encara molt i no es pot obrir la porta, els dic que paren de fumar i més o menys em fan cas

Poc a fer, el ferri arriba a Jayapura a les 6 del matí, parle un poc en els pares mentre la resta de la gent desembarca i menge restes del sopar d’algú que ha deixat quasitot.

Vaig fins al consulat de Papua nova guinea, que tot i ser dilluns està tancat ja que estan pintant.

Vaig a carrerons fins la mar on em trobe en les restes de 3 tancs de la 2a guerra mindial, mola. Es genial simplement deambular i trobar-se coses així, això dóna motius enormes per a viatjar de la forma que ho faig.

Puge a dalt d’uns dels tancs tenint al davant una badia d’arena blanca amb illes de roca en mig, i adolescents practicant vela en barquetes xiotetes.

Vaig fins on treballa el George, el meu CS a la ciutat. Un banc. Ell ha estudiat matemàtiques tot i que s’ha especialitzat en finances internacionals en l’esperança de treballar en llocs com Londres o Canadà.

Com tinc temps vaig fins a l’aeroport amb autoestop on el qui em porta es un cura que li caic molt bé, els altres autoestops també són super amables i els caic molt bé 🙂

 

A l’aeroport pregunte si els misionaris em poden dur en avió a cap lloc, i si els militars em poden dur en un avió Hercules. No puc.

Torne, anem a comprar, George cuina, bon sopar 🙂

 

Al dia següent vaig al consulat amb una familia que m’agafa al cotxe quan plou. Allà faig una carta per demanar que em donen la visa, la imprimisc i a esperar. Em diuen que pot ser serà 5 dies!

Torne i plou molt. Un home m’agafa en un Hummer i em diu que em  demà els de Papua faran una marxa de 20 km, des de la uni fins al centre de la ciutat, interessant, intentaré anar.

Em deixa a davant un super on compre moltes galetes i per a fer una truita de creilles. Plou i espere.

Vaig a la casa de George, m’ha deixat les claus. Quan george ve prepare la truita de creïlles. Prou bona, gaste llet de coco.

Poc més.

 

 

Diaris de Papua, dia 28, Autoestop amb bitllet.

 


M’alce al matí i en Kaka no apareix, en tot cas ja tenia planejat anar caminant i a les 6 i 10 faig marxa.

Li regale a la dona el ganivet de l’Elali que em va regalar fa més de 3 messos a Malàisia. El que havia vist que tenia a la estança que constituis la cuina/bany/rentaroba (tot xunt) no tenia ni manec.

Vaig al Pelni (la companyia de ferris Indonesia) i obrin quan just arribe. Demane a l’homre si puc fer numpamg (autostop) ja que no tinc prous diners per al bitllet, ahir em robaren (crec que abuse de la meua cara, només em robaren 1000r, 0.07€). En tot cas l’home diu que em pot ajudar i em proporciona un vitllet gratis 🙂

Finalment agafe un vaixell de passatgers de manera oficial. Però… fent autostop amb vitllet!

***

En tot cas l’experiència ha estat molt enriquidora, mai a ma vida m’havia trobat en la situació que no tinc prous diners per allò que necessite (és el que té estalviar tant, mai et preocupes pel que realment importa :). Ara entenc un poc la sensació eixa de final de mes, en que has de complir una serie de despeses però no ho ha prou diners.

Per a mi no ha estat especialment difícil, ja que a falta de diners tinc recursos (si no m’hagueren regalat el bitllet haguera demanat diners, i la resta estar un dia o 2 més sense menjar :P, alternativament directament demanar al vaixell passatge, o colar-me, si no ja voriem).

Està xulo el sentiment de pensar, si no haguera perdut açò ara tindria diners, si no haguera menjat allò, si no haguera visitat açò …

Sensació nova afegida: Pensament de diners que no hauria d’haver gastat.
***

Tot fet, vaig a immigració a que em fotocopien el vitllet, no estan. Menje el moniato torrat d’air al moll de peix, el mercat està tancat el diumenge.

Busque un lloc per comprar menjar per al viatge (ara tinc diners!).

 

Torne a immigració on em fan la fotocopia del vitllet i aprofite per anar al bany i dutxar-me (tenen cuina, dutxes, renta roba i llits a l’oficina!, i l’home enfadat d’air no em volia deixar dormir allà, tsh).

Espere al moll. El ferri es retrassa 1h.

 

És un espectacle vore tot el vaivé de gent i mercaderies que entra i ix del gran vaixell. És com si un riu multicolor desembocara en un delta on es ramificaca en molts braços, creant molts camins i corrents a diferents velocitats i direcions que s’entrecreuen i tallen. Molt xulo.

Ningú no em demana el vitllet, oh bé, hi ha tant de tràfec de gent i tan poca organització que deu ser impossible (jo inclús ajude a posar a lloc una plataforma per a donar accés a la gent).

A més hi ha un xicotet exercit de “portadors”, gent que es dedica a portar l’equipatge dels passatgers, i altres mercaderies, amunt i avall. Tot homes.

També em trobe al Kaka, es a dir que deu ser allò un campi qui pugui, ja que ell no va al passatge, només ha accedit per una estona. M’acomiade d’ell i explore el vaixell. Les bodegues de càrrega pareixen totalment buides. No trobe la sala de màquines però sí la dels timons. El sostre me’l deixe per explorar després.

Ja no s’utilitzgen les seccions que eren 2à, 1à i 3à classe. Els camarots estàn tancats i la resta és una uniformització de classe econòmica. Grans sales amb matalassos a mig metre d’alçada, amb files de gent dormint una al costat de l’altra. Tipus refugi a un poliesportiu si hi ha emergències.

El que no arrive a entendre es perquè tot i haver lloc de sobra hi ha molta gent que tot i així col·loca el seu lloc a terra, a corredors, escales i sales comuns.

Després crec entendre d’una conversa en un home que m’ho conta en indonesi, que si viatges sense bitllet no tens dret a els matalassos de la classe econòmica, però en canvi no pagués passatge.

Sí és així no sé com ho controlen ja que qualsevol pot entrar i eixir d’allà, només cal vigilar quan el revisor passa i moure’s. En tot cas això explica la desorganització i campi qui pigui inicial.

Anyway, a mi em demanen el vitllet ven entrat el viatge i perquè estava sentat vora mar, en un lloc sense varana. No sé si no hagués fet això sí ningú m’ho hagués demanat. I en tot cas, si no tens vitllet no és com si t’anaren a tirar del vaixell. Arrives al següent port i baixes, no té més. És un sitema molt estrany. Supose que conta en el fet que el percentatge majoritari de gent paga, i el 10 o 20% restant té el servei gratuït a canvi de l’escasa l’incomoditat extra.

Un cop passe unes illetes  no hi ha res a fer. 

Mentre estic estirat a la coberta superior
veig a un xiquet que puja al sostre entremig, li dic que puge dalt de tot. Després jo el seguisc.

Un cop a dalt descobrisc que hi ha molta gent allà, bé gent vol dir adolescents i preadolescents i algún xiquet, tots Papuans (no indonesis) i barons.

Hi ha tot de fils d’aram espinat que protegisen el sobresostre que estaria dalt del pont de comandament. Entenc que allò vol dir que ja han assumit que la gent puja a aquesta coverta i que ni es molesten en fer-los fora, mentre no pugen més amunt els deixen fer.

Em relaxe allà dalt fins a la posta de sol, en que perfí veig al rodó sol endinsar-se a la mar. Moltes fotos.

Baixe i sope el poc que em queda. Escric un poc, i vaig a proa a vore les estrel·les, després de dir a uns quants que no es pot fumar allà dins, riuen, s’estranyen però e fan cas (hi ha prou en senyalar el gran cartell de prohibit fumar, i fer cara d’enfadat).

A proa hi ha un palé molt bo on puc dormir. Bona nit 😀

Fotos